[Musa 18] Quatre gats somiatruites

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

 

Em diuen somiatruites quan no saben què més dir-me.

«Somiatruites.»

Aquest és l’últim insult que surt dels seus llavis. No es pot deixar una feina estable per perseguir un somni. No es pot anteposar l’ànima a la raó. No es pot jugar amb la vida com quan eres una criatura de bolquers.

«Ja tens seixanta anys.»

La conversa comença sempre amb una llista interminable d’infortunis. I si es crema la casa? I si puja l’Euribor? I si em diagnostiquen una malaltia incurable? I si els meus pares perden la pensió i no poden continuar pagant la residència?

«La teva proposta és infactible.»

I qui em parla sempre m’aconsella pel meu bé. Em demana que reflexioni, que miri el món tal i com és, que llegeixi els diaris: guerra oberta a Ucraïna, jutjats inundats per casos de corrupció, l’estat islàmic avançant a passos de gegant,…

«El present és infernal. Què et fa pensar que el futur serà millor? Només et falten cinc anys per jubilar-te… Queda’t amb el que tens.»

Com si el que tingués fos alguna cosa sòlida que pogués resguardar a dins d’una caixa cuirassada del banc. Com si el present fos immutable. Com si la rutina fos una mar en calma perdent-se en la infinit, sense ni un bri d’aire ni una mala tempesta, sense onades ni taurons ni Moby Dicks.

«Fes-me cas.»

Quan s’adonen que resisteixo tots els embats, arriba l’ordre. L’ordre directa sense dret a rèplica. L’ordre establert que cal preservar. L’ordre infumable que m’asfixia. L’ordre d’aquells que pregonen sobre una vida que mai no s’han atrevit a viure.

«Somiatruites.»

Al final, l’insult. El punt i final. El suposat benefactor s’aixeca de la cadira i abandona el bar amb el compte a deure. Penso que m’hauria de saber greu… Però no me’n sap. Per primera vegada a la meva vida, tinc la certesa d’haver pres la decisió correcta. Per primer cop, sé que són els altres els qui estan equivocats. Encara que no ho entenguin.

M’aixeco de la taula i camino fins a la barra.

— Cobri’m, si us plau. Dos cafès.

— Tres cinquanta.

Trec un bitllet de deu euros de la cartera i tatxo mentalment el nom del meu interlocutor de la llista d’amics de l’ànima. Un menys a convidar en futures celebracions. A aquest ritme, quan organitzi la festa d’aniversari dels seixanta-un, només serem quatre gats; quatre gats somiatruites.

 

[Musa 18: Relat inspirat per la proposta de la @desbruixolada: «Infactible, infernal, infinit, infortuni, infumable». La imatge que acompanya el text es titula «Truita amb pèsols» i és de Jacob Sunol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada