[Musa 52] Demà i per sempre

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

 

En un mar de foc les nostres mirades es van perdre.

Els ulls fits en l’horitzó, les mans inertes sobre la falda, el cor bategant a cinc-centes pulsacions per minut, els pulmons temerosos de respirar ni el més petit sospir d’aire.

Quiets com estàtues.

En una cerimònia mil cops repetida, el sol es va perdre davant dels nostres ulls, tenyint de roig el cel i les nostres galtes.

No ens vam atrevir a mirar-nos.

Ni quan el cel es va vestir d’or, ni quan les muntanyes van engolir la llum, ni quan sols un perfil de muntanyes negres i un firmament plegat d’estrelles van erigir-se com a últims testimonis del nostre encontre.

Ens vam aixecar en silenci, com cada dia. Ens vam allunyar en silenci, com cada dia. Ens vam acomiadar en silenci, com cada dia.

I llavors, com cap dia, tu et vas atrevir a parlar.

— Demà?

I jo, per tota resposta, sols em vaig atrevir a assentir amb el cap. Però no vas veure el gest. Com no havies vist el meu cos translúcid. Com mai més no havies tornat a veure, des d’aquell fatídic dia, el meu somriure d’aire.

I tot i no veure’m tu tornaves, cada vespre, per veure la posta de sol amb mi.

Mentre el teu cap es cobria de cabells blancs i les arrugues se t’escampaven pel rostre. Mentre les mans se t’omplien de tremolors incontrolables i la memòria començava a jugar-te males passades. Mentre els anys et recordaven la mortalitat i et carregaven amb un pes cada vegada més feixuc sobre les espatlles.

Mentre jo romania jove per sempre.

«Demà, demà sí — vaig murmurar-te sense veu —. Demà i per sempre.»

 

[Musa 52: Relat inspirat per la fotografia de la posta de sol que acompanya el text, obra de l’Antonia Molist.]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada