20181024-Llops_ja_no_viuen_boscos-200_muses-Revolucio_formigues-Teresa_Saborit

«Avui» és la resta de la teva vida

 

20181024-Llops_ja_no_viuen_boscos-200_muses-Revolucio_formigues-Teresa_Saborit

 

Sembla una obvietat, però repetiu-ho amb mi: «avui és la resta de la meva vida». L’ahir ja no existeix, el demà no arriba mai; només l’avui ens pertany.

Els que em seguiu a «La Llibreta Vermella» i a les xarxes socials sabeu que el gener del 2015 vaig fer un canvi de vida radical: vaig deixar la meva feina com a controller financera en una entitat bancària (matemàtiques dures) per dedicar-me a la literatura en temps complet (lletres pures).

Els que em coneixeu en persona sabeu que en realitat el procés va durar uns mesos, que no me’n vaig anar a dormir un dia sent economista i em vaig despertar l’endemà sent escriptora, igual com sabeu que en essència sempre he estat (i sempre seré) una barreja d’excel i word (amb major o menor proporció).

Però sí és veritat que el gener del 2015, després de mesos de reflexió i de setmanes parlant, debatent i conversant amb un munt de gent, finalment vaig decidir fer un cop de timó i navegar cap a nous oceans.

Un interrogant sense resposta va ser l’última empenta que em va animar a desplegar les veles: «Si ara (que pots) no ho fas, et despertaràs d’aquí a vint anys preguntant-te què hauria passat si…?»

Els interrogants sense resposta no són bons animals de companyia (hehe).

La travessia fins ara estat més que positiva. Hi ha hagut alguna que altra tempesta però, al cap i a la fi, ¿la mala climatologia no forma part sempre de qualsevol navegació, independentment del rumb emprès?

  • Tampoc no hauria escrit «Els llops ja no viuen als boscos», ni el recull de relats no hauria guanyat l’XI Premi 7lletres (el guardó de narrativa curta més ben dotat de narrativa curta en llengua catalana), ni el llibre no m’hauria donat l’oportunitat de donar veu a tots aquells nens que callen i es creuen culpables quan un «llop» els ataca, que no diuen res perquè creuen que és «normal»; que s’amaguen perquè els avergonyeix la idea que algú pugui descobrir el seu malson. Deia Tolstoi que «totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera». Ningú no sap què s’amaga rere una porta tancada.
  • I tampoc no hauria publicat «La revolució de les formigues» aquest setembre: perquè si no hagués estat una escriptora a temps complet no hauria pogut escriure l’entramat d’aquesta novel·la negra en només set mesos, i encara menys entreteixir-la amb tots els dies clau que vam viure durant l’últim semestre del 2017; perquè després de les eleccions del 21D mai no hauria llançat al Twitter la pregunta que va ser l’origen de tot («si escrivíssim una novel·la sobre tot el que hem viscut, quin tipus de novel·la seria?») ni molt menys hauria pres nota de les vostres respostes; perquè mai no hauria engegat el Verkami que va permetre la publicació de la tirada inicial de la novel·la i va més que duplicar les millors expectatives.

«Si ara no ho fas, et despertaràs d’aquí a vint anys preguntant-te què hauria passat si…?»

Mirant enrere, una cosa tinc clara: si fa quatre anys no hagués fet el pas, d’aquí a setze anys no m’hauria pogut imaginar ni una dècima part de tot el que he viscut (i de tot el que em queda per viure encara).

Perquè només vivint-ho podem saber com hauria estat la nostra vida si…

Perquè només l’avui ens pertany.

20180831-Que_es_gamificacio-projectes_literaris-Teresa_Saborit

«Gamificació»? Això es menja?

20180831-Que_es_gamificacio-projectes_literaris-Teresa_Saborit

 

En la meva presentació dic que sóc escriptora, narradora oral, assessora literària i especialista en gamificació de projectes literaris. En llegir-ho molts em pregunten: «Què és això de la “gamificació”?» Per a tots aquests curiosos, avui una petita guia ;)

La paraula gamificació deriva de la paraula «joc» (en anglès, «game»). Resumint: es tracta d’utilitzar dinàmiques pròpies de «jocs» en entorns que a priori no tenen res de lúdics.

Què és el que ens fa estar jugant durant hores sense despistar-nos? Per què ens passa el temps volant quan ens divertim? Com aconseguim estar focalitzats al cent per cent sense ni tan sols recordar-nos de mirar el mòbil? Aquestes són les preguntes que es fa la gamificació, per extreure’n les mecàniques bàsiques i després aplicar-les en entorns d’allò més variats: classes, grups de treball, empreses, psicologia,…

Jo l’aplico a projectes literaris. En voleu un parell d’exemples?

  • El primer i més conegut és la web d’escriptura VullEscriure.cat. Si us hi fixeu, us adonareu que és una web gamificada. El seu objectiu és incentivar la creació literària, però el seu enfocament és cent per cent lúdic: hi ha dinàmiques de treball en grup, reptes, recompenses,… Millor això que una classe magistral, no us sembla? ;)
  • Un altre exemple que us podria posar és l’últim projecte en el que he col·laborat: el disseny d’escapes room per a escoles basades en obres literàries. Si en voleu més informació, aquí trobareu l’exemple de «Tirant lo Blanc» de Joanot Martorell i aquí el de «La casa de Bernarda Alba» de Federico García Lorca (des d’aquí una abraçada a la gent de Flip Experiències Educatives per haver-me permès col·laborar en uns projectes tan interessants! ;) ).

I això, com s’aprèn?

En el meu cas, la base teòrica la vaig adquirir a través del Màster en Gamificació i Narratives Transmèdia que vaig fer a l’IEBS el 2015, dirigit per Oscar García Pañella, soci de Cookie Box i gran apassionat de la gamificació i l’storytelling transmèdia (un altre dia us parlaré del món transmèdia, hehe).

Espero que aquest petit article us hagi servit per conèixer una mica més el fascinant món de la gamificació. I ara la falca publicitària: si teniu un projecte literari i voleu donar-li una volta perquè la gent s’hi submergexi durant hores sense mirar el rellotge, envieu-me un correu electrònic a teresa.saborit(arrova)lallibretavermella.cat. Serà un plaer gamificar plegats! :D

PD. Ah! I responent a la pregunta del títol. No, la «gamificació» no es menja: s’hi juga ;)

 

[Nota: La imatge que acompanya aquest article és una composició creada a partir de les fotografies «Book 3» de Brenda Clarke, «The Making of Harry Potter» de Dave Catchpole i «Day 29 – freeze» de The real Tiggy compartides a Flickr sota llicència de Creative Commons «Attribution 2.0 Generic».]

20180321-Pecats_poetics-Anselm_Turmeda-Rapsoda_Teresa_Saborit-Dia_Mundial_Poesia

«Elogi dels diners» (Anselm Turmeda, 1398) – Recital «Pecats poètics»

 


Per commemorar que avui és el Dia Mundial de la Poesia, publico aquest vídeo amb un dels poemes que formen part del recital «Pecats poètics»: 35 poemes d’autors catalans de tots els temps estructurats al voltant dels 7 pecats capitals.

Serà el foc dels versos capaç de purificar les nostres ànimes? ;)

 

20180321-Pecats_poetics-Anselm_Turmeda-Rapsoda_Teresa_Saborit-Dia_Mundial_Poesia

Propòsits d’any nou: deixar-ho tot per escriure

 

Avui ha tocat llevar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora!

A 2/4 d’11 he participat a «El Suplement» de Catalunya Ràdio per parlar de propòsits de Cap d’Any. Més en concret, de què em va portar a fer un canvi radical de vida a principis del 2015 i deixar una feina estable en un banc per dedicar-me a escriure. Tres anys: dos llibres publicats. Us sembla un bon balanç? ;)

Si no heu pogut seguir el programa en directe, aquí podreu recuperar l’àudio:

 

 

20171203-Congres_escriptors_llengua_catalana-AELC-Quaranta_anys

Congrés dels Escriptors en Llengua Catalana

20171203-Congres_escriptors_llengua_catalana-AELC-Quaranta_anys

 

Els escriptors també fem coses i, a vegades, fins i tot ens reunim. Per demostrar-ho, aquest cap de setmana ens hem trobat en el Congrés dels Escriptors en Llengua Català organitzat per l’AELC, a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats de Barcelona, per fer balanç de situació i plantejar propostes de futur.

El cap de setmana ha sabut per debatre sobre diversos punts, per retrobar-nos i posar-nos rostre als que encara no ens coneixíem en persona i per celebrar l’aniversari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que enguany ha fet 40 anys (en realitat també ha fet 40 anys de l’últim congrés dels escriptors: confiem que el pròxim no es faci esperar tant, hehe).

Feliç aniversari a tots, escriptors: un plaer haver pogut compartir unes hores amb tots vosaltres!

 

[Nota: Foto del congrés realitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana]

20170427-Lectura_en_veu_alta-Narradora_Oral-Teresa_Saborit-Objectiu_comu-A_la_colonia_hidraulica_i_altres_contes-Silvia_Romero

Llegeixo l’inici del relat… «Objectiu comú» (de Sílvia Romero)

20170427-Lectura_en_veu_alta-Narradora_Oral-Teresa_Saborit-Objectiu_comu-A_la_colonia_hidraulica_i_altres_contes-Silvia_Romero

 

Des de fa uns dies, l’escriptora Sílvia Romero té una fantàstica iniciativa al seu mur on va publicant les lectures en veu alta de les primeres línies dels relats del seu últim recull («A la colònia hidràulica i altres contes») en funció de les votacions dels seus lectors… I avui he tingut la sort que els seus amics facebookians escollissin el fragment que he llegit jo!

Feu clic al play i podreu escoltar l’inici del relat «Objectiu comú» ;)

 

 

Moltes gràcies Sílvia per deixar-me participar en aquesta fantàstica iniciativa! Feu un cop d’ull al seu mur per recuperar tots els fragments ja llegits i votar per quin voleu que sigui el següent.

20170219-Premi_7_lletres_Cervera_Segarra-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Premi_millor_blog_creacio_literaria_vila_lloret-La_llibreta_vermella-Teresa_Saborit

«Els llops…» i «La Llibreta Vermella» busquen successors!

20170219-Premi_7_lletres_Cervera_Segarra-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Premi_millor_blog_creacio_literaria_vila_lloret-La_llibreta_vermella-Teresa_Saborit

 

Obertes les convocatòries per participar a la XII edició del Premi 7lletres 2017 i a la 3a edició del premi al millor blog «Vila de lloret»!

El recull de relats «Els llops ja no viuen als boscos», guardonat amb l’XI Premi 7lletres 2016, i el blog «La Llibreta Vermella», guanyador del Premi al Millor Blog de Creació Literària Vila de Lloret 2016, busquen successors.

Feu clic a l’article publicat al diari La Mañana i a la portada de les bases de l’Ajuntament de Lloret que trobareu a continuació per poder accedir a cadascuna de les convocatòries. Animeu-vos a participar-hi! Espero que us portin tan bona sort com a mi ;)

 

Premi_7_lletres_Cervera_Segarra-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Teresa_SaboritPremi_millor_blog_creacio_literaria_vila_lloret-La_llibreta_vermella-Teresa_Saborit

teresa_saborit-postal_nadal_2016-el_pais_nasciturus-escriptora-narradora_oral

Bones festes i feliç 2017! – Lectura en veu alta: «El país dels Nasciturus»

 

Aquest any, com a postal de Nadal, vull regalar-vos la lectura en veu alta d’un dels relats que he escrit aquest 2016. El conte es titula «El país dels Nasciturus» i comença de la següent manera: «Tothom ho sap, però tothom ho ha oblidat. Al cel, a tocar del sol, en un racó que no pot ser vist amb cap telescopi, hi ha un lloc a on viuen els nens que encara no han nascut: és el país dels Nasciturus (…)».

Espero que gaudiu de la lectura ;) Bones festes i feliç 2017!

PD. Preferiu sentir el podcast? Feu clic al play:

 

 

teresa_saborit-postal_nadal_2016-el_pais_nasciturus-escriptora-narradora_oral

20161015-biblioteca_ateneu_barcelones_barcelona-llibre-dues-centes-200-muses-teresa_saborit

Les «200 muses» tornen a casa

20161015-biblioteca_ateneu_barcelones_barcelona-llibre-dues-centes-200-muses-teresa_saborit

 

Avui us porto una notícia que em fa una il·lusió especial: el llibre de les «200 muses» ha estat acceptat per formar part del catàleg de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Què vol dir això? Que a partir d’ara qualsevol soci de l’Ateneu el podrà llegir lliurement. I per què em fa una il·lusió especial? Perquè els 200 textos que formen el llibre van ser escrits, en un 90%, en aquesta biblioteca.

