20160223-Dimarts_Carnaval-Imatge_star_Tom_Hall_CC2.0_Attribution-Text_Per_que_no_m_ho_vas_dir_Teresa_Saborit

Per què no m’ho vas dir?

20160223-Dimarts_Carnaval-Imatge_star_Tom_Hall_CC2.0_Attribution-Text_Per_que_no_m_ho_vas_dir_Teresa_Saborit

 

Et preguntes perquè mai no t’ho va dir. L’observes, assegut al teu davant, cap cot, amb les mans tremoloses com un paper de cel·lofana, et preguntes perquè mai no t’ho va dir. Tu l’hauries pogut ajudar, si t’ho hagués dit. Tu l’hauries pogut allunyar d’aquell entorn de paraules enverinades i cops morts a la taula, plens d’amenaces. Tu l’hauries embolcallat amb la teva capa de súperman i te l’hauries emportat fins a un país a on els silencis haurien deixat de ser navalles afilades, clavades en carn viva.

No saps quants cops ho va desitjar. Ni t’imagines les vegades que es va adormir abraçat al coixí, amb les pestanyes plenes de sal, somiant que entraves per la finestra per salvar-lo d’aquell infern. No saps quants cop es va veure saltant, sense importar-li que no hi hagués xarxa de seguretat més enllà dels porticons que el temptaven amb mormolejos de serp.

Ell ja no és un nen. Va sobreviure, tot sol, sense ni tan sols saber ben bé com. Es va fer gran, ha crescut. Avui surten per la seva boca les paraules que haurien canviat la seva vida, si les hagués dit llavors, les paraules que avui són bàlsam per les ferides, encara obertes, que cicatritzen a poc a poc, massa a poc a poc per aquest món de màscares a on el dolor és un tabú, a on la banalització de l’excepció és obligatòria. Potser les excepcions serien majoria, si es verbalitzessin en paraules. Potser l’excepció series tu.

Ell, ésser de llum, és la prova vivent que és possible sobreviure a la foscor. Ell, de mirada clara, pou de secrets inconfessables, és la demostració que hi ha vida més enllà de la mort de les il·lusions, que és impossible emmudir per sempre un cor, que l’ànima és una au fènix que reneix sempre d’entre les cendres per molt fonda que es cavi la seva tomba, per eterna que sembli la condemna de l’ignominiós dictador.

Els nens haurien de ser feliços, sempre. Haurien de jugar a tota hora amb un somriure a les galtes de sucre. Haurien de pintar móns impossibles amb rínxols d’estrelles. Haurien de fer castells de sorra arran de mar, xisclar extasiats quan les ones se’ls emportessin. Haurien de saltar en els bassals amb les gotes de pluja relliscant-los pels l’impermeables de colors vius, tacant-se de fang fins la punta del nas, perseguint adults juganers que intentessin endebades fugir de la seva persecució de cametes curtes i que acabessin presoners de la seva abraçada, tan bruts com els seus infants, embolcallats tots plegats en un cor de rialles.

Els nens no haurien de saber què és la foscor. Els nens no haurien de somiar murs on refugiar-se, on amagar-se, on restar muts suplicant que el monstre s’oblidi d’ells, que el monstre no vingui avui, que el monstre deixi de ser. No haurien de sentir-se pàries del món, presoners d’un secret que no poden compartir. No haurien d’inventar-se amics de fum amb qui bressolar-se durant les hores inhòspites mentre la por els tenalla les vísceres i fins i tot respirar es converteix en odissea. No haurien de callar.

Et preguntes perquè mai no t’ho va dir. Ell es pregunta perquè mai no li vas preguntar. I aquesta pregunta, aquest últim gran silenci… Mor en els seus llavis, sense resposta.

 

 
[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «star» i és de Tom Hall compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160216-Dimarts_Carnaval-Imatge_color_caos_Emi_Yanez_CC2.0_Attribution-Text_Impaciencia_vuite_pecat_capital_Teresa_Saborit

Impaciència, vuitè pecat capital

20160216-Dimarts_Carnaval-Imatge_color_caos_Emi_Yanez_CC2.0_Attribution-Text_Impaciencia_vuite_pecat_capital_Teresa_Saborit

 

La creativitat és addictiva. Potser pel xut d’electricitat quan se t’encén la bombeta. Potser pel xut de realitat. Potser per l’èxtasi de demostrar que és possible l’impossible.

Busques una cosa que tothom et diu que no existeix, persegueixes un fantasma. Passen hores, dies, setmanes, mesos. Fins i tot anys. Com si d’un argument literari es tractés, els obstacles i els dubtes són cada vegada més grans. La tensió augmenta, s’afila, et devora les entranyes. Tard o d’hora arriba la crisi en què tot sembla perdut. No te’n sortiràs. Dubtes de tot i de tothom, fins i tot de tu mateixa; sobretot de tu mateixa. Tothom sembla estar armat amb la veritat absoluta mentre tu t’aferres a les serradures d’un no res que mai no va existir. Només veus l’abisme. Només sents l’ofec de sentir cada vegada més propera la certesa d’haver-te equivocat de camí.

El clímax és el que fa que el combat valgui la mena. La resposta tants cops anhelada. Allò que sabies que existia, i buscaves, malgrat no existir encara. Malgrat que mai no hauria existit si no haguessis sortit a buscar-ho. Ho has aconseguit, un cop més. I somrius. I respires a ple pulmó. I inicies una cadena de missatges al whatsapp perquè ho sàpiga fins i tot l’amic que se n’ha anat a viure a la Xina. Tens entre les mans una cosa que no hauria existit, sense tu. Un miracle, gairebé màgia. El què no era, ara és.

Quan et calmes i mires enrere és quan t’adones, un cop més, que el dubte i el desànim batallaven amb més virulència quan ja estaves al 99% d’aconseguir-ho. Per això contraatacaves malgrat estar sumida en la foscor. Perquè ja ho has viscut abans, perquè saps que cal resistir. Quan tot sembla perdut. Quan ja ningú no creu en tu, ni tan sols tu. Sobretot llavors. Cal resistir perquè en un 99% dels casos la pitjor crisi es produeix quan ja gairebé estàs al final del camí. Cal resistir perquè la recompensa val la pena. Cal resistir perquè la ment, imbuïda pels dolors del part, t’autoboicoteja amb més virulència just quan el naixement és ja inevitable.

El que val realment la pena no costa diners, tan de bo fos tan fàcil. Costa temps, costa suor, costa llàgrimes, costa posar-hi el coll, costa apostar-ho tot, costa arriscar-se a perdre-ho tot; costa ànima.

Quan es van definir els set pecats capitals, la impaciència no va ser inclosa: quan van ser concebuts, la impaciència no era possible. Els cultius no es podien fer créixer més de pressa, els viatges podien durar anys. Els Reis Catòlics no van poder exigir a Colom que cada dia els informés dels seus avenços: sols van poder donar-li els diners i confiar en algun retorn, algun dia. Llavors els humans no podíem ser impacients perquè res no depenia de nosaltres. I ara, ara que ho tenim tot a l’abast de la mà, ara que suposadament hauríem de ser més feliços que mai, descobrim que l’únic pecat capital que no va ser inclòs a la llista és la nostra pitjor debilitat: la impaciència.

Plantar un arbre, tenir un fill, escriure un llibre… Qui ho fa? Hem perdut el desig de perdurabilitat, hem perdut la certesa d’un futur que només es pot construir des del present. No és cert que estigui descobert tot el que hi havia per descobrir, però hem perdut la paciència per trobar-ho. Potser té raó l’Eudald Carbonell quan diu que els humans estem a un pas de l’extinció: adéu humans, hola robots. ¿No ho som ja, potser? ¿Que estiguem fets de carn i ossos, que el nostre cos no estigui cobert encara de peces metàl·liques, és garantia suficient per assegurar que continuem sent humans?

Els humans són curiosos per naturalesa. Els humans experimenten amb tot el que els cau a les mans. Els humans es fan preguntes, sempre, posen en dubte les respostes, repregunten fins a l’extenuació. Només cal que escolteu qualsevol nen amb qui us creueu pel carrer: amb una mà agafat als pares, amb l’altra assenyalant tot el que li cau davant dels ulls.

Ja n’hi ha prou d’intentar ser robots, no creieu? Oblidem-nos de receptes, atrevim-nos a crear un futur en el que valgui la pena viure. Demostrem que som humans, encara. La humanitat és addictiva: un cop comencis, ja no podràs parar.
[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «color caos» i és de Emi Yañez compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160209-Dimarts-Imatge_pen_ink_and_copybook_liz_west_CC2.0_Attribution-Text_Dimarts_de_fum_Teresa_Saborit

Dimarts de fum

20160209-Dimarts-Imatge_pen_ink_and_copybook_liz_west_CC2.0_Attribution-Text_Dimarts_de_fum_Teresa_Saborit

 

Els de Barna són estranys fins i tot quan se’ls cala foc. A Gurb diem: «Auxili! Foc! Foc! Foc!». Ells s’han passat tot el matí cridant: «Fum! Fum! Fum!». Quan m’he despertat amb la crònica de la Mònica Terribas, he hagut de mirar dues vegades el calendari per comprovar que no érem vint-i-cinc de desembre (una per a mi i l’altra per a la meva neurona, que aquella hora encara continuava mig adormida).

Moltes gràcies!

Moltes gràcies per les fantàstiques propostes que m’heu enviat durant tota la setmana. No cal que us ho repeteixi perquè ja ho sabeu, per tant… Què dieu? Que sí cal que us ho repeteixi? Ai, com sou… D’acord… Perquè sou vosaltres…

Sou genials, petits lectors! («Petits» perquè accepteu llegir una petita escriptora com jo: un dia m’haureu d’explicar com he aconseguit que gent tan meravellosa com vosaltres llegeixi les meves petites paraules.)

Agafo un dels temes que m’heu enviat. En concret, recupero la proposta de la Glòria Calafell: «dones escriptores».

Quin gran tema!

En primer lloc hauria d’aclarir que si el tema hagués estat «homes escriptors» hauria tingut un problema. ¿Si ja no sé què és ser una «dona» escriptora, com hauria pogut parlar sobre què se sent sent un «home» escriptor? Els homes tenen els mateixos problemes que les dones a l’hora d’escriure? També dubten davant de l’ela geminada de «tranquil·la»? També es confonen amb el gènere dels «senyals»? ¿També es planten davant de la prestatgeria i reflexionen durant hores sobre el motiu pel qual el diccionari és masculí i en canvi l’enciclopèdia és femenina?

Misteris a banda, no sé si seria millor començar parlant del tema de ser dona o del tema de ser escriptora. ¿Què va ser abans, l’ésser humà o la necessitat compulsiva de gargotejar paraules sobre una superfície blanca? He escollit a consciència la paraula «superfície». ¿O potser és que jo sóc l’única que quan era petita escrivia a les parets amb els plastidecors de l’escola?

(Pel què més vulgueu, no digueu que era l’única. Fa anys que vaig convèncer la meva mare que «allò» venia incorporat en el pack «filla escriptora» i que, en cap cas, era culpa meva: en tot cas era culpa seva per no haver encarregat el pack «filla jardinera».)

Potser no cal començar ni pel fet de ser dona ni pel fet de ser escriptora: és impossible destriar què va ser primer quan els dos actes es van produir de forma simultània. Almenys així és com va ser en el meu cas: la meva mare jura i perjura que jo vaig néixer escrivint.

(Sí, sí, la mateixa mare del paràgraf anterior: la que no s’ha d’assabentar sota cap concepte que no tots els escriptors es passen la infància gargotejant paraules a les parets.)

Parlar de dones escriptores és parlar d’humanitat, és parlar d’éssers amb les ments plenes de somnis que no dubten a tacar-se les mans de tinta per fer-los realitat, és parlar de persones lluitadores que no poden no escriure igual que no poden no respirar.

És parlar d’amigues i muses. És parlar d’autores com la Maria Escalas (que acaba de publicar la seva primera novel·la «Abans que el teu record torni cendra»), com la Cristina García (que el 2014 va guanyar el 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d’Estiu amb el seu primer recull de contes «Silenci a taula»), com la Sílvia Jané (que ha tingut la gosadia i la valentia de no deixar-se atemorir per la crisi i embarcar-se en la publicació de «Les esquerdes del silenci»), com l’Eva Arnal (amb qui m’uneix la fotografia d’un bolet que a mi em va inspirar una musa i que a ella la va portar a publicar «L’ombra de les formigues») o com la Sílvia Romero (escriptora tot terreny, amb quatre novel·les publicades i un llistat interminable de premis, que aquest juny serà l’escriptora convidada de la V Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf).

Dones escriptores, homes escriptors… Éssers humans amb el virus de la lletra a la sang. Digueu-m’ho vosaltres: quina és la diferència? Potser no fem servir les mateixes paraules i els mateixos signes de puntuació? Potser no som tots iguals i al mateix únics? Potser no compartim tots el mateix anhel?

Feliç dimarts, petits lectors!

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «pen, ink, and copybook» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160202-Dimarts-Imatge_Venetian_Carnival_Mask_gnuckx_CC2.0_Attribution-Text_Dimarts_de_Carnaval_Teresa_Saborit

Dimarts de Carnaval

20160202-Dimarts-Imatge_Venetian_Carnival_Mask_gnuckx_CC2.0_Attribution-Text_Dimarts_de_Carnaval_Teresa_Saborit

 

La pregunta del dia: «Si estigués pensant en escriure una columna setmanal, sobre quin tema / punt de vista us agradaria que fos?»

S’han acabat les «200 muses» i la meva neurona generadora d’idees de bombera ja torna a fer-ne de les seves. Diu que no puc escriure reclosa en la meva torre de marfil i permetre que el blog llangueixi sense activitat. Diu que no puc oblidar-me de «La Llibreta Vermella» com qui tanca les vivències en un bagul de fusta i les abandona en un racó de les golfes de la casa de pagès a on van néixer els seus avis (ni que sigui perquè ara els records són digitals, incorporis, i la majoria dels nostres avis ja van néixer en sales de parts d’un hospital de ciutat).

Per tant em toca buscar un tema o un punt de vista o un… No em mireu així: val més no portar-li la contrària a aquesta neurona! Paraula d’escriptora lletraferida amb un ampli historial de batalles perdudes davant de la seva tossuderia. Com deia, em toca buscar un fil conductor que pugui donar consistència a textos més o menys banals un cop per setmana. De moment, l’única cosa que tinc, fruit més de l’atzar que d’un raonament lògic, és un dia de la setmana: Dimarts.

Dimarts abans de Carnaval. Dimarts de preparatius per celebrar una tradició que, ironies del destí, sobreviu malgrat riure’s de tot, fins i tot de les tradicions. Potser per això sobreviu… No diuen que tota regla necessita la seva excepció? (Prenguin nota els estudiosos del màrqueting per poder-ne extreure les conclusions pertinents.)

Dimarts del dia de la marmota. Televidents de mig món parant l’orella per saber si algú s’ha quedat atrapat en el temps mentre controlava els moviments del rosegador canadenc, alter ego local d’en Tomàs Molina. Tot i que si algú s’hagués quedat atrapat… Quan ho sabríem? Demà? Ahir? Ja ho hauríem de saber? El fet de no saber-ho significa que no ha ocorregut o que no ha pogut ser comunicat? Existeixen els telèfons mòbils en els espais intemporals? (Nota mental: Cas d’existir, comprar-se un d’aquests aparells, per si les marmotes.)

Dimarts de la candelera. Si riu el fred és viu, si plora el fred és fora… I aquest any som nosaltres els qui no sabem si riure o plorar amb les temperatures d’aquest hivern de fireta que ens volen vendre per autèntic. Que no intentin enganyar-nos: nosaltres sabem que l’hivern de debò està atrapat en algun lloc! Sol·licitem als segrestadors que es posin contacte amb les autoritats pertinents per acordar un rescat. L’hivern necessita fer abaixar els fums a les flors d’ametller que han començat a treure el cap abans d’hora (què s’han cregut les poca-soltes!) i nosaltres necessitem estrenar les bufandes que vam comprar a les rebaixes.

Dimarts de noranta dies sense pluges… I seguim. I de boira. I seguim. Perquè el súmmum d’aquest temps barraler és que tot Catalunya digui que fa sol i que certs territoris de la geografia es despertin dia sí i dia també coberts amb una manta de guspires blanques a on és impossible distingir un borrall.

Dimarts, dimarts, dimarts… Un dia a la setmana és tot el que tinc, de moment… Però potser, qui ho hauria dit, un dia a la setmana podria ser fins i tot un bon tema per començar.

Repeteixo la pregunta del dia: «Si estigués pensant en escriure una columna setmanal, sobre quin tema / punt de vista us agradaria que fos?» S’accepten suggerències! La meva neurona generadora d’idees de bombera us estarà eternament agraïda.

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Venetian Carnival Mask» i és de gnuckx compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160202-Llibre_200_muses-Teresa_Saborit-Llibreta_Vermella-Edicio_paper

Les «200 muses»: última sorpresa d’aniversari

20160129-Llibre_200_muses-Teresa_Saborit-Ranking_Amazon-Bestseller-Literatura_ficcio-Contes

 

S’ha acabat. S’ha acabat la setmana d’aniversari de les 200 muses. S’han acabat set dies amb una progressió creixent en el rànquing de vendes que va fer que divendres em despertés amb la notícia que havíeu convertit l’ebook de les 200 muses en un bestseller: número 1 en el llistat de llibres més venuts de l’Amazon en la categoria de contes!

I no només això… A més a més, divendres a primera hora del matí l’ebook de les 200 muses era el número 8 en la categoria d’ebooks en català! «Ho haveu vist?!» Per davant de llibres com el d’Enric Calpena sobre Barcelona, el de la Pilar Rahola o fins i tot l’«Economia en Colors» d’en Xavier Sala-i-Martin!

 

20160129-Llibre_200_muses-Teresa_Saborit-Ranking_Amazon-Top_ten-ebook_catala-2

 

Gràcies, gràcies, gràcies! Mil gràcies a tots els qui l’heu comprat! Hi ha millor manera d’acabar una setmana d’aniversari? Després d’una setmana d’eufòria, toca tornar a la normalitat… O no. No diuen que tots els aniversaris tenen vuitada? I si quedés per descobrir una última sorpresa per celebrar l’aniversari de les 200 muses?

 

20160202-Llibre_200_muses-Teresa_Saborit-Llibreta_Vermella-Edicio_paper

 

El llibre de les 200 muses… Ara també en paper! Sí, sí, ho heu llegit bé: si sou uns enamorats de la tinta impresa, des d’avui el llibre de les 200 muses també està disponible en edició paper a través de Bubok (i si sou uns entusiastes de les noves tecnologies, podeu continuar comprant el llibre en format electrònic a Amazon, Casa del Libro i Bubok).

S’ha acabat. Ara sí. S’ha acabat el projecte de les «200 muses» que vaig iniciar el 21 de gener de l’any passat i que m’ha portat un munt de sorpreses meravelloses que no hauria pogut ni imaginar (sou fantàstics!). S’ha acabat la setmana d’aniversari.

S’ha acabat… És hora… De tornar a començar.