Parlen de mi… A El9nou!

Tinc l’alegria de compartir amb vosaltres un article que diari El9nou em va dedicar, aquest passat dilluns 25 d’abril, dins la secció especial de notícies de Sant Jordi:

 

20160501-Teresa_Saborit-La_Vanguardia-El_9_nou-200_muses-Vila_lloret-Millor_blog_creacio_literaria

 

Moltes gràcies a El9nou i a en Jordi Vilarrodà per la confiança.

Feliç diumenge post Sant Jordi!

20160426-Dimarts_Carnaval-Imatge_Contact_Miguel_Virkkunen_Carvalho_CC2.0_Attribution-Text_Transfuga_de_voluntat_Teresa_Saborit

[Musa 201] Trànsfuga de voluntat

20160426-Dimarts_Carnaval-Imatge_Contact_Miguel_Virkkunen_Carvalho_CC2.0_Attribution-Text_Transfuga_de_voluntat_Teresa_Saborit

 

Sóc un traïdor, no me n’amago. Un trànsfuga, un desertor. Vaig prometre ser obedient. Vaig prometre acatar totes les ordres, per ridícules que fossin. Vaig prometre avançar sempre pel camí correcte, pavimentat amb llambordes d’or, però a l’hora de la veritat…

Creia ser una illa i m’he descobert arxipèlag.

Les instruccions del sistema eren simples i clares. Cada dia, a trenc d’alba, travessar el pont que connectava la meva illa amb terra ferma. Cada nit, després de la posta, tornar a casa, sopar amb el buit com a guarnició, oblidar amb els ulls tancats.

Vaig atrevir-me a desafiar les normes.

No va ser un acte premeditat. Un objecte prohibit va caure a les meves mans, per casualitat, sense haver-lo buscat: un llargavistes. Un llargavistes que devia haver estat enterrat des de sempre en les profunditats de la meva illa i que un moviment de terres va posar al descobert. Armat amb aquell estrany artefacte, un dia vaig tenir la gosadia d’espiar l’horitzó.

I vaig descobrir l’impossible.

M’havien dit que tothom era com ells, terra ferma i ancorada, que ningú no era illa, a part de jo, i de sobte descobria petites clapes de terra isolades, com la meva, que a través de les lents semblaven pròximes com una ànima bessona, acaronades per les ones.

Un miratge, segur. Un engany de la ment i dels sentits.

Ells eren la raó, ells tenien la veritat. ¿Qui era jo per desafiar els fats d’allò que sabia inamovible? Vaig negar-me a creure, vaig llençar el llargavistes, vaig tornar al camí pavimentat amb llambordes d’or… Però el record de les imatges tornava, amb nocturnitat, assaltava el meu son intranquil per omplir-lo de tenebres. Les ànimes d’aquelles illes em reclamaven com un igual, s’esgargamellaven alertant-me de la terra que s’enfonsava sota els meus peus, em llençaven cordes plenes d’espines per salvar-me del naufragi. I jo m’hi agafava.

I el dolor era tan lacerant que preferia ser engolit per les onades a ser salvat per aquells iguals.

El dia a dia, abans insuls, va ser transmutat en cafè amargant, ple de pòsits incomprensibles. Les hores juganeres es van convertir en xiclets eterns, engrut amb gust de petroli entre les dents. Els malsons es van omplir amb cadenes infinites de piulades al twitter que repetien frases d’Einstein, mil cop sentides, mai escoltades…

«Què és un home sense somnis?»

Un dia, a trenc d’alba, vaig comprendre l’única veritat possible: no estava sol. Armat amb aquella il·luminació, vaig avançar fins al pont que connectava la meva illa amb terra ferma i vaig fer l’únic que podia ser fet en aquelles circumstàncies: el vaig fer volar pels aires. Les llambordes daurades del camí correcte es van descobrir fetes de cendres, plenes de no res, abans de transformar-se en fum.

Sóc un traïdor.

Un trànsfuga, un desertor. Vaig prometre ser obedient, però, a l’hora de la veritat… A l’hora de la veritat m’he alçat en defensa d’un dels pocs axiomes d’Einsten no afectats per la teoria de la relativitat: «Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat».

 

 

[Nota: El text d’avui està dedicat a l’Amparo per haver publicat una opinió sobre el llibre de les «200 muses» a Amazon durant la setmana de Sant Jordi. Moltes gràcies per les teves paraules, musa! Microrelat inspirat pels mots: «trànsfuga, Einstein, corda, llargavistes, twitter». La imatge que acompanya el text es titula «Contact» i és de Miguel Virkkunen Carvalho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160419-Dimarts_Carnaval-Imatge_Dictionary_Caleb_Roenigk_CC2.0_Attribution-Text_Que_no_arribi_dema_o_si_Teresa_Saborit-El_Gran_Dictat-Oscar_Dalmau-Porquet

Que no arribi demà… O sí!

20160419-Dimarts_Carnaval-Imatge_Dictionary_Caleb_Roenigk_CC2.0_Attribution-Text_Que_no_arribi_dema_o_si_Teresa_Saborit-El_Gran_Dictat-Oscar_Dalmau-Porquet

 

Que no arribi demà, que no arribi demà, que no arribi demà… O sí. Jo què sé! Que sí! Que arribi d’una vegada i em tregui de sobre aquest neguit! Ja no puc més. No puc, no puc, no puc… Sí puc. És clar que puc.

Ja no sé què puc!

Porto tantes hores estudiant paraules que ja no sé si la ela geminada s’escriu amb punt volat o si que el que ha sortit volant és el meu cap. M’he empassat tots els llibres de la Mercè Rodoreda i m’he llegit tres vegades el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. He empaperat la casa amb la poesia de la Maria Mercè Marçal i he agafat en préstec de la biblioteca l’enciclopèdia mèdica en deu volums. M’he tornat addicta als jocs verbívors d’en Màrius Serra i fa dies que no menjo res més que sopes de lletres per dinar, per berenar i per sopar, fins i tot per esmorzar!

Ja no sé què més puc fer…

Jo vivia la mar de tranquil·la fins que se’m va acudir la genial idea d’apuntar-me al càsting d’«El Gran Dictat». Juro i perjuro que en aquell moment no era jo. No sé què em va agafar, encara ara no ho entenc… Les ulleres de l’Òscar Dalmau tenen un efecte hipnòtic, és l’única explicació possible: la culpa va ser de les ulleres. I del porquet! La culpa va ser del porquet! El porquet pervers que no fa més que aparèixer i reaparèixer en els meus malsons des de fa setmanes disfressat amb tots els colors de l’arc de sant Martí: negre funest, verd reptilià, blau ofegat, groc… Groc què sé jo!

Ja no puc fer-hi res.

Em van trucar. Ells. Ells em van trucar i em van dir que… Que endavant! Que havia superat el càsting, que em convocarien per participar en el programa, que anés estudiant el diccionari. I jo, que hauria hagut de dir que no, vaig dir que sí. I vaig començar a devorar paraules. I si des de llavors ja no podia viure…

— T’esperem demà al plató del Gran Dictat.

… Ara encara puc viure menys.

Algú sap què signifiquen els porquets grocs?

[Nota: El text d’avui és un microrelat d’autoficció transmèdia! Si voleu saber com continua, haureu de veure demà el programa d’«El Gran Dictat» de TV3 a partir de les 8 del vespre (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Dictionary» i és de Caleb Roenigk compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160418-Teresa_Saborit_guanyadora_concurs_Sant_Jordi_La_Vanguardia_Quim_Monzo

Teresa Saborit guanya el concurs de relats de Sant Jordi de «La Vanguardia»

20160418-Teresa_Saborit_guanyadora_concurs_Sant_Jordi_La_Vanguardia_Quim_Monzo

 

Aquest que acabeu de llegir és el titular de la notícia que acaba de publicar la Vanguardia!

El microrelat «Comptant ovelles» ha estat escollit com a guanyador del concurs de Sant Jordi de La Vanguardia.

La mecànica del concurs era finalitzar una història plantejada per en Quim Monzó amb un màxim de 250 paraules. El meu text ha estat escollit entre 789 participacions i, segons consta en la notícia, els membres del jurat, l’Enric Serra (subdirector de La Vanguardia) i el propi Quim Monzó han valorat l’originalitat i la qualitat literària del relat.

Com a part del premi, el text serà publicat en l’Especial de Sant Jordi del suplement «Cultura/s» de La Vanguardia i el 23 d’abril serà exposat junt amb els millors relats seleccionats a #NNStorygami, una instal·lació creada per Nationale-Nederlanden (patrocinador del premi) i oberta al públic en ple centre de Barcelona.

Un honor ser escollida per escriure un relat a quatre mans amb en Quim Monzó.

Moltes gràcies per aquesta oportunitat!

20160405-La_Vanguardia_Quim_Monzo-Dimarts_Carnaval-Imatge_Balconies_Jonas_Bengtsson_CC2.0_Attribution-Text_Comptant_ovelles_Teresa_Saborit

Comptant ovelles

El microrelat d’avui ha estat escrit per participar al concurs de relats que la Vanguardia ha organitzat amb motiu de la diada de Sant Jordi 2016. En aquest concurs es tracta de finalitzar una història plantejada per en Quim Monzó amb un màxim de 250 paraules.

A continuació podeu llegir el plantejament proposat (marcat en cursiva) seguit del meu text:

 

20160405-La_Vanguardia_Quim_Monzo-Dimarts_Carnaval-Imatge_Balconies_Jonas_Bengtsson_CC2.0_Attribution-Text_Comptant_ovelles_Teresa_Saborit

 

«A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles. ¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un. En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai…»

… Però ella el mira, com si el conegués, i salta del balcó. I la veïna del costat també surt al balcó, el mira i salta. I el veí de l’àtic que li passa fregant el rostre. I el del final del carrer. I un home amb qui coincideix cada dia a la cua del forn per comprar el pa. I la directora de l’empresa a on treballa, que estava convençut que vivia a l’altra punta de la ciutat, però que surt d’un balcó d’un cinquè que li queda a un parell d’edificis de distància i també salta. El carrer s’omple de gent sortint als balcons i saltant. I tots el miren, abans de fer-ho, «Ave Caesar, morituri te salutant», i es precipiten en el buit. I a alguns els reconeix, però a d’altres no, i se sent culpable per mantenir la creença que aquests últims no els ha vist mai. Un… Dos… Tres… Quinze… Vint… Deixa caure el paquet de cigarrets que s’afegeix a la moda dels saltimbanquis. Només pot ser un somni i, si tothom salta, per què ell no? S’enfila a la barana del balcó i es deixa anar. Massa tard recorda que no pot estar adormit si tot plegat ha començat en plena crisi d’insomni. Massa tard intueix que, encara que estigués adormit, continuaria sent al·lèrgic a l’asfalt després d’una caiguda de vint metres. Massa tard comprèn que, ni tots els autoinjectors d’adrenalina del món, seran capaços de revertir-li els símptomes d’aquest xoc anafilàctic.

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Balconies» i és de Jonas Bengtsson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160329-Dimarts_Carnaval-Imatge_The_Famous_Explorer_Look_Garry_Knight_CC2.0_Attribution-Text_Antropologia_aplicada_Teresa_Saborit

Antropologia aplicada

20160329-Dimarts_Carnaval-Imatge_The_Famous_Explorer_Look_Garry_Knight_CC2.0_Attribution-Text_Antropologia_aplicada_Teresa_Saborit

 

No era que el senyor Ç no sabés a on anava, és que no li importava. Cada matí, el seu despertador sonava a tres quarts i cinc minuts de set. Es dutxava, esmorzava i es vestia amb l’uniforme d’home de bé: camisa blanca, americana clara i corbata rosa; era l’única nota de color que es permetia en la seva vestimenta anodina.

I sortia al carrer.

Sortia al carrer i s’afegia a l’estela del primer que es creuava en el seu camí. A vegades l’afortunat era un pare amb dos fills petits a qui seguia fins a dues escoles diferents, en dos punts diferents de la ciutat. D’altres era una dona vestida amb roba d’oficina a qui seguia fins a un gratacel de trenta plantes: si era un mal dia, els vigilants de l’edifici l’aturaven al vestíbul; si estava de sort, podia seguir-la fins al seu despatx, a vegades fins i tot podia simular durant uns minuts que era ella mentre l’objecte del seu estudi feia un primer cafè amb els companys.

Tothom era susceptible de ser objecte d’estudi.

L’atreia la fixació amb què cadascun d’ells seguia cada dia de les seves vides, any rere any, les mateixes rutines. No deixava de sorprendre’l com, fins i tot individus que a priori no tenien res en comú, compartien els mateixos costums. El metro era un clàssic. Quants cops no hi havia pujat durant les seves expedicions? També eren habituals els embussos a l’entrada de ciutat, a primera i a última hora del dia, segons el cas acompanyats de paraules malsonants o de malediccions contra les mares que havien parit tots els conductors que els envoltaven.

Els gestos també es repetien.

Era el què més el desconcertava. Els sospirs eren una constant, sempre en llocs reservats i sense més testimonis que els seus executors i el seu discret seguidor. També eren habituals els insults sols articulats amb els llavis, però mai expressats en paraules sonores, contra tot tipus de superiors. I els espavents llegint el diari, sobretot en el cas de notícies futbolístiques, que segons el dia anaven des del «aquests nois fabulosos» al «és una indecència la milionada que cobren aquests ceballots per xutar una pilota i anar vestits amb calça curta».

Cada dia era una còpia de l’anterior.

Sabedor com era que la humanitat era repetitiva per naturalesa, el senyor Ç havia optat perquè la seva rutina fos seguir la rutina dels altres. No era que no sabés a on anava, és que no li importava. L’únic que el neguitejava era que alguns matins, en iniciar la seva particular jornada, l’assaltava la sospitava que aquells a qui seguia tampoc no ho sabien, a on anaven, i que es limitaven a ser arrossegats per algun tipus de força superior que els compel·lia a seguir i a resseguir, cada dia, la mateixa ruta del dia anterior, sense la més petita variació. Potser ells també seguien algú, però… A qui? I en aquest cas, a qui estava seguint ell, als seus objectes d’estudi o als qui aquests objectes estudiaven? Davant d’aquesta mar de dubtes, el senyor Ç havia optat per imitar la solució adoptada pels seus perseguits: seguir, sense fer-se preguntes.

I sortia al carrer.

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «The Famous Explorer Look» i és de Garry Knight compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160322-Dimarts_Carnaval-Imatge_pillow_fight_feathers_falling_Hsing_Wei_CC2.0_Attribution-Text_Exercit_de_plomes_Teresa_Saborit

Exèrcit de plomes

20160322-Dimarts_Carnaval-Imatge_pillow_fight_feathers_falling_Hsing_Wei_CC2.0_Attribution-Text_Exercit_de_plomes_Teresa_Saborit

Ells eren l’exèrcit. Ells tenien el seny i els arguments. I les armes. Ells eren els que durant setmanes havien executat una campanya propagandistíca planetària perquè tothom sabés qui eren i què es proposaven i, sobretot, perquè ningú no els tingués por. Anirien vestits de groc llampant, perquè tothom els reconegués amb un simple cop d’ull i sabés que no tenien res a amagar. Es desplegarien per totes les ciutats del món seguint un ordre preestablert i conegut. La humanitat deixaria de viure en un planeta caòtic per despertar en una societat regida pel pragmatisme més absolut.

A l’hora convinguda i mil cops anunciada, l’exèrcit groc va entrar a la ciutat. Esperaven ser rebuts com herois, però ningú no els va sortir a l’encontre. Amagats rere les finestres d’habitatges i oficines, mil ulls els vigilaven sense atrevir-se a ser descoberts. Els habitants havien acumulat queviures, havien arrasat supermercats, havien tancat les portes de les cases amb clau i forrellats. Les famílies s’havien reunit en una sola estança i tots els membres s’abraçaven els uns els altres mentre els tancs, els helicòpters i els carros de combat avançaven fonent l’asfalt sota el seu pas.

No hi havia res a fer contra ells, res de res. Promovien la pau, però anaven armats fins a les dents. La seva tesi era que la resta del món els temés tant que fos impossible una guerra. Perquè ells eren els únics que podien agafar les armes i no la promourien mai. Tots els soldats, professionals del combat, els millors de les seves promocions respectives, havien fet un jurament sagrat pel qual es comprometien a no entrar mai en batalla… A no ser que se’ls posés en perill mortal. Únicament en aquest hipotètic cas, ells, hàbils mercenaris, convertirien en pols l’amenaça sense ni tan sols parpellejar.

Això és el què pensaven els soldats mentre avançaven per les vies desertes. Almenys això pensaven fins que un nen els va sortir a l’encontre, armat amb un coixí de plomes, i els hi va tirar pel cap. Els soldats van aturar la marxa. Desconcertats, es van mirar els uns als altres. Plomes? Era allò una amenaça mortal? Un segon nen va imitar al primer. I un tercer al segon. I un quart al tercer. I aviat s’hi van afegir els germans de tots aquells nens. I els cosins. I els pares i les mares. I els avis i les àvies. I els tiets i les tietes. I els besavis, rebesavis i requetebesavis.

Quan la revolta es va estendre als amics, veïns i coneguts, l’exèrcit groc de pacificació mundial es va retirar. Sabedors que era contrari a la seva raó de ser disparar contra cors d’infants armats amb coixins, van creure que fóra millor la possibilitat que hi haguessin guerres, a guanyar un combat que ells mateixos, malgrat els seus restrictius estatuts, havien provocat… Potser, sense ells i sense armes, aquella seria de debò l’última batalla.

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «pillow fight feathers falling» i és de Hsing Wei compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160315-Dimarts_Carnaval-Imatge_Circus_027_John_VanderHaagen_CC2.0_Attribution-Text_El_Gran_Circ_Teresa_Saborit

El Gran Circ

20160315-Dimarts_Carnaval-Imatge_Circus_027_John_VanderHaagen_CC2.0_Attribution-Text_El_Gran_Circ_Teresa_Saborit

 

Passin i vegin… El Gran Circ! El mai vist! L’inconcebible! Passin i vegin els bancs pagant, als seus clients, perquè aquests acceptin els seus préstecs!

BANCS: «Això no pot ser! Deu ser un error!»

Cap error, benvolguts banquers. Les dades no podrien ser més clares! L’EURIBOR està negatiu, sí senyores i senyors: negatiu! Més negatiu no podria estar ni que fos un termòmetre ancorat al mig del cor de l’Antàrtida.

BANCS: «Però… Això… No pot ser! L’EURIBOR són dades reals! És l’interès amb el què els bancs ens deixem diners entre nosaltres… Si està negatiu, és que algú… És que algú, realment, algú d’entre nosaltres… Algú està pagant a un altre banc perquè aquest accepti quedar-se els seus diners… Qui pot ser tan capsigrany?!»

Ara sí! Ara s’ho creuen!

Vegin-los vostès buscar el culpable mentre, a la sala del costat, els taurons de les borses senten l’olor de sang, fan tremolar els parquets, amenacen d’ensorrar els sistema.

Un moment! No ho senten? Trompetes?

Qui…? Qui és aquell que s’aixeca d’entre la banca? El veuen? El senten? Trompetes l’anuncien, les borses callen per escoltar-lo, fletxes de leds fluorescents l’assenyalen… Podria…? És ell?

És clar que sí!

Sí senyores i senyors, aquí el tenim, el banc de tots els bancs. Es col·loca davant del faristol, enfila un discurs amb veu pausada: el Central pren la paraula!

CENTRAL: «S’ha d’acabar amb l’atonia, estimats amics. S’ha d’acabar amb la recessió. Les empreses han de tornar a invertir i vosaltres… Vosaltres heu de tornar a donar-los crèdit, a bon preu… Sense por!»

Mirin-los com callen, ara, els bancs, com es miren de biaix… ¿No senten el què es diuen, més enllà del silenci? Parin l’orella…

Sí… Sí, sí… Murmuren. Murmuren en veu gairebé inaudible. Murmuren que per donar crèdit, a bon preu, primer algú els hauria de deixar a ells els diners, però miren els seus companys… I no se’n fien. I els seus companys no es fien d’ells. L’interès que s’exigirien seria desorbitat… De cap manera, cavil·len, no demanaran ni un sol ral, no, no, de cap manera, ells…

Retornen les trompetes! Les fletxes de leds fluorescents esclaten en castells de foc per reclamar de l’auditori l’atenció. Tothom mira el faristol.

CENTRAL: «Jo us deixaré els diners, estimats amics… Veniu, veniu, de pressa: agafeu-los, jo us els deixo. Tots els què vulgueu… Al zero per cent!»

Vegin-los córrer, senyors i senyores! Vegin-los, ara sí, demanant diners prestats, agafant-los amb els braços plens, omplint-se’n els balanços sense manies!

Tots tornen a casa amb la feina feta, però… Una vegada passada l’eufòria… A qui concedir-los? A qui donar-los?

Per cada cent euros que prestin, mínim vuit de capital. Per cada cent euros que prestin, mínim quatre i mig en accionistes. Per cada cent euros que prestin… N’haurien de tenir cent en dipòsits dels seus clients! Fa tant, que els paguen tan poc, que els dipositants s’han convertit en una espècie en vies de desaparició… Fins els més conservadors han fet cap a la borsa el salt mortal. I si, a sobre, per mala fortuna…¿Donen els diners en préstec a una empresa que no els els torna? Adéu a la ràtio de cobertura! Empitjoraria de nou l’índex de mora!

Aquests diners són una bomba de rellotgeria, ara ho veuen! Els fan empitjorar tots els registres, han de desaparèixer de les seves mans!

Però…

A qui donar-los? On deixar-los? Quin lloc podria ser prou segur com perquè tothom acceptés fer com si no existissin? On la seva tinença seria tan neutre com un nadó acabat de néixer sota els focus de qualsevol auditoria de risc?

De sobte, tot d’una, es fa la llum… Veuen les bombetes enceses en els seus ulls?

BANCS: «Els deixarem… Al Central»

El Central s’enfurisma en sentir-los, abandona la pausa del seu discurs.

CENTRAL: «De cap manera, pèrfids traïdors! Jo us he deixat els diners perquè vosaltres els donéssiu en préstec a les empreses: a les empreses! Si preteneu deixar-los aquí… M’haureu de pagar una fortuna!»

BANCS: «FET!»

I així és, senyores i senyors… Així és… El Gran Circ! El mai vist! L’inconcebible! Passin i vegin els bancs pagant perquè algú accepti els seus diners!

I els clients, es pregunten? I tots aquells amb hipoteques?

CLIENTS: «Si l’EURIBOR és negatiu… Nosaltres també volem cobrar!»

BANCS: «Això no, de cap manera… Canviarem la definició de l’EURIBOR

L’obra d’avui aquí s’acaba. Per saber com continua, estiguin vostès atents a les portades de qualsevol diari. Desitgem que hagin gaudit de l’espectacle… Els esperem a la següent funció!

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Circus 027» i és de John VanderHaagen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160306-Dimarts_Carnaval-Imatge_The_sun_setting_over_Malabar_ Hill_Christian_Haugen_CC2.0_Attribution-Text_Nervis_A_flor_de_pell_Teresa_Saborit

A flor de pell

20160306-Dimarts_Carnaval-Imatge_The_sun_setting_over_Malabar_ Hill_Christian_Haugen_CC2.0_Attribution-Text_Nervis_A_flor_de_pell_Teresa_Saborit

 

Impossible concentrar-se. Tinc un nus a l’estómac, tots els nervis crispats, com si estigués a l’aguait d’un tigre a punt de saltar-me a la gola, com si els músculs en tensió estiguessin preparats per arrencar a córrer en qualsevol instant.

Fugir. Per què vaig dir que sí?

Fa hores que miro el rellotge mentre el rellotge, inexorable, avança. Massa lent. O massa ràpid. Perquè l’hora és cada volta més propera i jo ja no sé a on amagar-me.

Per què vaig dir que sí?

Sóc escriptora. La meva feina és escriure. Si no hagués obert la boca, avui hauria estat un matí com qualsevol altre. Hauria esmorzat el meu cafè, fumejant, a peu dret, amb la tassa a la mà, mentre el sol trencava la línia de l’horitzó i la nit en retrocés s’omplia d’espurnes de mel. Hauria empassat el líquid amarg endolcit per tres terrossos de sucre, hauria queixalat dues torrades de pa amb tomàquet i pernil mentre pel televisor la Lídia Heredia repetia una vegada més que avui hi torna a haver retards a Rodalies, que a Madrid encara no hi ha president, que en aquest país ningú no es posa d’acord ni per donar l’hora.

Però vaig haver d’obrir la boca.

«Sí, és clar que sí que podria venir a impartir una conferència al vostre institut, però només puc els divendres a la tarda.» Vaig respondre amb l’esperança que em dirien que no, o que no em dirien res, que amb el sentiment del deure complert podria arxivar la proposta a la carpeta d’iniciatives descartades i continuar amb la meva vida. Però no. Avui, en lloc d’esmorzar, en lloc d’asseure’m davant de l’ordinador i començar a teclejar, estic davant del mirall, decidint quina roba em poso per fer una ponència davant d’un auditori de tres-cents adolescents amb un excés d’hormones, fent proves de veu al reflex d’un mirall que m’observa amb ulls de no saber a on s’ha ficat.

Per què vaig dir que sí?

L’anorac blau em converteix en un nino Michelin. El vestit groc és massa prim per aquesta època de l’any. Per molt atípic i càlid que sigui aquest febrer, el vermell cridaria massa l’atenció. Però és un escenari, no es tracta precisament de cridar l’atenció?!

Sóc escriptora, una pobra teclejadora de paraules. No és a mi a qui vull que vegin, sinó als meus llibres. És a ells a qui hauria de col·locar sota els focus durant la conferència. Dir: «Hola, aquests són els meus fillets. Saben lletrejar perfectament qualsevol paraula que se’ls posi davant del nas, ho porten escrit a les tripes, i tenen mil històries per contar-vos, mil i una. Qui se’ls vol endur a casa?» Ells sí que s’emportarien una ovació, no jo, no jo a qui cada tres paraules el corrector diu «torni vostè enrere que s’ha menjat una essa», «torni vostè enrere que s’ha menjat un accent», «torni vostè després de dinar, quan tingui l’estómac ple».

Sí, això seria un gran consell. Dinar. A l’hora de dinar ja tot haurà passat. Per bé o per mal. Per bé i per mal. Haurà passat. El què ara és encara futur, llavors serà passat, irremeiable. I no sé si ja voldria que fos o això és precisament el què més temo.

Si no hagués dit que sí, ara no estaria teclejant aquesta història. Estaria escrivint sobre una parella acabada de trencar. Escriuria sobre una noia que divaga per Ciutat Vella mentre intenta recompondre el puzzle de la que creia que era la seva existència, ara mentida. És tan fàcil unir els punts quan de sobte la veritat et mostra la imatge completa…

No sé si estic en un punt. O en una coma. Només sé que els nervis em devoren l’estómac. Només sé que m’és impossible concentrar-me en res que no sigui el sentiment que m’he deixat atrapar en un parany del qual escapolir-se hauria estat tan fàcil, tan senzill, com dir que no.

No sóc persona d’escenari. M’agradaria. Potser sí. Sí. M’agradaria, però no forma part de la meva naturalesa. M’agrada. M’agrada en passat, quan ja ha passat. O quan està passant. M’agrada la màgia que es produeix quan estàs en un escenari i notes els ulls del públic pendent dels teus gestos i les teves paraules. M’agrada la sensació de saber que estem creant alguna cosa, irrepetible, entre ells i jo. M’agrada sentir com respiren, m’agrada ajustar el discurs a les seves reaccions.

Si en lloc de teclejar, ara estigués improvisant sobre una tarima, podria veure en els rostres dels lectors com s’estan rebent les paraules que improviso. En canvi ara navego a cegues, sense saber si he encertat o no el discurs. Sense saber si hi ha discurs més enllà de l’ordit de paraules que poso en filera a l’espera de trama. Escriure és sempre una travessia a les palpentes, sense fars, amb els esculls ocults entre onades de tenebres, sempre amenaçant el casc.

Però si estigués en un escenari estaria muda. Perquè no sé improvisar de viva veu. Perquè la meva ànima està feta de lletres impreses, no de sons. Perquè penso en grafies en blanc i negre. Perquè les imatges de la meva ment són cal·ligrafies a l’espera d’un lector que les retorni a la vida.

Sóc escriptora. Una escriptora que va dir que sí. I avui hi torna a haver retards a Rodalies. Me n’he d’anar, ja, si no vull fer tard. I no vull fer tard. Malgrat el neguit, els nervis i les ganes d’amagar-me al fons de la gruta més profunda. No faré tard. Seré allà, a l’hora exacta, puntual com un rellotge, preparada per parlar davant d’un auditori de tres-cents adolescents amb un excés d’hormones. Perquè vaig dir que sí.

I els escriptors som persones de paraula.

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «The sun setting over Malabar Hill» i és de Christian Haugen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Logo-Dimarts_de_Carnaval-Teresa_Saborit

«Dimarts de Carnaval» estrena Facebook

Dimarts_de_Carnaval-Teresa_Saborit

 

Hi ha qui dedica les tardes de diumenge a veure el Barca i hi ha qui les dedica a fer endreça (hehe). Què us sembla la meva nova pàgina facebookiana?

Facebook: «Dimarts de Carnaval»

Després d’un mes de proves, el projecte «Dimarts de Carnaval» es consolida amb el seu propi espai a la xarxa. Cada dimarts, un nou microrelat. Cada dimarts, cinc-centes paraules: dos minuts de lectura. Cada dimarts, un microrelat sobre un tema diferent perquè cada dimarts pot ser Carnaval.

Si us agraden els textos que he publicat durant les últimes setmanes, visiteu la nova pàgina de Facebook i feu clic a «M’agrada». Serà la millor manera de donar-li la benvinguda!