L’angelet, el ratolí i la fada de les dents

 

Diuen que fa molt i molt de temps, en un temps que tots els humans han oblidat, el primer angelet, el primer ratolí i la primera fada de les dents van arribar a un acord amb una nena que plorava perquè li havia caigut una dent: si els donava la dent i se n’anava a dormir, ells li farien un petit regal.

La nena va acceptar el tracte. Els va donar la dent i se’n va anar a dormir. Ells, amb la seva màgia, van convertir la dent en un regal i li van deixar sota el coixí. I encara li van fer un altre regal: que li cresqués una altra dent per substituir la que li havia caigut.

En despertar-se al matí següent, la nena va estar tan contenta amb el seu regal que ja no va tornar a plorar. I l’angelet, el ratolí i la fada van estar tan contents, en veure-la tan feliç, que van decidir que a partir de llavors deixarien regals a tots els nens del món a qui els caigués una dent.

I tot i que els humans han oblidat la història, els angelets, els ratolins i les fades de les dents continuen mantenint el seu pacte, perquè a ells no hi ha res que els faci més feliços que veure als nens contents.

Firmat: l’angelet, el ratolí i la fada de les dents.

 

[Nota: Conte inspirat per una pregunta de la Lara, publicada al Facebook de la seva mare, adreçada a un dels misteriosos éssers de les dents: «Per què necessites tantes dents? Què en fas de les dents dels nens?». La imatge que acompanya el text és «Light ball» de Beth Scupham, compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160621-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_3

Festival EVA a Gurb 2016 – «El País dels Nasciturus» (proposta 3)

20160621-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_3

 

Tercera i última entrega dels textos que vaig escriure en directe durant l’espectacle «Inspirats, escrits i transformats» al Festival EVA de Gurb el passat 5 de juny.

L’objectiu de l’espectacle: amb només 90 minuts escriure 3 textos (partint de les propostes fetes pel públic) i a continuació llegir-los en veu alta en una lectura que havia de durar 15 minuts. Si voleu rellegir els dos primers textos que vaig improvisar, feu clic als enllaços que trobareu a continuació: «Estiu fugitiu» i «L’home que sempre tenia pressa».

L’últim microrelat que vaig escriure està inspirat per les paraules que va proposar l’Adela: «gat», «amic» i «camí». Partint de la seva inspiració se’m va acudir una història que parla sobre l’imaginari país dels «Nasciturus», el país dels nens que encara no han nascut. Espero que gaudiu de la lectura! ;)

 
«El País dels Nasciturus

Tothom ho sap, però tothom ho ha oblidat. Al cel, a tocar del sol, en un lloc que no pot ser vist amb cap telescopi, hi ha un lloc a on viuen els nens que encara no han nascut: és el País dels Nasciturus. El País dels Nasciturus és un racó de cel màgic i fabulós, un racó de núvols de sucre a on hi plouen caramels tres vegades al dia i a on hi ha tots els jocs que que es puguin imaginar: gronxadors, tobogans, bancs de sorra per fer-hi castells,…

Els nens que han de néixer viuen al País dels Nasciturus fins que les cigonyes els vénen a buscar per portar-los a la Terra. A la Terra hi viuen els pares, els pares que tothom sap que són fabulosos perquè, tots els nens que hi han anat, s’hi han quedat a viure per sempre. Tots els nens esperen amb delit l’arribada de les cigonyes i tots tenen dret a formular tres desitjos sobre la vida que volen tenir en néixer.

Al país dels Nasciturs una vegada hi vivia un nen que encara no havia nascut que tenia molt clar quins eren els seus desitjos: volia que els seus pares li diguessin Eduard, que tinguessin un gat flonjo com una cua de conill i que visquessin al costat d’una plaça a on hi passés molta i molta gent. Tenia ganes de fer un munt d’amics!

Un dia, una de les cigonyes va anar a buscar el nen que encara no havia nascut. «Hem trobat el que vas demanar! — li va dir —. Puja a la meva esquena i et portaré a la Terra.» El nen que encara no havia nascut va pujar a l’esquena de la cigonya i van volar fins a un hospital d’un poble que estava situat al centre d’una plana immensa plena de camps de conreu, a l’ombra d’una muntanya amb una creu al cim.

Els pares van fer salts d’alegria en veure la cigonya i van córrer a agafar el nen. El nen es va veure embolcallat pel seu escalf i va somriure feliç com un gínjol: s’hi estava tan bé, entre aquells braços!

— Mira que n’és de bonic! — va dir el pare —. L’Albert és el nen més bonic de tot l’univers!

«Albert? — va pensar el nen —. Però si jo havia demanat que em diguessin Eduard.»

— Segur que amb el Piu Piu es portaran molt bé — va dir la mare —. El canari es passarà el dia cantant-li cançons de bressol!

«Canari?! — va pensar el nen encara més espantat —. Però jo havia demanat un gat!»

— Vindrà tota la Plana a conèixer-lo! — va afegir el pare —. Encara que hagin de fer tres hores per camins de carro.

«Camins de carro?!! — va xisclar amb el pensament el nen —. Però… I la meva plaça?!»

El nen va començar a plorar i es va girar cap a la cigonya i, amb un llenguatge que només les cigonyes i els nens poden entendre, li va dir suplicar que se l’entornés. Aquells no eren els pares que ell havia demanat!

La cigonya va revisar l’expedient i es va disculpar de seguida: tenien tanta i tanta feina, que havien traspaperat el seu expedient i l’havien portat fins a uns pares que no eren! El tornaria de seguida la país dels Nasciturus, esborrarien la memòria dels pares i allà no hauria passat res. La cigonya estava a punt de recollir-lo quan la mare, que no entenia el llenguatge que només poden entendre les cigonyes i els nens, va agafar el nen primer. La mare es va acostar el nen al pit i el nen, en sentir l’escalfor, va començar a xuclar… I va deixar de plorar. Quan la cigonya va batre les ales per endur-se’l, el nen la va apartar amb un cop de mà. Potser no es diria Eduard, ni tindria un gat, ni viuria al costat d’una plaça, però… A vegades, el que de debò volem, no ho hem desitjat mai perquè no sabíem que existia.

La cigonya se’n va anar i el nen es va quedar amb els seus nous pares i, com tots els nens un cop nascuts, va oblidar que, una vegada, havia viscut al País dels Nasciturus, en un racó del cel, a tocar del sol, que no pot ser vist amb cap telescopi.»

 
[Nota: Avui és el primer dia d’estiu i aquest és l’últim text de «Dimarts de Carnaval» de la temporada. Molt bones vacances a tots!]

20160614-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_2

Festival EVA a Gurb 2016 – «L’home que sempre tenia pressa» (proposta 2)

20160614-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_2

 

Continuo amb la publicació dels textos que vaig escriure en directe durant l’espectacle «Inspirats, escrits i transformats» dels Festival EVA a Gurb el passat 5 de juny. Si voleu recordar el funcionament de l’espectacle i rellegir el primer dels textos, podeu fer clic aquí: «Festival EVA a Gurb 2016 – “Estiu fugitiu” (proposta 1)».

El segon microrelat que vaig escriure està inspirat per tres paraules que va proposar l’Arnau. Bé… Per dues paraules «normals» i per una paraulota: «hola», «mare» i… «Esternoclidomastoïdal». Si ja costa d’escriure, imagineu-vos haver-ho de llegir en veu alta! (hehe) Què hauríeu escrit vosaltres? A mi se’m va acudir la següent història: espero que gaudiu de la lectura ;)

 

«L’home que sempre tenia pressa

L’home va entrar a la consulta del metge. No era un home normal: era un home que sempre tenia pressa. Un home que tenia tanta pressa que, encara no havia entrat en un lloc, que ja volia ser-ne fora, encara no havia arribat que ja se’n volia anar. Un home que tenia tanta pressa que era incapaç d’estar-se assegut enlloc, tenia tanta i tanta pressa que fins i tot havia après a dormir a peu dret!

— Hola, bon dia — va dir el metge —. Què…?

— Em fa mal el coll — el va tallar l’home que sempre tenia pressa —. Doni’m una pastilla que me n’he d’anar corrents.

— Ui, no, primer l’hauré de revisar — va respondre el metge assenyalant la llitera que tenia a la seva consulta.

L’home que sempre tenia pressa es va estirar a la llitera, però com que era incapaç d’estar-se quiet, mentre el metge el revisava ell anava fent puntades de peu en l’aire i, tan aviat com el metge va allunyar les mans del seu coll, va saltar de la llitera i va començar a córrer d’una punta a l’altra de la consulta per recuperar el temps perdut.

— Ara ja em pot donar la pastilla? — va preguntar esbufegant l’home que sempre tenia pressa.

— Em sap greu, però li haurem de fer més proves — va respondre el metge —. Té l’esternoclidomastoïdal inflamat i això pot ser degut a multitud de causes, des que sense voler s’hagi empassat una mosca, que ara estigui fent voltes a la seva gola, fins a que un nan dels somnis s’hagi quedat atrapat al seu interior mentre vostè dormia i ara no sàpiga com sortir-ne. Ha tingut algun malson darrerement?

— Però… Jo no puc perdre el temps em proves! Jo necessito una solució!

— Bé… — va dir el metge —. Podríem fer una operació d’urgència, però…

— Faré el que sigui! — va exclamar l’home que sempre tenia pressa.

— D’acord — va respondre el metge —. Necessito que s’estigui quiet, molt i molt quiet. Li posaré unes pinces per la boca i trauré el que tingui encallat a dins del coll.

L’home que sempre tenia pressa es va asseure a la cadira perquè el metge l’operés, però encara no havien passat dos segons quan les seves cames li van fer fer un bot i va saltar de la cadira.

— Li he dit que s’ha d’estar quiet! — el va renyar el metge —. No m’ha dit que vol que vagi ràpid? Si no em deixa treballar, no acabarem mai.

L’home que sempre tenia pressa es va tornar a asseure. Aquesta vegada, però, abans que pogués tornar a saltar, el metge el va lligar a la cadira amb centenars de metres de benes que tenia a la consulta: el va lligar dels turmells, dels canells, de les espatlles, del clatell, del cul,… Quan el metge va estar segur que no es mouria, va tornar-li a obrir la boca, va ficar les pinces i amb molt i molt i molt de compte en va treure un rellotge de paret enorme, tan enorme que el metge va necessitar l’ajuda de tres infermers per treure’l de la gola de l’home i posar-lo a sobre la taula de la consulta.

— Vet aquí la causa de la inflamació — va exclamar el metge victoriós —. Vet aquí la mare de tots els mals: el tic-tac d’aquest rellotge de paret.

L’home que sempre tenia pressa no va respondre. Alliberat del pes del temps, s’havia quedat adormit amb la boca oberta sobre la cadira de la consulta. El metge s’hi va acostar i li va tancar els llavis: l’últim que necessitaven era que li entrés un altre rellotge i li tornessin totes les presses del món.»

 

[Nota: La setmana que ve publicaré l’últim text que vaig escriure en directe durant el festival, en aquest cas inspirat per la proposta de l’Adela: «gat», «amic» i «camí». Quin text hauríeu inventat vosaltres? D’aquí a 7 dies descobrireu quina història vaig escriure jo ;) Ens llegim!]

