20150130-200_muses-Imatge_Surface_tension_Luis_Romero_CC2.0_Attribution-Text_Bombolla_de_bits_Tere_SM

[Musa 8] Bombolla de bits

20150130-200_muses-Imatge_Surface_tension_Luis_Romero-Text_Bombolla_de_bits_Tere_SM

 

Tinc fred. I gana. I son. I estic cansada. I…

Paraules. Una paraula rere l’altra. Una paraula. Només una, una més.

«Torna».

Una paraula, cinc lletres.

«Torna».

Ho escriuria en lletres negres de tamany vuit-cents sobre una paret de calç blanca si això fos suficient per conjurar-te.

Torna.

Torna, torna, torna.

És la meva eterna melodia, vagi on vagi, estigui amb qui estigui.

«Torna».

Et trobo a faltar.

Intento fer-me la forta. Intento somriure. Publico a tot arreu una fotografia meva amb un rostre somrient. La teva foto. La que tu em vas fer.

L’últim somriure.

Una bombolla feta bits. Un núvol d’impostures a on amagar-me. Una escletxa dins la foscor a on encara puc fer veure que aquí no ha passat res, que mai no vas existir.

La possibilitat de la teva inexistència és l’únic antídot contra el dolor, si no fos pel record de les teves carícies que punxa el miratge com una agulla esmolada.

Plof.

I tornen els teus versos. I els teus petons. I…

Sàdic.

Et trobo a faltar.

«Torna».

Maleït càncer.

 

[Musa 8: Relat inspirat per la proposta de la Júlia Lancho: paraula, bombolla, melodia, escletxa, agulla, núvol. La imatge que acompanya el text es titula «Surface tension» i és de Luis Romero compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 7] Tempus fugit

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

Sempre li havien dit que els somnis eren pels Altres. Ella havia de córrer, córrer i córrer. Era el que calia fer. Era el que s’havia de fer. Era el que era necessari que es fes.

En el País del Temps Fugitiu, tothom corria… Excepte els Altres.

Ningú no recordava quan havia començat la cursa, ni perquè, però tots els Nostres sabien que un dia sense córrer era un dia perdut, impossible de recuperar.

Per això els Altres, que no corrien, eren menystinguts i apedregats.

Ella no era un Altre. Ella era un dels Nostres. I corria. Corria com la que més. Tan corria, i tan volia córrer, que el dia que es va despertar i es va descobrir les puntes dels dits del peu de color blau no es va immutar.

En el País del Temps Fugitiu no hi havia temps per somiar, ni per preocupar-se per dits de color blau.

L’endemà es va descobrir una taca blava darrere del taló. El dia següent, el blau li havia arribat als turmells. Dia a dia, el blau li va començar a pujar per les cames. Va ascendir pels bessons, els genolls, les cuixes i els malucs. Va tenyir-li el baix vendre, va saltar fins el melic, li va pujar pels flancs i li va cobrir les sines. Els braços es van omplir de blau, des de les espatlles fins a les ungles dels dits. El coll, els llavis, el nas aguilenc, les galtes. Els ulls es van poblar de reflexos d’aigua i els cabells es van convertir en una imitació d’ones marines.

Tots els senyals van ser ignorats.

Els Nostres no abandonaven mai la cursa. Ella era dels Nostres. I Ella va continuar corrent, corrent i corrent. Parant només per menjar i dormir. Parant només per menjar quan els científics van dissenyar una màquina que permetia córrer adormit. Però la màquina tenia efectes secundaris. A vegades provocava miratges en plena cursa.

I ella a vegades creia veure Altres que la miraven amb compassió.

Altres sempre quiets. Altres ignorants de la distància inabastable entre ells i el Temps Fugitiu, cada dia més i més gran. Altres que havien abandonat la cursa abans de començar. Altres que deixaven que el Temps els guanyés la partida sense presentar batalla.

Pobres Altres.

En el País del Temps Fugitiu només els Nostres sabien que calia córrer, sempre, perquè el Temps no s’atura, mai, i els Altres eren uns babaus, curt de mires.

I Ella va continuar corrent. Es va fer gran. Va conèixer un home de groc. Van tenir fills de color verd que també es van fer grans, que van conèixer noies de color violeta, que van tenir fills de color marró. Un dia, la vella de color blau es va morir. La van treure de la màquina. Hi van posar un dels seus néts marrons. I la cursa va continuar, perquè córrer era l’únic que importava. Només els Altres van plorar.

I algú els va llençar una pedra.

En el País del Temps Fugitiu tampoc no hi havia temps per plors.

 

[Musa 7: Relat inspirat pel dibuixet que acompanya el text, obra d’en Ramon Navarro Bonet. Moltes gràcies per fer de «muso», Ramon!]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150126-200_muses-Imatge_Tulip_Dan_Lacher_CC2.0_Attribution-Text_Cafe_amb_llet_Tere_SM

[Musa 4] Cafè amb llet

20150126-200_muses-Imatge_Tulip_Dan_Lacher_CC2.0_Attribution-Text_Cafe_amb_llet_Tere_SM

Entro al bar. El soroll de les converses i l’olor de cafè acabat de fer em reben com vells amics. Saludo amb un cop de cap i en Ferran em respon amb un somriure. S’ha deixat créixer la barba.

M’agrada.

T’agradaria.

— El de sempre?

No responc, però intento somriure, i deu interpretar el somriure trist com un xec en blanc.

Mentre ell prepara el cafè amb llet, jo agafo el diari de la barra i camino fins a la taula del fons. La nostra taula, la que queda prou lluny de la porta com per no notar les ràfegues de vent gèlid, la que queda prou a prop com perquè ningú no pugui entrar sense ser vist. «El Barça ho té cru aquest any… — remuga la teva veu —. Has vist quin ramat de criatures acaba d’arribar?»

— Aquí ho tens… Com estàs?

En Ferran mira la cadira buida que hi ha al meu costat. I jo giro el cap en un acte reflex, esperant que et materialitzis com el conill que surt del barret d’un mag.

— Bé.

En Ferran em posa una mà a l’espatlla. «És un cambrer molt simpàtic. M’agrada aquest bar.»

T’agradava.

M’agradaria.

 

[Musa 4: Relat inspirat per participar en el primer enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «bar», paraula obligatòria «xec». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Tulip» i és de Dan Lacher compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

[Musa 2] Esports de risc

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?

«La meva mare em matarà…»

Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.

Bé…

Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!

Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.

— Mossa, posa’ns una ronda! — havien exclamats eufòrics.

— Jo no sóc la vostra tavernera!

— Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! — havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.

No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.

«La meva mare em matarà!»

Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.

— Amic Sancho — havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris —, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.

Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.

— Però què fa aquest animal?!

Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.

Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començar a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»

— Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? — li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.

— «Excusat»?! Serà finolis el poeta! — se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà —. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!

El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.

«La meva mare em matarà…»

Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.

La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.

 

[Musa 2: Relat inspirat per la proposta de la Laura Huerga: escriure sobre els llibres o la lectura. La imatge que acompanya el text es titula «Musa» i és de Jeronimo Sanz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Pols lluna plena (200 muses - Tere SM)

[Musa 1] Pols de lluna plena

 

Pols lluna plena (200 muses - Tere SM)

Conten que a la lluna
hi ha un homenet
que treballa de sol a sol
tot sol.

Un homenet que treballa
de sol a sol
omplint la Terra
de pols.

Conten que en les nits
de lluna plena
es compleixen

que els desitjos
quan es compleixen
es fan pols.

 

[Musa 1: Aquest petit poema està inspirada en una capseta plena de pols de lluna plena, un dels molts objectes que en Pep Duran atresora en la seva maleta de contacontes.]

200 muses (Tere SM)

200 muses… Vols ser-ne una?

200 muses (Tere SM)

Busco muses.

Ja sabeu que sempre he cregut que no existien, que sempre m’he quedat amb l’última part de la cita que atribueixen a Picasso: si existeixen, millor que et trobin treballant. Sempre he pensat que per aprendre a escriure la base era escriure, escriure i escriure i encara ho crec, però…

I si hi hagués alguna cosa «més»?

«Intento escriure. Puc estar escrivint durant dues setmanes “el gat es va asseure a l’estora, que és això, no una rata,”… I aquest text pot ser la cosa més avorrida i horrible. Però ho intento. Quan estic escrivint, escric. I llavors és com si la musa es convencés que sóc seriosa i digués: “Està bé. Està bé. Ara vinc”.» (Maya Angelou)

He decidit donar una última oportunitat a les muses i sortir a cercar-les. O més ben dit, he decidit que aquest 2015 em prendré l’escriptura més seriosament que mai i us sortiré a buscar.

He estat fent càlculs. D’aquí a final d’any, traient caps de setmanes, festius i vacances, hi ha 206 dies laborables. Deixeu-me sis dies de marge per imprevistos, contratemps i grips vàries i ens quedem amb 200; 200 dies laborables.

He decidit que d’aquí a final d’any escriuré a «La Llibreta vermella» cadascun d’aquests 200 dies: un microconte, un micropoema, un micro… Un microalguna cosa fet de lletres. Cada dia.

Però no ho podré fer sola.

Us repto a acompanyar-me en aquest viatge. Cadascun dels textos que publiqui durant aquests 200 dies vindrà acompanyat d’una nota que explicarà d’on ha vingut la inspiració per escriure’l. I és aquí a on necessito la vostra ajuda.

Necessito que sigueu les 200 muses que necessito per completar el projecte.

Com? Em podeu enviar 5 paraules soltes i reptar-me a escriure una text que les contingui. O em podeu enviar un dibuix que hagueu fet i que busqui lletres d’acompanyament. O em podeu fer arribar una imatge que hàgiu immortalitzat amb la vostra càmera de fotos i proposar-me d’escriure una història que li doni vida. O… Veieu per on vaig?

Busco muses. Vols ser-ne una?