20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

[Musa 143] No ningú

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

 

Asseguda en un corrent d’aire m’imagino agombolada pel teu esguard. Cabells de foc suren en un buit d’onades mentre els fils dels teus records em fan pessigolles a les galtes recobertes de pigues, isolades. Sento el tacte dels teus dits de cotó de sucre sobre les parpelles closes, les pestanyes entrecreuades. Respiro l’alè dels teus besos insuficients per abeurar dels meus llavis assedegats de sal. Assaboreixo el nèctar de les tardes perdudes entre oceans de tempesta.

Quan obro els ulls, no res.

No ningú.

 

 

[Musa 143: Últim text del mes de setembre! Arribem a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Ester F. Matalí: «Asseguda en un corrent d’aire». La imatge que acompanya el text es titula «wind in the hair» i és de Victoriia Z compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, devoradora de llibres!]

20150929-200_muses-Imatge_Geni_llibertat_Bastilla_Paris_Maria_Sala-Text_Llibertat_Tere_SM

[Musa 142] Llibertat

20150929-200_muses-Imatge_Geni_llibertat_Bastilla_Paris_Maria_Sala-Text_Llibertat_Tere_SM

 

Van dir que el volien tenir a prop per sempre i per això li van construir una columna de pedra, de quaranta-sis metres d’altura, i el van comminar a enfilar-se al capdamunt amb una torxa encesa en una mà, una cadena trencada en l’altra i una estrella al front. Aguantant-se sobre el peu esquerra, amb les ales esteses per mantenir l’equilibri, amb la vista fixa més enllà dels límits de la ciutat de les llums. El geni de la llibertat, de cos eteri, va sentir com les mans càlides dels humans que el veneraven li recobrien la figura amb un vestit d’or fi que refulgia sota la inclemència d’un sol sense núvols i s’enduria en pocs minuts.

— Assegura’t de comprovar que l’horitzó desperta ple de vida en cada nova albada.

Els humans van baixar del capitell a on l’havien encimbellat i el van deixar sol amb la seva tasca. Immortal, el geni va complir amb la seva responsabilitat amb la diligència d’un soldat ras davant del portal que li han encomanat guardar, sense parpellejar. Dia rere dia comprovava l’horitzó, calibrava l’espessor de les bromes per determinar si era o no necessari aixecar la veu d’alarma, es relaxava en la posta. S’imaginava observat per milers d’ulls que respiraven tranquils en comprovar que mantenia la vigilància inalterable, s’imaginava avantguarda d’un exèrcit amatent al més mínim gest del seu rostre per sortir en la defensa de la ciutat.

El dia que un núvol de foscor va alçar-se en l’horitzó, el matí que va voler alertar del perill de la tempesta de tenebres que amenaçava la ciutat, es va descobrir captiu de la seva pròpia efigie. Ningú no es va adonar dels gestos desesperats sota la màscara immutable. En realitat… Feia anys, feia dècades, que tothom l’havia oblidat.

 

 
[Musa 142: El segon text de la setmana és un relat inspirat per la fotografia de «El geni de la llibertat» de la plaça de la Bastilla de París que acompanya el text, obra de la Maria Sala. Moltes gràcies per aquesta proposta viatgera, musa!]

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

[Musa 141] Paralitzada

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

 

La meva ombra, perduda, en una esquerda. El gegant m’observa, golut, sense veure ni l’ombra ni l’esquerda. El meu peu atrapat en un porus de taronja mentre el meu ésser resta subjugat per la basarda que m’acapara. I sóc incapaç de moure’m.

Paralitzada.

Anhelo ser una estàtua de pedra, d’aquelles que els humans ignoren i els ocells miren amb menyspreu. Intento passar desapercebuda enmig de la immensitat del bosc que m’envolta, entre pins de branques altes que el vent fa dringar amb alè d’hivern i arbustos frondosos armats de punxes afilades.

Olor de pinassa amb regust de vernís mal assecat, olor d’humitat consumint la fullaraca pútrida que alimenta fongs de colors estridents i de terra, comestibles i de carn plena de metzina.

Acoto el cap, inflo el ventre de pell vermella, estenc les sis potes, resintonitzo les antenes que tremolen sobre el meu front. Atrapada em preparo per la fugida, catxa jugada sense trumfos, com si la deserció fos una possibilitat plausible, sense sang.

Paralitzada.

I el gegant continua observant-me.

 

 

[Musa 141: Comencem la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Eva Arnal: «Envio feina en forma de foto, cinc paraules (dues, en realitat) i una mica d’explicació. La foto la vaig fer l’estiu de l’any 2009 als Pirineus. Jo només volia fer una foto d’una formiga que passejava per un bolet, però quan la vaig veure a l’ordinador, en gran, em vaig adonar que la formiga tenia ombra. Aquesta idea em va inquietar i m’ha acompanyat fins avui, que acaba de treure el cap el meu primer recull de contes que es titula (i aquí venen les paraules) “L’ombra de les formigues”. Tinc moltes ganes de veure què li suggereix a una altra persona aquesta idea.». Ara ja podré desembolicar el llibre! Molt bon inici de setmana, musa.]

20150925-200_muses-Imatge_Wind_Moyan_Brenn_CC2.0_Attribution-Text_Jo_mateixa_Tere_SM

[Musa 140] Jo mateixa

20150925-200_muses-Imatge_Wind_Moyan_Brenn_CC2.0_Attribution-Text_Jo_mateixa_Tere_SM

 

«Sigues tu mateixa» em diu una veu a cau d’orella, sense rostre. «Sigues tu mateixa» insisteix la veu de dona invisible, negant-se a ser ignorada. «Sigues tu mateixa» repeteix, erigint el seu comandament en mascaró de proa de la meva existència.

Temptejo amb els ulls orbs. Cerco entre fantasmes de vent que se m’escolen entre els dits de les mans nues. Ja no veig el què volies que veiés, ja no sóc qui volies que fos. Veig i sóc, amb el convenciment que estic a on sempre hauria d’haver estat. I busco, sense saber què busco, amb la certesa infundada que quan ho trobi… Ho sabré.

I escolto.

Les coses que es repeteixen tres cops, existeixen.

 

 
[Musa 140: La musa d’avui va servir per iniciar aquest petit projecte amb un poema titulat «Pols de lluna plena». Relat inspirat per la proposta d’en Pep Duran: «Aquest ha estat un dia en que has torsionat. 13/31. Pots veure-hi clar, sense interferències. Moltes felicitats!!!!! Escriure des del punt zero, sense pretensions, sense judicis, sense comparacions, connectada a l’origen.». La imatge que acompanya el text es titula «Wind» i és de Moyan Brenn compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, traginer de contes!]

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

[Musa 139] Bosc de trencalls

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

 

Bosc ple de trencalls
perduda em busco
consells de catàleg
sense trumfo.

Marea d’estrelles
nit de llum cega
ones embravides
sense espera.

M’escric en un llibre
pàgines blanques
ferides de tinta
sense baula.

Si llegeixes
entre línies
tres crits.

 

 

[Musa 139: La penúltima musa d’aquesta setmana és una musa repetidora. De la seva primera inspiració, en van néixer uns versos titulats «Besa’m». Avui n’ha crescut una altra poesia ;) Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Bosc, nit, llum, llibre, crit». La imatge que acompanya el text es titula «Forrest H. Dutlinger Natural Area (Revisit) (5)» i és de Nicholas A. Tonelli compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150923-200_muses-Imatge_Black_Cat_White_Cat_rochelle_hartman_CC2.0_Attribution-Text_Gat_negre_Tere_SM

[Musa 138] Gat negre

20150923-200_muses-Imatge_Black_Cat_White_Cat_rochelle_hartman_CC2.0_Attribution-Text_Gat_negre_Tere_SM

 

Era una sort, ser un gat negre. Anés a on anés, fins i tot els humans més fornits li cedien el pas. A l’hora dels àpats era el primer a ser servit per la mestressa. Si volia caçar un ratolí, només havia de camuflar-se entre les tenebres de la nit. No li calia eriçar el pèl per espantar la canalla insolent, ni mostrar els ullals esmolats, ni desembeinar les urpes afilades. Fes el què fes, ningú no s’atrevia a portar-li la contrària, ningú no li cantava mai les quaranta per malgastar els dies saltant de teulada en teulada, ningú no intentava amanyagar-li l’esquena com si fos un ninot de pelfa.

Era un sort, ser un gat negre, fins que aquells ulls verds s’havien creuat en el seu camí.

Maragdes refulgents, pelatge de mel, des de l’alba fins al jorn a l’interior de la casa, vora la llar de foc, amb una cinta de setí rosa al voltant del coll i un picarol que remarcava el seu caminar sinuós d’una punta a l’altra de la sala. Insolent, la gata no tremolava en veure’l, no fugia al seu pas, no l’escridassava perquè s’allunyés. S’asseia davant del televisor, l’esquena recta, la cua embolcallant-li les potes.

I el gat, domesticat, baixava de la teulada, entrava dins la casa, s’asseia al seu costat. «Meu?»

 

 

[Musa 138: La musa d’avui ha fet un munt de quilòmetres! Relat inspirat per la proposta de la Shaudin Melgar-Foraster: «5 mots de la musa canadenca: gat negre, ulls verds, mel». La imatge que acompanya el text es titula «Black Cat White Cat» i és de rochelle hartman compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per enviar-me una proposta des de tan lluny, musa!]

20150922-200_muses-Imatge_Sold_CastawayVintage_CC2.0_Attribution-Text_Bagul_de_tresors_Tere_SM

[Musa 137] Bagul de tresors

20150922-200_muses-Imatge_Sold_CastawayVintage_CC2.0_Attribution-Text_Bagul_de_tresors_Tere_SM

 

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, amb frontisses rovellades que xerriquen en girar i un pany sempre obert, sense clau.

Hi guardo el teu primer somriure.

I el teu primer plor. I el primer dia que em vas dir «papa». I l’últim cop que em vas deixar acompanyar-te a l’escola amb la teva petita mà resguardada dins del meu palmell d’adult. El que ni una tempesta huracanada hauria pogut descloure, ho van fer quatre paraules pronunciades pels teus llavis d’infant: «ja sóc massa gran».

Hi guardo la primera mirada de la teva mare.

Entre decidida i avergonyida, entre atrevida i insegura. Entre el joc i la promesa, entre el només avui i per sempre. I el seu últim respir, amb el rostre solcat d’arrugues, la pell flàccida i trencadissa, els ulls enlleganyats i els cabells canosos, la boca desdentada, les orelles sordes, els llavis plens de llum.

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, a on em tancaré quan la senyora de la dalla truqui a la porta. Si se m’ha d’emportar, que se m’endugui, bressolat entre records.

 

 
[Musa 137: El segon text d’aquesta setmana està inspirat per una musa repetidora. La seva primera proposta va ser «Sobredosi» i va servir per escriure el text «Doctor». De la seva segona proposta, n’ha nascut un altre microrelat. Text inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Tema: “Envellir”». La imatge que acompanya el text es titula «Sold» i és de CastawayVintage compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa!]

20150921-200_muses-Imatge_An_Evening_Tipple_Lets_Go_Out_Bournemouth_and_Poole_CC2.0_Attribution-Text_Brindis_Tere_SM

[Musa 136] Brindis

20150921-200_muses-Imatge_An_Evening_Tipple_Lets_Go_Out_Bournemouth_and_Poole_CC2.0_Attribution-Text_Brindis_Tere_SM

 

Descendeixes les escales, a poc a poc. Planta soterrani. Sostre de volta, murs gruixuts, cambra baixa. Respires la humitat que t’ofega els pulmons, acaricies amb la punta dels dits la paret de maons freda i relliscosa. Un interruptor de rosca incendia una bombeta de quaranta watts, amb mampara de teranyines, un bri de llum insegur il·lumina la bodega poblada de tenebres mentre trepitges el terra recobert de fang ressec, fosc i escruixidor. Bótes de fusta ennegrida et flanquegen el pas, plenes de fongs. El vi es va tornar agre… Ni el lluquet no hi vol cremar. Al final del celler rònec, una estiba de botelles refulgeixen amb tons de flamarada intensa, ulls de perdiu esguardant-te amb reflexos de complicitat. Vidres lluents, colors brillants, consumir jove. Sempre a baixes temperatures, tres setmanes de fermentació. Una ampolla entre les teves mans.

