Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

Impaciència, vuitè pecat capital

20160216-Dimarts_Carnaval-Imatge_color_caos_Emi_Yanez_CC2.0_Attribution-Text_Impaciencia_vuite_pecat_capital_Teresa_Saborit

 

La creativitat és addictiva. Potser pel xut d’electricitat quan se t’encén la bombeta. Potser pel xut de realitat. Potser per l’èxtasi de demostrar que és possible l’impossible.

Busques una cosa que tothom et diu que no existeix, persegueixes un fantasma. Passen hores, dies, setmanes, mesos. Fins i tot anys. Com si d’un argument literari es tractés, els obstacles i els dubtes són cada vegada més grans. La tensió augmenta, s’afila, et devora les entranyes. Tard o d’hora arriba la crisi en què tot sembla perdut. No te’n sortiràs. Dubtes de tot i de tothom, fins i tot de tu mateixa; sobretot de tu mateixa. Tothom sembla estar armat amb la veritat absoluta mentre tu t’aferres a les serradures d’un no res que mai no va existir. Només veus l’abisme. Només sents l’ofec de sentir cada vegada més propera la certesa d’haver-te equivocat de camí.

El clímax és el que fa que el combat valgui la mena. La resposta tants cops anhelada. Allò que sabies que existia, i buscaves, malgrat no existir encara. Malgrat que mai no hauria existit si no haguessis sortit a buscar-ho. Ho has aconseguit, un cop més. I somrius. I respires a ple pulmó. I inicies una cadena de missatges al whatsapp perquè ho sàpiga fins i tot l’amic que se n’ha anat a viure a la Xina. Tens entre les mans una cosa que no hauria existit, sense tu. Un miracle, gairebé màgia. El què no era, ara és.

Quan et calmes i mires enrere és quan t’adones, un cop més, que el dubte i el desànim batallaven amb més virulència quan ja estaves al 99% d’aconseguir-ho. Per això contraatacaves malgrat estar sumida en la foscor. Perquè ja ho has viscut abans, perquè saps que cal resistir. Quan tot sembla perdut. Quan ja ningú no creu en tu, ni tan sols tu. Sobretot llavors. Cal resistir perquè en un 99% dels casos la pitjor crisi es produeix quan ja gairebé estàs al final del camí. Cal resistir perquè la recompensa val la pena. Cal resistir perquè la ment, imbuïda pels dolors del part, t’autoboicoteja amb més virulència just quan el naixement és ja inevitable.

El que val realment la pena no costa diners, tan de bo fos tan fàcil. Costa temps, costa suor, costa llàgrimes, costa posar-hi el coll, costa apostar-ho tot, costa arriscar-se a perdre-ho tot; costa ànima.

Quan es van definir els set pecats capitals, la impaciència no va ser inclosa: quan van ser concebuts, la impaciència no era possible. Els cultius no es podien fer créixer més de pressa, els viatges podien durar anys. Els Reis Catòlics no van poder exigir a Colom que cada dia els informés dels seus avenços: sols van poder donar-li els diners i confiar en algun retorn, algun dia. Llavors els humans no podíem ser impacients perquè res no depenia de nosaltres. I ara, ara que ho tenim tot a l’abast de la mà, ara que suposadament hauríem de ser més feliços que mai, descobrim que l’únic pecat capital que no va ser inclòs a la llista és la nostra pitjor debilitat: la impaciència.

Plantar un arbre, tenir un fill, escriure un llibre… Qui ho fa? Hem perdut el desig de perdurabilitat, hem perdut la certesa d’un futur que només es pot construir des del present. No és cert que estigui descobert tot el que hi havia per descobrir, però hem perdut la paciència per trobar-ho. Potser té raó l’Eudald Carbonell quan diu que els humans estem a un pas de l’extinció: adéu humans, hola robots. ¿No ho som ja, potser? ¿Que estiguem fets de carn i ossos, que el nostre cos no estigui cobert encara de peces metàl·liques, és garantia suficient per assegurar que continuem sent humans?

Els humans són curiosos per naturalesa. Els humans experimenten amb tot el que els cau a les mans. Els humans es fan preguntes, sempre, posen en dubte les respostes, repregunten fins a l’extenuació. Només cal que escolteu qualsevol nen amb qui us creueu pel carrer: amb una mà agafat als pares, amb l’altra assenyalant tot el que li cau davant dels ulls.

Ja n’hi ha prou d’intentar ser robots, no creieu? Oblidem-nos de receptes, atrevim-nos a crear un futur en el que valgui la pena viure. Demostrem que som humans, encara. La humanitat és addictiva: un cop comencis, ja no podràs parar.
[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «color caos» i és de Emi Yañez compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies