20150227-200_muses-Imatge_Foto_Llonganissa-Text_Historia_d_una_llonganissa_en_14tweets_Tere_SM

[Musa 28] Història d’una llonganissa en #14tweets

20150227-200_muses-Imatge_Foto_Llonganissa-Text_Historia_d_una_llonganissa_en_14tweets_Tere_SM

 

https://twitter.com/TereSM_/status/571415957337464832

https://twitter.com/TereSM_/status/571416122878251008

https://twitter.com/TereSM_/status/571416209469661185

https://twitter.com/TereSM_/status/571416410674618368

https://twitter.com/TereSM_/status/571416483089256448

https://twitter.com/TereSM_/status/571416703546105858

 

 

[Musa 28: Relat inspirat per la proposta d’en Lluís Julian (Calderer): «Després d’una nit de somnis inquiets em vaig despertar convertit (convertida) en …». Si voleu seguir el tweetrelat en cadena, el podeu llegir a Twitter amb els hashtag #14tweets. El relat es va escriure-piular en directe el 27 de febrer del 2015 de les 22:06 a les 22:17. La imatge que acompanya el text es titula «Foto llonganissa» i és de domini públic.]

20150226-200_muses-Imatge_1_Drakis_xatejant_Silvia_Romero-Text_L_auca_d_en_Drakis_el_drac_Tere_SM

[Musa 27] L’auca d’en Drakis el drac

20150226-200_muses-Imatge_1_Drakis_xatejant_Silvia_Romero-Text_L_auca_d_en_Drakis_el_drac_Tere_SM

Amb un cop de ratolí
sembla que et tingui aquí.

 

20150226-200_muses-Imatge_2_Drakis_disfressat_Silvia_Romero-Text_L_auca_d_en_Drakis_el_drac_Tere_SM

Pren-t’ho tot amb molta conya
No ho veus? Sóc de la broma!

 

20150226-200_muses-Imatge_3_Drakis_amb_pupa_Silvia_Romero-Text_L_auca_d_en_Drakis_el_drac_Tere_SM

Si intentes fer l’animal
al final sempre prens mal.

 

20150226-200_muses-Imatge_4_Drakis_amb_raspall_de_dents_Silvia_Romero-Text_L_auca_d_en_Drakis_el_drac_Tere_SM

Per espantar de valent
t’has de rentar bé les dents.

 

20150226-200_muses-Imatge_5_Drakis_dormint_Silvia_Romero-Text_L_auca_d_en_Drakis_el_drac_Tere_SM

Ja és hora d’anar al llit
a tothom… Molt bona nit!

 
 
[Musa 27: Auca inspirada per les cinc fotografies del drac Drakis que acompanyen el text, enviades per la Sílvia Romero.]

20150225-200_muses-Imatge_Greenhills_09_ Werwin15_CC2.0_Attribution-Text_Gaudeamus_igitur_Tere_SM

[Musa 26] Gaudeamus igitur

20150225-200_muses-Imatge_Greenhills_09_ Werwin15_CC2.0_Attribution-Text_Gaudeamus_igitur_Tere_SM

 

# Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit humus… #

El cor de cantaires refila amb paraules que han sobreviscut al garbell dels segles. El teu cor les entén, sense comprendre-les. No saps què signifiquen aquelles expressions llatines que sorgeixen dels seus llavis, amb prou feines ets capaç de distingir-ne els fonemes, però somrius. Mires al teu voltant i somrius.

Somrius al noi que hi ha a la teva dreta, al noi que fa quatre anys se’t va colar al metro just abans que tanquessin les portes i amb una empenta et va abandonar a l’andana. Per culpa seva, et vas veure atrapada en l’atzucac d’arribar tard el primer dia de classe a la universitat. Avui, envitricollat destí, gràcies a ell estàs asseguda a la primera fila de l’auditori, esperant ansiosa que el rector pronunciï el teu nom.

— Estàs nerviosa?

Gires al cap i somrius a la noia que seu a la teva esquerra. Ella també somriu, però li tremolen els llavis. I no para quieta amb les mans. Se t’acudeix pensar que l’anell que no fa més que canviar de dit deu començar estar marejat de tant viatge. És abracadabrant que aquestes alçades encara no li hagi agafat un atac de cor a alguns dels dos, a l’anell o a ella.

— Hem fet exàmens més difícils.

La noia deixa escapar una rialla muda en sentir el teu comentari. Para de moure els dits, tanca els ulls i respira a fons. Quan torna a obrir les parpelles, en els seus ulls hi brilla una llum nova: la decisió de l’heroïna disposada a enfrontar-se un últim cop amb el drac dels seus malsons. L’última batalla.

# … Alma Mater floreat quae nos educavit, caros et conmilitones dissitas in regiones sparsos congregavit #

Els cantaires clouen les boques i emmudeixen les notes. El públic uneix les mans per aplaudir-los mentre el rector es posa dempeus i s’acosta al faristol. És el moment. El noi de la teva dreta t’agafa de la mà i la prem amb força entre les seves. Sents l’energia de la seva sang fluint des del seu cor a la teva ànima a través del contacte de la pell.

El rector s’acosta al micròfon, pronuncia el teu nom i et poses dreta. El teu nom amplificat per la megafonia és el senyal acordat. Les teves cames es posen en moviment com si fossin pals d’acer i t’enfiles a la tarima presidencial adornada amb bimbirimboies. El rector t’abraça, et felicita amb paraules que ets incapaç d’interpretar i posa entre les teves mans una enorme cartolina amb el teu nom, el diploma que et beneeix com el millor expedient de la promoció. Quatre anys resumits en una xifra plena de corbes: tres coma noranta nou, d’una escala de quatre.

Et gires cap al públic. No saps què fer, ni què dir, no saps com respondre a aquells aplaudiments que et reconforten i et despullen a parts iguals. Emmudits els mots, inútils els gestos, només somrius. Els mires i somrius. A tots i a cadascun d’ells, a tots ells… Somrius. Gràcies.

 

[Musa 26: Relat inspirat per la proposta de la Mena Guiga: «gaudeamus, atzucac, abracadabrant, envitricollat i bimbirimboia». «Gaudeamus Igitur» és l’himne universitari que s’acostuma a sentir en l’entrega de diplomes de final de carrera. Les estrofes que apareixen en el text corresponen a la primera i a l’última: «Alegrem-nos doncs, mentre siguem joves. Després de la divertida joventut, després de la incòmoda vellesa, ens rebrà la terra» i «Floreixi l’Ànima Mater que ens ha educat, i ha reunit als volguts companys que per regions allunyades estaven dispersos». La imatge que acompanya el text es titula «Greenhills 09» i és de Werwin15 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

[Musa 25] Mal versat

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

 

Ets com un verí ensucrat
com una atzavara afilada
com una becaina mandrosa

Ets com un son reptilià
com una xacra mal curada
com una navalla ansiosa

No em convens,
gens em convens.
Ho sé… Ho sé…
Ho sé prou bé.

Però com dir no…
Quan tu ets jo…
Quan som un tot…
… Quan estem sols?

 

 

[Musa 25: Relat inspirat per la proposta de la Txell: «ensucrat, atzavara, mandrosa, reptilià, xacra». La imatge que acompanya el text es titula «Heart Shaped Hole 7-20-09 — IMG_0272» i és de Steven Depolo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 24] Gèlida confident

20150223-200_muses-Imatge_Boira_gebradora_Segarra_Corneli_Cordill-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

La boira m’embolcalla amb el seu vel gèlid de neu. Petites gotes de glaç se’m posen sobre la pell i s’arremolinen juganeres entre els dits que intenten abastar-les protegits dins dels guants de llana.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets.

He sortit de casa ben d’hora, quan la fosca encara reinava. He deixat que els meus passos avancessin entre arrels i molses mentre el sol feria les tenebres i descobria el mar d’ones blanques que m’escorta en el meu viatge.

Els meus passos s’han perdut, però la meva ànima continua l’avenç.

Just quan la ment poruga començava a posar en dubte la seva mateixa existència, i em comminava em xiuxiuejos funestos a donar mitja volta, el pou apareix davant dels meus ulls a traïció.

«Tens un secret?» sembla preguntar-me. Tinc un secret.

M’acosto a poc a poc, tement que es desfaci en el no res com un miratge de vigília o com un oasi de palmeres en ple desert. Però el pou no desapareix i em permet que m’hi acosti. Poso els palmells sobre les seves parets de roca trencada i m’hi atanso. Intento albirar-ne el fons, però els meus ulls es troben amb una foscor impenetrable que els barra el pas.

El meu secret estarà segur en el seu ventre.

M’agenollo i començo a plorar. Les llàgrimes surten joioses, alliberades per fi de la presó dels meus ulls. Es gronxen de pestanya a pestanya, rellisquen pel tobogan de les meves galtes setinades i salten al llit de tenebres que les engoleix amb els braços oberts. Mai no tornaran a veure la llum del dia.

Els sanglots s’acaben i el silenci torna al bosc.

M’alço i m’eixugo la cara, de llàgrimes i de gebre. La boira que m’embolcalla s’obre un instant per indicar-me el camí correcte i es clou al meu darrere a l’instant següent. Confident amatent, el seu mantell d’innocència blanca resguardarà per l’eternitat el que el meu cor anhela que es mantingui per sempre ocult.

Diuen que al mig del bosc hi ha un pou dels secrets… No us cregueu tot el que diuen.

 
[Musa 24: Relat inspirat per la fotografia de boira gebradora de la Segarra que acompanya el text, obra d’en Corneli Cordill.]

20150220-200_muses-Imatge_IMG_0511r_ Daniel_Oines_CC2.0_Attribution-Text_Alguns_drets_reservats_Tere_SM

[Musa 23] Alguns drets reservats

20150220-200_muses-Imatge_IMG_0511r_ Daniel_Oines_CC2.0_Attribution-Text_Alguns_drets_reservats_Tere_SM

 

Qui s’ha menjat la lluna?!

Has estat tu?

Ah, no! Ni t’ho pensis! A mi no em miris amb aquesta cara, no m’entabanaràs amb ullets de gos abandonat!

Sé perfectament que has estat tu. No intentis negar-ho. Ahir hi havia una lluna rodona i blanca al cel, formosa com un pa de quilo, amb un cos de vertigen que provocava palpitacions, i avui algú se n’ha cruspit una bona llenca. I tu ets l’únic que ahir te la miraves amb cara d’afamat! Et vaig veure.

Silenci.

Ja era hora. El teu mutisme em dóna la raó. No m’has enganyat ni per un moment. Ja pots anar cercant el bocí que li falta. Avui mateix pujaràs allà dalt a sargir-la com bonament et dicti l’enteniment.

Cada mes estem igual! Colla de poetes desvergonyits! Es pot saber què us impulsa a llençar-vos com feres afamades sobre la pobra senyora quan fa el ple?! Quan entendreu que no la podeu pescar ni atrapar en un cove? La lluna es mira i no es toca!

Qualsevol dia, pujo i li penjo un cartell a la punta del nas: «Reservat el dret de visió».

 
[Musa 23: Relat inspirat per la proposta de l’Olga: «Lluna, silenci, moment, mes, cos». La imatge que acompanya el text es titula «IMG_0511r» i és de Daniel Oines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

[Musa 22] Llum

20150219-200_muses-Llum_Tere_SM

 

Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.

El sol truca amb dits de seda als vidres de la finestra, es filtra entre les reixes de la persiana i il·lumina les parets amb tonalitats càlides que m’abracen.

Estic sola. Però no em sento sola.

Com un malefici de sobte trencat, com un cuc de seda que juga a descosir el capoll que ell mateix havia teixit amb fils d’acer. Les ales s’obren de bat a bat per amarar-se de llum i de calor. Ales fràgils i humides, empresonades fins fa poc en la foscor, desvetllant-se tot d’una per descobrir-se plenes de tonalitats de foc. I de mar. I de bosc. I d’estrelles.

Estic en l’ara. Estic aquí. Estic en mi.

Ja no m’importen les tempestes ni m’inquieten els aiguats. Tot els encenalls van ser purificat en l’última foguera de sant Joan. Tot el que no em convenia. Tot el que no era. Tot el que havia maldat d’aparentar forçant exercicis de contorsionista que m’atenallaven l’ànima i em feien cruixir les vèrtebres.

Tot el que ara tinc no es pot perdre. Tot el que ara tinc sóc jo.

Acceptar el què sóc. Acceptar qui sóc. Acceptar que l’existència no té més propòsit que ser. Descobrir la meva veritat per reconnectar amb mi mateixa i poder-te murmurar a cau d’orella mots que entendràs, tot i no comprendre’m.

El mirall em retorna la imatge d’una ombra plena de ferides que ha deixat de fer el cor fort. I s’ha fet forta. D’una ombra que ha deixat de ser ombra per fer-se corpòria, amb dues mans i dos peus. I un cor. I una ànima que batega.

La llum il·lumina l’estança i m’il·lumina a mi.

A les nits, quan el sol s’amaga, la nit és clara.

 

[Musa 22: Relat inspirat per la proposta de la Maria Amparo: «A veure si les següents paraules t’inspiren un “micro alguna cosa” que comenci així: “Ara mateix, en aquest precís instant, obro l’armari i em miro al mirall. I veig… el meu present. No tinc ulls pel passat ni pel futur. Avui només veig l’ara.”». La imatge que acompanya el text es titula «Llum» i és d’autoria pròpia.]

20150218-200_muses-Imatge_A_love_birds_kiss_ jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_Vols_Tere_SM

[Musa 21] Vols?

20150218-200_muses-Imatge_A_love_birds_kiss_ jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_Vols_Tere_SM

 

Voldria sentir el teu tacte, les teves mans en els meus braços, els teus dits resseguint-me el rostre, els teus palmells acariciant cada centímetre de la pell sota l’abric reclosa.

Voldria que la teva veu fos la brisa que m’amarés l’ànima en deturar-me enfront la mar, la mar en calma, la mar en ràbia.

Voldria tancar els ulls i perdre’m en el teu somriure, com un pirata sense nord en una illa deserta perpètua, com un vaixell sense far acostant-se temerari a les roques del naufragi.

Voldria que la meva veu fos el so que et despertés en l’alba i la melodia que et bressolés en somnis durant la travessa de la negra nit.

Voldria embriagar-me amb el vermell de la passió que insinuen els teus llavis mig closos… Mig oberts… Mig humits… Mig per mi…

Voldria… «Vols?»

 
[Musa 21: Relat inspirat per la proposta de la Biblioteca Santa Eulàlia: «Les nostres inspira-paraules: vermell, somriure, tacte, so, brisa (marina)». La imatge que acompanya el text es titula «A love birds’ kiss» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150217-200_muses-Imatge_Essencia_del_nus_Salvador_Riera-Text_El_mal_bretol_Tere_SM

[Musa 20] El mal brètol

20150217-200_muses-Imatge_Essencia_del_nus_Salvador_Riera-Text_El_mal_bretol_Tere_SM
Decisió compromesa,
esbrinar quin cor primer
serà fendit per l’arquer
en l’amorosa contesa.

Ignorant, potser, tal volta
que per tres es tensa l’arc
que no juga per descart
la diana està resolta.

Equilàter fet perfecte
amb tres cors vius com a vèrtexs
meu, teu, seu, constant recerca,
un crit més per cloure el cercle.

I és Eros virginal
i Cupido juganer
el qui juga a fer d’arquer
ferint al mateix instant.

«Papa» diu un cor incrèdul
«Mama» crida un cor amb llàgrimes
un plor encadena tres ànimes
quan fa triblanc el mal brètol.

 

 

[Musa 20: Poema inspirat per la proposta d’en Salvador Riera: «(Sobre “L’essència del nus”) Intentar resoldre el problema que el juganer autor del poemari planteja a les pàgines 68 i 69». La imatge que acompanya el text és una fotografia de les pàgines 68 i 69 del llibre «L’essència del nus» d’en Salvador Riera.]

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

[Musa 19] Quadrar els comptes

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

 

A l’economista no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per molts ingressos que tingués, el compte de resultats sempre registrava pèrdues i el balanç de la seva existència resultava impossible de quadrar. En la banda dels actius, la vida sense sobresalts perdia valor a cada dia que passava i els pilars de la seva pròpia naturalesa començaven a omplir-se de taques d’humitat. En la banda dels passius, els somnis no viscuts s’alçaven en peu de guerra i repartien pamflets a favor de l’adveniment d’una crisi existencial que els atorgués veu i vot en el pròxim consell de transició.

A l’escriptora no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per moltes paraules que escrivís, les neurones lletraferides que regien la seva ànima no feien més que exigir-n’hi més. Fes el què fes, al final de la setmana el seu saldo d’hores disponibles sempre acabava amb números vermells. Encara que posposés els mals de panxa i ignorés els símptomes de la grip. Encara que reagendés les trobades amb les seves amistats a canvi d’un cafè futur que mai no arribava. Encara que perdés per abandó la guerra contra els cabells blancs. Encara que demanés prestat a la son. Encara que saquegés sense misericòrdia el temps del fons d’emergència reservat per veure créixer els seus fills.

Totes dues tenien feina, totes dues tenien diners, però a cap de les dues no els sortien els comptes.

No sabien comptar.

 

[Musa 19: Relat inspirat per la proposta de la Laura: «economista, somni, escriptora, feina, diners». La imatge que acompanya el text es titula «Calculator» i és de Jorge Franganillo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]