20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

[Musa 195] Màquina feta d’ànima

20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

 

Les lletres repiquen contra el cautxú, deixen l’empremta de la seva grafia sobre el blanc immaculat, avancen en línia recta com un cos d’infanteria ben entrenat.

Màquina d’escriure. Màquina de somnis. Màquina del temps. Màquina feta d’ànima. El món no existiria si no fos per les històries que brollen d’entre les teves tecles.

Sense mots no existiria el passat, ni el futur. No existiria l’Ulisses d’Homer, ni el de Joyce. No existirien Romeu i Julieta ni l’Aneguet Lleig. No existiria el descobriment de l’àtom, ni els whatsapps que els amants s’envien des d’una punta a l’altra del globus terraqüi.

Els somnis eteris es materialitzen en frases plenes de sentit, els impossibles es transformen en solucions plenes d’optimisme factibles de ser portades a la pràctica. Els adéus es converteixen en arreveures mil cops rellegits, els que ja no hi són reviuen per murmurar-nos paraules de consol a cau d’orella que ens omplen les galtes de llàgrimes.

Màquina d’escriure… Massa cor, per tan poca màquina.

 

 
[Musa 195: Acomiadem la segona setmana de desembre amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de BooProotea, juntament amb les paraules: «Màquina d’Escriure, Optimisme, Món, Brollar, Transformar, Solucions». Moltes gràcies per la inspiració… I molt bon cap de setmana! La setmana que ve: última setmana de les 200 muses :D]

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

[Musa 194] Tartana a la deriva

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

 

Vellesa, traïdora, anys, traïdors, vida… Puta vida! Per què tant viure? Per què tant temps?! Per què…? Res! Les mans plenes d’artrosi, el rostre solcat d’arrugues, els genolls queixosos de dolor, l’esquena corbada, els ulls orbs de cataractes… Tot! Tot m’ho has pres! Maleïda vellesa, tu! