Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

[Musa 160] Trencaones de sal

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

 

Un esclat de llum. I un altre. I un altre. Quan menys t’ho esperaves, bombolles farcides de llums de colors esclaten el teu voltant a mode de castell de focs artificial, fúnebre, que et dóna la benvinguda a un reialme que no hauries pogut ni tan sols imaginar. O potser és un rèquiem?

El teu cos ha caigut en el buit. Ho recordes. Recordes el vent gèlid acariciant-te les galtes i la pell de gallina dels braços, la bufanda de llana esfilagarsant-se en un intent fútil per deturar-te, l’anorac de plomes perfectament doblegat als teus peus, amb una pedra al pit perquè la tempesta no el pogués desenganxar de la roca. Has fet una passa endavant, només una en restava.

La terra ferma ha desaparegut, els teus peus han trepitjat el buit, la força de la gravetat t’ha arrossegat fins les profunditats del mar. Algú t’ha escamotejat la pel·lícula de la teva vida que esperaves veure projectada abans del tràgic desenllaç. Els pulmons s’han incendiat de sal, la gola ha emmudit els crits d’unes cordes vocals incapaces de vibrar per demanar socors. Tu, demanar? Tu, socors?

I de sobte. Les llums. Un esclat. Al teu costat. I un altre, i un altre, i un altre. Meduses de totes les mides i colors dansant al voltant dels teus cabells amb una bellesa que no hauries ni tan sols somiat factible en aquesta existència de llàgrimes. I plores. Plores d’alegria de saber que era possible, encara que ja sigui massa tard, plores de saber que el triomf era possible, si no t’haguessis donat per vençuda massa aviat.

Una massa informe esberla la superfície del mar, s’enfonsa fins al teu costat. Les meduses s’apaguen, et piquen l’ullet, desapareixen. Massa aviat. Una força et subjecta per la cintura, t’arrossega amunt, amunt, amunt, més amunt, fins que la teva ment inconscient sent esberlar-se les ones contra el seu front de marbre.

— La tinc! La tinc! Encara té pols! De pressa! Ajudeu-me a portar-la fins a la costa!

I reconeixes la veu que et retorna a la vida, quan la vida ja semblava quelcom impossible.

 

 
[Musa 160: Entre la fantasia i la realitat. L’últim relat d’aquesta setmana està inspirat per la imatge de les meduses que acompanya el text, obra de l’Àstrid. Moltes gràcies per la proposta i molt bon cap de setmana a tots!]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  • 3
  •  
  •  
  •  
    3
    Shares
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies