Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

Aurora

20160524-Dimarts_Carnaval-Imatge_Sunset_Plana_de_Vic_Osona_amolist-Text_Aurora_Teresa_Saborit

 

[Versió en català, versió en castellà a continuació]

 

La nit closa s’obre amb un cop de martell de llum, l’horitzó es tenyeix d’albercoc amb núvols de mel agra, les estrelles del firmament fugen espaordides abans que el rei del foc etern pugui despertar per recuperar el seu regne.

Fer-se de dia… No ho veus? Es fa de dia més enllà de les muntanyes. Es fa de dia més enllà del filat infranquejable que s’interposa en el nostre camí. Es fa de dia més enllà d’aquesta gàbia d’aire que ens manté presoners a vint metres de la nostra salvació.

Un refugi, només això buscàvem, estàvem tan a prop… Un lloc on aixoplugar-nos fins que hagués passat la tempesta, un alberg on recuperar forces després d’haver fugit de l’infern… Idomeni… A aquestes alçades tot Europa sap a on és el campament, tots han vist les tendes aixecades al costat de la línia fèrria per on fa mesos que no passa cap tren… I a tots els és igual. Idomeni. Aquest lloc tan proper a les seves llars i, al mateix temps, tan llunyà… Què som, per a ells? Un holograma? Una ficció? Una pel·lícula amb massa extres?

Tots saben on som però, a la vegada, ningú no ho sap. Ningú no sap a on som nosaltres, a on som tu i jo… Ningú. No és paradoxal? No és grotesc? ¿No sents desitjos d’esclafir a riure pels designis d’un univers que es burla de nosaltres com si fóssim caragols atrapats en una caixa de sabates? Per molt que ens arrosseguem, mai no trobarem la sortida. Per molt que cridem, ningú no ens sentirà. Sobre el paper, fa molt de temps que vam deixar d’existir. Tu, nascut durant la fugida, ni tan sols has arribat a ser… ¿Com pot no existir un ésser tan perfecte com tu?

Idomeni… Jo ni tan sols sabia que existia un lloc a la terra amb un nom així. ¿Té algun significat, més enllà de «vergonya», més enllà d’«inhumanitat», més enllà de «a mi què m’importa el què et passi mentre no em passi a mi»? A vegades crec que creuen que vam venir creient que ens n’anàvem da vacances… Tan de bo! Vacances, t’imagines? Donaria la meva ànima per tornar a casa, amb tu. Donaria la meva vida perquè almenys tu poguessis tornar, en pau. Donaria… Com si encara tingués alguna cosa per donar. Només som tu i jo, amb les mans buides, perduts entre la multitud en aquest erm de fang. Idomeni. El meu petit príncep…

Ha començat el desallotjament. Fa setmanes que els guàrdies murmuraven entre elles creient que no els enteníem. Els voluntaris que ens portaven menjar i medecines es trobaven cada dia amb més traves, els periodistes eren descoratjats perquè se n’anessin a casa i deixessin de fer preguntes,… Ahir van fer el primer intent. Van llençar bombes atordidores, gasos lacrimògenes, van cremar algunes tendes. Se’n van anar al capvespre. I avui tornaran amb reforços.

Entre els forcejaments vam perdre tot el que ens quedava: el menjar, el meu passaport, el teu xumet,… Ja no ens queda res. La guerra es va emportar la nostra casa, va convertir en ruïnes l’escola a on hauries anat, va arrasar el parc a on hauries jugat amb els germans que ja mai no tindràs. Les onades, assedegades de sang, van agafar la teva mare i la van arrossegar a les profunditats envejoses de la seva bellesa. El futur que vaig imagina en la meva nit de bodes… Idomeni.

Es fa de dia a Idomeni. La nit, la nostra dèbil escudera, s’esquerda a l’horitzó vençuda davant del nou dia. I a mi se’m figura que no hi ha aurora possible enmig d’aquesta nit eterna.

 

* * *

[Versión en castellano]

La noche cerrada se abre con un martillazo de luz, el horizonte se tiñe de albaricoque con nubes de miel agria, las estrellas del firmamento huyen despavoridas antes que el rey del fuego eterno pueda despertar para recuperar su reino.

Amanecer… ¿No lo ves? Amanece más allá de las montañas. Amanece más allá de la verja infranqueable que se interpone en nuestro camino. Amanece más allá de esta jaula de aire que nos mantiene prisioneros a veinte metros de nuestra salvación.

Un refugio, tan sólo eso buscábamos, estábamos tan cerca… Un lugar donde cobijarnos hasta que hubiera pasado la tormenta, un albergue donde recuperar fuerzas después de haber huido del infierno… Idomeni… A estas alturas toda Europa sabe dónde está el campamento, todos han visto las tiendas levantadas al lado de la línea férrea por donde hace meses que no pasa ningún tren… Y a todos les da lo mismo. Idomeni. Ese lugar tan cercano a sus hogares y, a la vez, tan lejano… ¿Qué somos, para ellos? ¿Un holograma? ¿Una ficción? ¿Una película con demasiados extras?

Todos saben donde estamos pero, a la vez, nadie lo sabe. Nadie sabe dónde estamos nosotros, dónde estamos tu y yo… Nadie. ¿No es paradójico? ¿No es grotesco? ¿No sientes deseos de reírte a carcajadas de los designios de un universo que se burla de nosotros como si fuéramos caracoles atrapados en una caja de zapatos? Por mucho que nos arrastremos, nunca hallaremos la salida. Por mucho que gritemos, nadie nos escuchará. Sobre el papel, hace mucho que dejamos de existir. Tú, nacido durante la huida, ni tan siquiera has llegado a ser… ¿Cómo puede no existir un ser tan perfecto como tú?

Idomeni… Yo ni tan siquiera sabía que existía un lugar en la tierra con un nombre así. ¿Tiene algún significado, más allá de «vergüenza», más allá de «inhumanidad», más allá de «a mi qué me importa lo que te pase a ti mientras no me pase a mi»? A veces creo que creen que venimos creyendo que nos íbamos de vacaciones… ¡Ojala! ¿Vacaciones, te imaginas? Daría mi alma para volver a casa, contigo. Daría mi vida para que al menos tú pudieras volver, en paz. Daría… Como si todavía tuviera algo para dar. Sólo somos tu y yo, con las manos vacías, perdidos entre la muchedumbre en este páramo de barro. Idomeni. Mi pequeño príncipe…

Ha empezado el desalojo. Hace semanas que los guardias lo murmuraban entre ellos creyendo que no los entendíamos. Los voluntarios que nos traían comida y medicinas se encontraban cada día con más trabas, los periodistas era desalentados para que se fueran a sus casas y dejaran de hacer preguntas,… Ayer hicieron un primer intento. Lanzaron bombas aturdidoras, gases lacrimógenos, quemaron algunas tiendas. Se fueron al atardecer. Y hoy vendrán con refuerzos.

Entre los forcejeos perdimos todo lo que nos quedaba: la comida, mi pasaporte, tu chupete,… Ya no nos queda nada. La guerra se llevó nuestra casa, convirtió en runas la escuela donde habrías ido, arrasó el parque donde habrías jugado con los hermanos que ya nunca tendrás. Las olas, sedientas de sangre, cogieron a tu madre y la arrastraron hasta las profundidades envidiosas de su belleza. El futuro que imaginé en mi noche de bodas… Idomeni.

Amanece en Idomeni. La noche, nuestra débil escudera, se resquebraja en el horizonte vencida ante el nuevo día. Y a mi se me antoja que no hay albor posible en medio de esta noche eterna.

 

[Nota: Text escrit per participar al concurs «Amanecer» de Zendalibros / Texto escrito para participar en el concurso «Amanecer» de Zendalibros. La imatge que acompanya el text es titula «Sunset, Plana de Vic, Osona» i és d’amolist, qui m’ha donat el seu permís per utilitzar-la en aquest blog.]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

2 Responses so far.

  1. Dolors escrigué:

    Un bon text per a uns fets tan horribles.
    No sé quina és la solució, no sé com es pot resoldre, com se’ls pot donar esperança i ajudar a viure, però segur que d’aquesta manera, no :(

    • Teresa Saborit escrigué:

      Tan de bo no hi haguessin nits eternes, Dolors: tan de bo aprenguéssim a ser humans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR