Si pensem en amor i Edat Mitjana és possible que ens vingui a la ment el concepte d’«amor cortès»: un cavaller encegat per una fletxa de Cupido que, mitjançant l’exhibició de les seves arts (guerreres, quixotesques o poètiques), vol guanyar-se el favor de la seva dama, sent aquesta l’encarregada d’escollir i decidir fins on vol arribar en el joc.

La realitat, però, distava molt d’aquesta ficció literària i són molts els historiadors que han posat de manifest que l’ideal de virilitat masculina de l’època depenia, en gran mesura, de la capacitat que tenien els homes per deixar embarassada una dona, com més ràpid millor. Quin paper jugava la dona en realitat? Gairebé cap: es donava per suposat que era el que elles també volien i el que les enamorava, no calia demanar-los l’opinió.

Aquesta realitat es posa de manifest en la versió original de «Talia, Sol i Lluna» que Giambattista Basile va escriure el 1634: qui descobreix la bella adormida no és un príncep, sinó un rei «de cacera» casat amb una reina que l’espera al seu castell; no hi ha «petons» metafòrics, sinó actes explícits en un llit, amb la protagonista adormida; i la bella (la Talia) no es desperta per un amor romàntic sinó perquè els seus fills (el Sol i la Lluna), a qui ha donat a llum mentre dormia, li xuclen l’estella del dit buscant el mugró per mamar.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La bella dorment»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.