20150723-200_muses-Imatge_Fish_Maarit_Lundback_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Peix_Tere_SM

[Musa 123] Peix

20150723-200_muses-Imatge_Fish_Maarit_Lundback_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Peix_Tere_SM

 

El peix neda en cercles, dóna voltes a l’ham, té por, no s’atreveix.

És un peix de colors. Jo el veig i ell em veu. Ens aguantem la mirada. Sóc un cuc agonitzant.

En els seus ulls veig com esborra la memòria cada tres segons. Jo ho recordo, tot.

Sí, me la vaig menjar! I per això aquest càstig?!

Està en la meva naturalesa tornar a la terra el què un dia va ser un grapat de pols. És delicte ser?

El meu botxí és la mà invisible d’una venjança que ni tan sols comprèn.

Alço la vista, el veig, amb una vela de colors com a teló de fons.

Perdut entre les ones que la marinada asfixiant raspalla.

Menja’m d’una vegada!

Acabem-ho ja.

Acabem.

 

 

[Musa 123: La musa d’avui va ser una de les primeres a sumar-se al projecte. De la primera inspiració, en va néixer un text ple de tendresa amb el títol de «Dignitat», de la segona n’ha sorgit un text tan afilat com un mar embravit. Relat inspirat per la proposta de la Montse Medalla: «Proposo un text on surti necessàriament la marinada, una vela de colors i un peix.». La imatge que acompanya el text es titula «Fish» i és de Maarit Lundbäck compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa ;)]

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

[Musa 11] Què faríem sense els Rodalies?

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

 

La renfe. La R-E-N-F-E. Recordo que quan era petita hi havia un acudit que deia quelcom així com «Rogamos-Empujen-Nuestros-Ferrocarriles-Estropeados». La gent és dolenta. I exagera. I són molts els qui no saben assaborir una experiència única com aquesta.

Què hi pot haver millor que un viatge amb Rodalies?

De debò. No estic fent broma. Poseu-vos en situació. Surts de la feina, cansat, esgotat, esmaperdut. En diuen «estrès laboral», així, en genèric, però molts pocs en coneixen la recepta exacta. Voleu que us la digui? Agafeu un algú, qualsevol. Poseu en aquesta única persona tres quilos i mig de «no m’heu entès!», quatre unces de «encara no ens han aprovat el pressupost», cinc-cents grams de «i la paga extra, quan diuen que ens la tornen?» i removeu-ho a consciència afegint-hi sis pessics de «això era per ahir» i tres gotes de «tot és prioritari». Us podeu imaginar el gust del còctel?

Puges a un rodalies amb el còctel a la mà. És tard. Si és hivern, ja fa estona que s’ha post el sol. Si és estiu, ja fa estona que s’ha post el sol. Tothom porta a la mà un còctel similar al teu. Als dels universitaris hi floten lletres i equacions i campanes de Gauss i unes paraulotes esgarrifoses a on es llegeix «aprovat» i «suspès». Als dels pares hi neden bombolles soporíferes plenes de zetes que amenacen de tancar-los els ulls mentre la canalla corre descontrolada d’un extrem a l’altre del vagó. Als còctels dels que estan a l’atur no hi ha qui els faci callar: «que s’ha acabat la crisi, diuen?», «quantes entrevistes has fet aquesta setmana?», «hauries de fer un altre curs», «un altre?»,…

Els seients són una rara avís. La llegenda diu que existeixen, però són pocs els afortunats que han aconseguit atrapar-ne un abans que el tren sortís de l’estació. Sigui com sigui, no valen la pena. Qui vol un seient quan tens l’oportunitat d’estar-te a peu dret al costat de la porta fruint de les vistes? Per tant, tu i el teu còctel us quedeu al costat de la porta i deixes que la teva mirada es perdi en la foscor del túnel que travessa les finestres. El teu cor sospira i la teva imaginació acudeix a la crida. De sobte, el vagó deixa de ser una llauna i es converteix en un submarí. De sobte, ja no ets en un túnel, sinó al fons del mar. De sobte, la foscor que t’envoltava es converteix en un incomparable paisatge marí, de tons violacis, a on les sirenes et tempten amb cançons plenes de meravelles i ferotges taurons blancs t’amenacen inofensius des de l’altra banda dels vidres.

El somieig dura el que tarda el tren a frenar de cop perquè… Mai no sabràs el perquè.

Els vagons reprenen la marxa. Abandones el paisatge i dónes permís a la teva mirada perquè deambuli entre els caps dels teus companys de transport. Mires els seus còctels i penses que, comptat i debatut, el teu tampoc no és el pitjor de tots. ¿I què, si tu volies ser ballarina i has acabat fent de mecanògrafa en un jutjat a on ningú no et diu ni hola, asseguda en una cadira quinze hores el dia? ¿I què, si tu volies fer un cim, i dos cims, i tres cims i quatre i cinc i sis i vint, i l’únic cim que fas diàriament és el d’arribar al límit de la teva paciència, i respirar a fons, i tornar al vall de la tranquil·litat, i tornar a començar l’ascensió repetint-te que no podran amb la teva fortalesa interior d’escalador?

Quan arribes a casa, el còctel ja no és tan còctel. Quan arribes a casa, després que el tren hagi frenat cinc vegades més sense donar explicacions, s’hagi quedat aturat tres quarts d’hora al mig del no res sense donar explicacions i hagi arribat amb una hora i mitja de retard sense donar explicacions, arribes a la conclusió que les explicacions estan sobrevalorades. Quan arribes a casa, estàs tan cansat que ja només et queda esma que per ficar-te al llit, tancar els ull i dormir. I així és com sobrevivim a un dia. I a un altre. I a un altre. I a un altre… I tot gràcies a la renfe.

Què faríem sense els Rodalies?

 

[Musa 11: Relat inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Estrès laboral, paisatge marí, fer un cim, viatge en rodalies». La imatge que acompanya el text es titula «Tren Rodalies 2 pisos» i és de VivirElTren.es compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]