El sol de mitja tarda et rep a la terrassa. Una taula, dues cadires, una hamaca entre dues alzines a on ningú no ha dormit mai. Una convidada amb la vista fixa en les muntanyes, una càmera immortalitzant l’estampa en un arxiu digital compartit d’immediat en mitja dotzena de xarxes socials. Un mantell de calidesa cobreix amb tons daurats els ceps despullats després de la verema, branques tortuoses s’encimbellen amb braços curts i aspiració de núvols. El tap de suro és arrencat amb l’ajuda d’un espiral metàl·lic que el traspassa sense commiseració i el lleva de son repòs. El líquid rosat abandona l’urna de cristall, dringa juganer dins l’única copa que l’espera sobre la taula com un infant es capbussaria en un gorg d’aigües clares un dia d’estiu. Un glop. El vi descendeix per la gola inundant de nous records la llengua aspre. Elegant, fi i atractiu, sucre àcid, maduixa i grosella.

— I per a mi?

Una única copa. Dues amigues. Globus de vidre que canvia de mà. Per la nit, plena de somnis, únic horitzó possible d’aquesta tardor.

— Per un nou demà.

 

 

[Musa 136: Comencem la setmana amb un text a mitja tarda. Relat inspirat per la proposta d’en Roger: «Compartir una copa de vi rosat entre dues amigues». La imatge que acompanya el text es titula «An Evening Tipple» i és de Lets Go Out Bournemouth and Poole compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració!]

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

[Musa 135] Objectiu complert

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

 

Rere la sort, treball de formiga
invisible.

Rere l’èxit, hores de vigília
interminables.

Rere l’estrès, l’esquinç entre el doldre
i el voler.

Rere el somni, un any sabàtic
sens descans.

Rere la novel·la, una vida
per fi transcrita.

Objectiu complert.

 

 

 

[Musa 135: Divendres, últim dia de la setmana, dia de balanç (hehe). Tanquem la setmana amb una musa que també s’ha animat a repetir. En la primera ocasió, la inspiració va ser una fotografia que va permetre que nasqués un microrelat titulat «Demà i per sempre». Poema inspirat per la proposta de l’Antonia: «Estrès, any sabàtic, somni, novel·la, èxit». La imatge que acompanya el text es titula «Soft & dreamy» i és de Steve Wilson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies pel suport i la inspiració, musa! Bon cap de setmana a tots.]

20150917-200_muses-Imatge_DSCF2687_Michael_Mol_CC2.0_Attribution-Text_Escrit_amb_foc_Tere_SM

[Musa 134] Escrit amb foc

20150917-200_muses-Imatge_DSCF2687_Michael_Mol_CC2.0_Attribution-Text_Escrit_amb_foc_Tere_SM

 

El drac no ho entén. El persegueixen! A ell! Per què? Per escriure?!

Es passa el dia tancat a la cova, des de l’alba fins la posta. No carbonitza boscos, no persegueix donzelles, no decapita cavallers, no enderroca ciutats. En silenci, escriu, tots els minuts del jorn. Mentre el sol de justícia castiga els camps morts d’assecada, ell escriu. Mentre els rics celebren aniversaris opulents, ell escriu. Mentre els pobres afamats no saben on despertar, ell escriu.

Quin mal fa, per escriure?!

Només a les nits surt, per necessitat, per abeurar-se al riu a on juga la lluna, per devorar un parell o tres de xais migrats amb els que amb prou feines calma les ànsies, per reomplir amb el líquid roig de les bèsties els tinters consumits durant les llargues hores de lletres.

No els entendrà mai, aquells humans… Si no el deixen escriure, si no embeinen de seguida les teies enceses amb les que amenacen els papers escrits amb sang que atresora dins la caverna… Els farà a l’ast.

 

[Musa 134: Avís a navegants: humà o bèstia, mai, mai, mai, mai no molesteu a un escriptor en acte de servei (hehe). La musa d’avui és una musa repetidora. La seva primera inspiració va ser una imatge que va servir per escriure un text titulat «Aquella pomera de pomes vermelles». Relat inspirat per la proposta de la Gina: «sang, silenci, despertar, escriure, aniversari». La imatge que acompanya el text es titula «DSCF2687» i és de Michael Mol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]