20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

[Musa 197] Botella de desitjos

20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu…
Si no saps mirar-me a la cara
si no saps el què has perdut…

 

Només veig la llum de l’albada
estrellant-se en els porticons.
Només sento l’oreig d’onada
regirada mil rebolcons.

Ta abraçada sols jo demano
en destí l’origen refer
quatre mans tocant el piano
tinta eterna sobre paper.

El mirall torni a ser sols un
la frontera deixi de ser
a l’Aràbia es perdi el simun
es desfaci l’immund vesper.

Es remou sens moure’s de lloc
en silenci em conhorta el mar
sols suplico rencendre el foc
sols suplico tornar a la llar.

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu
si no saps mirar-me a la cara…
Si no saps el què has perdut.

 

 
[Musa 197: Dimarts de compte enrere: ja només queden quatre textos per arribar a les dues-centes muses! ;) Poema inspirat per la proposta de la Mireia Rubio: «Frontera, mar, abraçada, tinta, origen». La imatge que acompanya el text es titula «Message on a bottle» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20151012-200_muses-Imatge_Windows_Molde_Norway_abstract_dailyshoot_Les_Haines_CC2.0_Attribution-Text_Punt_de_vista_Tere_SM

[Musa 151] Punt de vista

20151012-200_muses-Imatge_Windows_Molde_Norway_abstract_dailyshoot_Les_Haines_CC2.0_Attribution-Text_Punt_de_vista_Tere_SM

 

Estàs assegut a la butaca, la teva butaca, de tela blanca, amb un got de vi a la mà que xarrupes sense veure, glop a glop, amb un tremolor al canell gairebé imperceptible del qual ni tan sols no ets conscient.

Però jo sí veig.

Els teus ulls, abans plens de dies, ara estan perduts en l’horitzó infinit que empresonen els finestrals d’acer del menjador, laminats, pintats de blanc, mentre el sol desperta sobre les onades del mar en calma. No hi ha somnis en la teva mirada plena de no res. No hi ha ni una engruna d’amor entre el trencadís dels batecs que et ressonen dins del pit. La teva ànima és sinònim d’enyorança.

I no tornaràs a veure, mai més.

 

 

 

[Musa 151: Relat inspirat per la proposta de l’Anna: «Infinit, somnis, amor, enyorança, tremolor». La imatge que acompanya el text es titula «Windows Molde Norway abstract #dailyshoot» i és de Les Haines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151007-200_muses-Imatge_lased_LED_light_towers_Jared_Tarbell_CC2.0_Attribution-Text_Se_t_menjaria_a_petons_Tere_SM

[Musa 148] Se’t menjaria a petons

20151007-200_muses-Imatge_lased_LED_light_towers_Jared_Tarbell_CC2.0_Attribution-Text_Se_t_menjaria_a_petons_Tere_SM

 

Com una capseta de cristall
plena d’estrelles
jugant a burlar-se
dels meus dits.

Com una terrissa fina
ansiosa d’estirar el fil
delerosa d’impacientar-me
sense por de fractura.

Com un globus d’aire càlid
sabedor que no pot caure
enlairant-se amb l’escalf embriac
de la meva abraçada exhausta.

Com una provocació
ignorant de la seva pròpia existència
amb pitets de baves i vòmits
amb bolquers de plors en plena nit.

 

Com una rialla a les tres de matí
dels teus llavis
que foragita tenebres.

Com un «gu-gu-ta-ta» intraduïble
dels meus llavis
que només tu comprens.

 

Com tot i més
per tot i més
sense saber com
sabent només com…

Fill meu, t’estimo,
i se’t menjaria a petons.

 

 

[Musa 148: Poema inspirat per la proposta de la Nuri Alsina: «Dues coses que em ronden però que no sé com expressar. La primera idea és més una sensació, és una cosa entre embriagador, sobrepassat, por més alegria, l’emoció de pensar que tens alguna cosa tan delicada que és responsabilitat teva. L’altra és estar fins als nassos d’ell i que et faci una moneria i en zero coma desitges menjar-te’l a petons.». La imatge que acompanya el text es titula «lased LED light towers» i és de Jared Tarbell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per aquesta proposta tan tendra, musa!]

20150729-200_muses-Imatge_Math_Wall_Joao_Trindade_CC2.0_Attribution-Text_Percentatge_Tere_SM

[Musa 127] Percentatge

20150729-200_muses-Imatge_Math_Wall_Joao_Trindade_CC2.0_Attribution-Text_Percentatge_Tere_SM

 

Un somriure per una mirada. Aquest és el joc. Una carícia per un petó, un t’estimo per una engruna d’amor. Et saltes les regles. Trenques el ritme. Intento abraçar-te, em perdo en el buit. On ets? Qui ets? No ets. No ho sé. Espero que tornis. Però sóc l’única que espera. El món no sap que hagis marxat, creu que continues, aquí, amb mi, en aquesta casa, amb els teus fills. Pel món ets un percentatge que puja o baixa segons el temps que falti per l’inici de la campanya electoral. Com pot ser algú aquell qui s’ha quedat sense lletres? Només ets un número. Ja no tens nom.

 

 

[Musa 127: Arribem a l’equador de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Miquel Ferré: «Petó, amor, carícia, mirada i somriure». La imatge que acompanya el text es titula «Math Wall» i és de João Trindade compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa ;)]

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

[Musa 121] Només tu

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

 

Tu. T-U. Només una «T» i una «U». Només tu, tu, tu, tu,… Només tu fas que se’m dibuixi un somriure idiota a la cara. Només tu provoques que mitja biblioteca em miri com si m’hagués tornat boja perquè he començat a cantussejar sense adonar-me’n. Només tu tens el poder de fer que les hores es facin eternes quan no hi ets i que es converteixin en nanosegons fugissers quan estem junts. Només tu pots fer-me sospirar per una mirada, per un floc de cabells adormit sobre el coixí, per un centímetre de pell bruna amb sabor d’onada, per un murmuri a cau d’orella amb aroma de torrades i melmelada de gerds. Només tu omples la meva llibreta de cors perfilats amb llavis de passió. Només tu, tu, tu, tu,… Només tu. Tu. I jo.

[Musa 121: Relat inspirat per participar en l’encontre de tornada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «tu», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! ;) La imatge que acompanya el text es titula «A heart is not judged by how much you love; but by how much you are loved by others – L. Frank Baum, The Wonderful Wizard of Oz» i és de Beverley Goodwin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150713-200_muses-Imatge_Bubbles_On_Chrome_5_peter_mottola_CC2.0_Attribution-Text_Bombolles_de_silenci_Tere_SM

[Musa 115] Bombolles de silenci

20150713-200_muses-Imatge_Bubbles_On_Chrome_5_peter_mottola_CC2.0_Attribution-Text_Bombolles_de_silenci_Tere_SM

 

No és el mateix
el què veig
que el què crec veure
en els teus ulls.

No és el mateix
el què escolto
que el què crec escoltar-te
quan no et sento.

No és el mateix
el què desitjo
que el què crec que desitjaria
no haver de desitjar.

No és el mateix
el què em dic
que el què crec que em dius
sense paraules.

Però em crec
el què crec veure
el què crec escoltar-te
el què crec que desitjaria
el què crec que em dius
i no m’atreveixo
a veure’t
a sentir-te
a desitjar-te
a creure’t…

Sense paraules.

 
[Musa 115: El primer text d’aquesta setmana ve inspirat per un anunci! Sí, sí, ho heu llegit bé: un anunci de sabó (hehe). Poema inspirat per la proposta de la Carme Borras: «És un anunci de Dove on hi ha un pintor que no veu les models i les dibuixa dos cops: la primera segons es descriuen elles i la segona segons les descriu la seva gent… A veure què pots treure d’aquí». La imatge que acompanya el text es titula «Bubbles On Chrome 5» i és de peter.mottola compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Qui ho hauria dit que la poesia es pot amagar fins i tot en un anunci comercial? Feliç inici de setmana!]

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

[Musa 111] Crac

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

 

Creus que és impossible
però no és impossible:
simplement, t’ho has de creure.

Creure que la imaginació és una arma de construcció massiva
de futurs que no haurien estat factibles
sense la teva existència.

Creure que l’amor és la força gravitacional al voltant del qual gira la humanitat,
malgrat que els noticiaris s’entestin
a desmentir-ho.

Creure que l’humor és la clau que pot obrir una escletxa de llum
en tots els problemes irresolubles
que t’assalten l’ànima.

Creure que el terror no és més que un senyal d’alerta
que et recorda que tot requerirà un esforç,
però que tot valdrà la pena.

Només hi ha una cosa impossible:
allò que tu creguis que ho és,
crac.

 

 
[Musa 111: Arribem al dimarts amb un poema inspirat per la proposta de la Marta: «Humor, terror, imaginació, crac (adjectiu per una persona), amor». La imatge que acompanya el text es titula «Debo saber cuando parar» i és de Síndrome feliz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! ;)]

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

[Musa 99] Sols tu

20150618-200_muses-Imatge_Porxo_escales_Gemma_Pellissa-Text_Sols_tu_Tere_SM

 

Vam improvisar un concert amb dues guitarres i tres amics. No ens calia més.

Els seients de tribuna eren sellons de bicicleta, les millors localitats estar estirats sobre la gespa. Per beure, llimonada. Com a aire condicionat, la brisa del mar. L’escenografia, dos globus de color rosa mig desinflats que havien sobrat de la festa d’aniversari de la teva veïna de tres anys i que tu vas insistir a lligar de la barana del porxo.

La meva guitarra. La teva guitarra. Les nostres mans. Set graons fins a l’escenari.

El concert va quedar gravat en les cròniques de la nostra petita urbanització com una sàtira d’acords desafinats llençats amb ràbia contra el vent. L’única que tenia oïda musical eres tu i et vas posar a riure. En acabar, una ovació dempeus que ens va tenyir les galtes de roig ponent i ens va animar a saludar la concorreguda platea amb reverències dignes d’una excel·lentíssima majestat de mentida. Ningú no va demanar un bis, ni tan sols jo.

Les notes es van fondre amb el final de l’estiu, amb el final de les confidències sotes les estrelles, amb el final de les rialles perquè sí, amb el final de la nostra infància a on tot era possible perquè tot era imaginable, fins i tot l’impossible.

Ha passat un any i aquí t’espero, al capdamunt de les escales que van ser testimoni mut del nostre últim concert. Dues guitarres. Tres amics. No em cal res més… Sols em cals tu.

 

 

[Musa 99: La penúltima musa d’aquesta setmana s’ha vestit d’estiu. Diguin el què diguin els homes del temps, qui no es confondria amb la calor que fa? (hehe) Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Gemma Pellissa.]

20150605-200_muses-Imatge_Orange_Rose_s_Prison_ Prision_de_Rosa_Naranja_Jesus_Solana_CC2.0_Attribution-Text_Veus_Tere_SM

[Musa 90] Veus?

20150605-200_muses-Imatge_Orange_Rose_s_Prison_ Prision_de_Rosa_Naranja_Jesus_Solana_CC2.0_Attribution-Text_Veus_Tere_SM

 

Desert d’impossibles
curull de somnis
oasi esperança.

Plenitud de vida
amor d’aigua clara
admiració complerta.

Sóc el que veus
no el que les veus
diuen que sóc.

I el que no veus.
Veus?

Beu.

 

 

[Musa 90: Poema inspirat per la proposta de la Mónica Alvarez: «Admiració, desert, oasi, amor, plenitud». Aquest text també serveix per donar resposta al repte d’en Salvador Riera de publicar tres poemes durant tres dies per continuar una cadena poètica propagada a través del Facebook. La imatge que acompanya el text es titula «Orange Rose’s Prison / Prision de Rosa Naranja» i és de Jesus Solana compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]