Comptant ovelles

El microrelat d’avui ha estat escrit per participar al concurs de relats que la Vanguardia ha organitzat amb motiu de la diada de Sant Jordi 2016. En aquest concurs es tracta de finalitzar una història plantejada per en Quim Monzó amb un màxim de 250 paraules.

A continuació podeu llegir el plantejament proposat (marcat en cursiva) seguit del meu text:

 

20160405-La_Vanguardia_Quim_Monzo-Dimarts_Carnaval-Imatge_Balconies_Jonas_Bengtsson_CC2.0_Attribution-Text_Comptant_ovelles_Teresa_Saborit

 

«A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles. ¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un. En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai…»

… Però ella el mira, com si el conegués, i salta del balcó. I la veïna del costat també surt al balcó, el mira i salta. I el veí de l’àtic que li passa fregant el rostre. I el del final del carrer. I un home amb qui coincideix cada dia a la cua del forn per comprar el pa. I la directora de l’empresa a on treballa, que estava convençut que vivia a l’altra punta de la ciutat, però que surt d’un balcó d’un cinquè que li queda a un parell d’edificis de distància i també salta. El carrer s’omple de gent sortint als balcons i saltant. I tots el miren, abans de fer-ho, «Ave Caesar, morituri te salutant», i es precipiten en el buit. I a alguns els reconeix, però a d’altres no, i se sent culpable per mantenir la creença que aquests últims no els ha vist mai. Un… Dos… Tres… Quinze… Vint… Deixa caure el paquet de cigarrets que s’afegeix a la moda dels saltimbanquis. Només pot ser un somni i, si tothom salta, per què ell no? S’enfila a la barana del balcó i es deixa anar. Massa tard recorda que no pot estar adormit si tot plegat ha començat en plena crisi d’insomni. Massa tard intueix que, encara que estigués adormit, continuaria sent al·lèrgic a l’asfalt després d’una caiguda de vint metres. Massa tard comprèn que, ni tots els autoinjectors d’adrenalina del món, seran capaços de revertir-li els símptomes d’aquest xoc anafilàctic.

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Balconies» i és de Jonas Bengtsson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

 
Llibre-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_Saborit Llibre-200_muses-Teresa_Saborit
 

One thought on “Comptant ovelles

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada