20151220-Contacontes_Gurb_Marato_TV3-Judit_Carrera-Teresa_Saborit-Teatre

Gràcies per convertir el contacontes en una experiència meravellosa

20151220-Contacontes_Gurb_Marato_TV3-Judit_Carrera-Teresa_Saborit-Teatre

 

Moltes gràcies a tots per convertir el contacontes d’ahir en una experiència meravellosa!

Gràcies a l’Ajuntament de Gurb per deixar-nos el teatre. Gràcies a en Pere Molist per obrir-nos les portes i ajudar-nos en tot el que vam necessitar. Gràcies a l’Ignasi Potrony i a la Martha Escudero per ajudar-nos a construir l’espectacle. Gràcies a la Lourdes per donar-nos un cop de mà amb la logística a l’entrada del local. Gràcies a El 9 Nou, a en Jordi Vilarrodà, a l’Agustí Danés i a la Biblioteca Joan Triadú de Vic per ajudar-nos en la difusió de l’activitat.

 

20151220-Contacontes_Gurb_Marato_TV3-Judit_Carrera-Teresa_Saborit-Biblioteca_Joan_Triadu-Vic

20151220-Contacontes_Gurb_Marato_TV3-Judit_Carrera-Teresa_Saborit-El_9_nou-Osona

 

Gràcies a tots els qui vàreu poder venir en persona. Gràcies als qui ens vàreu enviar els vostres millors desitjos des de la distància. Gràcies a tots vosaltres, i a la vostra solidaritat, vam aconseguir 211,77€ per a La Marató de TV3.

 

20151220-Contacontes_Gurb_Marato_TV3-Judit_Carrera-Teresa_Saborit-Transferencia

20151220-Contacontes_Gurb_Marato_TV3-Judit_Carrera-Teresa_Saborit-Diploma

 

Esperem tenir l’oportunitat de poder repetir l’experiència ben aviat.

Moltes gràcies a tots!

20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

[Musa 200] L’emancipació de les lletres – Part A


Vas néixer com neixen totes les grans històries: elevada al cub.



20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

NAIXEMENT = CASUALITAT

Una taca de tinta, tots els colors de l’arc de sant Martí, sobre foli blanc,
la suma de tots els colors, la innocència, immaculat.



[Musa 200: El text d’avui és especial: no només perquè és l’últim del projecte, sinó perquè ha nascut en format transmèdia! Si el voleu llegir, haureu de descobrir a on heu de clicar per poder continuar amb la lectura (hehe). Preparats per una viatge a través de la xarxa? (Com tot viatge, d’anada i tornada, al final del camí, aquí tornareu ;)) La imatge que acompanya el text es titula «ink in water» i és de jason train compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151217-200_muses-Peaches_Jeremy_Keith_CC2.0_Attribution-Text_Twitter_macedonia_Tere_SM

[Musa 199] Twitter macedònia

20151217-200_muses-Peaches_Jeremy_Keith_CC2.0_Attribution-Text_Twitter_macedonia_Tere_SM

 

Mal llamp fulmini els del Twitter i la mare que els va fornejar a tots plegats! Un tio amb cara de préssec té més seguidors que jo! Un préssec! No, no és que tingui cara de préssec… O sí! Què sé jo quin redimonis de cara té?!

L’únic que sé és que té la foto d’un préssec: Un préééééééssec! (I això s’ha de llegir amb el to del nen repel·lent d’aquell anunci de la tele: «Un paaal! Un paaaaaaaal!») Té un préssec com a foto de perfil i té més seguidors que jo! Té xirimoia la cosa… Pujaré en un d’aquests vaixells transatlàntics i els en diré quatre de fresques a aquests del Twitter!

Potser no sóc jo qui té una foto com Déu mana? No sóc jo?! Bé, d’acord, no sóc jo… Però no és mona la model de qui vaig robar la fotografia? No és mona?! Potser la imatge d’una mona és el què hauria de buscar… Tindria maduixes que una mona tingués més seguidors que jo!

M’imagino el préssec, assegut al sofà, vestit amb pantaló i camisa, acabat d’arribar de l’oficina… O potser ni això! Potser és un d’aquests ni-ni repel·lents que encara viu a casa dels seus pares. Potser no fot ni brot en tot el dia, potser va vestit a tota hora amb pijama, potser… A on s’és vist que un préssec vestit amb pijama tingui més seguidors que jo?! I si ni tan sols porta pijama? I si twitteja mentre es passeja despullat per casa? Un préssec nudista?! Mare de déu nostre senyor!

Res, res, res! Jo aquestes maquinotes no les entenc! No les entenc, no les vull entendre,… Elles no m’entenen a mi! Canviaré la foto de la model mona per una nonagenària amb la cara plena d’arrugues i la llengua afilada. Al primer cap de cirera que s’atreveixi a piular-me el que no sona… Zas! Dentallada i a la cassola! Ja els ensenyaré jo a aquestes peres d’aigua dolça el què és una autèntica twitstar!

PD. Tant parlar de fruita m’ha fet venir gana… A algú li ve de gust una macedònia de folloneros?

 

 

[Musa 199: Penúltim text de les dues-centes muses! El relat d’avui està inspirat per la proposta de la Iaia Toneta: «Préssec, vaixell, sofà, camisa, twitter». Tractant-se d’una musa-twitstar, Twitter havia de ser per força el protagonista de la funció! (hehe) La imatge que acompanya el text es titula «Peaches» i és de Jeremy Keith compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per apuntar-te al projecte, musa!]

20151216-200_muses-Old_Ghosts_David_Bergin_CC2.0_Attribution-Text_Reialme_de_fantasmes_Tere_SM

[Musa 198] Reialme de fantasmes

20151216-200_muses-Old_Ghosts_David_Bergin_CC2.0_Attribution-Text_Reialme_de_fantasmes_Tere_SM

 

La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.

Ella era l’única culpable.

Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.

Sols ella restava.

La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.

Sols ella.

 

 

[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]

20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

[Musa 197] Botella de desitjos

20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu…
Si no saps mirar-me a la cara
si no saps el què has perdut…

 

Només veig la llum de l’albada
estrellant-se en els porticons.
Només sento l’oreig d’onada
regirada mil rebolcons.

Ta abraçada sols jo demano
en destí l’origen refer
quatre mans tocant el piano
tinta eterna sobre paper.

El mirall torni a ser sols un
la frontera deixi de ser
a l’Aràbia es perdi el simun
es desfaci l’immund vesper.

Es remou sens moure’s de lloc
en silenci em conhorta el mar
sols suplico rencendre el foc
sols suplico tornar a la llar.

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu
si no saps mirar-me a la cara…
Si no saps el què has perdut.

 

 
[Musa 197: Dimarts de compte enrere: ja només queden quatre textos per arribar a les dues-centes muses! ;) Poema inspirat per la proposta de la Mireia Rubio: «Frontera, mar, abraçada, tinta, origen». La imatge que acompanya el text es titula «Message on a bottle» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20151214-200_muses-Escalator_to_Hell_Jakub_Kadlec_CC2.0_Attribution-Text_Prejubilacio_Tere_SM

[Musa 196] Prejubilació

20151214-200_muses-Escalator_to_Hell_Jakub_Kadlec_CC2.0_Attribution-Text_Prejubilacio_Tere_SM

   

Infern. Escenari en penombra, il·luminació vermella. Una caldera enorme en un racó, apagada. Silenci absolut, ni una ànima. El DIABLE, enfadat, camina d’una punta a l’altra de l’escenari cridant pel mòbil, vestit de vermell de cap a peus, americana i corbata, ulleres de sol, cabells engominats, banyes i cua, amb una forca en una mà.

  

DIABLE – Et dic que és impossible que algú hagi donat de baixa el servei del gas! Aquí mano jo! Jo! No, no vull parlar amb cap més operador. Ni se t’acudeixi tornar-me a deixar en espera o…! (Se sent un fil musical.) Telefonista pocapena… Pujaré en persona per socarrar-te de viu en viu!

  

Se sent l’espetec d’un llamp, la música desapareix. Un focus de llum blanca il·lumina una cantonada de l’escenari a on apareix DÉU vestit blanc de cap a peus, amb americana i corbata, ulleres de sol, cabell engominat. Avança per l’escenari en direcció al DIABLE mirant a on trepitja amb cara de fàstic, el focus de llum blanca el segueix vagi a on vagi.

  

DIABLE – Avorrit de tanta bondat celestial?

DÉU – És impossible parlar amb tu, fa dies que no fas més que comunicar. Tanta xerrameca no pot ser pas per feina, t’ho descomptaré de la quitança… (DÉU s’atura davant del DIABLE. Treu d’una butxaca interior de l’americana un paper plegat i un bolígraf, desplega el paper i ofereix el bolígraf al DIABLE.) Firma aquí.

  

El DIABLE llegeix el document.

  

DIABLE – Com t’atreveixes?! (Agafa el paper, l’estripa i el converteix en una bola.) Ompliré el món de flames! Convertiré en cendres tots i cadascun dels teus estimats humans!

DÉU (mira la caldera apagada) – Ah… Sí?

  

El DIABLE li segueix la mirada. Llença la bola de paper a dins de la caldera apagada, torna a mirar DÉU.

  

DIABLE – Si m’acomiades, pujaré allà dalt i provocaré la 3a guerra mundial!

DÉU (esclafeix a riure) – Ui, sí, quina por… Com si no ho fessin sols. Els humans fan molt millor la feina que tu mateix.

  

DÉU s’acosta a la caldera apagada, en recupera el foli sencer i sense ni una arruga, d’un blanc immaculat. S’acosta el DIABLE i li torna a oferir el bolígraf.

  

DIABLE – Fa mil·lenis que treballo en aquesta empresa, no em pots fer fora!

DÉU – Tanco l’altre món, sencer: cels, inferns i purgatori. Els humans no necessiten tants móns quan no saben ni tenir cura del seu.

DIABLE – Tant viure entre núvols al final se t’han ficat dins del cervell? No pots tancar l’altre món! A on aniran les ànimes?

DÉU (mira al seu voltant) – Quant fa que no veus una ànima?

DIABLE – Perquè te les quedes totes tu, tros d’egoista prepotent!

DÉU – Ningú no se les queda. Ja no n’hi ha, ni bones ni dolentes. Els humans es passen tantes hores enganxats a les pantalletes que, tan aviat com es moren, la seva essència es converteix en bits. La majoria acaben formant part del codi de Google i Facebook.

  

El DIABLE observa el document. Mira DÉU, torna a mirar el document.

  

DIABLE – I tu? Si tanques l’empresa, què faràs?

DÉU – Reinventar-me.

DIABLE – En un altre tipus de déu?

DÉU (esclafeix a riure) – Ui, no! Aquesta plaça està més que coberta. Futbolistes, cantants, apps de mòbils,… Hi ha massa competència en el sector de les divinitats. He estat parlant amb en Cesc. Als humans els encanten les fotografies: crearem una app meteorològica. En Tomàs Molina es morirà d’enveja quan vegi les meves fotos des del cel.

  

El DIABLE tanca els punys, es deixa caure de genolls a terra.

  

DIABLE – Pietat! Oh, tu, misericordiós! Jo només sé fer de diable… Sóc massa gran per aprendre un altre ofici! Si em fas fora, de què viuré?!

DÉU – Vas ser tu qui es va voler independitzar, tot i que acabar treballant al soterrani no sigui anar molt lluny.

  

DIABLE s’aixeca, furiós, assenyala DÉU amb la punta de la forca. La llum vermella de l’escenari s’intensifica.

  

DIABLE – Sense el meu infern, la Terra es congelarà! No quedarà ni un humà viu!

DÉU (furiós, tot l’escenari queda cobert de llum blanca, soroll de llampecs) – No tindrem aquesta sort! (El DIABLE cau a terra com si de sobte la forca pesés una tona.) I encara que la tinguéssim, segur que sobreviurien! Diluvis, meteorits, volcans, l’efecte dos mil,… Sempre sobreviuen! Jo només volia que visquéssim, tots junts, al paradís… I ells com m’ho van agrair? Arrencant-me les fulles de la parra! La pròxima vegada que em senti sol, faré un solitari al mòbil fins que em passi la neura.

  

La llum blanca disminueix d’intensitat, la vermella torna a il·luminar part de l’escenari. DÉU torna a oferir el bolígraf al DIABLE mentre el DIABLE s’aixeca, a poc a poc, fregant-se el canell adolorit.

  

DÉU – No pagaré ni una factura de gas més, tens vint-i-quatre hores per abandonar les dependències. També hauràs de tornar l’uniforme de l’empresa: la forca, les banyes,… La cua te la vam fer fer a mida, te la pots quedar… Segur que causarà sensació a l’Olimp.

DIABLE – L’Olimp?!

DÉU – Estan sobrepassats pel volum de sol·licituds però, en agraïment pels serveis prestats, he aconseguit que et posin el primer a la llista d’espera. Cada vegada són més les deïtats mitològiques que decideixen jubilar-se per falta de clients: primer van ser els grecs, després els romans, els de l’antic Egipte, els dels maies, els dels indis americans,…

DIABLE – Sóc massa jove per tancar-me en una residència amb una colla de vells! Et demandaré! M’hauràs d’indemnitzar!

  

DÉU l’esguarda en silenci, es manté immòbil oferint-li impertèrrit el bolígraf.

  

DÉU – Sóc jo el creador de totes les coses… De debò et penses que trobaràs algun jutge que et doni la raó?

  

El DIABLE observa el document, DÉU, la caldera apagada. Llença la forca amb ràbia als peus de DÉU. Firma el document. DÉU plega el paper, recull el bolígraf i ho guarda tot de nou a dins de la butxaca de l’americana.

  

DÉU – Els he donat el teu número de mòbil, et trucaran quan tinguin una plaça lliure.

  

DÉU surt per una cantonada. El focus de llum blanca s’apaga i l’escena queda il·luminada de vermell. El DIABLE s’arrenca les banyes i les llença amb fúria dins la caldera. L’escena es fon en negre.

   

[Musa 196: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès: escriure una escena de teatre sobre un acomiadament laboral. La imatge que acompanya el text es titula «Escalator to Hell» i és de Jakub Kadlec compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

[Musa 195] Màquina feta d’ànima

20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

 

Les lletres repiquen contra el cautxú, deixen l’empremta de la seva grafia sobre el blanc immaculat, avancen en línia recta com un cos d’infanteria ben entrenat.

Màquina d’escriure. Màquina de somnis. Màquina del temps. Màquina feta d’ànima. El món no existiria si no fos per les històries que brollen d’entre les teves tecles.

Sense mots no existiria el passat, ni el futur. No existiria l’Ulisses d’Homer, ni el de Joyce. No existirien Romeu i Julieta ni l’Aneguet Lleig. No existiria el descobriment de l’àtom, ni els whatsapps que els amants s’envien des d’una punta a l’altra del globus terraqüi.

Els somnis eteris es materialitzen en frases plenes de sentit, els impossibles es transformen en solucions plenes d’optimisme factibles de ser portades a la pràctica. Els adéus es converteixen en arreveures mil cops rellegits, els que ja no hi són reviuen per murmurar-nos paraules de consol a cau d’orella que ens omplen les galtes de llàgrimes.

Màquina d’escriure… Massa cor, per tan poca màquina.

 

 
[Musa 195: Acomiadem la segona setmana de desembre amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de BooProotea, juntament amb les paraules: «Màquina d’Escriure, Optimisme, Món, Brollar, Transformar, Solucions». Moltes gràcies per la inspiració… I molt bon cap de setmana! La setmana que ve: última setmana de les 200 muses :D]

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

[Musa 194] Tartana a la deriva

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

 

Vellesa, traïdora, anys, traïdors, vida… Puta vida! Per què tant viure? Per què tant temps?! Per què…? Res! Les mans plenes d’artrosi, el rostre solcat d’arrugues, els genolls queixosos de dolor, l’esquena corbada, els ulls orbs de cataractes… Tot! Tot m’ho has pres! Maleïda vellesa, tu! Tu mil cops maleïda, tu lladre infame! Tot t’ho has emportat, tot! El què tenia… I el què no vaig tenir, mai! Mai! Tots els fanals del meu camí s’han extingit. Ja no hi haurà més cruïlles, ja no existeix la possibilitat de tirar enrere. Els colors que un dia van envoltar-me, ara són negre presó. Els meus peus han oblidat els dies de dansa aferrats als grillons d’un alè miserable buit d’existència. El futur és una paret. I jo, la tartana sense conductor, i sense bèstia… Que ningú no mena.

 

 
[Musa 194: Relat inspirat per la proposta de l’Helena: «vellesa, colors, dansa, paret, fanal». La imatge que acompanya el text es titula «Tartana Catalana o Lira Catalana (segle XIX) al mNATEC, a Terrassa» i és de Friviere compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Unported». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]