20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

[Musa 121] Només tu

20150721-200_muses-Imatge_A_heart_is_not_judged_by_how_much_you_love_Beverley_Goodwin_CC2.0_Attribution-Text_Nomes_tu_Tere_SM

 

Tu. T-U. Només una «T» i una «U». Només tu, tu, tu, tu,… Només tu fas que se’m dibuixi un somriure idiota a la cara. Només tu provoques que mitja biblioteca em miri com si m’hagués tornat boja perquè he començat a cantussejar sense adonar-me’n. Només tu tens el poder de fer que les hores es facin eternes quan no hi ets i que es converteixin en nanosegons fugissers quan estem junts. Només tu pots fer-me sospirar per una mirada, per un floc de cabells adormit sobre el coixí, per un centímetre de pell bruna amb sabor d’onada, per un murmuri a cau d’orella amb aroma de torrades i melmelada de gerds. Només tu omples la meva llibreta de cors perfilats amb llavis de passió. Només tu, tu, tu, tu,… Només tu. Tu. I jo.

[Musa 121: Relat inspirat per participar en l’encontre de tornada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «tu», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! ;) La imatge que acompanya el text es titula «A heart is not judged by how much you love; but by how much you are loved by others – L. Frank Baum, The Wonderful Wizard of Oz» i és de Beverley Goodwin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 7] Tempus fugit

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

Sempre li havien dit que els somnis eren pels Altres. Ella havia de córrer, córrer i córrer. Era el que calia fer. Era el que s’havia de fer. Era el que era necessari que es fes.

En el País del Temps Fugitiu, tothom corria… Excepte els Altres.

Ningú no recordava quan havia començat la cursa, ni perquè, però tots els Nostres sabien que un dia sense córrer era un dia perdut, impossible de recuperar.

Per això els Altres, que no corrien, eren menystinguts i apedregats.

Ella no era un Altre. Ella era un dels Nostres. I corria. Corria com la que més. Tan corria, i tan volia córrer, que el dia que es va despertar i es va descobrir les puntes dels dits del peu de color blau no es va immutar.

En el País del Temps Fugitiu no hi havia temps per somiar, ni per preocupar-se per dits de color blau.

L’endemà es va descobrir una taca blava darrere del taló. El dia següent, el blau li havia arribat als turmells. Dia a dia, el blau li va començar a pujar per les cames. Va ascendir pels bessons, els genolls, les cuixes i els malucs. Va tenyir-li el baix vendre, va saltar fins el melic, li va pujar pels flancs i li va cobrir les sines. Els braços es van omplir de blau, des de les espatlles fins a les ungles dels dits. El coll, els llavis, el nas aguilenc, les galtes. Els ulls es van poblar de reflexos d’aigua i els cabells es van convertir en una imitació d’ones marines.

Tots els senyals van ser ignorats.

Els Nostres no abandonaven mai la cursa. Ella era dels Nostres. I Ella va continuar corrent, corrent i corrent. Parant només per menjar i dormir. Parant només per menjar quan els científics van dissenyar una màquina que permetia córrer adormit. Però la màquina tenia efectes secundaris. A vegades provocava miratges en plena cursa.

I ella a vegades creia veure Altres que la miraven amb compassió.

Altres sempre quiets. Altres ignorants de la distància inabastable entre ells i el Temps Fugitiu, cada dia més i més gran. Altres que havien abandonat la cursa abans de començar. Altres que deixaven que el Temps els guanyés la partida sense presentar batalla.

Pobres Altres.

En el País del Temps Fugitiu només els Nostres sabien que calia córrer, sempre, perquè el Temps no s’atura, mai, i els Altres eren uns babaus, curt de mires.

I Ella va continuar corrent. Es va fer gran. Va conèixer un home de groc. Van tenir fills de color verd que també es van fer grans, que van conèixer noies de color violeta, que van tenir fills de color marró. Un dia, la vella de color blau es va morir. La van treure de la màquina. Hi van posar un dels seus néts marrons. I la cursa va continuar, perquè córrer era l’únic que importava. Només els Altres van plorar.

I algú els va llençar una pedra.

En el País del Temps Fugitiu tampoc no hi havia temps per plors.

 

[Musa 7: Relat inspirat pel dibuixet que acompanya el text, obra d’en Ramon Navarro Bonet. Moltes gràcies per fer de «muso», Ramon!]