20150917-200_muses-Imatge_DSCF2687_Michael_Mol_CC2.0_Attribution-Text_Escrit_amb_foc_Tere_SM

[Musa 134] Escrit amb foc

20150917-200_muses-Imatge_DSCF2687_Michael_Mol_CC2.0_Attribution-Text_Escrit_amb_foc_Tere_SM

 

El drac no ho entén. El persegueixen! A ell! Per què? Per escriure?!

Es passa el dia tancat a la cova, des de l’alba fins la posta. No carbonitza boscos, no persegueix donzelles, no decapita cavallers, no enderroca ciutats. En silenci, escriu, tots els minuts del jorn. Mentre el sol de justícia castiga els camps morts d’assecada, ell escriu. Mentre els rics celebren aniversaris opulents, ell escriu. Mentre els pobres afamats no saben on despertar, ell escriu.

Quin mal fa, per escriure?!

Només a les nits surt, per necessitat, per abeurar-se al riu a on juga la lluna, per devorar un parell o tres de xais migrats amb els que amb prou feines calma les ànsies, per reomplir amb el líquid roig de les bèsties els tinters consumits durant les llargues hores de lletres.

No els entendrà mai, aquells humans… Si no el deixen escriure, si no embeinen de seguida les teies enceses amb les que amenacen els papers escrits amb sang que atresora dins la caverna… Els farà a l’ast.

 

[Musa 134: Avís a navegants: humà o bèstia, mai, mai, mai, mai no molesteu a un escriptor en acte de servei (hehe). La musa d’avui és una musa repetidora. La seva primera inspiració va ser una imatge que va servir per escriure un text titulat «Aquella pomera de pomes vermelles». Relat inspirat per la proposta de la Gina: «sang, silenci, despertar, escriure, aniversari». La imatge que acompanya el text es titula «DSCF2687» i és de Michael Mol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

[Musa 125] Somriu, somriu em dic

20150727-200_muses-Imatge_Splash_5_Tony_Hisgett_CC2.0_Attribution-Text_Somriu_em_dic_Tere_SM

 

La ignorància del savi o la saviesa del neci. Què prefereixes? M’assec a la taula del bar, al costat de la porta, amb la mirada fixa en el carrer. Els escombriaires desencantats netegen les llambordes a cop de mànega. Tan de bo… Última setmana de juliol. Rúfol. Els diaris es desperten amb la notícia d’un incendi de mil hectàrees en portada. Sembla que estigui a punt de ploure. He deixat les ulleres de sol i he agafat el paraigua. Potser no ho hauria d’haver fet. Dues roselles a les galtes, ulls violacis, pestanyes carregades de rímel. Somriu, somriu em dic. L’aigua netejaria massa. Massa. Prou.

 

 

[Musa 125: Última setmana de muses abans de vacances! Començo la setmana amb un relat inspirat per la proposta d’en Francesc Estival: «Hi havia una noia que buscava la felicitat. Això la tenia tant preocupada que va oblidar de somriure. Un dia es va trobar un amic que la va fer somriure i es va sentir…. feliç. Des d’aquell dia, quan vol sentir felicitat… somriu». La imatge que acompanya el text es titula «Splash 5» i és de Tony Hisgett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150722-200_muses-Imatge_Coca_de_sant_Joan_Espencat-Text_Focs_d_artifici_Tere_SM

[Musa 122] Focs d’artifici

20150722-200_muses-Imatge_Coca_de_sant_Joan_Espencat-Text_Focs_d_artifici_Tere_SM

 

Dir el què vull dir-te… Sense dir-t’ho.

Asseguda a la fresca, sota l’ombra d’un pollancre frondós. Tanco els ulls i respiro a fons la brisa dels camps de secà, la pols de la terra en temps de sega, el bategar de les ales de les orenetes portant aliment pels pollets afamats que les esperen al niu.

Revetlla d’estiu. Encetarem la coca de fruites confitades que hem comprat a la pastisseria, recoberta de sucre, ens la menjarem a queixalades, en un vist i no vist, sense importar-nos a on cauen els pinyons ni els trossets d’ametlla cremada. Quan el sol s’amagui, començaran els focs d’artifici. Les estrelles adormides ni tan sols s’immutaran pels esclats de llum que intentaran fer-los la competència, en va. Els petits fragments de metall, estridències incandescents, cauran del cel reconvertits en guspires de cendra que tothom ignorarà.

Demà escombrarem. Demà ho escombrarem tot, quan ja no estiguem de festa.

 

 
[Musa 122: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa que ha acceptat participar en el projecte per segona vegada. La seva primera proposta va servir per inspirar un microrelat titulat «Culpable». La segona inspiració ha fet néixer el text que acabeu de llegir ;) Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Estiu, fresca, revetlla, coca i festa». La imatge que acompanya el text es titula «Coca de sant Joan» i és d’Espencat compartida sota llicència de domini públic». Moltes gràcies pel suport, musa!]

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

[Musa 102] Foguera de sant Joan

20150623-200_muses-Imatge_Hoguera_l_blasco_CC2.0_Attribution-Text_Foguera_de_sant_Joan_Tere_SM

 

Ho cremarem tot a la foguera de sant Joan, aquesta nit.

Cremarem les mirades d’amor robades quan ens crèiem sols i els esguards intercanviats amb odi quan ens sabíem envoltats de gent. Cremarem les paraules dolces que no ens vam atrevir a llegir en veu alta i les frases afilades amb les que ens vam ferir a crits. Cremarem la vida d’impostura, els silencis a deshora, les aparences per ser el «tu» i el «jo» que els altres volien que fóssim en lloc de lluitar pel «nosaltres» que els nostres cors anhelaven ser.

Cremarem el que vam ser. Cremarem. Cremarem el que mai serem. Cremarem. Sols quedarà el present, indefens, sols quedarem tu i jo, amb les mans nues, sols quedarà el somni encara possible d’un futur escrit per a dos, aterridor. El temps ja no és excusa, ni el passat que ja va ser ni el demà que ja es veurà. També les excuses cremarem.

Ho cremarem tot, aquesta nit, a la foguera de sant Joan.

Et cremes amb mi?

 
***

 
Hoguera de san Juan

 
Lo quemaremos todo en la hoguera de san Juan, esta noche.

Quemaremos los atisbos de amor robados cuando nos creíamos solos y las miradas intercambiadas con odio cunado nos sabíamos rodeados de gente. Quemaremos las palabras dulces que no nos atrevimos a leer en voz alta y las frases afiladas con las que nos herimos a gritos. Quemaremos la vida de impostura, los silencios a deshora, las apariencias para ser el «tu» y el «yo» que los otros querían que fuésemos en lugar de luchar por el «nosotros» que nuestros corazones anhelaban ser.

Quemaremos lo que fuimos. Quemaremos. Quemaremos lo que nunca seremos. Quemaremos. Sólo quedará el presente, indefenso, sólo quedaremos tu y yo, con las manos desnudas, sólo quedará el sueño todavía posible de un futuro escrito para dos, aterrador. El tiempo ya no es excusa, ni el pasado que ya fue ni el mañana que ya se verá. También las excusas quemaremos.

Lo quemaremos todo, esta noche, en la hoguera de san Juan.

¿Te quemas conmigo?

 

 

[Musa 102: Diuen que el foc purifica i que tot és possible en la nit més curta de l’any. Vosaltres què en penseu? El relat d’avui està inspirat per aquesta nit màgica i per la proposta de la Carolina: «El paso del tiempo no es limite para conseguir tus sueños». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Hoguera» i és de l.blasco compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç revetlla, muses!]

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

[Musa 52] Demà i per sempre

20150410-200_muses-Imatge_Posta_de_sol_Antonia_Molist-Text_Dema_i_per_sempre_Tere_SM

 

En un mar de foc les nostres mirades es van perdre.

Els ulls fits en l’horitzó, les mans inertes sobre la falda, el cor bategant a cinc-centes pulsacions per minut, els pulmons temerosos de respirar ni el més petit sospir d’aire.

Quiets com estàtues.

En una cerimònia mil cops repetida, el sol es va perdre davant dels nostres ulls, tenyint de roig el cel i les nostres galtes.

No ens vam atrevir a mirar-nos.

Ni quan el cel es va vestir d’or, ni quan les muntanyes van engolir la llum, ni quan sols un perfil de muntanyes negres i un firmament plegat d’estrelles van erigir-se com a últims testimonis del nostre encontre.

Ens vam aixecar en silenci, com cada dia. Ens vam allunyar en silenci, com cada dia. Ens vam acomiadar en silenci, com cada dia.

I llavors, com cap dia, tu et vas atrevir a parlar.

— Demà?

I jo, per tota resposta, sols em vaig atrevir a assentir amb el cap. Però no vas veure el gest. Com no havies vist el meu cos translúcid. Com mai més no havies tornat a veure, des d’aquell fatídic dia, el meu somriure d’aire.

I tot i no veure’m tu tornaves, cada vespre, per veure la posta de sol amb mi.

Mentre el teu cap es cobria de cabells blancs i les arrugues se t’escampaven pel rostre. Mentre les mans se t’omplien de tremolors incontrolables i la memòria començava a jugar-te males passades. Mentre els anys et recordaven la mortalitat i et carregaven amb un pes cada vegada més feixuc sobre les espatlles.

Mentre jo romania jove per sempre.

«Demà, demà sí — vaig murmurar-te sense veu —. Demà i per sempre.»

 

[Musa 52: Relat inspirat per la fotografia de la posta de sol que acompanya el text, obra de l’Antonia Molist.]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]