20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

[Musa 156] Centenars de milers

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

 

Es van prometre que serien amigues, per sempre, que s’escriurien, sempre, que mantindrien el contacte, que no serien com aquelles dones que es retroben al cap d’una eternitat sense res més en comú que un grapat de records d’infància.

Durant trenta anys, els missatges van viatjar d’una punta a l’altra del planeta superant centenars de milers de quilòmetres de distància física. Primer en forma de cartes manuscrites, després en converses telefòniques interminables, més endavant amb correus electrònics, missatges de text, whatsapps. Com més ràpida era la connexió, més curtes les frases, més freqüents les paraules, més petits els instants retransmesos gairebé en directe.

Quan al cap de trenta anys la vida els va portar a retrobar-se… No van saber què dir-se. Perquè ho sabien tot, l’una de l’altra, perquè s’ho havien dit tot, l’una a l’altra. L’únic que van poder fer, va ser l’únic que no havien pogut fer en tres dècades de sobte insuportables: abraçar-se.

 

 
[Musa 156: Comencem la setmana amb un text de tardor. Relat inspirat per la proposta de la Montse Catulí: «Es van retrobar després de trenta anys i no van saber què dir-se!». La imatge que acompanya el text es titula «My Autumn World Has Been No Picnic» i és de Ian Sane compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20150921-200_muses-Imatge_An_Evening_Tipple_Lets_Go_Out_Bournemouth_and_Poole_CC2.0_Attribution-Text_Brindis_Tere_SM

[Musa 136] Brindis

20150921-200_muses-Imatge_An_Evening_Tipple_Lets_Go_Out_Bournemouth_and_Poole_CC2.0_Attribution-Text_Brindis_Tere_SM

 

Descendeixes les escales, a poc a poc. Planta soterrani. Sostre de volta, murs gruixuts, cambra baixa. Respires la humitat que t’ofega els pulmons, acaricies amb la punta dels dits la paret de maons freda i relliscosa. Un interruptor de rosca incendia una bombeta de quaranta watts, amb mampara de teranyines, un bri de llum insegur il·lumina la bodega poblada de tenebres mentre trepitges el terra recobert de fang ressec, fosc i escruixidor. Bótes de fusta ennegrida et flanquegen el pas, plenes de fongs. El vi es va tornar agre… Ni el lluquet no hi vol cremar. Al final del celler rònec, una estiba de botelles refulgeixen amb tons de flamarada intensa, ulls de perdiu esguardant-te amb reflexos de complicitat. Vidres lluents, colors brillants, consumir jove. Sempre a baixes temperatures, tres setmanes de fermentació. Una ampolla entre les teves mans.

El sol de mitja tarda et rep a la terrassa. Una taula, dues cadires, una hamaca entre dues alzines a on ningú no ha dormit mai. Una convidada amb la vista fixa en les muntanyes, una càmera immortalitzant l’estampa en un arxiu digital compartit d’immediat en mitja dotzena de xarxes socials. Un mantell de calidesa cobreix amb tons daurats els ceps despullats després de la verema, branques tortuoses s’encimbellen amb braços curts i aspiració de núvols. El tap de suro és arrencat amb l’ajuda d’un espiral metàl·lic que el traspassa sense commiseració i el lleva de son repòs. El líquid rosat abandona l’urna de cristall, dringa juganer dins l’única copa que l’espera sobre la taula com un infant es capbussaria en un gorg d’aigües clares un dia d’estiu. Un glop. El vi descendeix per la gola inundant de nous records la llengua aspre. Elegant, fi i atractiu, sucre àcid, maduixa i grosella.

— I per a mi?

Una única copa. Dues amigues. Globus de vidre que canvia de mà. Per la nit, plena de somnis, únic horitzó possible d’aquesta tardor.

— Per un nou demà.

 

 

[Musa 136: Comencem la setmana amb un text a mitja tarda. Relat inspirat per la proposta d’en Roger: «Compartir una copa de vi rosat entre dues amigues». La imatge que acompanya el text es titula «An Evening Tipple» i és de Lets Go Out Bournemouth and Poole compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració!]

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

[Musa 125] Somriu, somriu em dic

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

 

La ignorància del savi o la saviesa del neci. Què prefereixes? M’assec a la taula del bar, al costat de la porta, amb la mirada fixa en el carrer. Els escombriaires desencantats netegen les llambordes a cop de mànega. Tan de bo… Última setmana de juliol. Rúfol. Els diaris es desperten amb la notícia d’un incendi de mil hectàrees en portada. Sembla que estigui a punt de ploure. He deixat les ulleres de sol i he agafat el paraigua. Potser no ho hauria d’haver fet. Dues roselles a les galtes, ulls violacis, pestanyes carregades de rímel. Somriu, somriu em dic. L’aigua netejaria massa. Massa. Prou.

 

 

[Musa 125: Última setmana de muses abans de vacances! Començo la setmana amb un relat inspirat per la proposta d’en Francesc Estival: «Hi havia una noia que buscava la felicitat. Això la tenia tant preocupada que va oblidar de somriure. Un dia es va trobar un amic que la va fer somriure i es va sentir…. feliç. Des d’aquell dia, quan vol sentir felicitat… somriu». La imatge que acompanya el text es titula «Splash 5» i és de Tony Hisgett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150715-200_muses-Exclusiu_aniversari-Imatge_Bodie_Island_Lighthouse_William_Greene_CC2.0_Attribution-Text_T_escric_Tere_SM

Protegit: T’escric (exclusiu muses «13-31»)

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps ;) Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

[Musa 56] Somriures de foto

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

 

La Marta sempre tenia calor. Hivern o estiu, tardor o primavera. Quan la resta del món portava anorac, ella duia una simple gavardina. Quan la resta del món fugia de vacances vestida amb shorts i bruses de tirants, ella buscava refugi en platges nudistes. No suportava Barcelona, ni la seva capa de contaminació, ni la seva xafogor constant. Ella era més d’espais oberts, de muntanyes empinades i de pics coberts de neu. Era feliç amb uns esquís a sota dels peus, amb el vent gèlid fustigant-li les galtes, baixant pels pendents a velocitats impensables per un humà de ciutat. Sempre li feia una mandra immensa baixar a Barcelona, però per la Sílvia…

L’Anna sempre hi era, sense ser-hi mai del tot. En les bones estones i en les dolentes. Era la que s’asseia en un extrem de la barra i escoltava sense obrir la boca. La que responia amb monosíl·labs que a voltes treien de polleguera, la que fugia amb evasives quan les preguntes s’acostaven massa a la seva zona de confort. Si hagués estat per ella, segurament hauria optat molts anys enrere per fugir de la capital i buscar refugi en una ermita abandonada al mig del no res, però per la Sílvia…

La Clara sempre era la petita. La petita del grup, la petita de cinc germans, la petita de la classe nascuda el trenta-u de desembre, la petita de la feina a on la mitjana d’edat vorejava la seixantena. La petita a qui tothom treia com a mínim un pam d’alçada, la petita a qui no havien deixat pujar al Dragon Khan fins als vint-i-cinc. La petita catalana de soca-rel a qui un plat típic de la gastronomia catalana com uns calçots li continuaven semblant inabastables. Se sentia tan petita que segurament mai no s’hauria atrevit a mirar als ulls a algú, de tu a tu, però per la Sílvia…

La Sílvia sempre somreia. Somreia als amors d’hivern i als d’estius, als de primavera i als de tardor. Somreia a la Marta cada vegada que la feia baixar a la ciutat i l’havia de compensar amb una abraça d’ós panda per esborrar-li el mal humor. Somreia a l’Anna quan l’arrossegaven al mig de la pista de ball i l’obligaven a deixar a la barra el got de vidre llarg i la cara d’eterna solitud. Somreia a la Clara quan apartava l’escala i li abastava amb un petit salt el paquet d’arròs que treia el nas al prestatge més alt de l’armari. Somreia a la dona que havia assaltat a traïció perquè els fes una foto i les immortalitzés amb la imatge de la ciutat amable com a rerefons: «A les quatre, sí, sí, si us plau». La Sílvia somreia a la càmera i sabia, sense haver de mirar-les, que les seves amigues somreien amb ella.

