Ni caçadors ni llenyataires, ni gent sortint viva de la panxa del llop, ni llops morint ofegats al riu amb l’estómac ple de rocs: la versió original de la caputxeta vermella (abans de les adaptacions dels germans Grimm) no tenia final feliç; ni tan sols era vermella.

La versió original del conte prové de l’oralitat francesa. Robert Darnton, que va recuperar una de les versions més primigènies d’aquest relat, va fer la reflexió que en els contes populars francesos el final catastròfic del protagonista no implica cap tipus de sermó, ni de moral ni de càstig per la seva mala conducta. La nena no ha fet res per ser devorada pel llop perquè en aquests contes, a diferència de versions posteriors, ella no desobeeix els consells de ningú. Senzillament, camina sense saber-ho fins a les mandíbules de la mort, segons una fatalitat inexorable, sense el final feliç que els contes van començar a adquirir a partir del segle XVIII.

Charles Perrault, que va adaptar molts contes de tradició oral per ser llegits a la cort de Versalles, el 1697 va fer-ne una versió estalviant les parts més crues, perquè estigués més d’acord amb els gustos de la cort, i hi va afegir l’element de la caputxa vermella que l’original no tenia i que l’ha fet mundialment coneguda. Va mantenir el final tràgic, però al final de la narració va afegir una moral que la versió popular no tenia, convertint-lo en un advertiment per les noies joves que es deixaven enlluernar per les paraules dels homes de la cort francesa.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La caputxeta vermella»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.