20150529-200_muses-Imatge_Jordi_Marrugat-Text_Caixes_de_refresc_abandonades_Tere_SM

[Musa 85] Caixes de refresc abandonades

20150529-200_muses-Imatge_Jordi_Marrugat-Text_Caixes_de_refresc_abandonades_Tere_SM

 

Vols fer-me creure
que no t’importa.
I no m’importa.

Vols fer-me creure
que et faig nosa.
I m’aparto.

Vols fer-me creure
que no em necessites.
I m’allunyo.

Com caixes de refresc
abandonades i apilades
en un carreró estret
darrere d’un bar.

Vols fer-te creure
que sóc el passat.
I no t’ho creus.

Però m’allunyo,
m’aparto,
no m’importa.
I no et crec.

 

[Musa 85: Poema inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra d’en Jordi Marrugat.]

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon_Poema_escrit-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

[Musa 84] Finestra d’aire

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

 

Què em diu una finestra
sinó recordar-me que hi ha vida
més enllà del claustre que respiro?

Obre els porticons
deixa que repiquin amb la tempesta.
Envia les invitacions
deixa que entri l’aire presta.

La finestra sóc jo, no ho veus?
La finestra mirant-me; a mi.

 

 

[Musa 84: Poema inspirat per participar en la proposta de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès «Finestres al món»: «L’Escola d’Escriptura us proposa un exercici literari. Del 18 al 29 de maig, trobareu una FINESTRA OBERTA AL MÓN al vestíbul de la 4a planta de l’Ateneu Barcelonès. És una obra realitzada per la il·lustradora Glòria Falcón, exalumna de l’Escola. Allà hi podreu penjar en paper els vostres textos, de ficció o no-ficció, inspirats en allò que us suggereix la mirada per una finestra. Poden ser poemes, poemes visuals, contes breus, microrelats, cançons o qualsevol text narratiu senzill. Al costat de la finestra haurà una tauleta on hi trobareu xinxetes; només cal triar un lloc on penjar el vostre text. També hi haurà material per si voleu escriure el text allà mateix». La imatge que acompanya el text és una fotografia del plafó a on hi ha la il·lustració de la Glòria Falcón: el meu poema és el foli de color groc que hi ha penjat a sobre del marc de la finestra.]

20150527-200_muses-Escriptori_biblioteca_Ateneu_Barcelones-No_molesteu_escriptora_escrivint_Tere_SM

[Musa 83] No molesteu: escriptora escrivint

20150227-200_muses-Escriptori_biblioteca_Ateneu_Barcelones-No_molesteu_escriptora_escrivint_Tere_SM

 

«S’hi està bé en aquest jardí» penso mentre una libèl·lula dansa entre els nenúfars en flor de l’estany que hi ha al centre del pati de cases. Un de poble no ho entendria. No entendria que un clot d’aigua entre quatre parets de maons es pogués titllar d’estany. No entendria que una libèl·lula hagués pogut optar en llibertat per abandonar les muntanyes i traslladar-se a viure al cor de la ciutat comtal.

Observo el jardí a través finestral que tinc a la meva esquerra. El sol del migdia il·lumina el jardí en vertical, travessa el vidre sense clemència i impacta en la meva pell pàl·lida d’hivern. Els seus raigs reboten en les fulles de color verd fosc d’un arbre del qual desconec el nom mentre el vent, aire càlid juganer, bressola amb delicadesa les capçades de les palmeres que s’enfilen orgulloses entre els edificis, cada any una mica més altes, com si volguessin acariciar el blau del cel amb la punta de les seves fulles afilades.

«S’hi està be en aquest jardí» penso mentre la meva mirada abandona la imatge del jardí i retorna a la pantalla que espera les meves paraules. «Ho saps que jo sóc de poble? — pregunto a un full en blanc del qual no espero resposta —. I malgrat no entendre-ho… M’agrada aquesta biblioteca.»

 
[Musa 83: Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «libèl·lula, vidre, aigua, verd, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Escriptori a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès» i és d’autoria pròpia.]

20150526-200_muses-Imatge_Come_if_you_dare_Salva_Barbera_CC2.0_Attribution-Text_Inutil_Tere_SM

[Musa 82] Inútil

20150526-200_muses-Imatge_Come_if_you_dare_Salva_Barbera_CC2.0_Attribution-Text_Inutil_Tere_SM

 

Com un elefant
que dóna voltes
per l’univers
que s’obre pas
a empentes i crits
sense demanar permís.

Com un bust
cuit a foc lent
per mans artesanes
que oblida el rusc
la força de la terra
l’esperança experta.

Trepitges amb les teves potes enormes
sense saber què trepitges.

Mires amb els teus ulls de fang
sense saber què mires.

I la inútil sóc jo…

La inútil sóc jo, fill meu?

 

[Musa 82: Relat inspirat per la proposta de la Sílvia Jané: «elefant, univers, esperança, força, fang». La imatge que acompanya el text es titula «Come if you dare» i és de Salva Barbera compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150525-Tere_SM-La_llibreta_vermella-Vull_escriure-200_muses-Tot_es_un_joc-Tot_es_comedia-Cadena_Ser

Minut de glòria a la ràdio: aparició al programa “Tot és Comèdia” de la Cadena SER

Ho heu sentit? Ho heu sentit?!

No ho heu sentit? ;)

 

 

Ahir vaig aparèixer al programa «Tot és comèdia» de la Cadena SER!

Si ahir a les 12 del migdia estàveu escoltar la ràdio, em vàreu poder sentir a la secció de «Creadors» de la mà de la Rosa Badia i la Cristina García.

De què vaig parlar?

En primer lloc, de la meva vida com a blocaire a «LaLlibretavermella» i del projecte de les «200 muses». Si encara no hi heu participat, recordeu que teniu les portes obertes de bat a bat i totes les vostres inspiracions són més que benvingudes: no podré aconseguir el repte que m’he proposat sense la vostra ajuda, muses!

En segon terme vaig comentar de què tracta «Tot és un joc», la novel·la que estic reescrivint i de la que ja us he parlat alguna vegada. La premissa bàsica de la novel·la: si la teva mare t’hagués abandonat acabada de néixer, què estaries disposada a fer per trobar-la? Una novel·la que segueix el creixement i la recerca d’una nena durant trenta anys, que passa a ciutats de tot el món com Barcelona, París, Oslo o Nova York i que, com ja sabeu els seguidors del blog, es combina amb una carrera esportiva de patinatge artístic sobre gel i la lluita per aconseguir una medalla d’or en uns Jocs Olímpics d’hivern.

Ja per acabar, vaig parlar una mica de la meva faceta com a dinamitzadora literària digital, centrant-me de forma especial en VullEscriure, la web pel foment de la creació literària en català que vaig fundar a principis del 2012. Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols ser un escriptor «de debò»? Cada primer i tercer diumenge de mes… VullEscriure: Respon a la Crida! El segon Torneig dels Escriptors està a punt d’acabar (el primer cap de setmana de juny hi haurà la Gran Final, hehe), però si us agrada la creació literària, tinc el calaix ple de propostes per animar-vos a escriure.

Us vàreu perdre l’emissió? Voleu sentir la gravació per saber què vaig dir exactament? Feu clic al play que trobareu a continuació o feu clic aquí per escoltar el podcast a la web de la Cadena Ser.

 

 

Rosa i Cristina: Moltes gràcies per convidar-me al vostre programa!

20150522-200_muses-Imatge_bird_r_nial_bradshaw_CC2.0_Attribution-Text_Vola_ocellet_Tere_SM

[Musa 81] Vola, ocellet

20150522-200_muses-Imatge_bird_r_nial_bradshaw_CC2.0_Attribution-Text_Vola_ocellet_Tere_SM

 

L’ocellet no vola.

El gat camina de puntetes, sense fer soroll, camina sobre coixins que n’esmorteeixen els passos, camina amb la respiració continguda per no alertar la presa.

L’ocellet canta.

El seu cant ha alertat la fera que ara l’espia i s’hi aproxima llepant-se els bigotis.

L’ocellet canta.

Canta enfilat en la branca més baixa de l’alzina més alta del jardí, canta al sol del migdia que li fa brillar les seves plomes de color de blat, canta sense cloure els ulls però sense veure res més enllà del seu bec.

L’ocellet canta.

Si la branca fos un braç, ell tindria les potes a l’altura dels canells.

L’ocellet canta.

El gat salta dels arbustos com si fos una molla fins llavors continguda, salta fins a la base del tronc, salta fins a la branca més baixa, salta fins a l’altura dels canells.

L’ocellet vola.

 

 

[Musa 81: Relat inspirat per la proposta de la Glòria Calafell: «cant, migdia, cloure, blat, canells». La imatge que acompanya el text es titula «bird» i és de r. nial bradshaw compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

[Musa 80] Tu no vols

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

 

Juguem a la rateta? Agafa el rellotge de polsera, posa el vidre en contra dels raigs de llum, juguem a fer pampallugues als ulls dels veïns de l’edifici del davant. Qui serà avui la nostra víctima?

Jo triaria la noia del cinquè, la que corre com una boja sobre una cinta de plàstic sense moure’s de lloc, però sé que tu no vols: sempre dius que el jovent s’ha de moure, que no és bo que es passin les hores asseguts davant d’una pantalla. Jo triaria el nen del tercer, el que ens fa ganyotes i enganxa el nas al vidre de la finestra com si fos un porquet, però sé que tu no vols: et recorda la granja on vas créixer, entre animals de plomes i de peu rodó. Jo triaria la vella del quart, la que simula fer ganxet al balcó i en realitat només està pendent de les anades i vingudes del porter, però sé que tu no vols: tu tampoc no et fies d’aquest porter.

Em dono per vençuda. Un núvol s’ha interposat davant dels raigs de sol i tu ni tan sols t’has descordat el rellotge del canell. Jo triaria qualsevol, l’únic que vull és jugar i tornar a les tardes de la nostra adolescència en què ens divertíem tirant pedretes a les branques dels arbres, però sé que tu no vols: no calia que et morissis perquè ho entengués.

Juguem a l’amagada?

 
[Musa 80: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text titulada «I’m not a brick any more!» obra de la Míriam.]

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

[Musa 79] Els jubilats se’n van a la pastisseria

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

 

IDEA MARC

Quatre jubilats que viuen junts. Van fugir de la residència de la tercera edat a on els havien tancat els seus fills i ara viuen d’okupes al pis d’estudiants d’un dels seus néts.

 
PERSONATGES

ANNA – Àvia d’aspecte afable, esquena encorbada, cabells blancs amb una llarga trena que li arriba fins a la cintura. Vestida amb una camisa de color llampant i uns pantalons amples de color negre. Porta una càmera de fotos antiga (amb rodet fotogràfic).
Tic => Fa una foto cada tres passes. Porta una bossa de plàstic penjada al braç plena de rodets fotogràfics de recanvi i es passa l’estona canviant i tornant a canviar el rodet.

ROSER – Àvia vestida de roquera, amb ulleres de sol i cabells punkies molt curts. Va amb una cadira de rodes i sempre té un granissat de maduixa entre les mans que beu amb una palleta.
Tic => No deixa mai de xumar per la palleta. Si se li acaba el granissat, es posa a plorar com una nena petita.

PERE – Avi escardalenc, calb, vestit amb uns pantalons enormes que li van molt grans i que s’ha d’aguantar amb uns tirants perquè no li caiguin. Els pantalons li van tan grans que és el lloc perfecte per guardar-hi de tot, és com si portés la casa a sobre (com una espècia de butxaca màgica d’en Doraemon).
Tic => Es va donant cops amb una pinta al cap dient «creixeu, creixeu» i es va passant la mà pel cap per comprovar si els cabells ja han crescut.

CÈLIA – Àvia vestida amb jersei blanc de llana i faldilla negra gruixuda fins més avall dels genolls. Porta cabells blancs ondulats fins a les espatlles, amb un pentinat que sembla acabat de sortir de la perruqueria (en realitat és una perruca). Duu ulleres de cul de got i s’ha d’acostar molt per poder llegir les coses. Porta una bossa negra al braç esquerre plena fins dalt de mapes i plànols i a la mà dreta duu un bastó amb adhesius de tots els racons del món (com les que es posaven a les maletes de viatges).
Tic => Quan té calor, es venta amb la perruca i se la torna a posar.

PASTISSERA – Noia vestida amb camisa i barret de pastisser de color groc i pantalons i davantal negres. S’està darrere de la barra de la pastisseria llimant-se les ungles.

DOS FIGURANTS

 

INTERIOR – PASTISSERIA – DIA

L’escenari és una pastisseria. Es veu un mostrador protegit amb un vidre ple de pastes, cadascuna amb un cartellet blanc a on s’hi pot llegir el nom i el preu: croissants, coulants, ensaimades,… Al darrere del mostrador hi ha diversos cistells amb diferents tipus de barres de pa: baguettes, pans de quilo,… Davant del mostrador hi ha una petita taula amb tres cadires.

La pastissera està darrere del mostrador de la pastisseria: està molt concentrada llimant-se les ungles. Entren els quatre jubilats. La Cèlia és la primera d’entrar, està mirant de molt a prop un mapa que té desplegat davant de la cara, al seu darrere entra l’Anna amb la càmera de fotos penjada al coll i finalment en Pere empenyent la cadira de rodes a on hi ha asseguda la Roser. La pastissera es col·loca la llima d’ungles darrere de l’orella en veure’ls arribar.

CÈLIA
(AIXECA LA MIRADA DEL MAPA QUE TÉ ENGANXAT A LA PUNTA DEL NAS) Tatxan! Ja hem arribat a la pastisseria! (PLEGA EL MAPA I EL GUARDA A LA BOSSA. ES TREU LA PERRUCA DEL CAP I ES VENTA UN PARELL DE COPS) Uf! Quina calor que fa aquí dins! (ES TORNA A COL·LOCAR LA PERRUCA I S’ACOSTA AL MOSTRADOR A ON HI HA LES PASTES)

ANNA
Oh! Quina pastisseria més bonica! (COMENÇA A FER FOTOS AMB LA CÀMERA A TORT I A DRET)

PERE
(ESBUFEGANT) Roser, estaria bé que et posessis a règim: peses com si ja estiguessis a dins del taüt!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA D’ENFADADA. LA PALLA FA SOROLL DE BUIT, SACSEJA EL GOT DE PLÀSTIC, S’ADONA QUE ESTÀ BUIT I COMENÇA A PLORAR) Buaaaaaaaah!

ANNA
(GIRA LA CÀMERA CAP A LA ROSER AMB UN SOMRIURE) Somriu a l’ocellet (EL DISPARADOR FA SOROLL D’ENCALLAT I S’APARTA LA CÀMERA DE DAVANT DE LA CÀRA) Mecagum en Kodak! Sempre se m’acaba el rodet en el moment més interessant (DEIXA LA BOSSA DE PLÀSTIC SOBRE LA TAULA, EN TREU UN RODET DE RECANVI I OBRE LA CÀMERA PER CANVIAR-LO)

PERE
(ACOSTA LA CADIRA DE RODES DE LA ROSER FINS A LA TAULA) No ploris… Ara ho arreglem, ara ho arreglem… (TREU UNA PETITA CAIXA DE MADUIXES DELS PANTALONS, UNA BOSSA DE PLÀSTIC TRANSPARENT PLENA DE GEL I UNA BATEDORA: POSA TOTS ELS INGREDIENTS A DINS LA BATEDORA, L’ENDOLLA, ACCIONA L’INTERRUPTOR, L’APAGA I TORNA A OMPLIR EL GOT DE PLÀSTIC DE LA ROSER) Ja està!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA DE FELICITAT)

ANNA
(HA ACABAT DE CANVIAR EL RODET DE LA CÀMERA. ES GIRA TRIOMFAL CAP A LA ROSER I S’ADONA QUE LA DONA JA HA PARAT DE PLORAR. DECEBUDA) Oh! Ja m’ho he tornat a perdre!