 
[Musa 56: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Avilés: cinc paraules «vacances, ciutat amable, bones estones, amor d’hivern i gastronomia catalana» i la fotografia que acompanya el text.]

20150414-200_muses-Imatge_Un_sentiment_Sara_CC2.0_Attribution-Text_Pizza_per_a_dos_Tere_SM

[Musa 54] Pizza per a dos

20150414-200_muses-Imatge_Un_sentiment_Sara_CC2.0_Attribution-Text_Pizza_per_a_dos_Tere_SM

 

Nit. Escenari dividit: al mig un menjador, a la dreta una habitació, a l’esquerra un bany. Com a banda sonora, se senten càntics futbolístics pel carrer. Taula parada en un racó del menjador, amb dues cadires, dues cerveses, una pila de tovallons de paper i una caixa de pizza. Un rellotge de paret. Sofà al racó contrari del menjador, davant d’una televisió apagada d’esquena al públic. Darrere del sofà, un parell de banderes del Barça. NOIA vestida amb xandall i cabells recollits en una cua de cavall.

 

NOIA (va d’un cantó a l’altre del pis, passa revista amb una petita llibreta a la mà i un bolígraf amb el que va tatxant coses de la llista que té a les mans) — Pizza. Tingui. Televisió. Tingui. Partit. (Engega el televisor i se sent una retransmissió esportiva) Tingui. (Torna a tancar el televisor) Pintures (agafa unes ceres de la taula i es pinta dues franges blaugranes a les galtes). Tingui. Convidat… (Mira al seu voltant, mira el rellotge, sospira i es deixa caure al sofà) No tingui. Mira que com ara no vingui…

 

Se sent un timbre i la NOIA s’aixeca d’un bot.

 

NOIA — Vinc!

 

NOIA surt d’escena per obrir la porta. Torna un segon més tard amb un NOI engominat vestit amb esmòquing, bufanda blanca i un ram de roses a les mans.

 

NOI (incòmode, mira la pizza de la taula i el pis ple de banderes) — Ho sento. Arribo tard… La ciutat està col·lapsada per culpa del partit. He hagut de fer mil voltes per aparcar… Té, són per tu (li dóna el ram de roses).

NOIA (també incòmode, agafa el ram de roses) — Gràcies. Vas… Vas molt elegant.

NOI — Sí, gràcies. Jo…

NOIA — Em disculpes un moment? Vaig a posar les roses en aigua.

 

La NOIA surt del menjador i es tanca a l’habitació. Llença les roses sobre el llit i treu el mòbil de la butxaca.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Marc! (…) Sí, sí, ja ha arribat, el tinc al menjador. Em començo a penedir d’haver acceptat que m’emboliquessis en una cita a cegues! (…) No m’havies dit que li encantaria veure el futbol? M’he gastat una pasta perquè poguéssim veure el partit per la tele i se m’ha presentat vestit amb esmòquing! (…) Òpera? Que li has dit que m’encantaria que em portés a l’òpera?! Que s’ha gastat una fortuna en les entrades? Però tu què hi tens al cap?!

 

La NOIA penja el mòbil. Es mira al mirall. Obre l’armari, treu un vestit de gala. Corre a netejar-se la pintura de les galtes i comença a maquillar-se. Es fa un monyo i es canvia el xandall pel vestit. Mentrestant, al menjador, sona el mòbil del NOI.

 

NOI (despenjant el mòbil) — Hola, tio (…) Què vol dir que l’has liat? Marc, quina una n’has fet? Que ho havia preparat tot perquè veiéssim junts la final? I m’ho dius ara?! Tu saps la fila que faig? Semblo un pingüí. Em pica tot: amb prou feines puc respirar! (…) Sí, sí, és clar que ho arreglo. Quin remei? A la merda les entrades de primera fila!

 

NOI penja el mòbil. Es treu l’americana, la bufanda, l’armilla. Es descorda el coll de la camisa i s’arromanga les mànigues. Es despentina. Veu les ceres sobre la taula i es pinta les galtes. Obre la caixa de pizza, n’agafa un tall i s’asseu al sofà. Engega la tele i se sent la retransmissió dels locutors anunciant que el partit està a punt de començar. S’obre la porta de l’habitació i la NOIA en surt feta una princesa. El NOI fa un bot i li cau el tros de pizza a sobre de la camisa blanca.

 

NOI (agafa un tovalló de paper i comença a netejar-se la camisa) — Merda, merda, merda…

NOIA — Tot bé?

NOI — Sí, sí, tot bé…

NOIA — No anàvem a l’òpera?

NOI — Sí, sí, és clar… El bany?

 

La NOIA assenyala la porta i apaga el televisor. El NOI recull la seva roba de sobre el sofà i s’hi tanca. Agafa el mòbil amb cara d’enfadat.

 

NOI (parlant al mòbil) — Marc, però tu no m’has dit que volia veure el partit?! Ha aparegut al mig del menjador vestida per matar i m’ha atrapat engolint pizza com un energumen! Què deu pensar de mi? (…) Què vol dir que li has dit que m’havia gastat un dineral en les entrades de l’òpera? I no m’ho podies haver dit abans?!

 

El NOI penja el mòbil. Es planta davant del mirall. Comença a netejar-se les galtes, es torna a pentinar. Es corda la camisa i es torna a posar l’armilla, la bufanda blanca i l’americana. La taca vermella de la camisa no marxa i la tapa amb la bufanda. Mentrestant, al menjador sona el mòbil de la NOIA.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Hola, Marc. No cal que et preocupis per res, està tot arreglat (…) Què vols dir que es pensava que ens quedaríem a veure el partit? Com ho sap? Què vol dir que tu li has dit? I per què li has dit?! Deu pensar que sóc una figa-flor que canvia d’opinió amb el vol d’una papallona. Quina vergonya!

 

La NOIA penja el mòbil, agafa les ceres de colors de la taula i es tanca a la seva habitació furiosa. Es torna a pintar les galtes, es desfà el monyo, es torna a fer la cua de cavall i es treu el vestit per tornar-se a posar el xandall. El NOI i la NOIA obren les respectives portes alhora per tornar al menjador i es queden glaçats en veure’s. Tornen a tancar la porta, treuen el mòbil i marquen alhora.

 

NOI i NOIA (a l’uníson) — Marc!

VEU EN OFF — El número marcat no existeix o està fora de cobertura. Torni a intentar-ho més tard.

 

El NOI i la NOIA pengen el telèfon i tornen al menjador titubejants.

 

NOI — Futbol?

NOIA — Òpera?

NOI — No, i ara… El què tu vulguis.

NOIA — No, i ara, el què vulguis tu.

NOI — Si vols, podem anar a l’òpera. A mi no m’importa i sé que a tu t’encanta.

NOIA — Que a mi m’encanta l’òpera? Des de quan?

NOI — En Marc m’ha dit que… No t’agrada l’òpera?

NOIA — No gaire, la veritat. Si vols podem quedar a veure el partit. Sé que estaves esperant la final amb candeletes i…

NOI — Jo? La final? Si ni tan sols sé contra qui juga el Barça.

NOIA — Però a mi en Marc m’havia dit que… Crec que ens ha ben enredat a tots dos.

NOI — Crec que en això sí estem d’acord (riu). Potser val més que me’n vagi.

NOIA — Home, ja que ets aquí… Un tall de pizza?

NOI — M’encanta la pizza.

NOIA — Si, ja ho he vist. T’has posat una bona medalla (riu assenyalant la taca de tomàquet)

NOI — Sí, ja… Sóc una mica manasses.

NOIA — I si tornem a començar?

 

Es miren uns segons en silenci. El NOI s’avança i fa dos petons a les galtes de la NOIA.

 

NOI — Hola, sóc en Julià.

NOIA — Hola, sóc la Xènia. (Agafa la caixa de pizza de la taula i li ofereix) Un tall de pizza?

 

El NOI agafa un tall de pizza. Els focus s’apaguen i l’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 54: Relat inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «El vol d’una papallona, respirar, banda sonora». La imatge que acompanya el text es titula «Un sentiment» i és de Sara compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]