Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

L’esperit maligne

Ratolí

 

Una parella fuig esperitada d’un orfenat: la nena que volien adoptar sembla posseïda per un misteriós esperit maligne. En Salvador serà capaç de resoldre el misteri?

Fa uns dies us vaig proposar un enigme amb un petit premi: tots els que provéssiu d’endevinar quin era el joc seríeu immortalitzats en un petit relat. Edgar, Anònim, losbox, Pessics, Salvador… Moltes gràcies per haver jugat.

Com que aquests dies estic en plena reescriptura de la novel·la, us he integrat en un text en el què també apareixen els personatges de «Tot és un joc». És la primera vegada que els personatges surten a la llum pública, per tant, estic una mica nerviosa… Espero que us agradi! Ja em direu què us ha semblat ;)

 

 

«He de dir que em sap molt de greu. Tot ha estat culpa meva. He de dir que em sap molt de greu. Tot ha estat culpa meva. He de dir que em sap molt de greu…» L’Emma es repetia la lletania sense perdre de vista la porta tancada del seu davant.

– Carme, tot és culpa teva!
– Només és una nena…
– Una nena malcriada per culpa teva!
– Però, Roser…
– He acomiadat dones de fer feines per molt menys!

El timbre de la porta va silenciar les veus.

– Ja el tenim aquí. Vés a obrir. Ni se t’acudeixi obrir la boca.
– Però…
– Carme, he dit que no obris la boca. Ho has entès?!

Una dona d’uns cinquanta anys va sortir del despatx. Va esbossar un somriure trist en direcció a la nena i va continuar fins a la porta. La silueta d’un home es va retallar contra la llum de l’entrada, alt i fort, amb ulleres de muntura grisa.

– Bon dia, sóc en Salvador Riera, vinc a…

La Carme no el va deixar acabar. Va tancar la porta de l’entrada i el va empènyer fins al despatx. L’Emma va poder veure com la Roser i la seva llarga cabellera de rínxols negres s’aixecava de la butaca amb l’esquena més recta que un pal d’escombra.

– Bon dia, senyor Riera, l’estàvem esperant. Segui, si us plau. Vol prendre res?
– No és una visita de cortesia, senyora directora.
– Carme, porta una cervesa fresca pel senyor inspector, si us plau. I a mi porta’m un cafè amb gel.
– No prenc alcohol.
– Una cervesa sense alcohol, Carme. I segui, si us plau, segui, no s’estigui aquí dret.

En Salvador Riera va ocupar la cadira que li oferien amb cara d’enfadat.

– Repeteixo que no és una visita de cortesia.
– Ho sé, ho sé, però tot ha estat un terrible malentès. Quan…
– A on és la nena?
– Primer deixi’m que li expliqui, ja veurà com…
– La pot fer venir?

La Roser va serrar les dents i va respirar a fons. Va girar el cap en direcció a l’Emma i li va fer un gest perquè entrés al despatx. La nena va saltar del banc, es va estirar la faldilla rosa prisada que la Roser li havia obligat a posar-se i va caminar fins a l’inspector fent una petita reverència.

– O sigui que tu ets la famosa nena.
– Sóc l’Emma.
– Creia que eres més gran.
– Tinc vuit anys.
– És una mica baixa per l’edat que té, però…
– No estic parlant amb vostè, senyora directora.
– Potser no sóc molt alta, però corro més ràpid que ningú.

En Salvador va empetitir els ulls.

– Emma, el què has fet és molt greu.
– Jo no he fet res.
– Emma…

La nena es va girar cap al murmuri amenaçador de la directora. La mirada assassina de la directora li advertia que aquell no era el discurs que havien assajat. Es va tornar a girar cap a l’inspector.

– Vull dir que… Que em sap molt… Molt… Molt… – la nena es va girar cap a la directora amb cara de no haver trencat mai un plat –. Què venia després del molt?

L’inspector es va posar dret d’un bot.

– Això és els súmmum!
– Tranquil, senyor Riera, no es precipiti, no es…
– Es pensa que he vingut fins aquí per escoltar una mentida assajada?!
– No és cap mentida, només és…
– Fora.
– Què?
– He dit que fora!
– Emma, marxem. El senyor inspector es vol quedar sol al…
– No, vostè és la que se’n va. Vull parlar amb la nena a soles.
– Però com s’atreveix? Això és el meu despatx!
– Vol veure com es queda sense despatx i sense llicència? Vol veure com li tanco l’orfenat?

La Roser va serrar les dents. Va fer mitja volta i va sortir del despatx clavant un cop de porta.

– Molt bé, Emma. Ara vull que m’expliquis què ha passat.
– Jo no he fet res.
– N’estàs segura que no has fet res?
– Res de res.
– ¿I com t’expliques que la parella que t’havia vingut a conèixer, i que tantes ganes tenia d’adoptar-te, hagi fugit corrents d’aquest edifici jurant i perjurant que estaves posseïda per vés a saber quin esperit maligne?
– Ah, això ha estat cosa d’en Pessics. M’ha fet pessigolles.
– En Pessics? Qui és en Pessics?