20160607-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_1

Festival EVA a Gurb 2016 – «Estiu fugitiu» (proposta 1)

20160607-Festival_EVA_Gurb_Osona-Teresa_Saborit-Espectacle_escriptura_en_directe-Tres_muses-Proposta_1

 

La 12a edició del Festival EVA de narració oral ja està en marxa! Es va inaugurar el passat diumenge a Gurb, continua aquest cap de setmana al Penedès i acabarà al Pradell a principis de juliol. Tal i com us vaig avançar, vaig tenir l’honor de poder participar en dos espectacles al festival de Gurb: al matí al «Fòrum obert: tu mateix!» i a la tarda en un espectacle d’escriptura en directe «Inspirats, escrits i transformats».

L’espectacle d’escriptura en directe va tenir dues parts:

– La primera va començar a les 6 de la tarda: vam repartir butlletes entre el públic perquè tothom qui ho volgués pogués proposar 3 paraules, vam posar totes les butlletes a dins d’una urna i una mà innocent va seleccionar 3 propostes.

– La segona part va començar a continuació: amb només 90 minuts vaig haver d’escriure 3 textos partint de les paraules proposades en les butlletes seleccionades i, a continuació, llegir-los en veu alta davant del públic del festival en una lectura que havia de durar uns 15 minuts.

Encara que sembli impossible… Vaig assolir l’objectiu! I estic tan contenta d’haver superat el repte amb èxit que durant les pròximes setmanes compartiré amb tots vosaltres els tres textos que vaig escriure ;)

El microrelat que us porto avui és el primer que vaig llegir el dia del festival i està inspirat per les paraules que va proposar l’Elna i que podeu veure a la fotografia: «estiu», «festa» i «vermell». Espero que gaudiu de la lectura!

 

«Estiu fugitiu

Ho heu vist? No? No ho heu vist? S’ha acabat l’estiu! Sí, sí: com ho sentiu. Mentre vosaltres estàveu entretinguts escoltant contes, l’estiu ha tret el nas, ha vist que tots estàveu distrets i se n’ha anat corrents. No ha esperat ni a sant Joan per arrencar a córrer!

L’heu d’entendre, pobret. La seva feina és molt i molt dura. Si plou: la gent es queixa perquè no pot anar a la platja. Si fa sol: la gent es queixa perquè augmenta el risc d’incendis. Si es fa de nit: la gent es queixa perquè els dies són massa curts. «Per què el temps corre tant ràpid els dies de festa?» pregunten exasperats.

No us penseu que les estacions de l’any puguin fer el què vulguin. No, no: no és això. Han de fitxar a l’entrada i a la sortida, com tots els treballadors del món. L’estiu sap molt bé que hi ha unes normes que ha de complir, per això ha vingut a fer acte de presència. No l’heu vist? Ahir va ploure a bots i barrals, ho recordeu? Ahir va ser un dia de primavera, típica i tòpica, amb pluges de mitja tarda. Avui ha estat un dia d’estiu, amb sol des del matí i fins a l’últim minut del dia: quan arribeu a casa, més d’un us haureu de posar quilos de crema aftersun per calmar la pell que descobrireu vermella com una llagosta. És normal, vosaltres veníeu preparats per un dia de primavera: qui havia de preveure que es presentaria l’estiu?

Per tant ell ha vingut, ha fitxat a l’entrada al matí, ha fitxat a la sortida a la tarda i ha donat per conclosa la seva jornada estacional. A partir de demà, us les haureu de veure amb la tardor: pluja, boira i núvols grisos dia i nit. Aquest any, no busqueu l’estiu ni per queixes ni per lloances, ell se’n renta les mans: el temps que faci aquest juliol i agost no serà culpa seva, sinó vostra. Si volíeu que es quedés, haver-lo cuidat millor, l’estiu ho té més que clar i així ho ha fet constar en una carta que ha escrit abans d’anar-se’n a les Bahames: el client sempre té la raó, però a vegades és una raó equivocada… I a les Bahames el tracten millor.»
[Nota: La setmana que ve publicaré el text que vaig escriure inspirada per les paraules de l’Arnau: «esternoclidomastoïdal», «hola» i «mare». Amb aquestes tres paraules, quin text hauríeu escrit vosaltres? D’aquí a 7 dies descobrireu quina història vaig escriure jo ;) Ens llegim!]

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

Castells de pluja

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

 

Planta 23, secció C, despatx 164. Allunyo els ulls de la pantalla de l’ordinador plena de gràfics i miro per la finestra. Els vidres em retornen un paisatge gris fet de gratacels. I plou. Com sempre. Sempre plou. I quan no plou està núvol i quan no està núvol hi ha boira. Londres, capital financera d’Europa. Crec que només ha fet sol dos dies des que vaig arribar ara ja fa gairebé un any. Tan de bo pogués dir que són imaginacions meves, però crec que qualsevol arxiu meteorològic em donaria la raó. Vagis a on vagis, la humitat se t’enganxa a la roba i s’escola per sota l’abric fins a fer-te eriçar la pell. I a sobre tenen un riu. Un riu! Com si aquesta ciutat estigués faltada d’aigua. I estan tan orgullosos, dels seus ponts…

A casa també n’estem molt, d’orgullosos, dels nostres ponts: el de pedra, el de les peixateries velles, el d’en Gómez,… Ponts orgullosos que travessen l’Onyar i connecten el barri Vell amb el del Mercadal. La meva Girona… A pocs quilòmetres d’unes platges daurades a on pots deixar-te acariciar pels rajos càlids del sol a qualsevol època de l’any. No com les d’aquí. Aquí totes les platges són grises i el sol sempre és fred. I humit… I ara potser sí que estic exagerant.

Londres, capital financera d’Europa. M’ho haig de repetir contínuament per recordar què faig aquí: treballar. Treballar perquè a casa no hi ha feina. Treballar perquè, encara que n’hi hagués, la «City» de Londres és el somni de qualsevol analista de mercats financers. Des d’aquí es controla tot: l’euro, les borses de la resta del continent, el preu de qualsevol be que pugui ser cotitzat i posat a la venda,… Tot el que a Europa tingui a veure amb diners, comença i acaba aquí. Ni Brusel·les ni Berlín ni París: aquí. Tot controlat per brokers de mil nacionalitats disposats al què sigui per guanyar el bonus de final d’any. I jo sóc una d’ells, formo part de l’elit dels escollits, la recompensa després de tants sacrificis: la universitat, l’any d’Erasmus, l’MBA a Shangai i Nova York,…

—Ei! Ha parat de ploure! Baixem a dinar. Véns? — pregunta algú.

És veritat: ha parat de ploure. Em giro cap els meus companys de cubicle i me’ls trobo esperant-me al costat de la porta amb les jaquetes ja posades i els paraigües a les mans. Tots sabem que la treva serà minsa: la tempesta està a punt de desencadenar-se de nou. Faig un últim cop d’ull als gràfics que hi ha a la pantalla de l’ordinador i m’afegeixo al grup. Sembla que tots els treballadors de l’edifici hàgim tingut la mateixa pensada i l’ascensor que ens porta fins a la planta zero baixa ple com una llauna d’espàrrecs. Travessem el vestíbul amb pas ràpid i controlant l’hora amb el mòbil: tenim vint minuts com a màxim, ens han ensenyat que podria passar qualsevol tragèdia si deixéssim els gràfics desatesos massa estona.

— Fish and chips? — proposa un dels meus companys.

I el grup comença a caminar cap un lloc de venda ambulant a on venen, per cap cèntim, cons de paper greixosos amb una ració de peix fregit i patates rosses. Estic a punt de seguir-los quan sento un soroll en la llunyania que em congela, com si de sobte un arc de sant Martí hagués estripat de sobte el cel per tornar-me a casa. «Segur que és un miratge — em dic al mateix temps que m’obligo a reprendre la marxa per seguir els meus companys —. Segur que és un miratge, una mentida, un flautista d’Hamelín fent hores extres…» Londres, capital financera d’Europa. Una gota d’aigua em cau a les mans. La tempesta que esperàvem ha arribat però, aquesta vegada, no és el cel qui plora.

 

 

[Nota: Un petit microrelat transmèdia: feu clic a l’enllaç i descobrireu la melodia i «el flautista d’Hamelín» que la protagonista sent al final del relat. La imatge que acompanya el text es titula «London City» i és de Andy Roberts compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160524-Dimarts_Carnaval-Imatge_Sunset_Plana_de_Vic_Osona_amolist-Text_Aurora_Teresa_Saborit

Aurora

20160524-Dimarts_Carnaval-Imatge_Sunset_Plana_de_Vic_Osona_amolist-Text_Aurora_Teresa_Saborit

 

[Versió en català, versió en castellà a continuació]

 

La nit closa s’obre amb un cop de martell de llum, l’horitzó es tenyeix d’albercoc amb núvols de mel agra, les estrelles del firmament fugen espaordides abans que el rei del foc etern pugui despertar per recuperar el seu regne.

Fer-se de dia… No ho veus? Es fa de dia més enllà de les muntanyes. Es fa de dia més enllà del filat infranquejable que s’interposa en el nostre camí. Es fa de dia més enllà d’aquesta gàbia d’aire que ens manté presoners a vint metres de la nostra salvació.

Un refugi, només això buscàvem, estàvem tan a prop… Un lloc on aixoplugar-nos fins que hagués passat la tempesta, un alberg on recuperar forces després d’haver fugit de l’infern… Idomeni… A aquestes alçades tot Europa sap a on és el campament, tots han vist les tendes aixecades al costat de la línia fèrria per on fa mesos que no passa cap tren… I a tots els és igual. Idomeni. Aquest lloc tan proper a les seves llars i, al mateix temps, tan llunyà… Què som, per a ells? Un holograma? Una ficció? Una pel·lícula amb massa extres?

Tots saben on som però, a la vegada, ningú no ho sap. Ningú no sap a on som nosaltres, a on som tu i jo… Ningú. No és paradoxal? No és grotesc? ¿No sents desitjos d’esclafir a riure pels designis d’un univers que es burla de nosaltres com si fóssim caragols atrapats en una caixa de sabates? Per molt que ens arrosseguem, mai no trobarem la sortida. Per molt que cridem, ningú no ens sentirà. Sobre el paper, fa molt de temps que vam deixar d’existir. Tu, nascut durant la fugida, ni tan sols has arribat a ser… ¿Com pot no existir un ésser tan perfecte com tu?

Idomeni… Jo ni tan sols sabia que existia un lloc a la terra amb un nom així. ¿Té algun significat, més enllà de «vergonya», més enllà d’«inhumanitat», més enllà de «a mi què m’importa el què et passi mentre no em passi a mi»? A vegades crec que creuen que vam venir creient que ens n’anàvem da vacances… Tan de bo! Vacances, t’imagines? Donaria la meva ànima per tornar a casa, amb tu. Donaria la meva vida perquè almenys tu poguessis tornar, en pau. Donaria… Com si encara tingués alguna cosa per donar. Només som tu i jo, amb les mans buides, perduts entre la multitud en aquest erm de fang. Idomeni. El meu petit príncep…

Ha començat el desallotjament. Fa setmanes que els guàrdies murmuraven entre elles creient que no els enteníem. Els voluntaris que ens portaven menjar i medecines es trobaven cada dia amb més traves, els periodistes eren descoratjats perquè se n’anessin a casa i deixessin de fer preguntes,… Ahir van fer el primer intent. Van llençar bombes atordidores, gasos lacrimògenes, van cremar algunes tendes. Se’n van anar al capvespre. I avui tornaran amb reforços.

Entre els forcejaments vam perdre tot el que ens quedava: el menjar, el meu passaport, el teu xumet,… Ja no ens queda res. La guerra es va emportar la nostra casa, va convertir en ruïnes l’escola a on hauries anat, va arrasar el parc a on hauries jugat amb els germans que ja mai no tindràs. Les onades, assedegades de sang, van agafar la teva mare i la van arrossegar a les profunditats envejoses de la seva bellesa. El futur que vaig imagina en la meva nit de bodes… Idomeni.

Es fa de dia a Idomeni. La nit, la nostra dèbil escudera, s’esquerda a l’horitzó vençuda davant del nou dia. I a mi se’m figura que no hi ha aurora possible enmig d’aquesta nit eterna.

 

* * *

[Versión en castellano]

La noche cerrada se abre con un martillazo de luz, el horizonte se tiñe de albaricoque con nubes de miel agria, las estrellas del firmamento huyen despavoridas antes que el rey del fuego eterno pueda despertar para recuperar su reino.

Amanecer… ¿No lo ves? Amanece más allá de las montañas. Amanece más allá de la verja infranqueable que se interpone en nuestro camino. Amanece más allá de esta jaula de aire que nos mantiene prisioneros a veinte metros de nuestra salvación.

Un refugio, tan sólo eso buscábamos, estábamos tan cerca… Un lugar donde cobijarnos hasta que hubiera pasado la tormenta, un albergue donde recuperar fuerzas después de haber huido del infierno… Idomeni… A estas alturas toda Europa sabe dónde está el campamento, todos han visto las tiendas levantadas al lado de la línea férrea por donde hace meses que no pasa ningún tren… Y a todos les da lo mismo. Idomeni. Ese lugar tan cercano a sus hogares y, a la vez, tan lejano… ¿Qué somos, para ellos? ¿Un holograma? ¿Una ficción? ¿Una película con demasiados extras?

Todos saben donde estamos pero, a la vez, nadie lo sabe. Nadie sabe dónde estamos nosotros, dónde estamos tu y yo… Nadie. ¿No es paradójico? ¿No es grotesco? ¿No sientes deseos de reírte a carcajadas de los designios de un universo que se burla de nosotros como si fuéramos caracoles atrapados en una caja de zapatos? Por mucho que nos arrastremos, nunca hallaremos la salida. Por mucho que gritemos, nadie nos escuchará. Sobre el papel, hace mucho que dejamos de existir. Tú, nacido durante la huida, ni tan siquiera has llegado a ser… ¿Cómo puede no existir un ser tan perfecto como tú?

Idomeni… Yo ni tan siquiera sabía que existía un lugar en la tierra con un nombre así. ¿Tiene algún significado, más allá de «vergüenza», más allá de «inhumanidad», más allá de «a mi qué me importa lo que te pase a ti mientras no me pase a mi»? A veces creo que creen que venimos creyendo que nos íbamos de vacaciones… ¡Ojala! ¿Vacaciones, te imaginas? Daría mi alma para volver a casa, contigo. Daría mi vida para que al menos tú pudieras volver, en paz. Daría… Como si todavía tuviera algo para dar. Sólo somos tu y yo, con las manos vacías, perdidos entre la muchedumbre en este páramo de barro. Idomeni. Mi pequeño príncipe…

Ha empezado el desalojo. Hace semanas que los guardias lo murmuraban entre ellos creyendo que no los entendíamos. Los voluntarios que nos traían comida y medicinas se encontraban cada día con más trabas, los periodistas era desalentados para que se fueran a sus casas y dejaran de hacer preguntas,… Ayer hicieron un primer intento. Lanzaron bombas aturdidoras, gases lacrimógenos, quemaron algunas tiendas. Se fueron al atardecer. Y hoy vendrán con refuerzos.

Entre los forcejeos perdimos todo lo que nos quedaba: la comida, mi pasaporte, tu chupete,… Ya no nos queda nada. La guerra se llevó nuestra casa, convirtió en runas la escuela donde habrías ido, arrasó el parque donde habrías jugado con los hermanos que ya nunca tendrás. Las olas, sedientas de sangre, cogieron a tu madre y la arrastraron hasta las profundidades envidiosas de su belleza. El futuro que imaginé en mi noche de bodas… Idomeni.

Amanece en Idomeni. La noche, nuestra débil escudera, se resquebraja en el horizonte vencida ante el nuevo día. Y a mi se me antoja que no hay albor posible en medio de esta noche eterna.

 

[Nota: Text escrit per participar al concurs «Amanecer» de Zendalibros / Texto escrito para participar en el concurso «Amanecer» de Zendalibros. La imatge que acompanya el text es titula «Sunset, Plana de Vic, Osona» i és d’amolist, qui m’ha donat el seu permís per utilitzar-la en aquest blog.]

20160517-Dimarts_Carnaval-Imatge_Shopping_trolleys_Polycart_CC2.0_Attribution-Text_Recepta_de_pastis_rapid_Teresa_Saborit

Recepta de pastís ràpid

20160517-Dimarts_Carnaval-Imatge_Shopping_trolleys_Polycart_CC2.0_Attribution-Text_Recepta_de_pastis_rapid_Teresa_Saborit

 

Llet, ous, farina, sucre,… És una tarda de dissabte i el supermercat està ple a vessar, sembla que tota la comarca s’hagi posat d’acord per trobar-se al mateix lloc i a la mateixa hora. Els passadissos estan plens de gent que, en lloc de mirar els prestatges, s’entretenen fent-la petar entre paquets de macarrons i pots de salsa de tomàquet: avis intercanviant adreces de cursets, adults intentant decidir a on anar de vacances amb els nens,…

—Millor la muntanya i que nedin a la piscina.

—Ui, no! El nostre petit és al·lèrgic al clor. Millor la costa.

Llet, ous, farina, sucre,… Agafo amb força la llista de la compra mentre avanço caminant en zig-zag, a pas ràpid, esquivant pares fent la xerrada, nens fent el mico i adolescents fent l’orni. És que no poden anar a enlloc més a fer l’enze? «La senyoreta Anna —com dirien els meus alumnes de l’escola—, només necessita que li deixin comprar quatre coses de no res. No porta ni carro. Els importaria fer-li lloc, colla de gamarussos desfeinats?»

Giro per un passadís i quedo garratibada davant d’una nena de quatre anys. Faig una passa enrere. La meva esquena pica contra una prestatgeria i fa caure tres llaunes de sardines i quatre de cogombres que dringuen sobre les rajoles com un campanar que ha perdut l’oremus.

La nena alça la mirada atreta pel soroll. Aquesta nena no pot ser la nena que no veig des que em van canviar d’escola als quatre anys. Aquesta nena no pot ser la meva arxienemiga de la infància. Aquesta nena no pot ser ella. Per molt que tingui la seva alçada i els seus cabells i els seus ulls. Per molt que s’aparti el serrell de la cara bufant per un cantó de la boca, com feia ella. Per molt que em miri fixament, sense parpellejar, com feia ella. Per molt que clavi cops contra el terra amb la punta del peu a ritme de la Lambada, com feia ella. No pot ser ella.

—Marta, deixa aquesta senyora!

La seva veu. El so de les paraules em fa girar el cap. Veig una noia d’uns trenta anys, amb el rictus gris, amb un nadó ploraner als braços i un carro ple de bolquers, amb una mà amenaçadora estirada en direcció a la nena que continua observant-me impertèrrita.

—Marta, ens n’anem!

La Xènia, ella sí és. Reconec la nena rere la màscara d’adulta que ara li oculta el rostre. És la dona que fa mitja volta, es gira en direcció contrària i s’allunya empenyent el carro. És la dona que la nena persegueix corrents abans no es perdi. És la dona que desapareix de la meva vida per segona vegada, amb la mateixa brusquedat amb la que ho va fer el primer cop, i els meus pulmons respiren fent crits d’alegria amb el mateix alleujament que van sentir llavors. Miro la llista de la compra que em tremola a la mà, observo els prestatges que m’envolten fent un esforç per no pensar en la tragèdia que no ha sigut. Recullo els ingredients que he vingut a buscar, un a un. Faig una pila que acotxo contra el pit i m’allunyo dels fantasmes que la trobada ha despertat. M’acosto a la sortida, faig cua davant d’una de les caixes.

—Tu… —un carro s’atura a la meva esquena—. Tu ets l’Anna, oi? — em pregunta la veu de la Xènia a cau d’orella.

I la llet, els ous, la farina, el sucre i la meva vida sencera queden fets un pastís als peus de la caixa registradora. Hauria d’haver anat per la caixa ràpida.

 

[Nota: Vols jugar? En aquest text hi ha un verb que es repeteix una vintena de cops: sigues el primer a descobrir de quin verb es tracta i deixa la teva resposta com a comentari ;) La imatge que acompanya el text es titula «Shopping trolleys» i és de Polycart compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160510-Dimarts_Carnaval-Imatge_Rosa_vermella_Sant_Jordi_Teresa_Saborit-Text_Rosa_de_sang_Teresa_Saborit

Rosa de sang

20160510-Dimarts_Carnaval-Imatge_Rosa_vermella_Sant_Jordi_Teresa_Saborit-Text_Rosa_de_sang_Teresa_Saborit

 

Em desperto. Em desperto, com cada vint-i-tres d’abril, amb el perfum del roser acabat de florir que m’acompanya inert durant les quatre estacions de l’any. Com jo, ell també dorm, i només avui es desperta. Dorm a l’estiu, sota el sol de justícia. Dorm a la tardor, desproveït de verd. Dorm a l’hivern, recollit en ell mateix. I desperta, només avui, durant unes hores efímeres, amb un esclat de pètals de sang armats de vida. I et busca. Busca les mans que van plantar-lo en la terra humida, busca els ulls de sal que el van regar amb llàgrimes de desconsol. Com jo, ell també desclou les parpelles i et busca.

I no et troba.

M’alço del llit de formigó, recullo una de les roses, m’allunyo sentint el silenci dels meus veïns adormits. La Senyora m’espera al llindar de l’impossible, «un dia a l’any» és el sant i senya: em franqueja el pas.

Camino muntanya de Montjuïc avall, a poc a poc, exhaust, amb passos feixucs. Cada cop són menys els qui em recorden, cada cop queda menys de mi… Aviat ja no seré. M’aturo a la parada que hi ha a tocar de l’estadi olímpic i pujo al primer autobús que m’obre les portes. M’entretinc mirant el paisatge que veig a través dels vidres: la torre Calatrava, despulla d’un passat olímpic que un dia va meravellar el món; la font màgica de Montjuïc, que a aquestes hores del matí tan sols és una font d’aigua; les dues Torres Venecianes, al final de l’avinguda, soldats fidels que guarden el camí dels dorments.

Baixo del bus. M’endinso en les entranyes del metro, pujo en un comboi de la línia vermella que em guia fins el cor de l’Eixample. Els carrers entramats amb forma de rajola de xocolata em reben engalanats amb llibres i roses. Et sento a prop, tan a prop que podria acariciar l’aire i tocar-te amb la punta dels dits…

Només uns passos… Només uns metres…

Giro a mà dreta, dos cops a l’esquerra. M’aturo davant d’un edifici gris que s’alça en una cruïlla, cantonada mar, banda Besós. Tots els balcons tenen els porticons de fusta oberts per abeurar-se de la llum que inunda el migdia.

Et veig.

Et veig, sola, darrere dels vidres d’una de les habitacions del segon pis. Pujo escales amunt, m’aturo al teu costat.

No t’immutes, la mirada fixa en la muntanya de Montjuïc.

El sol s’enfila fins el zenit, inicia el descens de la tarda. M’embriago en la contemplació dels teus cabells blancs i rinxolats, de la teva pell flonja i clara, solcada d’arrugues, dels teus llavis trencadissos, sense parla.

La llum del dia desapareix en la nit.

Sento un refrec de dalla. La Senyora em ve a buscar, m’espera a la porta, m’allarga la mà. Sé que l’he de seguir, com el sol sap que ha de pondre’s per tenir l’oportunitat de tornar l’endemà. Deixo la rosa sobre la teva falda, et faig un petó al front. M’allunyo del teu escalf amb el desig que l’any que ve el meu record continuï encara viu dins d’aquesta ment que tot ho ha oblidat ja.

Una de les cuidadores de la residència entra a l’habitació. Em mira sense veure’m, s’agenolla al teu costat amb la mirada fixa en la flor que brilla coberta de rosada.

— D’on ho ha tret això? — et pregunta.

Està a punt d’agafar la rosa, però la teva mà és més ràpida. Els teus dits es tanquen al voltant de la tija plena d’espines, la pell s’esquinça. Una gota de sang s’escapoleix, es capbussa juganera entre els pètals. I em mires. Jo tornaré, si tu m’esperes.

— Jo t’esperaré, si tu m’estimes.

 

 

[Nota: La fotografia que acompanya el text és d’autoria pròpia, una rosa vermella del dia de Sant Jordi.]

20160507-Teresa_Saborit-Entrevista-Remolins_de_contes-Radio_Molins_de_Rei

Una entrevista… A «Remolins de contes» de Ràdio Molins de Rei!

20160507-Teresa_Saborit-Entrevista-Remolins_de_contes-Radio_Molins_de_Rei

 

Aquest matí he participat en el programa «Remolins de contes» de Ràdio Molins de Rei.

L’Eva Folgado m’ha convidat al seu programa per fer-me una entrevista a on hem parlat una mica de tot: de VullEscriure, del projecte de les «200 muses» i de com es va convertir en best seller d’Amazon durant la setmana de Sant Jordi, del concurs de Sant Jordi de La Vanguardia que vaig guanyar fa unes setmanes, de «LaLlibretaVermella» i el premi al millor blog de creació literària Vila de Lloret 2016,… I de vosaltres, muses, sobretot hem parlat de vosaltres perquè sense vosaltres res d’això no hauria estat possible! Mil gràcies per llegir-me ;)

Al final del programa l’Eva m’ha proposat de fer una petita lectura en veu alta i he llegit tres microrelats del llibre de les «200 muses»… Sabeu quins són? Entre tots els qui respongueu correctament, des d’ara i fins el dijous 12, sortejaré la possibilitat d’inspirar el microrelat que publicaré el dimarts 17 dins de la secció de «Dimarts de Carnaval» :D

Si no heu pogut sentir el programa en directe, aquí teniu el podcast amb la gravació:

 

 

Moltes gràcies per convidar-me al programa i per l’entrevista, Eva!

20160503-Dimarts_Carnaval-Imatge_Rambles_Barcelona_Sant_Jordi_2016_Teresa_Saborit-Text_Llegendes_paper_Leyendas_papel_Teresa_Saborit

Llegendes de paper / Leyendas de papel

20160503-Dimarts_Carnaval-Imatge_Rambles_Barcelona_Sant_Jordi_2016_Teresa_Saborit-Text_Llegendes_paper_Leyendas_papel_Teresa_Saborit

 

[Versió en català]

 

Allà on jo visc no hi ha mar. Ni gavines, ni onades, ni brisa de sal voletejant entre els cabells. Allà on jo visc el sol neix de la terra i mor entre planúries. Allà on jo visc no hi ha cap dia a l’any en el que els carrers quedin coberts de llibres i tot el món passegi amb una rosa entre les mans.

Però aquí estic, palplantada al final de les Rambles, enmig del port de Barcelona. Aquí estic, perduda entre turistes que miren bocabadats la ciutat preguntant-se si el món que els rodeja és real o pur teatre.

He sortit de casa quan encara era plena nit i a Barcelona m’ha vingut a rebre un sol lluminós amb una abraçada de llum. Em van dir que plouria, que faria fred, però el matí presumeix d’un cel blau sense ni un núvol i jo no sé què fer amb el paraigua, ni amb el mocador al voltant del coll, ni amb l’abric que guarda el record d’un hivern que ara sembla pur miratge.

Només unes hores. Miro el rellotge. Només disposo d’unes hores abans d’haver de tornar al tren que em tornarà a casa. I torno a mirar al meu voltant i em sembla una injustícia tenir tan poc temps havent-hi tant per mirar.

Un home s’atura al meu costat. Em fa dos petons com si fóssim vells amics, es gira cap al mar i comença a parlar amb la mirada clavada en les onades. Voldria dir-li que s’equivoca, que no sóc qui ell creu, però les meves paraules moren abans d’haver pogut néixer. M’explica que és una sort que hagi pogut venir avui, que Barcelona es transforma per sant Jordi, que demà estarà irreconeixible. Acota el cap i em confessa que sóc afortunada, perquè hi ha una altra Barcelona més enllà de les postals turístiques, perquè hi ha racons secrets que no apareixen en cap mapa, perquè hi ha llocs que atresoren records que ningú no podria desxifrar sense un guia. Què hauria fet sense ell?

—Les golondrines… —sospira assenyalant uns petits vaixells blans que hi ha amarrats al moll, amb un parell de pisos plens de cadires—. Quants diumenges…

Jo només veig uns vaixellets, però ell veu la Barcelona que va conèixer de nen, recorda tardes de diumenge amb els seus pares, li sembla tornar a sentir els crits i les rialles dels seus germans reptant-se per ser els primers a pujar a les golondrines i donar una volta pel port. La meva terra sense mar tampoc no és ja la terra que jo vaig conèixer de petita. Més enllà de carrers coberts de llibres i roses, més enllà d’onades i gavines, més enllà de paraigües inútils i vaixells plens de records, totes les ciutats del món tenen una cosa que les fa úniques i al mateix temps iguals: la gent que hi viu.

—He guanyat, princesa meva —em diu.

Una rosa de paper apareix entre les meves mans. Una rosa blanca amb paraules escrites en tinta vermella que em xiuxiuegen llegendes que mai ningú no em va explicar. Una rosa de pètals carnosos amb tacte de seda.

—Gràcies, però…

Però en aixecar la mirada, l’home, ja no hi és. I la rosa de paper transmuta en rosa vermella, amb la sang del drac bategant encara entre els pètals carmesí.

 

* * *

[Versión en castellano]

Donde yo vivo no hay mar. No hay gaviotas, ni olas, ni brisa de sal revoloteando entre tus cabellos. Donde yo vivo el sol nace de la tierra y muere entre llanuras. Donde yo vivo no hay ningún día al año en que les calles queden cubiertas de libros y todo el mundo se pasee con una rosa entre las manos.

Pero aquí estoy, de pie al final de las Ramblas, en medio del puerto de Barcelona. Aquí estoy, pérdida entre turistas que miran asombrados la ciudad preguntándose si el mundo que les rodea es real o puro teatro.

He salido de mi casa cuando todavía era noche cerrada y en Barcelona me ha recibido un sol luminoso con un abrazo de luz. Me dijeron que llovería, que haría frío, pero la mañana presume de un cielo azul sin una nube y yo no sé qué hacer con el paraguas, ni con el pañuelo alrededor del cuello, ni con el abrigo que guarda el recuerdo de un invierno que ahora parece puro espejismo.

Sólo unas horas. Miro el reloj. Sólo dispongo de una horas antes de tener que volver al tren que me devolverá a casa. Y vuelvo a mirar alrededor y me parece una injusticia tener tan poco tiempo habiendo tanto para mirar.

Un hombre se para a mi lado. Me da dos besos como si fuéramos viejos amigos, se gira hacia el mar y empieza a hablar con la mirada fija en las olas. Quisiera decirle que se equivoca, que no soy quien él cree, pero mis palabras mueren antes de haber podido nacer. Me cuenta que es una suerte que haya podido venir hoy, que Barcelona se transforma por san Jordi, que mañana estará irreconocible. Agacha la cabeza y me confiesa que soy afortunada, porqué hay otra Barcelona más allá de las postales turísticas, porque hay rincones secretos que no aparecen en ningún mapa, porque hay sitios que atesoran recuerdos que nadie podría descifrar sin un guía. ¿Qué habría hecho sin él?

—Las golondrinas… —suspira señalando unos pequeños barcos blancos que hay amarrados en el muelle, con un par de pisos llenos de sillas—. Cuántos domingos…

Yo sólo veo unos barquitos, pero él ve la Barcelona que conoció de niño, recuerda tardes de domingo con sus padres, le parece volver a oír los gritos y las risas de sus hermanos retándose para ser los primeros a subirse a las golondrinas y dar una vuela por el puerto. Mi tierra sin mar tampoco es ya la tierra que yo conocí de pequeña. Más allá de calles cubiertas de libros y rosas, más allá de olas y gaviotas, más allá de paraguas inútiles y barcos llenos de recuerdos, todas las ciudades del mundo tienen algo que las hace únicas y a la vez iguales: su gente.

—He ganado, mi princesa —me dice.

Una rosa de papel aparece entre mis manos. Una rosa blanca con palabras escritas en tinta roja que me susurran leyendas que nunca me contaron. Una rosa de pétalos carnosos con tacto de seda.

—Gracias, pero…

Pero al alzar la mirada, el hombre, ya no está. Y la rosa de papel trasmuta en rosa roja, con la sangre del dragón palpitando todavía entre sus pétalos carmesí.

 

[Nota: El microrelat d’avui està dedicat a la Paloma, a la Patrícia i a tota la gent de Nationale Nederlanden que vaig conèixer el dia de Sant Jordi: aquí teniu el text que us vaig prometre ;) La fotografia que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una imatge de la construcció feta amb roses de paper que van instal·lar al final de les Rambles de Barcelona el dia de Sant Jordi.]