20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

[Musa 163] Omplir de llum la vida

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

 

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

 

 

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

[Musa 152] Perspectiva

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

 

Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.

Me’n vaig.

Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.

Me’n vaig, més enllà.

Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.

Algun dia tornaré, però ja no seré jo.

 

 
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150731-200_muses-Imatge_Espejo_retrovisor_Nacho_CC2.0_Attribution-Text_Present_instant_Tere_SM

[Musa 129] Present instant

20150731-200_muses-Imatge_Espejo_retrovisor_Nacho_CC2.0_Attribution-Text_Present_instant_Tere_SM

 

Joc de miralls. El principi i la fi. El yin i el yang. L’explosió del big bang. Els teus ulls en els meus ulls, les teves mans en les meves mans, la teva llengua en la meva boca. Tot. Res. Llum. Tenebres foragitades per un esclat incomprensible, els meus dits enarbrant-se en l’escorça dels teus braços. Més. Molt més. Estrelles apagades, en derrota. Lluna nova, fosca. Desig incontrolable desafiant la raó del temps. I la roba, perduda, en algun racó de la memòria.

 

 

[Musa 129: Últim divendres de juliol: últim divendres abans de vacances! Relat inspirat per la proposta de l’Alicia Gili: «Un instant entre 13 i 31, uns segons en que nasqué el més enllà de les estrelles, el magma inicial dels temps, i que donà pas a la llum i la lluna. Un instant entre el 13 i 31!». La imatge que acompanya el text es titula «Espejo retrovisor» i és de Nacho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, relataire!]

20150715-200_muses-Exclusiu_aniversari-Imatge_Bodie_Island_Lighthouse_William_Greene_CC2.0_Attribution-Text_T_escric_Tere_SM

Protegit: T’escric (exclusiu muses «13-31»)

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

 

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

 

***

 

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

 

 

 

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps ;) Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150626-200_muses-Imatge_la_pequeña_saltamontes_Agustin_Ruiz_CC2.0_Attribution-Text_Essencia_Tere_SM

[Musa 104] Essència

20150626-200_muses-Imatge_la_pequeña_saltamontes_Agustin_Ruiz_CC2.0_Attribution-Text_Essencia_Tere_SM

 

L’essencial?
Dos gots d’aigua clara
un crostó de pa.

L’essencial?
La teva presència
en el meu respir.

L’essencial?
Confiar en el cosmos
saltar sense xarxa.

L’essencial?
A mi m’ho preguntes?

El teu cor ho sap
massa bé ho saps.

 

 

[Musa 104: Últim divendres de juny i últim text d’aquesta setmana! El poema d’avui està inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «Essencial, presència, saltar». La Judit ja havia participat en el projecte inspirant una petita escena de teatre titulada «Pizza per a dos» i va decidir repetir responent a la crida extraordinària que vaig fer per celebrar el meu aniversari. La imatge que acompanya el text es titula «la pequeña saltamontes» i és d’Agustín Ruiz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa per segona vegada, Judit, i molt bon cap de setmana a tots!]

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

[Musa 103] Mentre escrius

20150625-200_muses-Imatge_NASA_Goddard_Space_Flight_Center_CC2.0_Attribution-Text_Mentre_escrius_Tere_SM

 

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon_Poema_escrit-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

[Musa 84] Finestra d’aire

20150528-200_muses-Imatge_Escola_Escriptura_Ateneu_Barcelones_Finestres_al_mon-Text_Finestra_d_aire_Tere_SM

 

Què em diu una finestra
sinó recordar-me que hi ha vida
més enllà del claustre que respiro?

Obre els porticons
deixa que repiquin amb la tempesta.
Envia les invitacions
deixa que entri l’aire presta.

La finestra sóc jo, no ho veus?
La finestra mirant-me; a mi.

 

 

[Musa 84: Poema inspirat per participar en la proposta de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès «Finestres al món»: «L’Escola d’Escriptura us proposa un exercici literari. Del 18 al 29 de maig, trobareu una FINESTRA OBERTA AL MÓN al vestíbul de la 4a planta de l’Ateneu Barcelonès. És una obra realitzada per la il·lustradora Glòria Falcón, exalumna de l’Escola. Allà hi podreu penjar en paper els vostres textos, de ficció o no-ficció, inspirats en allò que us suggereix la mirada per una finestra. Poden ser poemes, poemes visuals, contes breus, microrelats, cançons o qualsevol text narratiu senzill. Al costat de la finestra haurà una tauleta on hi trobareu xinxetes; només cal triar un lloc on penjar el vostre text. També hi haurà material per si voleu escriure el text allà mateix». La imatge que acompanya el text és una fotografia del plafó a on hi ha la il·lustració de la Glòria Falcón: el meu poema és el foli de color groc que hi ha penjat a sobre del marc de la finestra.]

20150414-200_muses-Imatge_Un_sentiment_Sara_CC2.0_Attribution-Text_Pizza_per_a_dos_Tere_SM

[Musa 54] Pizza per a dos

20150414-200_muses-Imatge_Un_sentiment_Sara_CC2.0_Attribution-Text_Pizza_per_a_dos_Tere_SM

 

Nit. Escenari dividit: al mig un menjador, a la dreta una habitació, a l’esquerra un bany. Com a banda sonora, se senten càntics futbolístics pel carrer. Taula parada en un racó del menjador, amb dues cadires, dues cerveses, una pila de tovallons de paper i una caixa de pizza. Un rellotge de paret. Sofà al racó contrari del menjador, davant d’una televisió apagada d’esquena al públic. Darrere del sofà, un parell de banderes del Barça. NOIA vestida amb xandall i cabells recollits en una cua de cavall.

 

NOIA (va d’un cantó a l’altre del pis, passa revista amb una petita llibreta a la mà i un bolígraf amb el que va tatxant coses de la llista que té a les mans) — Pizza. Tingui. Televisió. Tingui. Partit. (Engega el televisor i se sent una retransmissió esportiva) Tingui. (Torna a tancar el televisor) Pintures (agafa unes ceres de la taula i es pinta dues franges blaugranes a les galtes). Tingui. Convidat… (Mira al seu voltant, mira el rellotge, sospira i es deixa caure al sofà) No tingui. Mira que com ara no vingui…

 

Se sent un timbre i la NOIA s’aixeca d’un bot.

 

NOIA — Vinc!

 

NOIA surt d’escena per obrir la porta. Torna un segon més tard amb un NOI engominat vestit amb esmòquing, bufanda blanca i un ram de roses a les mans.

 

NOI (incòmode, mira la pizza de la taula i el pis ple de banderes) — Ho sento. Arribo tard… La ciutat està col·lapsada per culpa del partit. He hagut de fer mil voltes per aparcar… Té, són per tu (li dóna el ram de roses).

NOIA (també incòmode, agafa el ram de roses) — Gràcies. Vas… Vas molt elegant.

NOI — Sí, gràcies. Jo…

NOIA — Em disculpes un moment? Vaig a posar les roses en aigua.

 

La NOIA surt del menjador i es tanca a l’habitació. Llença les roses sobre el llit i treu el mòbil de la butxaca.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Marc! (…) Sí, sí, ja ha arribat, el tinc al menjador. Em començo a penedir d’haver acceptat que m’emboliquessis en una cita a cegues! (…) No m’havies dit que li encantaria veure el futbol? M’he gastat una pasta perquè poguéssim veure el partit per la tele i se m’ha presentat vestit amb esmòquing! (…) Òpera? Que li has dit que m’encantaria que em portés a l’òpera?! Que s’ha gastat una fortuna en les entrades? Però tu què hi tens al cap?!

 

La NOIA penja el mòbil. Es mira al mirall. Obre l’armari, treu un vestit de gala. Corre a netejar-se la pintura de les galtes i comença a maquillar-se. Es fa un monyo i es canvia el xandall pel vestit. Mentrestant, al menjador, sona el mòbil del NOI.

 

NOI (despenjant el mòbil) — Hola, tio (…) Què vol dir que l’has liat? Marc, quina una n’has fet? Que ho havia preparat tot perquè veiéssim junts la final? I m’ho dius ara?! Tu saps la fila que faig? Semblo un pingüí. Em pica tot: amb prou feines puc respirar! (…) Sí, sí, és clar que ho arreglo. Quin remei? A la merda les entrades de primera fila!

 

NOI penja el mòbil. Es treu l’americana, la bufanda, l’armilla. Es descorda el coll de la camisa i s’arromanga les mànigues. Es despentina. Veu les ceres sobre la taula i es pinta les galtes. Obre la caixa de pizza, n’agafa un tall i s’asseu al sofà. Engega la tele i se sent la retransmissió dels locutors anunciant que el partit està a punt de començar. S’obre la porta de l’habitació i la NOIA en surt feta una princesa. El NOI fa un bot i li cau el tros de pizza a sobre de la camisa blanca.

 

NOI (agafa un tovalló de paper i comença a netejar-se la camisa) — Merda, merda, merda…

NOIA — Tot bé?

NOI — Sí, sí, tot bé…

NOIA — No anàvem a l’òpera?

NOI — Sí, sí, és clar… El bany?

 

La NOIA assenyala la porta i apaga el televisor. El NOI recull la seva roba de sobre el sofà i s’hi tanca. Agafa el mòbil amb cara d’enfadat.

 

NOI (parlant al mòbil) — Marc, però tu no m’has dit que volia veure el partit?! Ha aparegut al mig del menjador vestida per matar i m’ha atrapat engolint pizza com un energumen! Què deu pensar de mi? (…) Què vol dir que li has dit que m’havia gastat un dineral en les entrades de l’òpera? I no m’ho podies haver dit abans?!

 

El NOI penja el mòbil. Es planta davant del mirall. Comença a netejar-se les galtes, es torna a pentinar. Es corda la camisa i es torna a posar l’armilla, la bufanda blanca i l’americana. La taca vermella de la camisa no marxa i la tapa amb la bufanda. Mentrestant, al menjador sona el mòbil de la NOIA.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Hola, Marc. No cal que et preocupis per res, està tot arreglat (…) Què vols dir que es pensava que ens quedaríem a veure el partit? Com ho sap? Què vol dir que tu li has dit? I per què li has dit?! Deu pensar que sóc una figa-flor que canvia d’opinió amb el vol d’una papallona. Quina vergonya!

 

La NOIA penja el mòbil, agafa les ceres de colors de la taula i es tanca a la seva habitació furiosa. Es torna a pintar les galtes, es desfà el monyo, es torna a fer la cua de cavall i es treu el vestit per tornar-se a posar el xandall. El NOI i la NOIA obren les respectives portes alhora per tornar al menjador i es queden glaçats en veure’s. Tornen a tancar la porta, treuen el mòbil i marquen alhora.

 

NOI i NOIA (a l’uníson) — Marc!

VEU EN OFF — El número marcat no existeix o està fora de cobertura. Torni a intentar-ho més tard.

 

El NOI i la NOIA pengen el telèfon i tornen al menjador titubejants.

 

NOI — Futbol?

NOIA — Òpera?

NOI — No, i ara… El què tu vulguis.

NOIA — No, i ara, el què vulguis tu.

NOI — Si vols, podem anar a l’òpera. A mi no m’importa i sé que a tu t’encanta.

NOIA — Que a mi m’encanta l’òpera? Des de quan?

NOI — En Marc m’ha dit que… No t’agrada l’òpera?

NOIA — No gaire, la veritat. Si vols podem quedar a veure el partit. Sé que estaves esperant la final amb candeletes i…

NOI — Jo? La final? Si ni tan sols sé contra qui juga el Barça.

NOIA — Però a mi en Marc m’havia dit que… Crec que ens ha ben enredat a tots dos.

NOI — Crec que en això sí estem d’acord (riu). Potser val més que me’n vagi.

NOIA — Home, ja que ets aquí… Un tall de pizza?

NOI — M’encanta la pizza.

NOIA — Si, ja ho he vist. T’has posat una bona medalla (riu assenyalant la taca de tomàquet)

NOI — Sí, ja… Sóc una mica manasses.

NOIA — I si tornem a començar?

 

Es miren uns segons en silenci. El NOI s’avança i fa dos petons a les galtes de la NOIA.

 

NOI — Hola, sóc en Julià.

NOIA — Hola, sóc la Xènia. (Agafa la caixa de pizza de la taula i li ofereix) Un tall de pizza?

 

El NOI agafa un tall de pizza. Els focus s’apaguen i l’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 54: Relat inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «El vol d’una papallona, respirar, banda sonora». La imatge que acompanya el text es titula «Un sentiment» i és de Sara compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

[Musa 47] 6000!

20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

 

Com una nena davant l’aparador d’una botiga de joguines, et descobreixes embadalida davant del número rodó. T’atrapen les seves formes sinuoses, els zeros per tres cops repetits, el sis que et mira altiu per sobre de l’espatlla… L’espies de cua d’ull. Voldries acostar-t’hi, però no t’hi atreveixes.

«Què pensarà de mi? — et preguntes —. Ell és tant i jo sóc tant… Tant… Tan poc.»

No et cal mirar-te al mirall per reproduir de memòria el teu perfil esprimatxat, la teva ànima sempre negre, el teu… «Punt»… Allà, perdut, sempre caigut, sempre arrossegant-se sota els teus peus. Potser sense ell seria una altra cosa. Tu sola potser encara tindries alguna oportunitat, series esvelta i decidida, però amb… Amb «ell»… Qui vols que se t’acosti?

Sempre crits! Sempre crits i crits i més crits! Sempre multiplicada de forma redundant al final de frases exclamatives!! Tant els costa d’entendre que tu sola ets més que suficient suficient?!!!!

Només els adolescents, alguns, encara et busquen per iniciar diàlegs amables («Ei, tu! Com han anat les vacances?»). Només els infants et tenyeixen de sorpresa («Oh!»). Els adults només se’n recorden de tu per donar ordres («A la taula no es whatsappeja!») i els vells només t’utilitzen per remugar («Si sabéssiu tot el que jo vaig haver de patir perquè vosaltres poguéssiu viure com marquesos…!»)

— Hola.

Estaves tan capficada en el teu monòleg interior que el cor et fa un bot. No t’has adonat dels passos que se t’acostaven i de sobte et trobes cara a cara amb el 6.000 que fa hores que t’ha robat l’enteniment.

— Ho… Hola! — encertes a respondre.

I automàticament comences a maleir-te. «I ara… Per què quequeges?! Pensarà que ets una inútil!»

— Sóc nou — respon el 6.000 aliè al teu soliloqui —. Encara no conec res ni ningú. T’importaria ensenyar-me una mica tot això?

Per un instant et quedes muda. «Jo… Muda?»

— Encantada! — exclames agafant-te amb decisió al braç de l’últim zero —. Benvingut! No podries haver trobat millor guia! T’ho ensenyaré tot, tot i tot!

— Com et dius?

— Exclamació!

— Encantat, jo sóc un número rodó: crec que serem grans amics.

I somriu. Et somriu a tu. I ara sí, aquest com sí… Et quedes definitivament sense paraules.

 
[Musa 47: Relat inspirat per la proposta de @petitscontes_: «et recomano que t’inspiris amb el blog: http://www.saltembenamunt.blogspot.com». Després de navegar una estona pel blog de l’Emma Pérez, he decidit inspirar-me amb l’entrada publicada el 26 de març del 2015: «6000 gràcies!». La imatge que acompanya el text es titula «new life a new beginning» i és de Adriënne compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]