En Pere torna a guardar tots els trastos a dins dels pantalons.

CÈLIA
(TÉ EL NAS ENGANXAT AL VIDRE DEL MOSTRADOR I ASSENYALA UNA DE LES SAFATES) Què hi diu aquí? Xuclant? Qui l’ha xuclat?

PASTISSERA
Xuclant, no: «coulant». Està fet de xocolata.

CÈLIA
(IL·LUSIONADA) Xocolata belga?

PASTISSERA
No, de Girona.

CÈLIA
(DESIL·LUSIONADA, MIRA LA RESTA DE COSES QUE HI HA PER VENDRE I ASSENYALA UNA CISTELLA DE BARRES QUE HI HA DARRERE DEL MOSTRADOR) Aquelles barres de pa d’allà, són baguettes?

PASTISSERA
Sí.

CÈLIA
(ENCARA MÉS IL·LUSIONADA QUE ABANS) De França?

PASTISSERA
Del nostre forn.

La Cèlia es mira desil·lusionada la pastissera com una nena petita a punt de plorar. L’Anna li fa una foto. La Cèlia recupera la dignitat, s’asseu en una de les cadires, treu un dels mapes de la bossa, el desplega i s’hi amaga al darrere perquè l’Anna no la pugui continuar fotografiant. La Roser continua xuclant el seu granissat.

PERE
No hem vingut pel pa. (S’ACOSTA AL MOSTRADOR IL·LUSIONAT, AL MATEIX TEMPS QUE ES PASSA LA MÀ PEL CAP SENSE CABELLS) He sentit a dir que hi ha un tractament meravellós pel cabell: voldria un pot de crema capil·lar.

PASTISSERA
Només tenim crema catalana.

L’Anna es va girant cap al Pere i cap a la pastissera per fer-los fotos com si es tractés d’un partit de tennis.

PERE
Oh, m’és igual si és catalana o espanyola, independentista o unionista. L’únic que vull és que em faci créixer els cabells.

PASTISSERA
Cremada?

PERE
M’ha vist cara d’ignorant? Què vol, que em posi cendres al cap?

PASTISSERA
(AGAFA UN POT DE DINS DEL MOSTRADOR, A ON HI HA ESCRIT «CREMA» AMB LLETRES GRANS, I EL POSA SOBRE EL TAULELL) Seran quinze euros.

PERE
(TREU UNA PETITA CAIXA FORTA DE DINS DELS PANTALONS, L’OBRE AMAGANT-NE LA COMBINACIÓ AMB LA MÀ, EN TREU QUINZE EUROS I LA TORNA A TANCAR) Aquí té (DÓNA ELS BITLLETS A LA PASTISSERA I TORNA A GUARDAR LA CAIXA FORTA A DINS DELS PANTALONS)

PASTISSERA
(DÓNA EL POT DE CREMA A EN PERE) Aquí té el pot de crema. Si passa al final de la pastisseria, la meva companya sortirà de seguida a atendre’l.

S’obre el pla. Es veuen tres assecadors de perruqueria al final de la pastisseria. Dos dels assecadors estan ocupats per dos homes calbs, amb bates de perruqueria fins als peus, que tenen a les mans pots similars als d’en Pere (un amb el nom de «Xocolata» i l’altre «Nata») i que tenen els caps untats: un amb xocolata i l’altre amb nata.

PERE
(S’ASSEU IL·LUSIONAT AL DAVANT A LA BUTACA DEL TERCER ASSECADOR I SALUDA ELS ALTRES DOS HOMES) Hola (ES TREU UNA PINTA DELS PANTALONS I COMENÇA A DONAR-SE COPS AL CAP AMB LA PINTA) Creixeu, creixeu,…

L’Anna vol fer una foto als tres homes i el disparador torna a fer soroll d’encallat.

ANNA
No pot ser! Sempre se m’acaba en el moment més interessant! Mecagum en Kodak…

 

 

[Musa 79: Exercici final del curs «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch» impartit per en Pep Bras a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Dear Inge in the local bakery» i és de storebukkebruse compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150519-200_muses-Imatge_ready_Mary_Clark_CC2.0_Attribution-Text_Cinc_fills_normals_Tere_SM

[Musa 78] Cinc fills normals

20150519-200_muses-Imatge_ready_Mary_Clark_CC2.0_Attribution-Text_Cinc_fills_normals_Tere_SM

 

Ell era un home alt, tan alt que s’havia d’ajupir per passar per qualsevol porta i sempre semblava que portés pantalons curts. Ella era una dona baixa, tan baixa que arrossegava les minifaldilles pel terra i portava sempre un paraigua obert a dins del metro per por que l’aixafessin a les hores punta.

L’home alt i la dona baixa es van conèixer i es van enamorar l’un de l’altra amb la passió dels oposats que es reconeixen iguals. Es van casar en una cerimònia que va merèixer l’atenció de dos diaris locals i van tenir cinc fills, normals, ni molt alts ni molt baixos. Cinc fills tan normals que ni tan sols la ment maliciosa dels seus companys de classe va ser capaç de trobar-los un sobrenom.

Els no ningú van créixer, van trobar una feina, van tenir fills i filles tan normals com ells. Van fer tot el que s’espera que faci la gent normal i, quan va arribar el seu dia, es van morir com pertoca a tots els éssers normals. A l’epitafi de la seva tomba es pot llegir el resum de les seves vides: «Aquí descansen els normals, fills de dos éssers extraordinaris».

 
[Musa 78: Relat inspirat per participar en la novena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema lliure, màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «ready» i és de Mary Clark compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

[Musa 77] Tresor

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

 

Diuen que quan ho trobis, ho sabràs, que la vida és una recerca i que el camí està ple de senyals que ens guien fins a un tresor que només nosaltres podem trobar. N’hi ha qui d’aquest tresor en diuen «felicitat», d’altres «riqueses sense fi», d’altres «viure a Nova York», d’altres «ànima bessona», d’altres… Aquest tresor té tants noms, i n’ha tingut tants de diferents al llarg de la història, que al final ja no se sap si som nosaltres que no sabem interpretar els senyals o si és el tresor en si qui està en perpètua crisi d’identitat.

Sigui com sigui, ell continua amagat, esperant ser descobert, i nosaltres continuem buscant-lo, esperant trobar vés a saber què. Acumulem anys i experiències intentant desxifrar-ne les coordenades exactes, ens posem màscares per simular ser qui no som mentre ens endinsem en territoris desconeguts del nostre interior, i del món exterior, i ens embarquem en vaixells carregats de veles sense atrevir-nos a sortir del port. Al final de la reserva de temps que algú, o ningú, ens va regalar, són pocs els qui abandonen el planeta amb la satisfacció d’haver trobat el tresor pel qual havien sospirat durant tota la seva existència.

Saps quina és la meva teoria? La meva teoria diu que el tresor sempre ha estat a la vista, perfectament visible, il·luminat per un focus de cinc mil watts. La meva teoria diu que sols necessites conèixer-te per poder-te reconèixer en el tresor que el teu cor anhela. I la meva teoria diu que allò que el teu cor anhela, sigui el què sigui… Ets tu.

 

[Musa 77: Relat inspirat per la fotografia de Vietnam que acompanya el text, obra d’en David Castejón.]