28 de desembre – Sants Innocents: «Els llops ja no viuen als boscos»

A vegades oblidem el que signifiquen les paraules: 28 de desembre, Sants Innocents.
 

«Abans el papa ens venia a buscar a l’escola, amb la mama. Ara ja no ens ve a buscar ningú. Quan s’acaben les classes, agafo en Joan, el meu germanet, per la mà i tornem cap a casa. Quan arribem a casa ens asseiem al voltant de la taula del menjador i fem els deures en silenci. I esperem. Esperem que arribi el papa.

Esperar el papa és una loteria. A vegades arriba bé. Ens demana si tenim gana. Obre la nevera i ens prepara alguna cosa per sopar. Un truita, un parell d’ous ferrats. Una mica d’amanida amb un raig d’oli i vinagre.

Altres vegades el papa arriba content, com si tingués un grill a la panxa. I llavors només vol cantar i ballar i ens agafa a mi i al meu germanet i ens fa fer voltes al mig del menjador. Només té ganes de riure i d’explicar acudits, amb els ulls brillants i les galtes vermelles. A vegades ens arrossega fins a la terrassa i ens assenyala les estrelles com si no les haguéssim vist mai. Si cau un estel fugaç, es posa a aplaudir com si fos el truc de màgia d’un mag de circ. I nosaltres riem amb ell, aplaudim amb ell, cridem amb ell assenyalant els punts de llum del cel. I oblidem els deures que tenim a mig fer sobre la taula del menjador. I oblidem que tenim gana.

A vegades, en lloc del papa, arriba el monstre. Té l’aparença del papa, fa veure que és el papa, però jo i en Joan sabem que no és el papa. Rugeix com si fos un lleó engabiat, agafa tot el que troba al seu pas i ho llença pel balcó. Les motxilles, les cadires, els llibres de l’escola. Entra a la cuina, llença els plats i els gots contra el terra trencant-los en mil bocins, llença les paelles, les culleres, les forquilles, els ganivets. Traboca les taules que es troba al mig del pas, trenca els miralls dels armaris a cops de peu. Jo i en Joan ens tanquem a la nostra antiga habitació, la de la llitera, mentre el monstre que s’ha menjat el papa clava cops de puny contra la porta, des de l’altra banda, exigint que li obrim.

—Obriu-me, desgraciats! Obriu-me!

Però nosaltres no obrim. No obrim. Mai. Ens enfilem al matalàs de dalt, el d’en Joan, ens abracem amb la mirada fixa en la fusta que tremola sota els cops. En Joan gairebé sempre es posa a plorar. És normal, és petit. Jo no, jo faig el cor fort, retinc les llàgrimes, em faig el valent perquè en Joan no tingui por. Tard o d’hora, els cops s’acaben. El monstre es cansa i cau adormit al mig del passadís. Jo i en Joan ens quedem quiets, en silenci, fins que sentim els roncs des de l’altra banda de la porta. Llavors ens estirem al llit i ens quedem adormits, abraçats.

L’endemà el papa es disculpa, ens desperta amb l’esmorzar esperant-nos a la taula de la cuina. Olor de torrades acabades de fer. L’olor dolça de Nocilla, de llet amb cacau. No és ell, diu, no és ell. Sent una veu que l’obliga a beure i que llavors l’obliga a fer coses que ell no voldria fer, la veu del monstre. Ell no vol, però la veu insisteix.

—No tornarà a passar, us ho prometo… No tornarà a passar (…)»

 
Els relats del llibre «Els llops ja no viuen als boscos» estan estructurats al voltant de set pecats capitals: set pecats contra infants, contra testimonis muts, a qui ningú no escolta, no sent, no veu; set relats de ficció que, malauradament, la realitat massa cops supera.

A vegades oblidem el que signifiquen les paraules. 28 de desembre: «Sants Innocents». Els llops dels contes infantils ja no viuen als boscos.

Més informació sobre el llibre: www.elsllopsjanoviuenalsboscos.cat

booktrailer-05-llibre-els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-premi_7_lletres-teresa_saborit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.