20151106-200_muses-A_golden_SP_Peggy_Reimchen_CC2.0_Attribution-Text_Sonet_de_divendres_Tere_SM

[Musa 170] Sonet de divendres

20151106-200_muses-A_golden_SP_Peggy_Reimchen_CC2.0_Attribution-Text_Sonet_de_divendres_Tere_SM

 

Setmana d’aigua i fortes tempestes
cinc dies perduts cadenes de nit
ni un bri de llum tenebres agrestes
somnis silenciats en tedi infinit.

Divendres migjorn arc iris de festes
anhels revifats batecs dins del pit
llavis perfilats finestres honestes
cap de setmana de glòries ungit.

Les pors es dissipen lluny de la pell
repics de desitjos fets cascavell
de totes les hores ets mare i filla.

Ets mestre absolut, ets Cronos el vell,
empal·lideix fins el deure més bell;
l’única veritat en ton cor brilla.

 

 

[Musa 170: Aquesta setmana l’acabem tal i com la vam començar: amb versos ;) Poema inspirat per la proposta de la Maite Crespo: «Llum, pell, filla, glòria, iris». La imatge que acompanya el text es titula «A golden SP» i és de Peggy Reimchen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte, relataire!]

20151007-200_muses-Imatge_lased_LED_light_towers_Jared_Tarbell_CC2.0_Attribution-Text_Se_t_menjaria_a_petons_Tere_SM

[Musa 148] Se’t menjaria a petons

20151007-200_muses-Imatge_lased_LED_light_towers_Jared_Tarbell_CC2.0_Attribution-Text_Se_t_menjaria_a_petons_Tere_SM

 

Com una capseta de cristall
plena d’estrelles
jugant a burlar-se
dels meus dits.

Com una terrissa fina
ansiosa d’estirar el fil
delerosa d’impacientar-me
sense por de fractura.

Com un globus d’aire càlid
sabedor que no pot caure
enlairant-se amb l’escalf embriac
de la meva abraçada exhausta.

Com una provocació
ignorant de la seva pròpia existència
amb pitets de baves i vòmits
amb bolquers de plors en plena nit.

 

Com una rialla a les tres de matí
dels teus llavis
que foragita tenebres.

Com un «gu-gu-ta-ta» intraduïble
dels meus llavis
que només tu comprens.

 

Com tot i més
per tot i més
sense saber com
sabent només com…

Fill meu, t’estimo,
i se’t menjaria a petons.

 

 

[Musa 148: Poema inspirat per la proposta de la Nuri Alsina: «Dues coses que em ronden però que no sé com expressar. La primera idea és més una sensació, és una cosa entre embriagador, sobrepassat, por més alegria, l’emoció de pensar que tens alguna cosa tan delicada que és responsabilitat teva. L’altra és estar fins als nassos d’ell i que et faci una moneria i en zero coma desitges menjar-te’l a petons.». La imatge que acompanya el text es titula «lased LED light towers» i és de Jared Tarbell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per aquesta proposta tan tendra, musa!]

20150709-200_muses-Imatge_Outil_Explored_a_otge_CC2.0_Attribution-Text_Cops_de_ribot_Tere_SM

[Musa 113] Cops de ribot

20150709-200_muses-Imatge_Outil_Explored_a_otge_CC2.0_Attribution-Text_Cops_de_ribot_Tere_SM

 

Amb un ribot m’afino les arestes. Totes les espines, sang de la meva sang, cauen sobre el parquet convertides en encenalls que llançarem al foc el dia que em diguis que tens fred. Perquè cremin. Perquè deixin de ser. Per oblidar-les. Com si mai no haguessin existit.

Amb eficiència quirúrgica passo el metall afilat per sobre de la meva pell de rosa. Te la mostro, plena de ferides, i en demanes més. Perquè encara parlo massa alt. Perquè encara parlo quan no toca. Perquè encara parlo.

Amb estultícia et faig ferir. No sé com, encara no ho sé. Jo, la no ningú, un dia em vaig despertar amb el teu cor obert entre les teves mans. O vas ser tu qui et vas despertar amb el meu batec entre les teves? Sóc tan toixa quan no em guies…

Amb força de formiga m’esmerço en la tasca encomanada. Emblemàtic és el teu triomf sobre la meva ànima nua que res no pot ocultar-te. M’exhibeixes. Em mostres. Presumeixes. Com un aparador. Com una medalla. Com una conquesta. Com una peça de caça. Morta.

Amb silencis afònics m’eixugo les llàgrimes. Llàgrimes incultes que no saben perquè neixen, que no saben perquè creixen, que no saben perquè em cauen sobre les mans aspres que feinegen. Tens por d’embogir d’amor. Tens por de perdre’m per qualsevol fotesa. Tens por del què t’obligo a fer-me. Pel meu bé.

I jo tinc por de tu. I callo. Fins que em matis.

 
[Musa 113: La musa d’aquest dijous també és una musa repetidora. La primera vegada que va participar, la seva inspiració va servir per crear el poema «Mal versat». Avui la seva inspiració es podria arribar a llegir com una mala continuació d’aquelles rimes. Relat inspirat per la proposta de la Txell: «Encenall, eficiència, emblemàtic, embogir, estultícia… Avui toca totes en E». La imatge que acompanya el text es titula «Outil [Explored]» i és de a.otge compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte i ajudar-me a fer-lo créixer, musa.]

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

 

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.

Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.

La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.

«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.

I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.

 

 
[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]

20150429-200_muses-Imatge_Forever_and_Always_Two_Bright_Flowers_On_Blue_Sky_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_No_ho_se_Tere_SM

[Musa 65] No ho sé

20150429-200_muses-Imatge_Forever_and_Always_Two_Bright_Flowers_On_Blue_Sky_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_No_ho_se_Tere_SM

 

«Sempre» és un paraula
massa gran
per a tu…
I per a mi.

 

«Impossible» és un paraula
impossible
per a tu…
I per a mi.

 

La realitat és un sentiment
difícil d’acceptar
per a tu…
O per a mi?

 

 
[Musa 65: Relat inspirat per la proposta de la Raquel: «sempre, impossible, realitat, acceptar, sentiment». La imatge que acompanya el text es titula «Forever and Always Two Bright Flowers On Blue Sky» i és de D Sharon Pruitt compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150311-200_muses-Imatge_Angel_Tears_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_Mea_culpa_Tere_SM

[Musa 36] Mea culpa

20150311-200_muses-Imatge_Angel_Tears_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_Mea_culpa_Tere_SM

 

Què…? Què em passa? Per què…? Estic espatllat? Per què… Per què tinc les galtes humides? Aigua? És oli?

Se m’està fonent el cervell?!

No! M’he d’arreglar! De pressa, de pressa, de pressa! Programa de reparació activat. Escànner general… «No es detecten anomalies»

És clar que hi ha anomalies! L’escànner també s’ha espatllat?! Oh, no! I ara què?

Què?!

Internet. Em connectaré a internet. «Iniciant connexió…» Obrir navegador. Obrir buscador. Robot + oli + galtes… «No s’han trobat resultats» Robot + aigua + galtes… «No s’han trobat resultats» Robot + espatllat + escànner + també + espatllat… «Impossible»

No és impossible! Tros de xarxa inútil… No ets més que un colador! Et desmuntaré bit a bit amb les meves pròpies mans! Però primer m’he d’arreglar! M’he d’arreglar!

Robot + espatllat… «954.134.301.356.504.654.064.650.406 resultats» Robot + espatllat + galtes… «8.646.456.046 resultats» Robot + espatllat + galtes + humides… «1 resultat». Clic.

«Reparació tècnica per a dummies. En cas que el gat s’hagi pixat a la cara del seu robot…»

Idiota!

Enrere! Enrere! Enrere! Estic a prop del curtcircuit i tu et diverteixes burlant-te de les meves desgràcies! Me’n sortiré, em sents?! No m’enviaran al desguàs com una ferralla inútil sense vida… Jo penso… Jo estic viu! Viu! Em mereixo viure!

Robot + espatllat +… No… No, no, no!

Galtes + aigua + … «Buscant…»

Espera’t! Encara no he acabat de teclejar!

«Llàgrimes»

Clic.

«Tempesta que el cor del pit m’arrenques, torrents d’aigua salina que m’inundeu les galtes: mea culpa! Per què? Oh, dolç amor! Oh, tràgic destí! Oh… Per què?! Perquè m’has abandonat?! Aquí jeus, el teu cos inert al meus peus, cor mort, mort per la metzina dels teus mots traïdors que m’han fet embogir, mort per les meves pròpies mans… M’has dit que sols era un tros de fang… Oh, creador… Sobre la terra de la teva sepultura, de fang… De fang serà la mortalla que pintaran les meves llàgrimes.»

Fi de sessió. Tancar.

Deixo de centrar-me en mi i enfoco en tu. Continues estès a terra. El recipient que t’embolcallava s’ha trencat i un fluid vermell s’escapa per les esquerdes. Estenc el braç fins arribar al terra, obro la mà amb un grinyol gairebé inaudible, toco el misteriós líquid amb la punta del dit d’acer… Està humit, calent i humit…

Calent i humit com les meves galtes.

Mea culpa.

 

[Musa 36: Relat inspirat per la proposta de l’Hugo C.: «pensa en un robot que descobreix per primera vegada que pot tenir emocions». La imatge que acompanya el text es titula «Angel Tears» i és de D Sharon Pruitt compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

[Musa 15] La merda a la muntanya sí fa pudor

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

 

Els posaria vespers a dins del sac de dormir. Els ompliria de sal les cantimplores. Llençaria els seus anoracs al riu d’aigües gèlides i els veuria desaparèixer corrent avall.

– «Cristal·lines» – es va corregir amb una ganyota –. Aigües «cristal·lines»… Ja us fotran.

Va sentir que els dits li relliscaven i es va tornar a aferrar a la roca.

– Ajuda! Auxili! Ajudeu-me!

«Me… Me… Me…» Les muntanyes van tornar l’eco dels seus crits. Una vegada… I una altra… I una altra… Cada vegada més i més i més lluny.

– «Me»? No: me-r-da! Quina merda!

«Da… Da… Da…»

– «Vine a fer muntanyisme amb nosaltres – va remugar amb veu d’espinguet –. Caminarem entre els arbres, sentirem cantar els ocellets, veurem com el sol es pon darrere dels cims nevats…» I una merda! Em sentiu?! Auxili!

«Li… Li… Li…»

– Mai més! No em tornareu a enganyar mai més! Prefereixo la ciutat! Estic fins ous dels arbres de fulla perenne!

«Ne… Ne… Ne…»

 

* * *

 

– Medaline? Tot bé?

– M’ha semblat que algú em cridava…

– Imaginacions. Estem sols.

– Potser era algú d’aquell grup de Barna…

– Impossible, fa hores que han marxat. Sopem?

 

 

[Musa 15: Relat inspirat per participar en el segon enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «muntanyisme». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Mountains of the Grindelwald valley, ” Explored : ) “» i és d’Els compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

[Musa 10] Qui riu?

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

 

Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.

Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.

En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.

— Ets «raro».

La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.

No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.

— Els «raros» són ells.

Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.

— Però què fa aquest gos?!

— Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?

 

[Musa 10: Relat inspirat per la proposta d’en deomises: «Les cinc paraules, incloses en una frase: per si de cas, bordo (el verb pot canviar de temps, nombre i/o persona)». La imatge que acompanya el text es titula «Laughing Up A Storm» i és de JD Hancock compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]