Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

Rosa de sang

20160510-Dimarts_Carnaval-Imatge_Rosa_vermella_Sant_Jordi_Teresa_Saborit-Text_Rosa_de_sang_Teresa_Saborit

 

Em desperto. Em desperto, com cada vint-i-tres d’abril, amb el perfum del roser acabat de florir que m’acompanya inert durant les quatre estacions de l’any. Com jo, ell també dorm, i només avui es desperta. Dorm a l’estiu, sota el sol de justícia. Dorm a la tardor, desproveït de verd. Dorm a l’hivern, recollit en ell mateix. I desperta, només avui, durant unes hores efímeres, amb un esclat de pètals de sang armats de vida. I et busca. Busca les mans que van plantar-lo en la terra humida, busca els ulls de sal que el van regar amb llàgrimes de desconsol. Com jo, ell també desclou les parpelles i et busca.

I no et troba.

M’alço del llit de formigó, recullo una de les roses, m’allunyo sentint el silenci dels meus veïns adormits. La Senyora m’espera al llindar de l’impossible, «un dia a l’any» és el sant i senya: em franqueja el pas.

Camino muntanya de Montjuïc avall, a poc a poc, exhaust, amb passos feixucs. Cada cop són menys els qui em recorden, cada cop queda menys de mi… Aviat ja no seré. M’aturo a la parada que hi ha a tocar de l’estadi olímpic i pujo al primer autobús que m’obre les portes. M’entretinc mirant el paisatge que veig a través dels vidres: la torre Calatrava, despulla d’un passat olímpic que un dia va meravellar el món; la font màgica de Montjuïc, que a aquestes hores del matí tan sols és una font d’aigua; les dues Torres Venecianes, al final de l’avinguda, soldats fidels que guarden el camí dels dorments.

Baixo del bus. M’endinso en les entranyes del metro, pujo en un comboi de la línia vermella que em guia fins el cor de l’Eixample. Els carrers entramats amb forma de rajola de xocolata em reben engalanats amb llibres i roses. Et sento a prop, tan a prop que podria acariciar l’aire i tocar-te amb la punta dels dits…

Només uns passos… Només uns metres…

Giro a mà dreta, dos cops a l’esquerra. M’aturo davant d’un edifici gris que s’alça en una cruïlla, cantonada mar, banda Besós. Tots els balcons tenen els porticons de fusta oberts per abeurar-se de la llum que inunda el migdia.

Et veig.

Et veig, sola, darrere dels vidres d’una de les habitacions del segon pis. Pujo escales amunt, m’aturo al teu costat.

No t’immutes, la mirada fixa en la muntanya de Montjuïc.

El sol s’enfila fins el zenit, inicia el descens de la tarda. M’embriago en la contemplació dels teus cabells blancs i rinxolats, de la teva pell flonja i clara, solcada d’arrugues, dels teus llavis trencadissos, sense parla.

La llum del dia desapareix en la nit.

Sento un refrec de dalla. La Senyora em ve a buscar, m’espera a la porta, m’allarga la mà. Sé que l’he de seguir, com el sol sap que ha de pondre’s per tenir l’oportunitat de tornar l’endemà. Deixo la rosa sobre la teva falda, et faig un petó al front. M’allunyo del teu escalf amb el desig que l’any que ve el meu record continuï encara viu dins d’aquesta ment que tot ho ha oblidat ja.

Una de les cuidadores de la residència entra a l’habitació. Em mira sense veure’m, s’agenolla al teu costat amb la mirada fixa en la flor que brilla coberta de rosada.

— D’on ho ha tret això? — et pregunta.

Està a punt d’agafar la rosa, però la teva mà és més ràpida. Els teus dits es tanquen al voltant de la tija plena d’espines, la pell s’esquinça. Una gota de sang s’escapoleix, es capbussa juganera entre els pètals. I em mires. Jo tornaré, si tu m’esperes.

— Jo t’esperaré, si tu m’estimes.

 

 

[Nota: La fotografia que acompanya el text és d’autoria pròpia, una rosa vermella del dia de Sant Jordi.]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

2 Responses so far.

  1. Roser escrigué:

    Entranyable relat, tristesa i esperança entre els pètals de la Rosa vermella. Sempre hi queda record en un reconet de la memòria. Si mès no les espines de la tija faran sagnar els dits que la permetran. Una abraçada

    • Teresa Saborit escrigué:

      Ningú no marxa del tot mentre quedi algú que el recordi. Moltes gràcies pel teu comentari, Roser ;)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR