20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

[Musa 48] L’inici del temps

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

 

Fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, el temps era una cosa que ni tan sols existia.

El dia i la nit coexistien en harmonia. La lluna i el sol, agafats de les mans, jugaven al mig del firmament amb un somriure permanent als llavis. Les estrelles es banyaven en els llacs d’aigües cristal·lines i es divertien rodolant pels prats d’herba tendra coberts de rosada. Els núvols es perdien més enllà de l’horitzó i exploraven universos desconeguts dels quals mai ningú no havia ni sentit a parlar.

Totes les estacions tenien lloc en el mateix moment. Els arbres, amb les arrels cobertes de neu, omplien l’aire de perfum de mel, lluint pètals pàl·lids de color de rosa, mentre en el brancam les fulles tenyides de tonalitats càlides, a punt de caure, combinaven els seus vermells i ataronjats amb el verd esclatant dels brots acabats de néixer.

Els porcs sabien volar, les orenetes nedaven, les anguiles s’enfilaven pels arbres i els monos reptaven pel fons del mar. Les sirenes cantaven cançons de bressol als pollets acabats de sortir de l’ou i els unicorns jugaven a cavalcar les crestes de les onades més altes que trencaven al mig furiós de l’oceà.

Un dia, un humà, féu la pregunta que mai ningú no havia formulat: «Per què?»

El sol i la lluna foren obligats a prendre partit, pel dia o per la nit. Els núvols i les estrelles quedaren per sempre lligats a l’òrbita de la Terra, mai massa lluny, mai massa a prop. Les estacions es convertiren en enemics irreconciliables. Els porcs deixaren de volar. Les orenetes no tornaren a tocar l’aigua. Les anguiles buscaren refugi en l’interior de les onades i els monos s’amagaren en les capçades més altes. Les sirenes i els unicorns, aterrits, s’ocultaren en secret en la imaginació de l’humà incaut.

Les busques dels rellotges, fins llavors immòbils, marcaren el primer minut.

I la resta… Ja és història.

 

[Musa 48: Relat inspirat per la proposta de la Margarita Martín: «secret, aigua, aire, color, temps». La imatge que acompanya el text es titula «Golden times -you & me- fading into memory …» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

[Musa 47] 6000!

20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

 

Com una nena davant l’aparador d’una botiga de joguines, et descobreixes embadalida davant del número rodó. T’atrapen les seves formes sinuoses, els zeros per tres cops repetits, el sis que et mira altiu per sobre de l’espatlla… L’espies de cua d’ull. Voldries acostar-t’hi, però no t’hi atreveixes.

«Què pensarà de mi? — et preguntes —. Ell és tant i jo sóc tant… Tant… Tan poc.»

No et cal mirar-te al mirall per reproduir de memòria el teu perfil esprimatxat, la teva ànima sempre negre, el teu… «Punt»… Allà, perdut, sempre caigut, sempre arrossegant-se sota els teus peus. Potser sense ell seria una altra cosa. Tu sola potser encara tindries alguna oportunitat, series esvelta i decidida, però amb… Amb «ell»… Qui vols que se t’acosti?

Sempre crits! Sempre crits i crits i més crits! Sempre multiplicada de forma redundant al final de frases exclamatives!! Tant els costa d’entendre que tu sola ets més que suficient suficient?!!!!

Només els adolescents, alguns, encara et busquen per iniciar diàlegs amables («Ei, tu! Com han anat les vacances?»). Només els infants et tenyeixen de sorpresa («Oh!»). Els adults només se’n recorden de tu per donar ordres («A la taula no es whatsappeja!») i els vells només t’utilitzen per remugar («Si sabéssiu tot el que jo vaig haver de patir perquè vosaltres poguéssiu viure com marquesos…!»)

— Hola.

Estaves tan capficada en el teu monòleg interior que el cor et fa un bot. No t’has adonat dels passos que se t’acostaven i de sobte et trobes cara a cara amb el 6.000 que fa hores que t’ha robat l’enteniment.

— Ho… Hola! — encertes a respondre.

I automàticament comences a maleir-te. «I ara… Per què quequeges?! Pensarà que ets una inútil!»

— Sóc nou — respon el 6.000 aliè al teu soliloqui —. Encara no conec res ni ningú. T’importaria ensenyar-me una mica tot això?

Per un instant et quedes muda. «Jo… Muda?»

— Encantada! — exclames agafant-te amb decisió al braç de l’últim zero —. Benvingut! No podries haver trobat millor guia! T’ho ensenyaré tot, tot i tot!

— Com et dius?

— Exclamació!

— Encantat, jo sóc un número rodó: crec que serem grans amics.

I somriu. Et somriu a tu. I ara sí, aquest com sí… Et quedes definitivament sense paraules.

 
[Musa 47: Relat inspirat per la proposta de @petitscontes_: «et recomano que t’inspiris amb el blog: http://www.saltembenamunt.blogspot.com». Després de navegar una estona pel blog de l’Emma Pérez, he decidit inspirar-me amb l’entrada publicada el 26 de març del 2015: «6000 gràcies!». La imatge que acompanya el text es titula «new life a new beginning» i és de Adriënne compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150325-200_muses-Imatge_Deceleration_Kevin_Dooley_CC2.0_Attribution-Text_Tothom_busca_el_que_no_te_Tere_SM

[Musa 46] Tothom busca el que no té

20150325-200_muses-Imatge_Deceleration_Kevin_Dooley_CC2.0_Attribution-Text_Tothom_busca_el_que_no_te_Tere_SM

 

“Tothom busca el que no té”
digué la biblioteca a ses companyes
a bans de sortir a cercar volums

 

“Tothom busca el que no té”
digué el llibre a les llibretes
capturant paraules per tot el món.

 

“Tothom busca el que no té”
digué la paraula a l’interrogant
saltant al full en blanc.

 

“Tothom busca el que no té”
digué l’escriptora als seus lectors
obrint una convocatòria de muses.

 

“Tothom busca el que no té”
digué la musa als déus de l’Olimp
abans de tancar-se a la biblioteca.

 

 

Tothom busca el que no té…
… I pocs valorem el que ens pertany.

 

 

[Musa 46: Relat inspirat per la proposta de la Begonya Ferre: «Les biblioteques busquen llibres, els llibres paraules, les paraules escriptors, i els escriptors muses!». La imatge que acompanya el text es titula «Deceleration» i és de Kevin Dooley compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

[Musa 45] Per tota l’eternitat

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

 

Eternament jove! Us ho imagineu?!

L’únic que em calia era beure’m aquell beuratge que tenia entre les mans!

Què hauríeu fet vosaltres?!

Hauríeu dit que no?

Hauríeu agafat el flascó i l’hauríeu llençat contra el terra amb fúria perquè es trenqués en mil bocins?

No…

No!

Us l’hauríeu begut amb delit fins l’última gota! No us hauríeu malfiat del color blau elèctric del líquid, ni del solatge d’arena negre, ni de la dona d’ungles llargues que us l’havia venut, ni de la seva berruga violeta, ni dels seus llavis arrugats, ni del seu orfenat ple de nadons.

Hauríeu fet el mateix que jo, el mateix…

I tampoc no us hauríeu preocupat en sentir-vos de cop com un somnàmbul, ni en notar com quèieu sobre les rajoles de pedra com un soc, ni en sentir un foc infernal recórrer-vos la sang mentre la vostra gola s’omplia de xiscles.

No…

Hauríeu pensat que tot formava part del procés, que deturar el temps i treure’s de sobre un grapat d’anys bé valia la pena de passar per aquell mal tràngol.

Hauríeu confiat, com jo…

I com jo hauríeu acabat reconvertits en un nadó de bolquers, atrapats, per tota l’eternitat, en aquest bressol.

 

[Musa 45: Relat inspirat per participar en la cinquena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «l’elixir de l’eterna joventut», paraula obligatòria «somnàmbul», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Water droplet» i és de Shan Sheehan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150323-200_muses-Imatge_Escriptori_Orla_Torrallardona-Text_Bon_dilluns_animetes_Tere_SM

[Musa 44] Bon dilluns, animetes

20150323-200_muses-Imatge_Escriptori_Orla_Torrallardona-Text_Bon_dilluns_animetes_Tere_SM

 

Dilluns a les nou del matí. La lluna creixent es resisteix a marxar mentre el sol s’alça sobre l’horitzó. Premo un interruptor, l’ordinador xiula i la pantalla s’omple de pampallugues de colors en una rutina milers de cops repetida. Una tassa de cafè fumejant em desvetlla les neurones mentre al carrer se senten les corredisses dels nens que s’afanyen per entrar a l’escola abans no els tanquin la porta.

— No et descuidis l’esmorzar! Després de classe ves directament a futbol! Pensa a recollir ta germana i ens veiem a casa! Convida en Joan i en Marc a la festa d’aniversari de dissabte! Vigila que no se’t trenqui el volcà: recorda el què ens ha costat que s’aguantés dret!

Els crits dels pares, plens d’advertències i de recordatoris, queden emmudits per la marea de botzines dels conductors que reneguen perquè treguin els seus cotxes familiars del mig del pas.

L’escena aliena m’omple de nostàlgia. Em veig a mi mateixa amb dues trenes, una cada banda de la cara, em veig arribant a l’escola amb una maleta carregada de llibres i agafada amb força a la mà de la meva mare, em veig negant-me a deixar la mà i veig la meva mare ajupint-se al meu costat per abraçar-me, fer-me un petó al front i empènyer-me amb suavitat cap a dins de l’escola.

El somieig efímer es veu de sobte trencat per un crit agònic de l’ordinador i un missatge d’error escrit en un idioma del tot incomprensible. Premo «Esc». Ni cas. Premo «Enter». Ni cas. Premo «F5», «F9», «F12». Ni cas. Premo el botó d’engegada. Ni cas. M’aparto de l’escriptori, m’arrossego sota la taula i desendollo l’ordinador. Sento com l’aparell es queixa amb un xiulet i com el ventilador s’apaga. Torno a endollar l’aparell i surto de sota la taula. L’ordinador es torna a posar en funcionament i recomença el seu ritual de pampallugues de colors com si res no hagués passat.

Recupero el meu lloc a sobre de la cadira i permeto que la meva mirada es perdi en els objectes que decoren l’habitació. Els fulls plens de notes de les escenes que encara no he escrit, el subratllador rosa per remarcar tot allò que seria imperdonable que oblidés, els collages de retalls de revistes amb els que he reconstruït els rostres dels personatges que mai no tindré l’oportunitat d’abraçar en el món real. El suro que tinc clavat a la paret està ple de postals enviades des de punts recòndits del planeta, de fotografies d’amics que em saluden congelats en el temps amb un somriure als llavis, de dibuixos sense firma perfilats per llapis que em fan somriure.

De sobte se m’acudeix pensar que, si ara em morís, si en aquest precís instant el cor em deixés de bategar a dins del pit i caigués fulminada sobre l’escriptori, tots aquests paperots serien el meu únic llegat. Algú seria capaç d’entendre’n el valor? Algú sabria llegir entre línies les novel·les que pretenia escriure? Algú podria respirar els records que atresoren cadascuna de les imatges que hi ha clavades en aquest petit panell de suro?

L’ordinador acaba la seva dansa ritual. Una pantalla blanca emergeix de la foscor i un cursor negre es col·loca a primera fila, preparat per la batalla. Els meus dits es col·loquen sobre el teclat i n’acaricien les lletres. «Bon dia, animetes — els dic sens obrir la boca —, és hora de posar-se a treballar.»

 

[Musa 44: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de l’Orla Torrallardona, i de les paraules «llegat, efímer, nostàlgia, aliè i Lluna».]

20150320-200_muses-Imatge_Sea_urchin_fabiomarcio_CC2.0_Attribution-Text_Te_n_recordes_Tere_SM

[Musa 43] Te’n recordes?

20150320-200_muses-Imatge_Sea_urchin_fabiomarcio_CC2.0_Attribution-Text_Te_n_recordes_Tere_SM

 

Te’n recordes? Te’n recordes de quan em venies a buscar a l’escola i fèiem marrada per anar a jugar una estona al parc sense que ningú no ho sabés? Quan era petit, eres la traficant dels moments robats, la fada bona que tot ho feia possible.

Vas ser tu qui em va portar a conèixer el mar, la qui em va animar a tocar les onades blaves amb la punta dels dits, la qui em va fer caminar per primera vegada sobre una sorra que cremava com el foc, la qui em va alertar dels eriçons traïdors que s’amagaven entre les roques. Vas ser tu qui em va explicar per primera vegada que al fons de l’oceà, més enllà dels vaixells que es retallaven en l’horitzó, hi havia una màquina de fer sal que treballava nit i dia, nit i dia, nit dia, una màquina capaç d’acomplir qualsevol desig, una màquina per la qual tots els pirates del món sospiraven, malgrat els seus tresors plens de joies.

Vas ser tu qui em va recomanar que, si volia impressionar la Marta en la nostra primera cita, el millor que podia fer era un sopar a casa, els dos sols, amb espelmes i cava i maduixes de postres. Vas ser tu la qui em va animar a demanar-li que es casés amb mi i em vas regalar per l’ocasió l’anell que l’avi t’havia donat tants anys abans. Vas ser tu qui em va eixugar les llàgrimes quan vaig sortir al passadís de l’hospital amb el meu primer fill en braços, embolicat amb una tovallola blanca que en feia tres com ell.

Te’n recordes? Em col·loco al teu davant, t’obligo a mirar-me sense veure’m. Els teus ulls em diuen que no, que no se’n recorden, i les meves parpelles s’omplen de llàgrimes.

Avui sóc jo qui voldria poder-me convertir en una fada bona capaç de fer realitat qualsevol desig, qui voldria ser prou valent com per endinsar-me en les profunditats del mar per trobar la màquina que fa sal, nit i dia, nit i dia, nit i dia, qui voldria poder donar-te un anell màgic que et guiés entre les ombres i t’indiqués el camí de retorn. Però no sóc res de tot això, ni tinc res del què voldria, i com a únic remei possible, sols sóc capaç d’abraçar-te. I tu somrius com a resposta. I m’abraces. Però no m’abraces a mi. Però no em somrius a mi.

I no te’n recordes.

 

[Musa 43: Relat inspirat per la proposta de la Imma Molist: «onada, roca, traficant, sopar, cava i joies». La imatge que acompanya el text es titula «Sea urchin» i és de fabiomarcio compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

[Musa 42] Llàgrimes de cocodril

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

 

— Ah, no! Ah, no, no i no! Ni t’ho pensis, joveneta! Aquest animal no entrarà a casa mentre jo visqui!

— Però, mare… Està ferit…

I em mires amb els teus ullets de bona nena mentre una llàgrima de cocodril se t’escapa galtes avall.

— No intentis fer-me el numeret de no haver trencat mai un plat! Et conec com si t’hagués parit! És més, crec que vaig fer-ho!

Lluny de desmoralitzar-te, una segona llàgrima s’uneix a la primera i les dues llàgrimes et ressegueixen la pell tendra d’un rostre de vuit anys acabats de fer. Els llavis comencen a tremolar-te com si la meva negativa fos una llança esmolada trencant en mil bocins la cadena d’amor que ens uneix.

— No et sortiràs amb la teva, joveneta! Torna’l allà a on l’hagis trobat!

Els teus ulls clars s’obren de bat a bat i es claven en els meus, com si aquelles paraules fossin la sentència més despietada que hagués pogut eixir dels meus llavis. Les teves parpelles es converteixen en pocs segons en un estany en plena temporada de pluges, a punt de desbordar.

— He dit que no i és que no!

Les aigües s’alliberen i les galtes se t’omplen de llàgrimes. La pell empal·lideix, per el color i la calor, i tota la teva cara es converteix en una reproducció gairebé exacta d’aquella carota horrible que vam veure al museu tribal la setmana passada.

— Deixa’l que se’l quedi. Ja ens en cuidarem…

— Jo no tinc temps per un altre animal i a ella ja me la conec: no mourà ni un dit! Te’n cuidaràs tu?!

Les teves llàgrimes es congelen per no perdre’s un mot de la conversa. Els teus ulls es passegen de l’un a l’altre com un espectador de primera fila en l’últim partit de tennis de la temporada.

— Jo me’n cuidaré — respon el teu aliat.

— Visca!

La màscara d’horror es converteix en l’efígie victoriosa d’Atenea i les teves sabates de xarol corren fins al sofà a on el teu pare llegeix el diari. El rodeges amb els teus bracets de nina i li omples les galtes de petons, mentre l’animaló dels teus anhels es mira l’escena amb ulls plens de tristor. Nego amb el cap mentre les mans recullen la caixa de cartró del terra i la porten cap a la cuina.

— Ja sé jo com acabaran tantes abraçades — murmuro deixant la caixa sobre el marbre —. I tu… Què menges?

 

[Musa 42: Relat inspirat per la proposta de l’Eva: «calor, pell, estany, animal, amor». La imatge que acompanya el text es titula «Red baby girl patent leather shoes» i és de 38 Parrots compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

[Musa 41] Somriures de març

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

 

Tanques els ulls i deixes que el sol tímid de març t’acariciï sense timidesa. L’animes en silenci a resseguir-te els braços nus, el coll tot just desvestit de les bufandes de llana, les cames encara temoroses dels cops de vent traïdors de mitjans de març.

L’escalfor t’amara en un sentiment de calma mentre les parpelles se t’omplen de somriures. El somriure del teu fill quan aquest matí l’has deixat a l’escola i ha fugit corrents en veure de lluny els seus amics. El somriure del teu marit, quan us heu acomiadat a la parada del metro amb un petó als llavis amb regust de cafè i dues cullerades de sucre. El somriure dels teus companys de feina quan ha entrat a la botiga la mestressa, amb un mitjó de cada color, i s’ha tancat al seu despatx amb aires de marquesa. El somriure d’aquell client desdentegat que t’ha deixat cinc euros de propina amb una picada d’ullet carregada de complicitat.

Sents fred. Entreobres els ulls i veus com el sol s’amaga de mica en mica darrere dels edificis de la ciutat. Els últims raigs travessen les baranes de la terrassa amb determinació, però la batalla està perduda: les primeres estrelles de la nit comencen a fer pampallugues més enllà de l’horitzó amb sensació d’impunitat i la nit, de mica en mica, s’escampa sobre els terrats de la ciutat.

Amb recança t’aixeques de la cadira, surts de la terrassa i acciones l’interruptor per il·luminar el menjador solitari. Les ombres porugues corren a amagar-se darrere dels mobles mentre tu continues accionant interruptors per omplir les estances de llum. Alces la mirada, comproves les busques del rellotge i somrius. La llum del dia té els minuts comptats: la teva solitud, també.

 

[Musa 41: Relat inspirat per la proposta de la Marga: «sol, sensació, sentiment, silenci, sucre». La imatge que acompanya el text es titula «Smile!» i és de Kenny Louie compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150317-200_muses-Imatge_First_buds_John_Morgan_CC2.0_Attribution-Text_El_que_diran_o_el_que_em_dire_Tere_SM

[Musa 40] El què diran… O el què em diré?

20150317-200_muses-Imatge_First_buds_John_Morgan_CC2.0_Attribution-Text_El_que_diran_o_el_que_em_dire_Tere_SM

 

Fred. Hivern. Carrer València. Els guants de pell estan més glaçats que les meves mans. La bufanda de llana roja és un colador per on es filtra el vent carregat de glaç. La humitat gèlida se’m cola fins al moll dels ossos, mentre els meus braços m’abracen per sobre de l’abric amb un intent desesperat per retenir la miqueta de calor que el meu cos desprèn.

Camino de pressa, amb la mirada fixa en les rajoles de ciment que trepitgen les puntes de les meves botes enllustrades. Sospiro pel cafè amb llet calentor que no m’he pres per culpa de les presses, les mateixes que ara em fan gairebé volar per sobre del paviment dels carrers de la ciutat, però que no m’ajuden a entrar en calor. M’has mirat amb mala cara quan he creuat la porta com un esperit fugitiu. Tu m’has ofert la tassa amb un somriure i jo…

Giro per Roger de Flor i enfilo cap a Aragó. No és culpa teva, és culpa meva. Els pensaments congelats se m’omplen de tòpics mentre intento justificar-me, mentre intento esborrar de la memòria les teves ninetes blaves ferides pel desaire. Si tingués més temps donaria mitja volta i correria al teu encontre. Substituiria el cor de porta per una abraçada, el silenci de la resposta muda per un bes en els teus llavis de mel. Però no tinc temps. Mai no tinc temps. Temps.

— Pas!

M’aturo amb un sobresalt. Una bicicleta passa rabent pel meu costat i es perd en direcció al mar. Em sento el cor bategar a les temples, i a la gola, i a la punta de la llengua que s’omple de malediccions sense destinatari.

— Idiota! Mira per on vas! — crida contra el buit la meva veu enrogallada.

De sobte la veig. El peu decidit a reemprendre la marxa, de sobte, queda suspès en l’aire del no res. En la branca nua d’aquell arbre hivernat, una petita poncella tintada de rosa brilla sota els primers raigs de sol de l’albada. Una nota de color gairebé invisible en un petit sorral abandonat de dos per dos metres, en un solar abandonat i ple d’escombraries encaixonat entre alts edificis de façana grisa.

Un vent impossible em porta olor de préssecs i de primavera i d’almívar i de tardes a casa a l’àvia, mentre ella preparava melmelada en una cassola bullent i els néts ens divertíem amagant-li els trossos de fruita ensucrats. Respiro a fons però el vent ja no hi és, només queda la contaminació, el fum dels tubs d’escapament dels cotxes atrapats en l’embús de dos quarts de nou del matí, el soroll estrident de les botzines, els renecs dels conductors rebotant contra els vidres tancats.

El peu que continua suspès en l’aire, que s’havia alçat decidit per continuar la seva cursa cap a la parada de metro, de sobte… Dubta. Dubta entre avançar o retrocedir. Dubta entre seguir la ment o el cor, la raó o l’intuïció, el què diran o el què em diré, el conegut o la incertesa. Dubta… Dubto…

Quan al final d’una discussió interminable la sola pren terra, ja no hi ha dubtes.

 

[Musa 40: Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez : «Quan pujava per Roger de Flor, entre Aragó i València, em vaig fixar en els edificis que queden a mà esquerra, on hi ha l’escola dels maristes, i vaig pensar aquest edifici és maco, no molt alt… No molt baix… Es podia veure bé el cel. I em vaig adonar que tot i que passo gairebé cada dia… Mai no m’hi fixo. I vaig pensar… Per què? Doncs perquè tot i que han començat a florir alguns arbres… La majoria dels de la ciutat encara arrosseguen la nuesa de l’hivern, la nuesa que deixa entreveure les formes de les figures que els envolten. Aquest és el meu tema/musa… La nuesa dels arbres i tot el que deixen descobrir a un simple cop d’ull: nuesa, arbres, primavera, edificis». La imatge que acompanya el text es titula «First buds» i és de John Morgan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]