Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

Castells de pluja

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

 

Planta 23, secció C, despatx 164. Allunyo els ulls de la pantalla de l’ordinador plena de gràfics i miro per la finestra. Els vidres em retornen un paisatge gris fet de gratacels. I plou. Com sempre. Sempre plou. I quan no plou està núvol i quan no està núvol hi ha boira. Londres, capital financera d’Europa. Crec que només ha fet sol dos dies des que vaig arribar ara ja fa gairebé un any. Tan de bo pogués dir que són imaginacions meves, però crec que qualsevol arxiu meteorològic em donaria la raó. Vagis a on vagis, la humitat se t’enganxa a la roba i s’escola per sota l’abric fins a fer-te eriçar la pell. I a sobre tenen un riu. Un riu! Com si aquesta ciutat estigués faltada d’aigua. I estan tan orgullosos, dels seus ponts…

A casa també n’estem molt, d’orgullosos, dels nostres ponts: el de pedra, el de les peixateries velles, el d’en Gómez,… Ponts orgullosos que travessen l’Onyar i connecten el barri Vell amb el del Mercadal. La meva Girona… A pocs quilòmetres d’unes platges daurades a on pots deixar-te acariciar pels rajos càlids del sol a qualsevol època de l’any. No com les d’aquí. Aquí totes les platges són grises i el sol sempre és fred. I humit… I ara potser sí que estic exagerant.

Londres, capital financera d’Europa. M’ho haig de repetir contínuament per recordar què faig aquí: treballar. Treballar perquè a casa no hi ha feina. Treballar perquè, encara que n’hi hagués, la «City» de Londres és el somni de qualsevol analista de mercats financers. Des d’aquí es controla tot: l’euro, les borses de la resta del continent, el preu de qualsevol be que pugui ser cotitzat i posat a la venda,… Tot el que a Europa tingui a veure amb diners, comença i acaba aquí. Ni Brusel·les ni Berlín ni París: aquí. Tot controlat per brokers de mil nacionalitats disposats al què sigui per guanyar el bonus de final d’any. I jo sóc una d’ells, formo part de l’elit dels escollits, la recompensa després de tants sacrificis: la universitat, l’any d’Erasmus, l’MBA a Shangai i Nova York,…

—Ei! Ha parat de ploure! Baixem a dinar. Véns? — pregunta algú.

És veritat: ha parat de ploure. Em giro cap els meus companys de cubicle i me’ls trobo esperant-me al costat de la porta amb les jaquetes ja posades i els paraigües a les mans. Tots sabem que la treva serà minsa: la tempesta està a punt de desencadenar-se de nou. Faig un últim cop d’ull als gràfics que hi ha a la pantalla de l’ordinador i m’afegeixo al grup. Sembla que tots els treballadors de l’edifici hàgim tingut la mateixa pensada i l’ascensor que ens porta fins a la planta zero baixa ple com una llauna d’espàrrecs. Travessem el vestíbul amb pas ràpid i controlant l’hora amb el mòbil: tenim vint minuts com a màxim, ens han ensenyat que podria passar qualsevol tragèdia si deixéssim els gràfics desatesos massa estona.

— Fish and chips? — proposa un dels meus companys.

I el grup comença a caminar cap un lloc de venda ambulant a on venen, per cap cèntim, cons de paper greixosos amb una ració de peix fregit i patates rosses. Estic a punt de seguir-los quan sento un soroll en la llunyania que em congela, com si de sobte un arc de sant Martí hagués estripat de sobte el cel per tornar-me a casa. «Segur que és un miratge — em dic al mateix temps que m’obligo a reprendre la marxa per seguir els meus companys —. Segur que és un miratge, una mentida, un flautista d’Hamelín fent hores extres…» Londres, capital financera d’Europa. Una gota d’aigua em cau a les mans. La tempesta que esperàvem ha arribat però, aquesta vegada, no és el cel qui plora.

 

 

[Nota: Un petit microrelat transmèdia: feu clic a l’enllaç i descobrireu la melodia i «el flautista d’Hamelín» que la protagonista sent al final del relat. La imatge que acompanya el text es titula «London City» i és de Andy Roberts compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

2 Responses so far.

  1. Àlex escrigué:

    M’ha agradat molt. L’ambientació freda i humida va calant tant el personatge com la lectura i el veig perdut a la boira londinenca, ell o ella, que volia menjar-se el món des de la City.

    • Teresa Saborit escrigué:

      La realitat amagada rere una màscara de boira freda i humida… És possible retrobar-se? Moltes gràcies pel comentari, Àlex ;)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR