Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

A flor de pell

20160306-Dimarts_Carnaval-Imatge_The_sun_setting_over_Malabar_ Hill_Christian_Haugen_CC2.0_Attribution-Text_Nervis_A_flor_de_pell_Teresa_Saborit

 

Impossible concentrar-se. Tinc un nus a l’estómac, tots els nervis crispats, com si estigués a l’aguait d’un tigre a punt de saltar-me a la gola, com si els músculs en tensió estiguessin preparats per arrencar a córrer en qualsevol instant.

Fugir. Per què vaig dir que sí?

Fa hores que miro el rellotge mentre el rellotge, inexorable, avança. Massa lent. O massa ràpid. Perquè l’hora és cada volta més propera i jo ja no sé a on amagar-me.

Per què vaig dir que sí?

Sóc escriptora. La meva feina és escriure. Si no hagués obert la boca, avui hauria estat un matí com qualsevol altre. Hauria esmorzat el meu cafè, fumejant, a peu dret, amb la tassa a la mà, mentre el sol trencava la línia de l’horitzó i la nit en retrocés s’omplia d’espurnes de mel. Hauria empassat el líquid amarg endolcit per tres terrossos de sucre, hauria queixalat dues torrades de pa amb tomàquet i pernil mentre pel televisor la Lídia Heredia repetia una vegada més que avui hi torna a haver retards a Rodalies, que a Madrid encara no hi ha president, que en aquest país ningú no es posa d’acord ni per donar l’hora.

Però vaig haver d’obrir la boca.

«Sí, és clar que sí que podria venir a impartir una conferència al vostre institut, però només puc els divendres a la tarda.» Vaig respondre amb l’esperança que em dirien que no, o que no em dirien res, que amb el sentiment del deure complert podria arxivar la proposta a la carpeta d’iniciatives descartades i continuar amb la meva vida. Però no. Avui, en lloc d’esmorzar, en lloc d’asseure’m davant de l’ordinador i començar a teclejar, estic davant del mirall, decidint quina roba em poso per fer una ponència davant d’un auditori de tres-cents adolescents amb un excés d’hormones, fent proves de veu al reflex d’un mirall que m’observa amb ulls de no saber a on s’ha ficat.

Per què vaig dir que sí?

L’anorac blau em converteix en un nino Michelin. El vestit groc és massa prim per aquesta època de l’any. Per molt atípic i càlid que sigui aquest febrer, el vermell cridaria massa l’atenció. Però és un escenari, no es tracta precisament de cridar l’atenció?!

Sóc escriptora, una pobra teclejadora de paraules. No és a mi a qui vull que vegin, sinó als meus llibres. És a ells a qui hauria de col·locar sota els focus durant la conferència. Dir: «Hola, aquests són els meus fillets. Saben lletrejar perfectament qualsevol paraula que se’ls posi davant del nas, ho porten escrit a les tripes, i tenen mil històries per contar-vos, mil i una. Qui se’ls vol endur a casa?» Ells sí que s’emportarien una ovació, no jo, no jo a qui cada tres paraules el corrector diu «torni vostè enrere que s’ha menjat una essa», «torni vostè enrere que s’ha menjat un accent», «torni vostè després de dinar, quan tingui l’estómac ple».

Sí, això seria un gran consell. Dinar. A l’hora de dinar ja tot haurà passat. Per bé o per mal. Per bé i per mal. Haurà passat. El què ara és encara futur, llavors serà passat, irremeiable. I no sé si ja voldria que fos o això és precisament el què més temo.

Si no hagués dit que sí, ara no estaria teclejant aquesta història. Estaria escrivint sobre una parella acabada de trencar. Escriuria sobre una noia que divaga per Ciutat Vella mentre intenta recompondre el puzzle de la que creia que era la seva existència, ara mentida. És tan fàcil unir els punts quan de sobte la veritat et mostra la imatge completa…

No sé si estic en un punt. O en una coma. Només sé que els nervis em devoren l’estómac. Només sé que m’és impossible concentrar-me en res que no sigui el sentiment que m’he deixat atrapar en un parany del qual escapolir-se hauria estat tan fàcil, tan senzill, com dir que no.

No sóc persona d’escenari. M’agradaria. Potser sí. Sí. M’agradaria, però no forma part de la meva naturalesa. M’agrada. M’agrada en passat, quan ja ha passat. O quan està passant. M’agrada la màgia que es produeix quan estàs en un escenari i notes els ulls del públic pendent dels teus gestos i les teves paraules. M’agrada la sensació de saber que estem creant alguna cosa, irrepetible, entre ells i jo. M’agrada sentir com respiren, m’agrada ajustar el discurs a les seves reaccions.

Si en lloc de teclejar, ara estigués improvisant sobre una tarima, podria veure en els rostres dels lectors com s’estan rebent les paraules que improviso. En canvi ara navego a cegues, sense saber si he encertat o no el discurs. Sense saber si hi ha discurs més enllà de l’ordit de paraules que poso en filera a l’espera de trama. Escriure és sempre una travessia a les palpentes, sense fars, amb els esculls ocults entre onades de tenebres, sempre amenaçant el casc.

Però si estigués en un escenari estaria muda. Perquè no sé improvisar de viva veu. Perquè la meva ànima està feta de lletres impreses, no de sons. Perquè penso en grafies en blanc i negre. Perquè les imatges de la meva ment són cal·ligrafies a l’espera d’un lector que les retorni a la vida.

Sóc escriptora. Una escriptora que va dir que sí. I avui hi torna a haver retards a Rodalies. Me n’he d’anar, ja, si no vull fer tard. I no vull fer tard. Malgrat el neguit, els nervis i les ganes d’amagar-me al fons de la gruta més profunda. No faré tard. Seré allà, a l’hora exacta, puntual com un rellotge, preparada per parlar davant d’un auditori de tres-cents adolescents amb un excés d’hormones. Perquè vaig dir que sí.

I els escriptors som persones de paraula.

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «The sun setting over Malabar Hill» i és de Christian Haugen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies