20150630-200_muses-Imatge_Clock_Tower_nathanmac87_CC2.0_Attribution-Text_Bessons_de_naixement_Tere_SM

[Musa 106] Bessons de naixement

20150630-200_muses-Imatge_Clock_Tower_nathanmac87_CC2.0_Attribution-Text_Bessons_de_naixement_Tere_SM

 

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia. El mateix dia i a la mateixa hora, al mateix minut i al mateix segon.

Tretze de juny, a les onze del matí, en punt.

Tots dos havien nascut amb el canvi d’agulla horària. Els seus plors havien trencat la calma del matí de finals de primavera junt amb el ressò de les campanades que anunciaven l’arribada de la nova hora, i de les noves ànimes. El cel era blau amb petits núvols de cotó fluix a l’horitzó, blancs com acabats de rentar, sense ni un fil de tempesta en el seu interior. El sol escalfava la terra com un avançament de l’estiu a punt d’arribar i les orenetes volaven baixes, cercant aliment pels pollets que tot just acabaven de sortir de l’ou.

Les seves mares els van abraçar als dos amb amor contra el seu pit i tots dos es van enganxar amb delit a la seva sina en un acte reflex, sense saber què feien, sense entendre que aquell simple gest dels seus llavis era el primer pas en la cursa per la supervivència, que aquella seria la primera de les memòries que oblidarien en obrir els ulls al món que els acompanyaria a partir de llavors. Ja no hi hauria més foscor, ni aigua negant-los els pulmons. A partir de llavors, llum i aire sec fluint-los per les venes. A partir de llavors, els mesos fins llavors sumats en compte enrere, es convertirien en dies i anys sumats sempre en progressió creixent, fins al final.

Tretze de juny, el primer dia.

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia, amb tres-cents anys de diferència.

 
[Musa 106: La musa d’avui també és una musa repetidora. En la seva primera inspiració, em va reptar a un joc poètic que es va convertir en els versos que podeu llegir a «El mal brètol». En la seva segona inspiració, en Salvador Riera em va enviar la proposta que s’ha traduït en el text que acabeu de llegir: «Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia». La imatge que acompanya el text es titula «Clock Tower» i és de nathanmac87 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, bessó! ;)]

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

[Musa 105] La catàfora, realitat o ficció

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

 

— A això em refereixo: que t’has portat malament.

I em deixa caure l’«això» com aquell qui diu que va a comprar el pa, com si l’«això» fos una paraula monosèmica sense confusió possible, com si amb l’«això» ja tot estigués dit i qualsevol aclariment fos un malbaratament de paraules inassumible.

I jo no sé si l’«això» és el fet que fa tres setmanes que no planxo les camises. O si l’«això» imperdonable és que no he menjat res des d’ahir a l’hora d’esmorzar i que en lloc de lluna em sembla veure en el firmament un formatge de bola que em menjaria a queixalades, tot sencer. O si l’«això» és que els cactus se m’estan pansint per falta de sol i les petúnies per falta d’aigua.

L’únic que sé és que el personatge que havia estat escrivint de forma incansable durant les últimes trenta hores de sobte decideix sortir de la pàgina com aquell qui surt de la piscina una tarda d’agost, s’espolsa les lletres que li havien quedat enganxades a la pell i m’assenyala amb un dit acusador ple de mals presagis.

— Mira que t’ho vaig dir, que hi hauria problemes!

I se’n va.

 

 

[Musa 105: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte (inspirant el poema «A ritme de vida») i que va repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Et proposo el repte d’escriure un text amb aquest títol “la catàfora, realitat o ficció”». La imatge que acompanya el text es titula «353/365 – Character Building Micro-Figure: Knight (rare color variant)» i és de davidd compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per partida doble, Edgar!]

20150626-200_muses-Imatge_la_pequeña_saltamontes_Agustin_Ruiz_CC2.0_Attribution-Text_Essencia_Tere_SM

[Musa 104] Essència

20150626-200_muses-Imatge_la_pequeña_saltamontes_Agustin_Ruiz_CC2.0_Attribution-Text_Essencia_Tere_SM

 

L’essencial?
Dos gots d’aigua clara
un crostó de pa.

L’essencial?
La teva presència
en el meu respir.

L’essencial?
Confiar en el cosmos
saltar sense xarxa.

L’essencial?
A mi m’ho preguntes?

El teu cor ho sap
massa bé ho saps.

 

 

[Musa 104: Últim divendres de juny i últim text d’aquesta setmana! El poema d’avui està inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «Essencial, presència, saltar». La Judit ja havia participat en el projecte inspirant una petita escena de teatre titulada «Pizza per a dos» i va decidir repetir responent a la crida extraordinària que vaig fer per celebrar el meu aniversari. La imatge que acompanya el text es titula «la pequeña saltamontes» i és d’Agustín Ruiz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa per segona vegada, Judit, i molt bon cap de setmana a tots!]

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

[Musa 103] Mentre escrius

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

 

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

[Musa 102] Foguera de sant Joan

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

 

Ho cremarem tot a la foguera de sant Joan, aquesta nit.

Cremarem les mirades d’amor robades quan ens crèiem sols i els esguards intercanviats amb odi quan ens sabíem envoltats de gent. Cremarem les paraules dolces que no ens vam atrevir a llegir en veu alta i les frases afilades amb les que ens vam ferir a crits. Cremarem la vida d’impostura, els silencis a deshora, les aparences per ser el «tu» i el «jo» que els altres volien que fóssim en lloc de lluitar pel «nosaltres» que els nostres cors anhelaven ser.

Cremarem el que vam ser. Cremarem. Cremarem el que mai serem. Cremarem. Sols quedarà el present, indefens, sols quedarem tu i jo, amb les mans nues, sols quedarà el somni encara possible d’un futur escrit per a dos, aterridor. El temps ja no és excusa, ni el passat que ja va ser ni el demà que ja es veurà. També les excuses cremarem.

Ho cremarem tot, aquesta nit, a la foguera de sant Joan.

Et cremes amb mi?

 
***

 
Hoguera de san Juan

 
Lo quemaremos todo en la hoguera de san Juan, esta noche.

Quemaremos los atisbos de amor robados cuando nos creíamos solos y las miradas intercambiadas con odio cunado nos sabíamos rodeados de gente. Quemaremos las palabras dulces que no nos atrevimos a leer en voz alta y las frases afiladas con las que nos herimos a gritos. Quemaremos la vida de impostura, los silencios a deshora, las apariencias para ser el «tu» y el «yo» que los otros querían que fuésemos en lugar de luchar por el «nosotros» que nuestros corazones anhelaban ser.

Quemaremos lo que fuimos. Quemaremos. Quemaremos lo que nunca seremos. Quemaremos. Sólo quedará el presente, indefenso, sólo quedaremos tu y yo, con las manos desnudas, sólo quedará el sueño todavía posible de un futuro escrito para dos, aterrador. El tiempo ya no es excusa, ni el pasado que ya fue ni el mañana que ya se verá. También las excusas quemaremos.

Lo quemaremos todo, esta noche, en la hoguera de san Juan.

¿Te quemas conmigo?

 

 

[Musa 102: Diuen que el foc purifica i que tot és possible en la nit més curta de l’any. Vosaltres què en penseu? El relat d’avui està inspirat per aquesta nit màgica i per la proposta de la Carolina: «El paso del tiempo no es limite para conseguir tus sueños». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Hoguera» i és de l.blasco compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç revetlla, muses!]

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

[Musa 101] La presa

20150622-200_muses-Imatge_Silver_Bank_Outtakes_Christopher_Michel_CC2.0_Attribution-Text_La_presa_Tere_SM

 

Avui t’he somiat. Eres immensa, amb mandíbules de cocodril i urpes de lleó. Jo intentava capturar-te i tu se m’empassaves, sencera, sense mastegar.

M’he despertat transmutada en capità Ahab, sentint els pulmons negats d’aigua salada i el cos esquarterat.

A vegades penso que no me’n sortiré. Llavors la veueta em recorda que em necessites per existir, que sense mi… No ets.

Què se sent sabent, com saps, que tard o d’hora t’hauràs de deixar escriure, novel·la estimada?

 

[Musa 101: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per participar en el I Concurs de microrelats de L’escriba: «Escriure un microrelat de cinc línies sobre la temàtica que tu vulguis». I qui diu «el que tu vulguis» diu «el que a les lletres els doni la gana» (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silver Bank Outtakes» i és de Christopher Michel compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç primer dia d’estiu, muses!]

20150621-200_muses-Equador_100_gracies

Arribem a l’equador de les «200 muses»: 100 gràcies!

 

Cent! Semblava impossible quan vaig començar, però ja en són cent: cent textos escrits gràcies a tots vosaltres! Poemes, microrelats, escenes de teatre, sketchs, cal·ligrames,… Cada dia que passa les muses conquereixen nous formats!

100 gràcies als que m’heu enviat inspiracions per escriure.
100 gràcies als que em llegiu cada dia o cada dia per altre.
100 gràcies als que esteu a l’altra banda de la pantalla.

Aquest projecte no existiria si no fos per la col·laboració de tots i cadascun de vosaltres: GRÀCIES.

 

PD. Si coneixeu algú amb ganes de col·laborar en el projecte, convideu-lo a participar! Em pot enviar cinc paraules soltes i reptar-me a escriure una text que les contingui. O em pot enviar una frase o un dibuix o … Qualsevol proposta serà més que benvinguda. Moltíssimes gràcies, muses: gràcies per ser-hi ;)

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150617-200_muses-Imatge_Incense_smoke_against_a_black_sky_Vanessa_Pike-Russell_CC2.0_Attribution-Text_Il-lusa_jo_Tere_SM

[Musa 98] Il·lusa jo?

20150617-200_muses-Imatge_Incense_smoke_against_a_black_sky_Vanessa_Pike-Russell_CC2.0_Attribution-Text_Il-lusa_jo_Tere_SM

 

Il·lusa de… D’il·lusió? No, d’il·lusions no.

Il·lusa de tòtila, encara que no rimi. Il·lusa d’esperances trencades, de somnis incinerats, de contes sense final feliç; sense ni tan sols final. Il·lusa de vespres consumits en espera eterna, amb un paquet de tabac rere l’altre. Il·lusa de les creuen que l’autobús bo encara ha d’arribar i cada dia, a la mateixa hora, s’asseuen a la parada per esperar-lo. Il·lusa dels que agraden als poca-soltes a qui agraden les il·luses.

Saps què? Il·lusa tu, idiota.

 

 

[Musa 98: Bé… Hi ha dies que les muses porten relats amables i d’altres en els que… Bé… Les lletres no es mostren gaire… Ehem… «Col·laboradores» (hehe). Arribem a l’equador de la setmana! El relat d’avui està inspirat per la proposta de Sapere Aude!: «Vespre, tabac, il·lusions, autobús, poca-solta». La imatge que acompanya el text es titula «Incense smoke against a black sky» i és de Vanessa Pike-Russell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Vigileu amb les lletres que us portin les muses: n’hi ha que tenen males puces.]