Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

Muses contra artistes

BrindisLes muses són traïdores. Sé el què em dic. A mi una vegada em van fer creure que em convertirien en la següent guanyadora del Premi Nobel.

Van venir en grup, totes juntes. La de la música, la dansa, la pintura, les lletres,… Totes. Em van explicar que els artistes ens havíem convertit en éssers multidisciplinaris que les fèiem anar de corcoll i que per això havien decidit treballar en comandita. Estaven fartes que la rima d’un poema quedés trencada perquè en aquell moment al poeta se li acudia de dibuixar una flor que semblava un cactus o que a un escultor se li anés la mà picant una sirena perquè no sabia si després del do era millor escriure un la amb corxera o una blanca en si bemoll.

Totes juntes. Feina feta.

A mi m’havien classificat en la categoria de novel·lista melòdica amb peus bellugadissos que teclejaria més ràpid amb la punta del nas que amb un software de dictat oral.

No vaig saber si agafar-m’ho com un afalac o com un insult.

El cas és que una de les muses es va asseure davant del teclat de l’ordinador i l’altra em va arrossegar al mig de l’habitació per guiar-me en un vals seguint els passos de l’escola vienesa més estricta. Mentre ballàvem, jo havia de dictar el diàleg que mantenien en l’escena del clímax els protagonistes de la novel·la que estava escrivint.

– No et pensis que no saps el què em faig.

– No en tens ni idea!

– Et derrotaré, Freezer!

– No em facis riure, Tinki winki!

Com més voltes donàvem al voltant de l’habitació, més marejada em sentia. Les meves rèpliques es van començar a barrejar amb tots els personatges que la humanitat s’havia inventat al llarg dels segles. Els personatges d’anime van donar pas a la Mata Hari i al famós Gabo, aquests a la l’Escarlata O’Hara i a en Luke Skywalker, aquests al capità Ahab i al mateix Superman. Els meus personatges originals es van perdre en el no res.

A cada dues voltes, les muses feien aparèixer del no res una ampolla de cava i proposaven un brindis. Per l’art! Per l’art! Per l’art! Per l’art! Sempre per l’art. Sempre per l’art. Sempre per l’art.

En un moment determinat de la nit o del dia, tanta volta m’havia fet perdre el sentit del temps, una parella de mossos d’esquadra va trucar a la porta i les muses van desaparèixer en el no res.

– És vostè la propietària?

– Llogatera. Només llogatera – vaig respondre allargant la «e» molt més del compte i sentint-me la llengua pastosa com si acabés de menjar-me dos quilos de polvorons.

– Els veïns s’han queixat. Volen que abaixi la música.

– Música? Quina música? La música de les muses és inaudible. Només els artistes la podem sentir!

– La de les muses no ho sé. La del seu mp3 l’està sentint tot el barri.

Em vaig girar cap a l’interior del pis i vaig comprovar que la música se sentia molt més enllà del meu cap.

– Aquestes caixes de cava no són les que han robat aquesta tarda? – va preguntar el segon mosso en veure les ampolles buides als meus peus.

Vaig obrir la boca per intentar explicar-los que jo no hi tenia res a veure, que tot era culpa de les muses, que algú m’havia parat una trampa des del més enllà, però en lloc de paraules, l’únic que va sortir de la meva boca va ser una vomitada d’alcohol mig digerit que va anar a caure de ple sobre l’uniforme del mosso d’esquadra més pròxim.

Es van acabar les preguntes. Els dos mossos em van arrossegar escales avall. De les escales al cotxe patrulla, del cotxe a la comissaria, de la comissaria al jutjat i del jutjat a una residència d’artistes tocats per les muses.

Allà és a on vaig descobrir que el meu cas no era únic. Cansades de viure sempre a l’ombra dels artistes, les muses havien decidit sabotejar-nos per ser elles les úniques reines de les arts i recuperar d’aquesta manera el tron perdut en l’olimp dels déus.

Si se t’acosta una musa, fuig. No escoltis els seus cants de sirena, ni les seves promeses, ni per sobre de tot acceptis una invitació a cap mena de festa. No necessites les muses per escriure, ni per pintar, ni per esculpir. Només necessites les teves mans.

Les muses són traïdores.

Això és la guerra.

I els artistes els fem nosa.

 

[Imatge: «Brindis Copas I» (Juan Antonio Capó Alonso)]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

2 Responses so far.

  1. Pons escrigué:

    Crec que ets una acaparadora! Hi ha gent que no té cap musa (no es el meu cas es clar XD) i tu em sembla que les tens totes :P

    PD: No m’esperava lo d’en Freezer xD

  2. Tere SM escrigué:

    De vegades val més sol que mal acompanyat!

    Siguin moltes o poques, aquestes muses no són de fiar, hehe

    Moltes gràcies pel comentari! ;)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR