20151130-200_muses-roses_in_a_windowliz_west_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 186] Interrogants de vapor d’aigua

20151130-200_muses-roses_in_a_windowliz_west_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

 

Els núvols tenen forma d’interrogant, aquesta tarda. M’incorporo sense sortir del llit, em col·loco els coixins rere l’esquena, em tapo amb les mantes fins a la punta del nas. Forma d’interrogant, i d’exclamació, i de punts suspensius… Em passo les mans pel front, perlat de suor, roent com les brases d’una foguera encesa. Passejo la mirada per les parets blanques que m’empresonen, torno a girar el cap per espiar per la finestra. La dona del temps assegura per la ràdio que fa una tarda radiant de finals de novembre, que els cels són blaus a tot Catalunya com si fóssim en ple juliol, que l’anticicló ens ha tornat a envair, que no hi ha ni rastres de tempestes.

— L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes.

Això diries. Això diries si entressis, ara, i em veiessis. Això diries si això fos un simple refredat, o una grip, si això fos la nostra habitació, si aquest fos el nostre llit…

Això diries, si la teva veu… Encara existís.

 
[Musa 186: Mirades plenes de preguntes per començar la setmana. Relat inspirat per la proposta de la Marina Benet Miró: «L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes». La imatge que acompanya el text es titula «roses in a window» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

[Musa 160] Trencaones de sal

20151023-200_muses-Imatge_Meduses_Astrid-Text_Trencaones_de_sal_Tere_SM

 

Un esclat de llum. I un altre. I un altre. Quan menys t’ho esperaves, bombolles farcides de llums de colors esclaten el teu voltant a mode de castell de focs artificial, fúnebre, que et dóna la benvinguda a un reialme que no hauries pogut ni tan sols imaginar. O potser és un rèquiem?

El teu cos ha caigut en el buit. Ho recordes. Recordes el vent gèlid acariciant-te les galtes i la pell de gallina dels braços, la bufanda de llana esfilagarsant-se en un intent fútil per deturar-te, l’anorac de plomes perfectament doblegat als teus peus, amb una pedra al pit perquè la tempesta no el pogués desenganxar de la roca. Has fet una passa endavant, només una en restava.

La terra ferma ha desaparegut, els teus peus han trepitjat el buit, la força de la gravetat t’ha arrossegat fins les profunditats del mar. Algú t’ha escamotejat la pel·lícula de la teva vida que esperaves veure projectada abans del tràgic desenllaç. Els pulmons s’han incendiat de sal, la gola ha emmudit els crits d’unes cordes vocals incapaces de vibrar per demanar socors. Tu, demanar? Tu, socors?

I de sobte. Les llums. Un esclat. Al teu costat. I un altre, i un altre, i un altre. Meduses de totes les mides i colors dansant al voltant dels teus cabells amb una bellesa que no hauries ni tan sols somiat factible en aquesta existència de llàgrimes. I plores. Plores d’alegria de saber que era possible, encara que ja sigui massa tard, plores de saber que el triomf era possible, si no t’haguessis donat per vençuda massa aviat.

Una massa informe esberla la superfície del mar, s’enfonsa fins al teu costat. Les meduses s’apaguen, et piquen l’ullet, desapareixen. Massa aviat. Una força et subjecta per la cintura, t’arrossega amunt, amunt, amunt, més amunt, fins que la teva ment inconscient sent esberlar-se les ones contra el seu front de marbre.

— La tinc! La tinc! Encara té pols! De pressa! Ajudeu-me a portar-la fins a la costa!

I reconeixes la veu que et retorna a la vida, quan la vida ja semblava quelcom impossible.

 

 
[Musa 160: Entre la fantasia i la realitat. L’últim relat d’aquesta setmana està inspirat per la imatge de les meduses que acompanya el text, obra de l’Àstrid. Moltes gràcies per la proposta i molt bon cap de setmana a tots!]

20150730-200_muses-Imatge_Dentro_del_arco_iris_Zyllan_Fotografia_CC2.0_Attribution-Text_Esclat_esperanca_Tere_SM

[Musa 128] Esclat esperança

20150730-200_muses-Imatge_Dentro_del_arco_iris_Zyllan_Fotografia_CC2.0_Attribution-Text_Esclat_esperanca_Tere_SM

 

Pessimisme. Pes i misme. Pres i míssil. Presoner alliberat per un atac de l’enemic.

Optimisme. Opt i misme. Or i mite. Olla atrapada al final de l’arc de sant Martí.

Explosió de realisme, no hi ha pressupost per fantasies. Arc de sant Martí dissolt per ordre governamental. Per a què serveix? Els set colors són obligats a partir peres, fugen amb desbandada pels vuit punts cardinals. A partir d’ara seran cinc, per a què vuit?

Vermell passió. Taronja aurora. Groc somriure. Verd muntanya. Blau oceà. Anyil nocturn. Violeta reial. El món se sumeix en la foscor. L’olla d’or, alliberada, no s’hi veu, no es mou. Els colors fan mitja volta al món. Col·lisió frontal a les antípodes, esclat esperança.

La claror, temorenca, treu el nas. Qui em vol?

 

 
[Musa 128: Últim dijous de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Mateo Piñol: «Claror, optimisme, foscor, pessimisme, esperança». La imatge que acompanya el text es titula «Dentro del arco iris» i és de Zyllan Fotografía compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per participar en el projecte, musa!]

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

[Musa 120] Ser o no ser…

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

 

Un paraigua o… Un para-sol? Tot dependrà de…

Del temps. De si els raigs de l’estrella que ens dóna vida es desperten roents de foc o de si un mantell de núvols plens de vapor d’aigua s’interposen en el seu embat. De si el què ha estat construït per ser refugi d’aigua, en sentit estricte, pot o no ser transmutat en refugi de llum, en sentit pràctic. De si la mirada de l’adult et fa sentir ridícul o de si la imaginació de l’infant t’omple de possibilitats imprevistes.

Una flor plena de pètals o… Una fidel consellera? Tot dependrà de…

Del resultat. De si et dóna la raó o de si et dinamita les esperances. De si l’últim pètal caigut s’erigeix en el teu millor aliat o de si l’últim pètal és arrencat amb fúria, juntament amb el penúltim, en un intent fútil per capgirar el teu fat. De si et facilita la decisió o de si t’obliga a decidir. De si el sí és el sí que esperaves o de si el sí t’emmiralla inquisidor quan en realitat sols un no volies.

Una persona o… Una còpia? Tot dependrà de…

De qui depèn?

 

 

[Musa 120: Una vegada, una musa em va dir que cert autor de teatre començava les seves obres amb una pregunta que resolia en l’últim vers. Avui, el text s’estructura en sentit contrari: es titula en forma de resposta suspensiva… I es contesta amb interrogant ;) Relat inspirat per la proposta de la Irma López: «La meva proposta és fer un escrit que es tituli: ” ser o no ser…”». La imatge que acompanya el text es titula «Flower» i és de Sunny_mjx compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150717-200_muses-Imatge_Vorhang_auf_Kersten_A_Riechers_CC2.0_Attribution-Text_Escenari_de_falornies_Tere_SM

[Musa 119] Escenari de falòrnies

20150717-200_muses-Imatge_Vorhang_auf_Kersten_A_Riechers_CC2.0_Attribution-Text_Escenari_de_falornies_Tere_SM

 

El dramaturg i els personatges en un racó de l’escenari, amagats entre bambolines. Xerrotegen en murmuris en una conversa impossible: realitat versus ficció… Qui és qui? El qui escriu o el qui és escrit? El públic, aliè, entra fent gatzara. Ocupa les butaques buscant la casella correcta en un joc de vaixells perfecte. Tocat. Enfonsat. Aigua. En assajat ordre quadriculat, s’omplen les files i les columnes. Ningú no queda de peu dret. S’apaguen els llums del galliner i la platea es cobreix d’ombres que a ningú no espanten. S’encenen els focus. L’escena comença.

L’escena fa hores que ha començat.

 

 

 
[Musa 119: Últim text d’aquesta setmana! La musa d’avui va ser una de les primeres a sumar-se al projecte, amb una proposta que va servir per crear un microrelat titulat en pregunta: «Qui riu?». La seva segona inspiració ha servit per escriure un text de 99 paraules exactes i una esdrúixola com a títol. Relat inspirat per la proposta d’en Lluís Servé: «La meva proposta és fer un relat de 99 paraules de màxim; sense esdrúixoles, excepte en el títol». La imatge que acompanya el text es titula «Vorhang auf» i és de Kersten A. Riechers compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies pel suport, musa! Molt bon cap de setmana a tots ;)]

20150716-200_muses-Imatge_Hat_Nathan_O_Nions_CC2.0_Attribution-Text_Desti_nuvols_Tere_SM

[Musa 118] Destí: núvols

20150716-200_muses-Imatge_Hat_Nathan_O_Nions_CC2.0_Attribution-Text_Desti_nuvols_Tere_SM

 

El paraigua de la Mary Poppins
volar per sobre dels edificis
perdre’m entre els núvols
perdre’m.

Les orelles enormes d’en Dumbo
jugar amb ratapinyades burlesques
inventar passatemps impossibles
impossibles.

El casquet volador d’en Doraemon
posar-me’l com un elegant barret
desaparèixer en intricats corriols
desaparèixer.

Perdre’m
entre impossibles
desaparèixer…

Amb mi?

 
[Musa 118: El penúltim text d’aquesta setmana també està inspirat per una musa que va acceptar repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. La primera vegada, la seva inspiració va servir per fer néixer un microrelat titulat «Te’n recordes?». Avui, la seva inspiració ha transmutat en poema ;) Text inspirat per la proposta de l’Imma Molist: «Les meves paraules són una barreja de diccionari i atzar: corriol, paraigua, ratapinyada, passatemps, barret.». La imatge que acompanya el text es titula «hat!» i és de Nathan O’Nions compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa!]

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

[Musa 117] Màgia d’infant

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

 

Amb un polsim de màgia
l’habitació es converteix en regne
el llit en cova de drac
els germans grans en els meus vassalls.

El jardí transmuta en justa d’honor
en un mapa indesxifrable
les arrels dels arbres es desdibuixen
plens de passadissos secrets.

I la vida que se m’escapa
s’omple de nou d’infantesa
mentre ressusciten els morts
a on els vius orbs no poden veure’ls.

I el meu cor petrificat pels anys
batega de nou
ple d’emoció
per últim cop.

 

 

[Musa 117: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa repetidora. De la primera inspiració que em va enviar, en va néixer un microrelat: «Un incís». De la segona, n’ha nascut el poema que acabeu de llegir ;) Text inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Màgia, honor, vida, arrels, emoció». La imatge que acompanya el text es titula «World Map» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta, musa!]

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

[Musa 111] Crac

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

 

Creus que és impossible
però no és impossible:
simplement, t’ho has de creure.

Creure que la imaginació és una arma de construcció massiva
de futurs que no haurien estat factibles
sense la teva existència.

Creure que l’amor és la força gravitacional al voltant del qual gira la humanitat,
malgrat que els noticiaris s’entestin
a desmentir-ho.

Creure que l’humor és la clau que pot obrir una escletxa de llum
en tots els problemes irresolubles
que t’assalten l’ànima.

Creure que el terror no és més que un senyal d’alerta
que et recorda que tot requerirà un esforç,
però que tot valdrà la pena.

Només hi ha una cosa impossible:
allò que tu creguis que ho és,
crac.

 

 
[Musa 111: Arribem al dimarts amb un poema inspirat per la proposta de la Marta: «Humor, terror, imaginació, crac (adjectiu per una persona), amor». La imatge que acompanya el text es titula «Debo saber cuando parar» i és de Síndrome feliz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! ;)]

20150701-200_muses-Imatge_New_Phone_Billy_Brown_CC2.0_Attribution-Text_Quina_manera_Tere_SM

[Musa 107] Quina manera

20150701-200_muses-Imatge_New_Phone_Billy_Brown_CC2.0_Attribution-Text_Quina_manera_Tere_SM

 

«Quina manera de començar el dia» pensa el senyor penjant l’auricular.

No, si això és el súmmum. Com si no n’hi hagués prou amb els estirabots de la seva cap, les pressions de la seva sogra, les exigències de la seva dona i els xantatges emocionals de la seva filla, que l’utilitza com si fos un caixer automàtic obert les vint-i-quatres. Ara ja sols li faltava la seva pròpia veu donant-li ordres sense ni atrevir-se a donar la cara. Tanta dona el farà parar boig.

O potser és que ja està boig. I per això creu que el carrer no és el seu, tot i ser-ho. I que no coneix aquella pèl-roja que el desafia amb la mirada, tot i que està clar que ella el coneix a ell. Com si no sabria que es diu Joan, quan ni tan sols ell no ho recorda?

Posats a perdre l’enteniment, el senyor decideix que farà una bogeria digne d’emmarcar. Dóna l’esquena a la invitació que l’espera nua sobre el llit i enfila escales amunt. Obre la porta del terrat i camina fins a la cornisa. Es treu la roba, obre els braços en creu i salta.

Massa tard recorda que, per molt boig que estigui, continua sent al·lèrgic a l’asfalt, més en concret, al·lèrgic als impactes contra l’asfalt després d’una caiguda de deu pisos. Com s’ho ha fet la seva veu per abandonar la seva gola i trucar-lo? Com s’ho fa una veu per trucar, si no té dits? «Com si a algú li importés què fa una veu en el seu temps lliure. Quina manera d’acabar una vida» pensa el senyor convertint-se en truita.

 

 

[Musa 107: Primer text del mes de juliol! Fa unes setmanes us portava l’exercici de final de curs de «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch», impartit per en Pep Bras: «Els jubilats se’n van a la pastisseria». Avui, en Pep se suma al projecte fent de musa en primera persona: «Aquí va un mini-conte, a veure si t’inspira escriure’n un altre en la mateixa línia… o continuar-lo:

“Un señor se despierta, va hacia la ventana, mira hacia abajo y ve que no es su calle. Excepto ese detalle, la calle no tiene nada de especial. No hay naves extraterrestres, la gente no habla otro idioma, los perros no tienen tres cabezas. Pero no es su calle. Si se tratara de un cuento, seguro que pensaría en ese instante: debo estar soñando. Pero como le está ocurriendo de verdad, el señor se limita a seguir contemplando esa calle intrusa desde su ventana, desconcertado, sin encontrarle explicación. 
Pasan unos segundos, se abre una puerta y entra una mujer. Es joven, pelirroja, muy atractiva. Está completamente desnuda y tiene el pelo mojado. Buenos días, Juan, le dice con una resplandeciente sonrisa. ¿Te encuentras mejor?
El señor asiente con la cabeza para ganar tiempo. No reconoce a esa mujer. Ni siquiera recuerda que su nombre sea Juan, aunque no lo descarta (siempre ha tenido una memoria pésima para los nombres).
Entonces suena el teléfono.
¿No contestas?, le pregunta ella, la mujer desnuda. Le mira de un modo raro, amenazante. De repente parece una mujer distinta. Más alta, más vieja, más mala.
Claro, dice él.
Va hacia el teléfono, descuelga.
¿Sí?, pregunta.
¡Huye, imbécil!, oye gritar a su propia voz desde el otro lado del auricular.
Un segundo antes de colgar, el señor piensa: vaya forma de empezar el día.”».

La imatge que acompanya el text es titula «New Phone» i és de Billy Brown compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, profe: no és moc de pav fer de musa! (hehe)]

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

[Musa 105] La catàfora, realitat o ficció

20150629-200_muses-Imatge_353_365_Character_Building_Micro_Figure_Knight_davidd_CC2.0_Attribution-Text_Catafora_realitat_o_ficcio_Tere_SM

 

— A això em refereixo: que t’has portat malament.

I em deixa caure l’«això» com aquell qui diu que va a comprar el pa, com si l’«això» fos una paraula monosèmica sense confusió possible, com si amb l’«això» ja tot estigués dit i qualsevol aclariment fos un malbaratament de paraules inassumible.

I jo no sé si l’«això» és el fet que fa tres setmanes que no planxo les camises. O si l’«això» imperdonable és que no he menjat res des d’ahir a l’hora d’esmorzar i que en lloc de lluna em sembla veure en el firmament un formatge de bola que em menjaria a queixalades, tot sencer. O si l’«això» és que els cactus se m’estan pansint per falta de sol i les petúnies per falta d’aigua.

L’únic que sé és que el personatge que havia estat escrivint de forma incansable durant les últimes trenta hores de sobte decideix sortir de la pàgina com aquell qui surt de la piscina una tarda d’agost, s’espolsa les lletres que li havien quedat enganxades a la pell i m’assenyala amb un dit acusador ple de mals presagis.

— Mira que t’ho vaig dir, que hi hauria problemes!

I se’n va.

 

 

[Musa 105: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte (inspirant el poema «A ritme de vida») i que va repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Et proposo el repte d’escriure un text amb aquest títol “la catàfora, realitat o ficció”». La imatge que acompanya el text es titula «353/365 – Character Building Micro-Figure: Knight (rare color variant)» i és de davidd compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per partida doble, Edgar!]