[Musa 110] Safari

20150706-200_muses-Imatge_Tentacles_Steve_Jurvetson_CC2.0_Attribution-Text_Safari_Tere_SM

 

D’acord: era un alien. Almenys això era el que havia entès. Cada vegada que es creuava amb un ésser de dues potes, aquest ésser l’assenyalava amb les seves extremitats superiors, cridava «Alien!» i sortia corrents en direcció contrària movent a tota velocitat les seves extremitats inferiors. Eren un éssers curiosos, aquells éssers minúsculs de dues potes. I també eren els únics éssers del planeta a qui semblaven causar aquell tipus de reacció.

Els éssers que es movien suspesos en l’aire, recoberts amb una espècie de teixit flonjo similar a les mussolines de les nimfes que vivien en els llacs solars d’Orió, es limitaven a voltar al seu voltant encuriosits, aterrar en algun dels seus tentacles i picotejar les restes de les arenes salades que s’amagaven entre els plecs de les seves mucoses tàctils.

Els éssers de quatre potes tenien una reacció similar als de dos, però sense crits. Coberts amb filaments excitats electrostàticament, i que feien pessigolles al tacte, en un noranta-vuit com vint-i-tres per cent dels casos optaven per camuflar-se entre el paisatge, en silenci, i fugien ràpidament en saber-se descoberts. En l’u coma setanta-set per cent restant, sorgien dels seus amagatalls mostrant unes protuberàncies grogoses que intentaven clavar sense èxit en els seus tentacles. En aquests casos, el sistema d’autodefensa activat en mode automàtic els repel·lia inflant-los fins a convertir-los en globus aquosos de color vermell que s’enlairaven de la superfície i, en última instància, explotaven entre mol·lècules d’oxigen, nitrogen i argó.

Els éssers que habitaven les profunditats més obscures dels medis aquàtics els esquivaven. A cada invitació, responien amb un aleteig dels seus cossos amb el que els rodejaven per seguir la seva ruta predefinida, com si estiguessin proveïts d’un sonar d’alta precisió al qual només havien pogut mesurar un error de més menys cinc micres de gir per cada vuit gravitacions.

Fos com fos, els seus éssers preferits eren els que emetien una llum espectral intermèdia entre la llum de la seva estrella mare i les basses d’aigua que recobrien el planeta. Eren del tot immunes a la seva presència. Ni atacaven, ni fugien, ni els esquivaven. Simplement, era com si no existissin. Fortament amarrats al terra mitjançant una complicada xarxa de ramificacions interconnectades, ni tan sols s’immutaven quan eren arrancats del seu seu hàbitat i tancats en sales d’experimentació. Preferien morir-se a immutar-se.

Mentre repassava les últimes imatges del safari, posà en un bol quatre grapats de cadascuna de les espècies que havia recollit durant la seva última expedició i començà a amassar la barreja amb els tentacles. Estava content d’haver vingut. En sortiria un pastís molt bo.

 
[Musa 110: Totes les muses que repeteixen fan una il·lusió especial, però si la musa repetidora és una de les primeres que es van apuntar en el projecte… Encara més! ;) En aquella ocasió, el text resultant va ser «Bombolla de bits». Aquest cop, el text s’ha convertit en un relat interplanetari inspirat per la proposta de la Júlia Lancho: «Invitació, tancat, alien, pastís, planeta». La imatge que acompanya el text es titula «Tentacles» i és de Steve Jurvetson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari, Júlia!]

 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada