20151030-200_muses-Imatge_Newborn_Monarch_expanding_Andy_Reago_Chrissy_McClarren_CC2.0_Attribution-Text_Papallona_de_seda_Tere_SM

[Musa 165] Papallona de seda

20151030-200_muses-Imatge_Newborn_Monarch_expanding_Andy_Reago_Chrissy_McClarren_CC2.0_Attribution-Text_Papallona_de_seda_Tere_SM

 

Em sento fràgil com una ploma d’oreneta caient, planejant, surant, enmig de llamps eixordadors que esquincen un cel de tempesta.

Un campanar proper toca les hores, em desvetlla. Els meus ulls desclouen les parpelles, desperto de la letargia emmirallada en una papallona que em pica l’ullet des de l’altra banda de la finestra. Bat les ales amb força, s’allunya del capoll de seda que un dia va ser, deixa enrere el cuc que era incapaç de mirar més enllà de les fulles de morera que li servien d’aliment.

Emergeixo del túnel de tenebres a on he passat la nit. Surto del llit, obro els porticons, de bat a bat, deixo que l’aire càlid de la primavera envaeixi l’habitació en plena tardor hivernal. Les llàgrimes d’ahir s’han convertit en una pàtina de sal hidratant les meves galtes que la llum del sol converteix en pols, s’aprimen, se’n van. El meu cor batega dins del meu pit, de nou. El meu cor. Perdut, ferit, espantat. Bategant. El meu cor bategant, dins del meu pit, i el teu… Ja no m’importa.

 

 
[Musa 165: Últim text del mes d’octubre i últim text d’aquesta setmana. El cuc es converteix en crisàlide, la crisàlide en papallona, bat les ales… I vola. Relat inspirat per la proposta de la Mallorcat: «Papallona, hidratant, campanar, túnel, aprimar o aprimar-se». La imatge que acompanya el text es titula «Newborn Monarch expanding» i és de Andy Reago & Chrissy McClarren compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per apuntar-te a fer de musa!]

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

[Musa 164] Dues maletes de pell

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

 

Dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra. Una plena de roba, de roba d’home. L’altra plena de guies de viatges, de mapes, d’àlbums de fotografies amb paisatges de mig món com a teló de fons i dues cares somrients en primer pla.

Dos somriures irrepetibles.

La noia s’allunya del container, de les maletes, dels records. Els talons de les seves sabates repiquen sobre l’empedrat mentre els seus passos l’allunyen del portal, del carrer, del barri. Un tren, a l’estació, aturat. Un bitllet de destí incert, comprat a la babalà. S’asseu al costat de la finestra, la mirada perduda més enllà del vidre entelat del vagó, les mans buides sobre la falda. Un xiulet inexistent, el comboi es posa en moviment. L’estació es fa petita, l’andana, la ciutat. Tot es fa petit, tot…

Tot no.

 

 

[Musa 164: El penúltim text del mes d’octubre parla de viatges, on no totes les distàncies es mesuren en metres. Relat inspirat per la proposta de la Maria Rosa: «dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcases» i és de William Warby compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

[Musa 163] Omplir de llum la vida

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

 

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

 

 

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

[Musa 162] Una tarda al parc

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

 

Et veig a tu, tot just un infant, i em recordes a mi, de nen.

Un tarda jugant al parc, envoltats d’edificis. Els pares asseguts en un banc. Un globus a la mà, el meu germà fent-me la traveta amb unes tisores als dits. Un clec. Una esfera de plàstic vermella, plena d’aire càlid, fugint, amunt, cel enllà, allèn dels núvols i de les fades de la nit.

I fins i tot ara que sóc avi, fins i tot ara que de tots ells ja sols jo resto, la trapelleria em continua dolent.

I és impossible l’oblit.

 

 
[Musa 162: Records d’infància, jocs de nens. Relat inspirat per la proposta de la Srta Taronja: «Nen/a, globus, avi/a, tisores, oblit». La imatge que acompanya el text es titula «The Red Balloon Fifth Avenue» i és de Boss Tweed compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151026-200_muses-Imatge_Found_Movable_Type_Richard_Eriksson_CC2.0_Attribution-Text_Maquina_d_escriure_Tere_SM

[Musa 161] Màquina d’escriure

20151026-200_muses-Imatge_Found_Movable_Type_Richard_Eriksson_CC2.0_Attribution-Text_Maquina_d_escriure_Tere_SM

 

Escriptora sense troca
sola
en silencis voravia
escrivia
engranatges sense pàtina
la màquina
embarbussaments fets ànima
en teclejos es perdia
de nit quan ella dormia
sola escrivia la màquina.

 
[Musa 161: Una poesia metaliterària per començar la setmana. Poema inspirat per la proposta d’en Josep Pedrals d’escriure un cabdelló, combinació de versos heptasíl·labs i biocs en el qual, l’últim vers, és la unió dels tres biocs. La imatge que acompanya el text es titula «Found Movable Type» i és de Richard Eriksson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, poeta!]

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

[Musa 160] Trencaones de sal

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

 

Un esclat de llum. I un altre. I un altre. Quan menys t’ho esperaves, bombolles farcides de llums de colors esclaten el teu voltant a mode de castell de focs artificial, fúnebre, que et dóna la benvinguda a un reialme que no hauries pogut ni tan sols imaginar. O potser és un rèquiem?

El teu cos ha caigut en el buit. Ho recordes. Recordes el vent gèlid acariciant-te les galtes i la pell de gallina dels braços, la bufanda de llana esfilagarsant-se en un intent fútil per deturar-te, l’anorac de plomes perfectament doblegat als teus peus, amb una pedra al pit perquè la tempesta no el pogués desenganxar de la roca. Has fet una passa endavant, només una en restava.

La terra ferma ha desaparegut, els teus peus han trepitjat el buit, la força de la gravetat t’ha arrossegat fins les profunditats del mar. Algú t’ha escamotejat la pel·lícula de la teva vida que esperaves veure projectada abans del tràgic desenllaç. Els pulmons s’han incendiat de sal, la gola ha emmudit els crits d’unes cordes vocals incapaces de vibrar per demanar socors. Tu, demanar? Tu, socors?

I de sobte. Les llums. Un esclat. Al teu costat. I un altre, i un altre, i un altre. Meduses de totes les mides i colors dansant al voltant dels teus cabells amb una bellesa que no hauries ni tan sols somiat factible en aquesta existència de llàgrimes. I plores. Plores d’alegria de saber que era possible, encara que ja sigui massa tard, plores de saber que el triomf era possible, si no t’haguessis donat per vençuda massa aviat.

Una massa informe esberla la superfície del mar, s’enfonsa fins al teu costat. Les meduses s’apaguen, et piquen l’ullet, desapareixen. Massa aviat. Una força et subjecta per la cintura, t’arrossega amunt, amunt, amunt, més amunt, fins que la teva ment inconscient sent esberlar-se les ones contra el seu front de marbre.

— La tinc! La tinc! Encara té pols! De pressa! Ajudeu-me a portar-la fins a la costa!

I reconeixes la veu que et retorna a la vida, quan la vida ja semblava quelcom impossible.

 

 
[Musa 160: Entre la fantasia i la realitat. L’últim relat d’aquesta setmana està inspirat per la imatge de les meduses que acompanya el text, obra de l’Àstrid. Moltes gràcies per la proposta i molt bon cap de setmana a tots!]

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20151021-200_muses-Imatge_2371_Escaparate_na_rua_San_Andres_da_Coruna_Jose_Luis_Cernada_CC2.0_Attribution-Text_Pla_sideral_Tere_SM

[Musa 158] Pla sideral

20151021-200_muses-Imatge_2371_Escaparate_na_rua_San_Andres_da_Coruna_Jose_Luis_Cernada_CC2.0_Attribution-Text_Pla_sideral_Tere_SM

 

Camina per la vorera, a poc a poc, vigilant les ombres que trepitgen els seus peus. Una esquerda, set anys de mala sort. O n’eren tretze?

Camina, invisible entre els invisibles, perduda entre desconeguts que ni tan sols un esguard de pena li regalen. La cara plena de nafres i les mans esquerdillades per culpa del fred que l’aire glaça, com una Antígona retornant a la ciutat a on els seus germans jeuen morts. S’asseu davant del portal d’una caixa d’estalvis clausurada, amb un carro de supermercat al costat ple de possessions atresorades després de llargues recerques en els contenidors de mig món. L’únic caprici que es permet, cinc minuts, en aquelles escales, badar, cinc minuts, amb la mirada fixa en l’aparador de maniquís, vestits a l’última moda, que li fan babarotes des de l’altra banda del carrer.

Camina, s’allunya. S’allunya dels vidres que els maniquís resguarden, s’allunya de les projeccions al·lucinògenes situades en un pla sideral al qual no pertany. Ella també va ser una princesa. Va ser. Una vegada, va ser, encara que ningú ja no ho recordi. Ni tan sols ella.

 

 
[Musa 158: Diuen que el món és únic… Però esteu segurs que no n’hi ha tants com persones existeixen? Relat inspirat per la proposta de l’Anna Tort: «badar, sideral, nafra, Antígona, vorera». La imatge que acompanya el text es titula «2371-Escaparate na rua San Andres da Coruña» i és de Jose Luis Cernadas Iglesias compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

[Musa 157] Clau de volta

20151020-200_muses-Imatge_Claustre_Isabel_Egea_Mompean-Text_Clau_de_volta_Tere_SM

 

Un camí de pedres blanques s’obre entre les tenebres, davant dels teus peus, perduts. Enfiladisses de primavera franquegen el pas curulles de fades, invisibles, que dringuen amb tons d’arc de sant Martí i ecos de queda. Mentre els monjos oren a les seves cel·les, un raig de llum il·lumina el claustre esberlant misteris, oblidats.

I amagada, entre els capitells que t’esguarden altius, una clau.

 

 
[Musa 157: Un relat de recolliment inspirat per la imatge del claustre que acompanya el text, obra de la Isabel Egea, junt amb les paraules: «Misteri, claustre, fades, monjos, capitell». Moltes gràcies per la proposta!]

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

[Musa 156] Centenars de milers

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

 

Es van prometre que serien amigues, per sempre, que s’escriurien, sempre, que mantindrien el contacte, que no serien com aquelles dones que es retroben al cap d’una eternitat sense res més en comú que un grapat de records d’infància.

Durant trenta anys, els missatges van viatjar d’una punta a l’altra del planeta superant centenars de milers de quilòmetres de distància física. Primer en forma de cartes manuscrites, després en converses telefòniques interminables, més endavant amb correus electrònics, missatges de text, whatsapps. Com més ràpida era la connexió, més curtes les frases, més freqüents les paraules, més petits els instants retransmesos gairebé en directe.

Quan al cap de trenta anys la vida els va portar a retrobar-se… No van saber què dir-se. Perquè ho sabien tot, l’una de l’altra, perquè s’ho havien dit tot, l’una a l’altra. L’únic que van poder fer, va ser l’únic que no havien pogut fer en tres dècades de sobte insuportables: abraçar-se.

 

 
[Musa 156: Comencem la setmana amb un text de tardor. Relat inspirat per la proposta de la Montse Catulí: «Es van retrobar després de trenta anys i no van saber què dir-se!». La imatge que acompanya el text es titula «My Autumn World Has Been No Picnic» i és de Ian Sane compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]