L’angelet, el ratolí i la fada de les dents

 

Diuen que fa molt i molt de temps, en un temps que tots els humans han oblidat, el primer angelet, el primer ratolí i la primera fada de les dents van arribar a un acord amb una nena que plorava perquè li havia caigut una dent: si els donava la dent i se n’anava a dormir, ells li farien un petit regal.

La nena va acceptar el tracte. Els va donar la dent i se’n va anar a dormir. Ells, amb la seva màgia, van convertir la dent en un regal i li van deixar sota el coixí. I encara li van fer un altre regal: que li cresqués una altra dent per substituir la que li havia caigut.

En despertar-se al matí següent, la nena va estar tan contenta amb el seu regal que ja no va tornar a plorar. I l’angelet, el ratolí i la fada van estar tan contents, en veure-la tan feliç, que van decidir que a partir de llavors deixarien regals a tots els nens del món a qui els caigués una dent.

I tot i que els humans han oblidat la història, els angelets, els ratolins i les fades de les dents continuen mantenint el seu pacte, perquè a ells no hi ha res que els faci més feliços que veure als nens contents.

Firmat: l’angelet, el ratolí i la fada de les dents.

 

[Nota: Conte inspirat per una pregunta de la Lara, publicada al Facebook de la seva mare, adreçada a un dels misteriosos éssers de les dents: «Per què necessites tantes dents? Què en fas de les dents dels nens?». La imatge que acompanya el text és «Light ball» de Beth Scupham, compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

[Musa 190] Llenguatge universal

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

 

No em mireu, això és el primer que em crida l’atenció de vosaltres. Esteu aquí, drets, al meu davant. Us he dit «foto», he assenyalat la reflex i heu fet que sí, amb el cap, però no amb els ulls. Mireu a tot arreu menys a on jo sóc. Féu qualsevol cosa menys estar-vos quiets. No pareu de xerrotejar en un idioma que sóc incapaç de comprendre, formant objectes invisibles amb les mans com si fóssiu extraterrestres vinguts del final de la Via Làctia o potser d’encara més enllà. O potser l’extraterrestre sóc jo. Sóc jo la que no caso en aquesta foto, sóc jo la peça sobrera, sóc jo la que s’està immòbil mentre els vostres cossos bateguen plens de vida, sóc jo la que us observo a través de les lents del zoom fotogràfic mentre vosaltres heu necessitat sols una mirada fugissera per clissar-me. No sóc ningú, i ho sabeu, ho sé. Per molt que sigui jo la que tingui el poder d’immortalitzar-vos. M’oblidareu tan bon punt m’allunyi uns centenars de metres, em substituireu per altres rostres d’extraterrestres que també us miraran sense mirar-vos. I jo podria dir-vos que jo sóc diferent, que jo us recordaré, per sempre, que us portaré amb mi quan torni a casa, que us tornaré a veure, removent-vos inquiets, quan tanqui els ulls. Però seria mentida, si us ho digués. Però no m’entendríeu, encara que us ho digués. No hi ha traducció possible, impossible, entre éssers que viuen en planetes tan allunyats com els nostres.

Faig la foto, un «clic» fendeix l’aire. Us gireu cap a mi, tots quatre. Em mireu, somrieu. Abaixo la càmera, inútil. Us miro. Somric.

 

 
[Musa 190: Arribo a l’últim text d’aquesta setmana amb una proposta que és inspiració en estat pur: la imatge dels quatre nens que acompanya el text, obra de la Judith Barnés. Moltes gràcies per acceptar fer de musa amb una fotografia tan fantàstica! Feliç cap de setmana ;)]

20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 187] Qüestió de grandesa

20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

 

— Torna’m la pilota!

I el germà gran fa que no, esclafeix a riure, la xuta al seu amic de l’escola.

— Torneu-me la pilota!

I el germà petit comença a córrer rere la bola blanca, amb la valentia de la inconsciència, ignorant el somriure de gall de corral que li dedica l’amic abans de tornar-la al seu germà.

— Torna’m la pilota o li diré al papa!

— Ui, el papa… Quina por!

— Li diré a la mama!

— Espera, que començo a tremolar!

Les amenaces del germà petit s’estavellen contra el germà gran com si fossin una pluja que cau del cel convertida en un xim-xim inofensiu que ni tan sols mulla, com si formessin part de la música d’una pel·lícula muda que algú mira per la televisió amb el volum abaixat. El germà gran agafa la pilota amb les mans, puja d’un salt al banc del parc, alça l’esfera estibant el braç enlaire, tan amunt que el seu germà petit no hi podria arribar ni amb un pal d’escombra.

— Ei, tu, tros de ganàpia! Torna-li la pilota al nostre germà! Ara!

La seva germana gran els observa des de l’altra punta del parc, amb les mans a banda i banda de la cintura, amb les galtes florides de clavells vermells, amb la força de la raó brillant als ulls. El germà gran baixa del banc, torna la pilota al germà petit, fa un senyal al seu amic per marxar del parc. Quines ganes que té, ell també, de ser gran.

 

 
[Musa 187: Per bé o per mal, sempre acabaràs trobant algú més gran que tu, hehe. Relat inspirat per la proposta de MLawye: «força, somriure, valentia, pluja i música». La imatge que acompanya el text es titula «street soccer» i és de mxmstryo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20151127-200_muses-Imatge_Embaras_germa_mare_fill_Montse_Romans-Text_Espera_de_tres_Tere_SM

[Musa 185] Espera de tres

20151127-200_muses-Imatge_Embaras_germa_mare_fill_Montse_Romans-Text_Espera_de_tres_Tere_SM

 

Preguntes sense resposta
espero per descobrir
remous dins de la panxa…
Eh… Germanet, quan neixis… Jugaràs amb mi?

Miro… Però encara no veig res.
Imagino les cares
que acompanyen les vostres veus.
Un grapat de murmuris, dia i nit,
em dieu que m’espereu mentre jo creixo…
Llavors… Quan neixi… Jugareu amb mi?

Mesos que passen, a poc a poc,
o massa ràpid.
Nits en vetlla, sense queixa,
tot sigui per arribar a bon port.
Sento com tu creixes, veig com ell t’anhela…
Estimats, fills meus… Ben aviat, tots, aquí a fora… Amb mi.

 
[Musa 185: Poema inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Montse Romans: «A en Pere, a en Miquel (dins la panxa) i a mi ens agradaria ser muses!». Moltes gràcies per permetre’m regalar-vos unes paraules en aquest moment tan màgic!]

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

[Musa 162] Una tarda al parc

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

 

Et veig a tu, tot just un infant, i em recordes a mi, de nen.

Un tarda jugant al parc, envoltats d’edificis. Els pares asseguts en un banc. Un globus a la mà, el meu germà fent-me la traveta amb unes tisores als dits. Un clec. Una esfera de plàstic vermella, plena d’aire càlid, fugint, amunt, cel enllà, allèn dels núvols i de les fades de la nit.

I fins i tot ara que sóc avi, fins i tot ara que de tots ells ja sols jo resto, la trapelleria em continua dolent.

I és impossible l’oblit.

 

 
[Musa 162: Records d’infància, jocs de nens. Relat inspirat per la proposta de la Srta Taronja: «Nen/a, globus, avi/a, tisores, oblit». La imatge que acompanya el text es titula «The Red Balloon Fifth Avenue» i és de Boss Tweed compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

[Musa 153] Triar pel·lícula

20151014-200_muses-Imatge_IMGP4754_geek_love13_CC2.0_Attribution-Text_Triar_pel_licula_Tere_SM

 

Mira la cartellera del cine. Pòsters de tres per dos intenten temptar-lo amb promeses de colors vius, cartells col·locats amb precisió mil·limètrica sobre les cinc portes d’entrada de l’establiment. Una romàntica? D’acció? De terror? De fantasia? Infantil?

Nens i nenes de sis a deu anys esperen impacients davant de l’última porta, la cua que formen sobresurt del cine i arriba fins a la cantonada. Entre els rostres de la canalla, un grapat d’adults naveguen entre la marea de xerrotejos frisosos. Una mare netejant amb un mocador de paper llavis plens de sucre glas. Un pare cordant les esportives d’uns peus incapaços de parar quiets ni un sol instant. Un avi demanant que se li repeteixi cada frase un mínim de sis cops amb la mà enganxada a l’audiòfon defectuós. Una àvia recordant que després de la pel·lícula caldrà anar directes a casa per poder acabar els deures de l’escola que s’han d’entregar l’endemà.

Donaria el ròlex d’or que llueix a la mà per tenir l’opció de poder afegir-se a la cua sense que els exigents espectadors no el miressin malament, per poder canviar la corbata i les sabates enllustrades pels seus pantalons curts i els genolls pelats. Donaria…

— Senyor, quina voldrà?

Aixeca el dit. Assenyala un dels quatre primers pòsters, qualsevol, què importa? El nen que un dia va ser, trencat a cops de decepcions a mesura que han anat passant els anys, fa el gest de voler-se rebelar, però la seva consciència d’adult no li permet. No hi ha remei ni orgasmes possibles que puguin fer retrocedir el temps viscut. Toca callar, toca tenir paciència, toca esperar… Sense saber què s’espera. Toca. Recull l’entrada aleatòria que li donen. Dóna l’esquena a la infància que continua esperant a l’entrada del cine.

La vida és allò que toca, quan triem sense mirar.

 

 

[Musa 153: Relat inspirat per la proposta de la Montse Pellicer: «M’havia trencat i enganxat massa vegades ara no hi ha remei ni orgasmes possibles tinc paciència i no sé perquè espero». La imatge que acompanya el text es titula «IMGP4754» i és de geek_love13 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150724-200_muses-Imatge_Strawberry_Sauce_quattrostagioni_CC2.0_Attribution-Text_Dinar_en_tres_actes_SM

[Musa 124] Dinar tard en tres actes

20150724-200_muses-Imatge_Strawberry_Sauce_quattrostagioni_CC2.0_Attribution-Text_Dinar_en_tres_actes_SM

 

Són les 15:15, encara dino. He tancat tardíssim. Què ho deu fer?

Acte número 1. He perdut les claus. Sí, ja ho sé: per variar. He apagat els llums, he posat el cartell de tancat, he abaixat la persiana, m’he ajupit per passar tancar el cadenat… I no hi havia clau. Ni a la mà, ni a la bossa, ni a la butxaca dels pantalons. He tornat a aixecar la persiana, he tornat a obrir els llums. He buscat per calaixos i calaixons. M’he enfilat al tamboret per revisar els prestatges més alts. He buscat a dins dels pots de caramels, a dins de les caixes de bombons, a dins del congelador dels gelats. M’he passat més de dues hores buscant. Res. Farta de recerques fútils, he agafat una terrina de gelat de maduixa, m’he assegut darrere el taulell i he començat a dinar. De primer, postres. I de segon?

Acte número 2. La mestra d’en Jan ha arribat just quan estava a punt de tancar. Volia comprar una màquina de fotografiar, de les de debò, volia una reflex amb tots els ets i uts, res de compactes. Quina? «Ara entenc com es deu sentir el teu fill quan es presenta els exàmens sense ni tan sols haver-se llegit el temari… Saps que precisament aquest cap de setmana haig de posar les notes de l’avaluació de final de curs, Rossi? Perquè et puc dir Rossi, oi?» La Rossi, que no es diu Rossi sinó Mercè, però que no ha volgut contradir la professora que té l’aprovat del meu fill a les seves mans, s’ha passat les dues hores següents ensenyant-li tots els models de la botiga. Al final, després d’un cop d’inspiració sobtat, la mestra ha decidit que preferia comprar-se un mòbil. «Això de les càmeres està una mica passat de moda, no?» M’he menjat les càmeres per dinar. Crec que tinc un trosset de plàstic entre les dents. I de tercer?

Acte número 3. Has arribat just quan estava a punt de tancar la parada. Adormit al cotxet, com un osset de peluix acabat de treure de la capsa. La teva mare s’ha alegrat de trobar-me encara i s’ha afanyat a avisar-me que no parlés massa fort, que no et despertés. T’he hagut d’observar en la distància. Els ulls clucs, els cabells de cotó fluix flotant amb la brisa gairebé imperceptible de l’aire condicionat del mercat municipal, la teva panxa pujant i baixar a ritme de somni. La teva mare volia mig quilo de llom de porc, tallat ben finet, tres botifarres de sang, d’aquelles tan bones que em porten des de la Plana, dos-cents grams de carn picada de vedella per fer pilotilles, una bossa de pa sec per tirar a la sopa torrada. Les meves mans servien els encàrrecs de nord mentre de cua d’ull no em perdia cap dels teus moviments. He donat conversa a la teva mare, m’he entretingut a donar-li el canvi, he empaquetat i reempaquetat la comanda fins a quatre vegades abans de posar la carn sobre la vitrina de vidre. La teva mare m’ha dit adéu, pels dos, i se n’ha anat atrafegada. No t’ha mirat ni un sol cop. I de primer?

Són les 15:15, encara dino. He tancat tardíssim. Què ho deu fer?

 

 

 

[Musa 124: Tanquem la penúltima setmana de juliol amb un relat juganer, inspirat per la proposta de la Montse Galera: «Són les 15:15, encara dino. He tancat la botiga tardissim. Què ho deu fer?». La imatge que acompanya el text es titula «Strawberry Sauce» i és de quattrostagioni compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! Amb quina opció et quedes? ;)]

20150702-200_muses-Imatge_Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09_Soren Niedziella_CC2.0_Attribution-Text_Espasa_de_fusta_Tere_SM

[Musa 108] Espasa de fusta

20150702-200_muses-Imatge_Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09_Soren Niedziella_CC2.0_Attribution-Text_Espasa_de_fusta_Tere_SM

 

Creia que tot podia ser resolt a cop d’espasa, des de dracs imaginaris, de set caps i amb alè de foc, fins a bombes caigudes del cel, capaces amb la seva màgia de convertir qualsevol edifici en cendres en pocs segons.

Mentre els seus pares omplien formularis incomprensibles, ell corria d’una punta a l’altra del carrer a on havia viscut tota la vida, sortejant piles de runa i columnes de fum, perseguint els amics que l’atiaven a atrapar-los rugint com bèsties mitològiques sorgides de les llegendes més obscures de la humanitat.

— Sóc sant Jordi, el cavaller!

I l’epítet se subratllava brandant el tros de pal que en la seva imaginació transmutava en una arma afilada d’acer resplendent. Els seus amics el desafiaven amb ganyotes que li feien més riure que angúnia i ell els responia amenaçant-los amb paraules incomprensibles que havia sentit dir als soldats .

— Us esbudellaré de viu en viu, escòria insalubre! Recompteu-vos, rates de claveguera! Obeïu si no voleu que les entranyes dels vostres fills serveixin d’aliment pels nostres gossos!

I reien. Saltaven sobre les pedres del que havia estat la seva escola, sobre les pedres del que havia estat el mercat a on el poble feia vida, sobre les pedres de l’hospital que tantes vides havia salvat. Saltaven i reien. I mentrestant, en la distància, una dona cridava.

 

 

[Musa 108: El text d’avui ve inspirat per una musa que s’ha animat a repetir. El primer relat que em va inspirar era ple de llum i es titulava «No molesteu: escriptora escrivint». El text d’aquest dijous, en canvi, ha nascut recobert de cendres. Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «Espasa, formulari, pedra, angúnia, dona». La imatge que acompanya el text es titula «Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09» i és de Søren Niedziella compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, Magda.]

20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

[Musa 95] Blau immens

20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

 

Era una tarda normal. No feia ni molta calor ni molt de fred. No plovia, però tampoc no feia sol. Sota un cel clapejat de núvols, el pare em va agafar de la mà i em va portar per primera vegada a navegar per l’estany. No era la primera vegada que m’hi duia, però és la primera que recordo.

La «Barca», que a la meva família sempre s’anomenava amb majúscula, en realitat era una petita barqueta de sis pams per metre i mig, amb una pintura de color salmó plena de crostes, que l’únic mèrit que tenia era que l’havia comprat el meu avi a preu de saldo, a un pobre pescador a qui els fills havien decidit tancar en una residència en contra de la seva voluntat, i que cinc anys més tard encara surava.

Devia tenir tres anys, tot i que la meva mare perjura que en tenia menys. Recordo trepitjar aquella superfície de fusta que es movia sota els meus peus com si tingués vida pròpia i arrencar a plorar, recordo la veu de la meva mare pronosticant que ens enfonsaríem a les dues remades i jo imaginant un monstre del llac emergint de les profunditats per engolir-nos sense mastegar, recordo la veu del pare replicant que no cridés el mal temps, que encara se’ns posaria a ploure.

És curiós que recordi les seves veus, però que sigui incapaç de recordar les seves cares. Me les puc imaginar, em puc imaginar la cara sempre riallera de la mare amb les galtes rosades, la mirada sempre decidida del pare enmig d’un rostre colrat pel sol, però no les recordo.

L’únic que recordo d’aquell primera incursió en el món de la navegació és que de sobte es va fer el silenci, que no hi va haver més mal averanys ni recriminacions, que en obrir els ulls al que de debò estava passant al meu voltant, de sobte em vaig veure emmirallat en una superfície d’aigües cristal·lines que copiava el blau del cel i l’omplia de formes sinuoses: pedres mig desdibuixades que treien el nas entre una catifa espessa de fang, arrels colgades d’aigua amb textura de fils de seda, branquillons aquàtics que trencaven la superfície i brillaven orgullosos sota la llum dels petits raigs de sol que s’escolaven entre els núvols de cotó fluix.

Va ser llavors, allà, envoltat de blau i de silenci, quan vaig decidir que de gran seria pintor, que un dia seria capaç d’atrapar sobre el llenç aquell blau immens que no existia en la meva caixa de plastidecors.

Només tenia tres anys. La meva mare perjura que en tenia menys.

 
[Musa 95: Relat inspirat per la fotografia d’un detall de l’Estany de Banyoles que acompanya el text, obra de la Cris Paye.]