Teresa Saborit. Escriptora. Fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.Cat

   
     La Llibreta Vermella
Tap To Call

Festival EVA a Gurb 2016 – «L’home que sempre tenia pressa» (proposta 2)

20160614-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_2

 

Continuo amb la publicació dels textos que vaig escriure en directe durant l’espectacle «Inspirats, escrits i transformats» dels Festival EVA a Gurb el passat 5 de juny. Si voleu recordar el funcionament de l’espectacle i rellegir el primer dels textos, podeu fer clic aquí: «Festival EVA a Gurb 2016 – “Estiu fugitiu” (proposta 1)».

El segon microrelat que vaig escriure està inspirat per tres paraules que va proposar l’Arnau. Bé… Per dues paraules «normals» i per una paraulota: «hola», «mare» i… «Esternoclidomastoïdal». Si ja costa d’escriure, imagineu-vos haver-ho de llegir en veu alta! (hehe) Què hauríeu escrit vosaltres? A mi se’m va acudir la següent història: espero que gaudiu de la lectura ;)

 

«L’home que sempre tenia pressa

L’home va entrar a la consulta del metge. No era un home normal: era un home que sempre tenia pressa. Un home que tenia tanta pressa que, encara no havia entrat en un lloc, que ja volia ser-ne fora, encara no havia arribat que ja se’n volia anar. Un home que tenia tanta pressa que era incapaç d’estar-se assegut enlloc, tenia tanta i tanta pressa que fins i tot havia après a dormir a peu dret!

— Hola, bon dia — va dir el metge —. Què…?

— Em fa mal el coll — el va tallar l’home que sempre tenia pressa —. Doni’m una pastilla que me n’he d’anar corrents.

— Ui, no, primer l’hauré de revisar — va respondre el metge assenyalant la llitera que tenia a la seva consulta.

L’home que sempre tenia pressa es va estirar a la llitera, però com que era incapaç d’estar-se quiet, mentre el metge el revisava ell anava fent puntades de peu en l’aire i, tan aviat com el metge va allunyar les mans del seu coll, va saltar de la llitera i va començar a córrer d’una punta a l’altra de la consulta per recuperar el temps perdut.

— Ara ja em pot donar la pastilla? — va preguntar esbufegant l’home que sempre tenia pressa.

— Em sap greu, però li haurem de fer més proves — va respondre el metge —. Té l’esternoclidomastoïdal inflamat i això pot ser degut a multitud de causes, des que sense voler s’hagi empassat una mosca, que ara estigui fent voltes a la seva gola, fins a que un nan dels somnis s’hagi quedat atrapat al seu interior mentre vostè dormia i ara no sàpiga com sortir-ne. Ha tingut algun malson darrerement?

— Però… Jo no puc perdre el temps em proves! Jo necessito una solució!

— Bé… — va dir el metge —. Podríem fer una operació d’urgència, però…

— Faré el que sigui! — va exclamar l’home que sempre tenia pressa.

— D’acord — va respondre el metge —. Necessito que s’estigui quiet, molt i molt quiet. Li posaré unes pinces per la boca i trauré el que tingui encallat a dins del coll.

L’home que sempre tenia pressa es va asseure a la cadira perquè el metge l’operés, però encara no havien passat dos segons quan les seves cames li van fer fer un bot i va saltar de la cadira.

— Li he dit que s’ha d’estar quiet! — el va renyar el metge —. No m’ha dit que vol que vagi ràpid? Si no em deixa treballar, no acabarem mai.

L’home que sempre tenia pressa es va tornar a asseure. Aquesta vegada, però, abans que pogués tornar a saltar, el metge el va lligar a la cadira amb centenars de metres de benes que tenia a la consulta: el va lligar dels turmells, dels canells, de les espatlles, del clatell, del cul,… Quan el metge va estar segur que no es mouria, va tornar-li a obrir la boca, va ficar les pinces i amb molt i molt i molt de compte en va treure un rellotge de paret enorme, tan enorme que el metge va necessitar l’ajuda de tres infermers per treure’l de la gola de l’home i posar-lo a sobre la taula de la consulta.

— Vet aquí la causa de la inflamació — va exclamar el metge victoriós —. Vet aquí la mare de tots els mals: el tic-tac d’aquest rellotge de paret.

L’home que sempre tenia pressa no va respondre. Alliberat del pes del temps, s’havia quedat adormit amb la boca oberta sobre la cadira de la consulta. El metge s’hi va acostar i li va tancar els llavis: l’últim que necessitaven era que li entrés un altre rellotge i li tornessin totes les presses del món.»

 

[Nota: La setmana que ve publicaré l’últim text que vaig escriure en directe durant el festival, en aquest cas inspirat per la proposta de l’Adela: «gat», «amic» i «camí». Quin text hauríeu inventat vosaltres? D’aquí a 7 dies descobrireu quina història vaig escriure jo ;) Ens llegim!]

Comparteix-ho a les xarxes socials!
  •  
  •  
  •  
  •  
 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal que vosté gaudeixi d'una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, faci clic en l'enllaç per més informació.plugin cookies

ACEPTAR