20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

[Musa 87] Paraules d’ànima

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

 

La mà que aguanta la ploma no és la teva mà, el cor que batega sobre la pàgina que els mots acullen no és el teu cor. Ho sents? El bolígraf s’uneix amb el foli en una dansa ancestral mil cops repetida i la tinta s’escampa sobre el paper perfilant formes sinuoses que la teva raó no comprèn. Ignores d’on sorgeixen les paraules que es desdibuixen davant dels teus ulls com si un diamon juganer te les xiuxiuegés a cau d’orella, ignores d’on neixen les històries que la teva ànima aboca sobre el full en blanc com si li anés la vida. Només saps que escrius.

Només saps
que no pots
no fer-ho.

 
 
 
[Musa 87: Relat inspirat per participar en la desena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «artista», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Old Love» i és de Katelyn Kenderdine compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150601-200_muses-Imatge_Baby_I_got_your_number_Evil_Erin_CC2.0_Attribution-Text_Culpable_Tere_SM

[Musa 86] Culpable

20150601-200_muses-Imatge_Baby_I_got_your_number_Evil_Erin_CC2.0_Attribution-Text_Culpable_Tere_SM

 

Ja sé que no t’ho he dit mai. Ho sé i em declaro culpable. Culpable de ser covarda i etiquetar-me de valenta. Culpable d’abanderar-me de sincera i només dir-te mentides. Culpable d’haver-te fet creure que era l’algú que jo creia que tu volies que fos, en lloc de ser com no sabia que era.

Tenia por.

Vaig deixar que em fessin creure que era estranya, rara. Vaig creure’m que m’havia d’amagar, ocultar-me. Vaig tenir terror dels meus propis somnis, els vaig insultar per impossibles, els vaig esquarterar, ofegar, maltractar, apunyalar… Però ells van resistir, inamovibles, immortals.

Tenen ànima.

Els somnis no són més que l’anhel més profund del nostre esperit, maldant per ser viscut, però tampoc són menys. Els somnis, a voltes tan grandiloqüents, enormes i inabastables, no disposen de més eines que les nostres fràgils mans per ser reals, però tampoc de menys.

Tinc.

Tinc l’oportunitat de viure l’avui, en present. Tinc el moment que havia cercat, sense saber-ho. Tinc l’èxit i el fracàs dormint al meu costat, en una balança en equilibri perfecte de la qual jo sóc l’únic punt de suport. Tinc l’esperança i el desànim, tinc la perseverança i la mandra, tinc l’emprenedoria i l’atur, tinc el cor i la ment.

Em tinc a mi.

Avui ha arribat el moment de ser sincera, de dir-t’ho amb totes les lletres, de ser valenta, de creure’m el que intueixo que em corre per les venes i que em té una confiança cega per esdevenir real. En plaça pública faig acte de contrició, ho diré en veu ben alta perquè tothom ho sàpiga.

«Sóc escriptora!»

Ja està, ja ho he dit… Que els lectors s’apiadin de la meva ànima.

 

[Musa 86: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Les meves paraules com a musa: moment, oportunitat, èxit, esperança, perseverança. Les meves paraules tipus entorn… Emprenedoria i èxit! Perquè crec hem de ser positius i lluitar pels nostres somnis!». La imatge que acompanya el text es titula «Baby, I got your number…» i és d’Evil Erin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150527-200_muses-Escriptori_biblioteca_Ateneu_Barcelones-No_molesteu_escriptora_escrivint_Tere_SM

[Musa 83] No molesteu: escriptora escrivint

20150227-200_muses-Escriptori_biblioteca_Ateneu_Barcelones-No_molesteu_escriptora_escrivint_Tere_SM

 

«S’hi està bé en aquest jardí» penso mentre una libèl·lula dansa entre els nenúfars en flor de l’estany que hi ha al centre del pati de cases. Un de poble no ho entendria. No entendria que un clot d’aigua entre quatre parets de maons es pogués titllar d’estany. No entendria que una libèl·lula hagués pogut optar en llibertat per abandonar les muntanyes i traslladar-se a viure al cor de la ciutat comtal.

Observo el jardí a través finestral que tinc a la meva esquerra. El sol del migdia il·lumina el jardí en vertical, travessa el vidre sense clemència i impacta en la meva pell pàl·lida d’hivern. Els seus raigs reboten en les fulles de color verd fosc d’un arbre del qual desconec el nom mentre el vent, aire càlid juganer, bressola amb delicadesa les capçades de les palmeres que s’enfilen orgulloses entre els edificis, cada any una mica més altes, com si volguessin acariciar el blau del cel amb la punta de les seves fulles afilades.

«S’hi està be en aquest jardí» penso mentre la meva mirada abandona la imatge del jardí i retorna a la pantalla que espera les meves paraules. «Ho saps que jo sóc de poble? — pregunto a un full en blanc del qual no espero resposta —. I malgrat no entendre-ho… M’agrada aquesta biblioteca.»

 
[Musa 83: Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «libèl·lula, vidre, aigua, verd, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Escriptori a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès» i és d’autoria pròpia.]

20150506-200_muses-Imatge_Purple_Airplanes_SashaW_CC2.0_Attribution-Text_Avions_de_paper_Tere_SM

[Musa 69] Avions de paper

20150506-200_muses-Imatge_Purple_Airplanes_SashaW_CC2.0_Attribution-Text_Avions_de_paper_Tere_SM

 

Se’m fa estrany. Se’m fa estrany estar-me aquí, asseguda, al mig de la biblioteca, en l’espai que tantes vegades vam compartir, sense tu. Se’m fa estrany poder teclejar un minut rere l’altre sense que un dels teus insuportables avionets de paper no aterri sobre la pantalla del meu portàtil.

I jo feia veure que no sabia que eres tu
que me’ls llençaves
des de l’altra banda de la prestatgeria.

Sempre vaig pensar que ho feies a posta, que m’espiaves per saber quin era el moment precís de màxima tensió. El teu avionet sempre apareixia enmig d’una escena de luxúria desenfrenada, quan el noi i la noia es deixaven caure afamats sobre el llit. O en un moment de tristor àlgida, quan obrien la caixa del difunt i el fill petit es llençava sobre el taüt. O enmig d’una batalla naval amb cent canons retrunyint a banda i banda. O en plena persecució pel desert, amb lladres de tombes disparant el meu protagonista des dels quatre punts cardinals del fals decorat.

I jo feia veure que no sabia que eres tu
que me’ls llençaves
des de l’altra banda de la prestatgeria.

Agafava el teu avionet amb una sola mà i el convertia en una bola irreconeixible que llençava amb ràbia a la paperera que em quedava més a prop, maleint en silenci que haguessis trencat el clímax de l’escena, maleint que haguessis dissipat en el no res les formes de les trames que estava escrivint i que de sobte no pogués en pensar en res que no fos en com de ràpid em bategava el cor en saber-te a prop.

I jo sabia que eres tu qui me’ls llençava sense atrevir-me
a mirar més enllà
de la prestatgeria que ens separava.

Mai no ens varem mirar als ulls. Mai no varem intercanviar un mot. Mai no hauria sabut el teu nom si un dia algú no m’hagués dit «Saps en Johnny, el que es passava el dia fent avions de paper? Ahir el van trobar mort d’una sobredosi». Si haguéssim parlat t’hauria pogut avisar: no es poden crear expectatives i després decebre els lectors. Si ho fas, només aconsegueixes que els ulls se’ls omplin de llàgrimes. No et podran continuar llegint. I no et tornaràn a llegir, mai més.

 

[Musa 69: Relat inspirat per la proposta de l’Aurora: «estrany, tristor, fals, decebre i mà». La imatge que acompanya el text es titula «Purple Airplanes» i és de SashaW compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150422-200_muses-Imatge_Drac_Alat_Sant_Jordi_VullEscriure_Tere_SM-Text_Dema_Tere_SM

[Musa 60] Demà

20150422-200_muses-Imatge_Drac_Alat_Sant_Jordi_VullEscriure_Tere_SM-Text_Dema_Tere_SM

 

«Demà.» Dic el mot i la boca se m’omple de joia i els ulls se m’inunden de llàgrimes. Llàgrimes d’emoció i d’alegria i de bons auguris. Llàgrimes forjats en els tres-cents seixanta-quatre dies d’espera que he recomptat un a un amb el desig de tornar-te a veure.

«Demà.» I ho dic i gairebé encara no m’ho crec. I ho repeteixo i segueixo sense creure-m’ho. I ho escric, i ho crido als quatre vents, i ho xisclo des de totes les finestres de la casa perquè tothom ho sàpiga.

«Demà!» És possible? De debò? No m’enganyes?!

«Demà…» I torno a mirar al calendari i sé que sí, que és veritat, que avui és avui i que demà serà demà, que no hi ha marge d’error possible, que el temps sempre traïdor per un cop juga al meu favor, que ell farà que demà sigui demà, que el sol es pondrà avui, que la lluna brillarà en el cel, que les estrelles em picaran l’ullet còmplices dels meus somnis impossibles i que d’aquí a unes hores…

D’aquí a unes hores serà demà.
Feliç Sant Jordi!

 

[Musa 60: Relat inspirat per participar a la setena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Demà», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya és una foto del Drac Alat, mascota de Sant Jordi de VullEscriure, i és d’autoria pròpia.]

20150412-Tere_SM-Reportera_Sant_Jordi_Barcelona

Reportera per Sant Jordi… A Barcelona

20150412-Tere_SM-Reportera_Sant_Jordi_Barcelona

 

Ja sabeu com sóc. No em podeu deixar sola.

No em podeu deixar sola, amb la meva novel·la, a onze dies de Sant Jordi. Amb tantes paraules per reescriure, la meva neurona lletraferida es comença a omplir de lletres i de sospirs i de llibres i de roses i… I al final passa el què passa: se li acudeix alguna idea de bombera que m’acaba portant pel pedregar (hehe).

Sant Jordi.

La meva neurona sap que sóc una enamorada del dia dels llibres i de les roses, que m’agrada fer fotos, que aquest Sant Jordi estaré a Barcelona… I què se li ha acudit amb tota aquesta informació? Que podria agafar la càmera i fer de reportera per un dia ;)

Fer fotos per immortalitzar que, per un dia, els carrers s’omplen de llibres, que per un dia les ànimes lletraferides podem sortir de les nostres biblioteques i camuflar-nos entre els vianants sense cridar l’atenció, que per un dia és normal sentir a parlar de llibres i d’autors i d’històries i de versos.

Fer fotos, captar moments, atrapar fragments d’històries i, una vegada passat el dia, embolicar amb paraules les imatges per immortalitzar, negre sobre blanc i amb multitud de colors, un dia que per alguns és gairebé màgic.

Ja coneixeu la meva neurona, diu que ho fa pel meu bé: que així no se’m farà tan llarga l’espera pel Sant Jordi del 2016 (hihihi).

Sigui com sigui, la meva neurona, experta en liar la troca, de Barcelona no en sap gairebé res. Em donaríeu un cop de mà perquè la seva última idea no acabi com el rosari de l’aurora?

És molt fàcil!

Si sou de Barcelona, o si coneixeu la ciutat, l’únic que necessito és que em digueu llocs que podria visitar el pròxim 23 d’abril. Llocs que siguin especials pel dia en si, llocs que siguin especials qualsevol dia de l’any, llocs que es mereixin una visita, una fotografia i un embolcall de paraules si la inspiració acompanya.

M’ajudeu? Espero que sí! Què faria jo sense vosaltres?

Moltes gràcies per avançat per la vostra ajuda!

 
Ens llegim ;)

20150404-Tere_SM-Qui_soc

Qui sóc?

20150404-Tere_SM-Qui_soc

 

La web de VullEscriure està que treu fum amb l’especial d’abril (els #tweetrelatJJFF cada vespre, el Jocs Florals durant tot el mes, «La nit de les lletres» el pròxim 18), però «La Llibreta Vermella» està avorrida des que les muses van decidir-se agafar-se uns dies de vacances ;)

Aquesta tarda, cansada de tant silenci, he decidit fer «dissabte» (hihi)

He fet endreça, he recategoritzat textos, he canviat la imatge de la portada… I he escrit una nova biografia!

Què us sembla? Llegint aquesta presentació… Teniu més o menys ganes de llegir-me?

Espero que moltes més! (hehe)

Feliç diumenge de Pasqua.

Ens llegim ;)

20150327-200_muses-Homenatge_muses_48_gracies

Homenatge a les meves muses: 48 gràcies!

 

Un petit homenatge a totes les muses que m’han acompanyat durant el primer trimestre!

Continue reading “Homenatge a les meves muses: 48 gràcies!”

20150325-200_muses-Imatge_Deceleration_Kevin_Dooley_CC2.0_Attribution-Text_Tothom_busca_el_que_no_te_Tere_SM

[Musa 46] Tothom busca el que no té

20150325-200_muses-Imatge_Deceleration_Kevin_Dooley_CC2.0_Attribution-Text_Tothom_busca_el_que_no_te_Tere_SM

 

“Tothom busca el que no té”
digué la biblioteca a ses companyes
a bans de sortir a cercar volums

 

“Tothom busca el que no té”
digué el llibre a les llibretes
capturant paraules per tot el món.

 

“Tothom busca el que no té”
digué la paraula a l’interrogant
saltant al full en blanc.

 

“Tothom busca el que no té”
digué l’escriptora als seus lectors
obrint una convocatòria de muses.

 

“Tothom busca el que no té”
digué la musa als déus de l’Olimp
abans de tancar-se a la biblioteca.

 

 

Tothom busca el que no té…
… I pocs valorem el que ens pertany.

 

 

[Musa 46: Relat inspirat per la proposta de la Begonya Ferre: «Les biblioteques busquen llibres, els llibres paraules, les paraules escriptors, i els escriptors muses!». La imatge que acompanya el text es titula «Deceleration» i és de Kevin Dooley compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150323-200_muses-Imatge_Escriptori_Orla_Torrallardona-Text_Bon_dilluns_animetes_Tere_SM

[Musa 44] Bon dilluns, animetes

20150323-200_muses-Imatge_Escriptori_Orla_Torrallardona-Text_Bon_dilluns_animetes_Tere_SM

 

Dilluns a les nou del matí. La lluna creixent es resisteix a marxar mentre el sol s’alça sobre l’horitzó. Premo un interruptor, l’ordinador xiula i la pantalla s’omple de pampallugues de colors en una rutina milers de cops repetida. Una tassa de cafè fumejant em desvetlla les neurones mentre al carrer se senten les corredisses dels nens que s’afanyen per entrar a l’escola abans no els tanquin la porta.

— No et descuidis l’esmorzar! Després de classe ves directament a futbol! Pensa a recollir ta germana i ens veiem a casa! Convida en Joan i en Marc a la festa d’aniversari de dissabte! Vigila que no se’t trenqui el volcà: recorda el què ens ha costat que s’aguantés dret!

Els crits dels pares, plens d’advertències i de recordatoris, queden emmudits per la marea de botzines dels conductors que reneguen perquè treguin els seus cotxes familiars del mig del pas.

L’escena aliena m’omple de nostàlgia. Em veig a mi mateixa amb dues trenes, una cada banda de la cara, em veig arribant a l’escola amb una maleta carregada de llibres i agafada amb força a la mà de la meva mare, em veig negant-me a deixar la mà i veig la meva mare ajupint-se al meu costat per abraçar-me, fer-me un petó al front i empènyer-me amb suavitat cap a dins de l’escola.

El somieig efímer es veu de sobte trencat per un crit agònic de l’ordinador i un missatge d’error escrit en un idioma del tot incomprensible. Premo «Esc». Ni cas. Premo «Enter». Ni cas. Premo «F5», «F9», «F12». Ni cas. Premo el botó d’engegada. Ni cas. M’aparto de l’escriptori, m’arrossego sota la taula i desendollo l’ordinador. Sento com l’aparell es queixa amb un xiulet i com el ventilador s’apaga. Torno a endollar l’aparell i surto de sota la taula. L’ordinador es torna a posar en funcionament i recomença el seu ritual de pampallugues de colors com si res no hagués passat.

Recupero el meu lloc a sobre de la cadira i permeto que la meva mirada es perdi en els objectes que decoren l’habitació. Els fulls plens de notes de les escenes que encara no he escrit, el subratllador rosa per remarcar tot allò que seria imperdonable que oblidés, els collages de retalls de revistes amb els que he reconstruït els rostres dels personatges que mai no tindré l’oportunitat d’abraçar en el món real. El suro que tinc clavat a la paret està ple de postals enviades des de punts recòndits del planeta, de fotografies d’amics que em saluden congelats en el temps amb un somriure als llavis, de dibuixos sense firma perfilats per llapis que em fan somriure.

De sobte se m’acudeix pensar que, si ara em morís, si en aquest precís instant el cor em deixés de bategar a dins del pit i caigués fulminada sobre l’escriptori, tots aquests paperots serien el meu únic llegat. Algú seria capaç d’entendre’n el valor? Algú sabria llegir entre línies les novel·les que pretenia escriure? Algú podria respirar els records que atresoren cadascuna de les imatges que hi ha clavades en aquest petit panell de suro?

L’ordinador acaba la seva dansa ritual. Una pantalla blanca emergeix de la foscor i un cursor negre es col·loca a primera fila, preparat per la batalla. Els meus dits es col·loquen sobre el teclat i n’acaricien les lletres. «Bon dia, animetes — els dic sens obrir la boca —, és hora de posar-se a treballar.»

 

[Musa 44: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de l’Orla Torrallardona, i de les paraules «llegat, efímer, nostàlgia, aliè i Lluna».]