En certa manera, és com si les paraules que vaig teclejar del gener al desembre del 2015, que van volar fins el ciberespai i que a principis del 2016 es van materialitzar en forma de llibre, finalment tanquessin el cercle i tornessin a casa, a l’origen: des d’avui descansen de nou entre les quatre parets que les van veure néixer, envoltades de llibres.

Per commemorar l’efemèride, i per celebrar que demà és el meu sant i que dilluns se celebrarà per primer vegada el dia de les escriptores, he decidit fer-vos un regal. Durant aquesta setmana, des d’avui i fins divendres de la setmana que ve, si compreu un exemplar dedicat del llibre de les «200 muses» a Dawanda, rebreu de regal:

– Regal 1 – Quadern «Jo, musa» => El quadern que recull les 200 inspiracions que van servir per escriure les 200 muses.

– Regal 2 – Joc «Bingo lector» + Daus => Deixa que l’atzar et guiï entre els 200 textos que formen el llibre. Aconseguiràs fer bingo?

Aprofiteu aquesta oferta! Vàlida fins el 21 d’octubre del 2016 a la mitja nit.

Feliç lectura :D

 

20160419-Dimarts_Carnaval-Imatge_Dictionary_Caleb_Roenigk_CC2.0_Attribution-Text_Que_no_arribi_dema_o_si_Teresa_Saborit-El_Gran_Dictat-Oscar_Dalmau-Porquet

Que no arribi demà… O sí!

20160419-Dimarts_Carnaval-Imatge_Dictionary_Caleb_Roenigk_CC2.0_Attribution-Text_Que_no_arribi_dema_o_si_Teresa_Saborit-El_Gran_Dictat-Oscar_Dalmau-Porquet

 

Que no arribi demà, que no arribi demà, que no arribi demà… O sí. Jo què sé! Que sí! Que arribi d’una vegada i em tregui de sobre aquest neguit! Ja no puc més. No puc, no puc, no puc… Sí puc. És clar que puc.

Ja no sé què puc!

Porto tantes hores estudiant paraules que ja no sé si la ela geminada s’escriu amb punt volat o si que el que ha sortit volant és el meu cap. M’he empassat tots els llibres de la Mercè Rodoreda i m’he llegit tres vegades el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. He empaperat la casa amb la poesia de la Maria Mercè Marçal i he agafat en préstec de la biblioteca l’enciclopèdia mèdica en deu volums. M’he tornat addicta als jocs verbívors d’en Màrius Serra i fa dies que no menjo res més que sopes de lletres per dinar, per berenar i per sopar, fins i tot per esmorzar!

Ja no sé què més puc fer…

Jo vivia la mar de tranquil·la fins que se’m va acudir la genial idea d’apuntar-me al càsting d’«El Gran Dictat». Juro i perjuro que en aquell moment no era jo. No sé què em va agafar, encara ara no ho entenc… Les ulleres de l’Òscar Dalmau tenen un efecte hipnòtic, és l’única explicació possible: la culpa va ser de les ulleres. I del porquet! La culpa va ser del porquet! El porquet pervers que no fa més que aparèixer i reaparèixer en els meus malsons des de fa setmanes disfressat amb tots els colors de l’arc de sant Martí: negre funest, verd reptilià, blau ofegat, groc… Groc què sé jo!

Ja no puc fer-hi res.

Em van trucar. Ells. Ells em van trucar i em van dir que… Que endavant! Que havia superat el càsting, que em convocarien per participar en el programa, que anés estudiant el diccionari. I jo, que hauria hagut de dir que no, vaig dir que sí. I vaig començar a devorar paraules. I si des de llavors ja no podia viure…

— T’esperem demà al plató del Gran Dictat.

… Ara encara puc viure menys.

Algú sap què signifiquen els porquets grocs?

[Nota: El text d’avui és un microrelat d’autoficció transmèdia! Si voleu saber com continua, haureu de veure demà el programa d’«El Gran Dictat» de TV3 a partir de les 8 del vespre (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Dictionary» i és de Caleb Roenigk compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]