20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

[Musa 168] Símbol perfecte

20151104-200_muses-Imatge_Platja_nocturna_Mati_Gonzalez-Text_Simbol_perfecte_Tere_SM

 

Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

 

 
[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

[Musa 164] Dues maletes de pell

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

 

Dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra. Una plena de roba, de roba d’home. L’altra plena de guies de viatges, de mapes, d’àlbums de fotografies amb paisatges de mig món com a teló de fons i dues cares somrients en primer pla.

Dos somriures irrepetibles.

La noia s’allunya del container, de les maletes, dels records. Els talons de les seves sabates repiquen sobre l’empedrat mentre els seus passos l’allunyen del portal, del carrer, del barri. Un tren, a l’estació, aturat. Un bitllet de destí incert, comprat a la babalà. S’asseu al costat de la finestra, la mirada perduda més enllà del vidre entelat del vagó, les mans buides sobre la falda. Un xiulet inexistent, el comboi es posa en moviment. L’estació es fa petita, l’andana, la ciutat. Tot es fa petit, tot…

Tot no.

 

 

[Musa 164: El penúltim text del mes d’octubre parla de viatges, on no totes les distàncies es mesuren en metres. Relat inspirat per la proposta de la Maria Rosa: «dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcases» i és de William Warby compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

[Musa 162] Una tarda al parc

20151027-200_muses-Imatge_The_Red_Balloon_Fifth_Avenue_Boss_Tweed_CC2.0_Attribution-Text_Una_tarda_al_parc_Tere_SM

 

Et veig a tu, tot just un infant, i em recordes a mi, de nen.

Un tarda jugant al parc, envoltats d’edificis. Els pares asseguts en un banc. Un globus a la mà, el meu germà fent-me la traveta amb unes tisores als dits. Un clec. Una esfera de plàstic vermella, plena d’aire càlid, fugint, amunt, cel enllà, allèn dels núvols i de les fades de la nit.

I fins i tot ara que sóc avi, fins i tot ara que de tots ells ja sols jo resto, la trapelleria em continua dolent.

I és impossible l’oblit.

 

 
[Musa 162: Records d’infància, jocs de nens. Relat inspirat per la proposta de la Srta Taronja: «Nen/a, globus, avi/a, tisores, oblit». La imatge que acompanya el text es titula «The Red Balloon Fifth Avenue» i és de Boss Tweed compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

[Musa 152] Perspectiva

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

 

Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.

Me’n vaig.

Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.

Me’n vaig, més enllà.

Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.

Algun dia tornaré, però ja no seré jo.

 

 
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150922-200_muses-Imatge_Sold_CastawayVintage_CC2.0_Attribution-Text_Bagul_de_tresors_Tere_SM

[Musa 137] Bagul de tresors

20150922-200_muses-Imatge_Sold_CastawayVintage_CC2.0_Attribution-Text_Bagul_de_tresors_Tere_SM

 

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, amb frontisses rovellades que xerriquen en girar i un pany sempre obert, sense clau.

Hi guardo el teu primer somriure.

I el teu primer plor. I el primer dia que em vas dir «papa». I l’últim cop que em vas deixar acompanyar-te a l’escola amb la teva petita mà resguardada dins del meu palmell d’adult. El que ni una tempesta huracanada hauria pogut descloure, ho van fer quatre paraules pronunciades pels teus llavis d’infant: «ja sóc massa gran».

Hi guardo la primera mirada de la teva mare.

Entre decidida i avergonyida, entre atrevida i insegura. Entre el joc i la promesa, entre el només avui i per sempre. I el seu últim respir, amb el rostre solcat d’arrugues, la pell flàccida i trencadissa, els ulls enlleganyats i els cabells canosos, la boca desdentada, les orelles sordes, els llavis plens de llum.

Tinc un bagul ple de tresors. Un bagul gran, de fusta massissa, a on em tancaré quan la senyora de la dalla truqui a la porta. Si se m’ha d’emportar, que se m’endugui, bressolat entre records.

 

 
[Musa 137: El segon text d’aquesta setmana està inspirat per una musa repetidora. La seva primera proposta va ser «Sobredosi» i va servir per escriure el text «Doctor». De la seva segona proposta, n’ha nascut un altre microrelat. Text inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Tema: “Envellir”». La imatge que acompanya el text es titula «Sold» i és de CastawayVintage compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa!]

20150715-200_muses-Exclusiu_aniversari-Imatge_Bodie_Island_Lighthouse_William_Greene_CC2.0_Attribution-Text_T_escric_Tere_SM

Protegit: T’escric (exclusiu muses «13-31»)

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps ;) Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

[Musa 103] Mentre escrius

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

 

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150604-200_muses-Imatge_Hoa_Lo_Prison_Staffan_Scherz_CC2.0_Attribution-Text_Perque_si_Tere_SM

[Musa 89] Perquè sí

20150604-200_muses-Imatge_Hoa_Lo_Prison_Staffan_Scherz_CC2.0_Attribution-Text_Perque_si_Tere_SM

 

Completa el conte:
«Aquell dimarts et vaig matar…»

… Perquè tenia por.

Perquè no hi havia boca més bonica
que la teva.

Perquè no hi havia amor més gran
que el teu.

Perquè no hi havia ésser més perfecte
que tu.

Perquè eres massa per a mi
perquè no mereixia un conte de fades amb final feliç
perquè et vaig suplicar que m’abandonessis
i no te’n vas anar.

Perquè sóc tragèdia
grega.

Perquè sí.

 

***

 

Porque sí
 
Completa el cuento:
«Aquel martes te maté…»

… Porque tuve miedo.

Porque no había sonrisa más bonita
que la tuya.

Porque no había amor más grande
que el tuyo.

Porque no había ser más perfecto
que tú.

Porque eras demasiado para mi
porque no merecía un cuento de hadas con final feliz
porque te supliqué que me abandonaras
y no te fuiste.

Porque soy tragedia
griega.

Porque sí.

 
 
[Musa 89: Poema inspirat per la proposta de Megustaescribir: «Completa el cuento: “Aquel martes te maté…” #microcuento». Poema escrit originalment en castellà i traduït al català. Aquest text també serveix per donar resposta al repte d’en Salvador Riera de publicar tres poemes durant tres dies per continuar una cadena poètica propagada a través del Facebook. La imatge que acompanya el text es titula «Hoa Lo Prison» i és de Staffan Scherz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

 

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.

Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.

La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.

«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.

I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.

 

 
[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]