L’Emma es va ficar la mà a la butxaca de la faldilla i la va tornar a treure amb un ratolí gris al palmell de la mà. En Pessics va ensumar l’aire, va fer dues voltes sobre el palmell, i va córrer braç amunt fins amagar-se a sota de la brusa de la nena. L’Emma va dibuixar un somriure radiant d’orella a orella.

– És de mala educació tenir pessigolles?
– D’on has tret aquest animal?
– De les golfes.
– Això és intolerable! La situació és molt més greu del què m’imaginava. Ordenaré que clausurin aquest orfenat insalubre de forma immediata .
– Clausurar?
– Tancar!

La nena va somriure il·lusionada mentre l’inspector donava la volta a la taula del despatx i despenjava l’auricular.

– Això significa que ja no vindran més pares a adoptar-nos?
– Això significa que us agafarem a tots i us portarem a viure en un altre lloc. Quin fàstic d’edifici.

L’Emma es va posar seriosa de cop. Es va llençar sobre la taula i va prendre l’auricular de les mans de l’inspector.

– Torna’m això.
– Què vol dir que se’ns emportaran? No se’ns poden emportar!
– No us deixarem aquí vivint entre rates.
– No vivim entre rates!
– I aquesta cosa que treu el cap pel coll del teu vestit, què és? Un orangutan?
– En Pessics no és una rata! És un… És un… És un hàmster!
– Un hàmster? N’estàs segura?
– Que no tregui excel·lents no vol dir que sigui burra! És un hàmster! Me l’ha deixat una companya del col·le perquè li cuidi durant el cap de setmana! No té res d’ins… D’insapuba!
– Insalubre.
– El què sigui! Jo no em penso moure d’aquí! Tot ha estat culpa meva. No volia que m’adoptessin. No tanqui l’orfenat… Em sap molt de greu.
– No volies que t’adoptessin? Per què no?
– Jo no necessito pares.
– Tots els nens necessiten algú que els cuidi.
– Jo ja tinc qui em cuida. Hi ha la Roser i la Carme, l’Edgar Cotes, en Salvador Losbox, l’Anònim,…
– Qui és l’Edgar Cotes?
– El jardiner. S’enfada quan li arrenquem les flors.
– I en Salvador Losbox?
– El carter. Sempre es queixa del temps.
– I l’Anònim?
– Un vagabund que aprofita quan la Roser no hi és per demanar a la Carme que li doni una torrada de pa.
– Emma, això no és una família. A l’expedient he llegit que et van abandonar a la porta d’aquest orfenat acabada de néixer. És normal tenir por del què no coneixem
– A mi no em fa por res.
– Tenir una família de debò és el millor que li pot passar a un nen.
– Això és la meva família.
– Sigui com sigui, no podràs viure a l’orfenat per sempre. No està permès. Tard o d’hora hauràs de deixar que algú t’adopti.
– Però no avui.

En Salvador va respirar a fons. Va agafar l’auricular de les mans de la nena i va penjar el telèfon.

– D’acord. Avui no. Però aviat.

L’Emma va recuperar el somriure al mateix temps que l’inspector sortia del despatx. La directora el va assaltar.

– Senyor inspector, no sap com lamento tot el què ha passat. Si pogués…
– Està tot arreglat, senyora directora.
– Tot arreglat?
– Que passi una bona tarda.

En Salvador Riera va obrir la porta d’entrada i va sortir de l’edifici deixant al seu darrere una Roser astorada. Mentrestant, al despatx de la directora, l’Emma es va treure una postal rebregada de la butxaca del vestit. Escrit amb una lletra mig esborrada pel pas del temps, només sis paraules: «T’estimo, Emma. Tornaré a buscar-te. Mama». En Pessics va baixar-li per un dels braços i va ensumar la postal.

– No ens n’anirem, de cap manera – va murmurar la nena amanyagant el caparró de l’animal –. Si me n’anés… Com em podria trobar la mama quan torni a buscar-me?

Com si l’hagués entès, el ratolí va assentir amb el cap i es va tornar a amagar a sota de la seva roba.

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

2 Responses so far.

  1. Dolors escrigué:

    Que trempada, l’Emma :)
    Acabo de passar una bona estona llegint aquest text.
    M’agrada molt

    • Tere SM escrigué:

      Quina sorpresa, Dolors! M’encanta que la meva petita protagonista t’hagi semblat “trempada”, tot i que… Ehem… No sé si “trempada” seria la paraula que jo faria servir (hehe) Moltes gràcies pel comentari: m’ha fet moltíssima il·lusió rebre’l! Molt bon cap de setmana ;)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR