Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

[Musa 172] Oferta i demanda

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

 

Nit. Exterior d’una estació de trens, un fanal en un cantó il·lumina l’escena, soroll de cotxes circulant. Una CAPTAIRE dorm tapada amb uns cartrons a dins del portal de l’estació mentre els VIANANTS del carrer passen pel seu davant sense aturar-se. Un HOME vestit amb americana i corbata surt de l’estació parlant pel mòbil, arrossega una maleta de rodes. S’atura davant del portal, fa el gest per aturar un taxi sense mirar el carrer.
 

HOME (parlant pel mòbil) — Sí, és clar que sí, amor meu, jo també tinc moltes ganes de veure’t…
 

L’HOME veu la captaire, agafa la cartera de la butxaca, en treu unes monedes i les llença davant de la dona. La CAPTAIRE obre els ulls en sentir el dring de les monedes, les observa sorpresa, surt de sota dels cartrons i comença a recollir-les.
 

HOME (continua parlant pel mòbil) — Sí, vaga general. T’ho pots creure? Els serveis mínims s’haurien de dir invisibles, en aquest país avui no treballa ningú. Però ara ja sóc aquí, amor meu, he aconseguit arribar. Aturo un taxi i amb vint minuts sóc a casa. Fins ara. (Penja el mòbil, mira a banda i banda del carrer buscant un taxi, no en troba cap, esbufega.)

CAPTAIRE (li tusta l’espatlla) — Perdoni, però crec que…

HOME (es gira enfadat) — Tu què vols?! No en tens prou amb el que t’he donat?

CAPTAIRE (li torna les monedes) — Em sap greu, però crec que hi ha hagut una confusió… No puc acceptar els seus diners.

HOME — Què vol dir que no pots acceptar els meus diners?!

CAPTAIRE — És que… Els captaires també ens hem unit a la vaga.

HOME — Com?!

CAPTAIRE — Em sap greu, són coses del sindicat, espero que ho comprengui. Si algú fes córrer la brama que m’han vist fer l’esquirol, em prendrien aquest racó de l’estació a on passo les nits i amb aquest núvols de tempesta que hi ha avui… Millor dormir sota cobert.

HOME — Això és el súmmum! De què feu vaga els captaires, de viure sense treballar?!

CAPTAIRE — Ei, un respecte. M’he ficat jo amb la seva feina?

HOME — Feina?! De demanar caritat en dius «feina»?

CAPTAIRE — Treballem més que ningú! Des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, plogui, nevi o faci sol, els tres-cent seixanta-cinc dies de l’any, sense protestar… Menys avui.

HOME — Vosaltres no sabeu què és treballar! L’únic que feu és fer pena i parar la mà.

CAPTAIRE — Es pensa que és fàcil fer pena? És tot un art! Has de fer la pena justa, ni massa ni massa poca. La gent s’ha de sentir prou atreta per la teva desgràcia com per voler-te ajudar amb unes monedes, però al mateix temps has de ser prou insignificant com perquè et puguin oblidar en girar la cantonada. I ja no li dic res de l’estrès al què estem sotmesos…

HOME — Estrès?!

CAPTAIRE — Les farmacèutiques ens tenen en el munt de mira! Sap la quantitat d’ansiolítics que s’estalvia el sistema sanitari gràcies a la nostra tasca? A canvi d’un parell de monedes, homes i dones de totes les races i condicions creuen per un instant que són… Algú. I els agrada. Modestament fins i tot m’atreviria a afirmar que, gràcies a la nostra labor, durant uns minuts, són feliços.

HOME — No havia sentit mai tants romanços junts. Us passeu el dia asseguts, sense moure ni un dit, esperant que siguem els altres els qui us omplim la panxa!

CAPTAIRE — Ja em perdonarà, però jo no espero res que no em mereixi. Per això ens hem unit a la vaga, perquè estem cansats que hi hagi treballadors de primera i de segona. Només volem una retribució justa per la nostra tasca, com tothom.

HOME — Quina tasca?!

CAPTAIRE — Es pensa que hauríem pogut sobreviure enmig d’una societat capitalista com l’actual si no tinguéssim res de valor per aportar a l’intercanvi? Tot es basa en l’oferta i la demanda. Mentre professions de tota la vida com la pagesia o la construcció estan ferides de mort, nosaltres hem sabut reinventar la nostra oferta i resistir la crisis, és més, fins i tot estem en plena fase de creixement. Hi ha una demanda enorme pels nostres serveis!

HOME — Ser… Serveis? Quins serveis?!
 

La CAPTAIRE es plega de braços amb posat presumptuós, observa les monedes que l’home encara té entre les mans. L’HOME es mira les mans, mira la captaire, es torna a mirar la mà.
 

HOME — Què pretens, fer-me ballar el cap?!

CAPTAIRE — Jo? És vostè qui m’ha volgut donar aquest grapat de monedes, vostè deu saber perquè… O és que no sap perquè fa les coses?

HOME — Per… Per… Perquè és el què s’ha de fer!
 

La CAPTAIRE mira els VIANANTS que continuen passant pel seu costat sense aturar-se.
 

CAPTAIRE — I a on se suposa que ho diu, en una ordenança municipal que ningú no s’ha llegit? No, «no és el què s’ha de fer»: vostè m’ha vist i ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Jo no he comprat res! Era… Un regal!

CAPTAIRE — Un regal? A una desconeguda? Primer almenys m’hauria d’haver demanat si era el meu aniversari, no? O és que m’ha confós amb algú de la seva família? Una amiga, potser? I si de debò era un regal, no li sembla una mica depriment regalar-me unes tristes monedes? Almenys les hauria pogut embolicar, posar-hi un llacet, un…

HOME — Ja n’hi ha prou! Li he donat perquè m’ha fet pena!

CAPTAIRE — Ahà! Per tant admet que ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Ho he fet només per ajudar-te!

CAPTAIRE — Ajudar-me? A mi? Sense ni tan sols haver-li demanat? Aquesta sí que és bona! Ara només falta que em digui que encara creu en els Reis Mags… Per què no som seriosos? Admeti-ho, no hi ha res de dolent. Vostè ha decidit comprar la meva pena perquè això el fa sentir millor, és tan simple com això. L’ésser humà és terriblement egoista. Segurament té una gran feina, una gran casa, una gran parella, uns grans fills, però, tot i així… Tot i així… Tot i així hi ha un buit que ha intentat omplir amb aquestes monedes. (L’HOME prem el puny a on té les monedes, aparta la mirada.) I a mi m’encantaria satisfer la seva necessitat, de debò, però ja li he dit que avui no treballo. Si vostè fos tan amable de tornar demà…
 

La CAPTAIRE torna al lloc a on estava dormint, es tapa amb els cartrons, tanca els ulls. L’HOME obre el puny, es mira les monedes.
 

HOME — Demà… A la mateixa hora?

CAPTAIRE — Sempre i quan s’hagi desconvocat la vaga. I tanqui el llum en sortir, si us plau, no hi ha cap necessitat de malgastar en va els impostos dels contribuents.
 

L’HOME s’allunya de la captaire, s’acosta al fanal i l’apaga. L’escena es fon en negre.

 

 
[Musa 172: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Munich Train Station Candidplatz» i és de motoyen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 
Post Tagged with , , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR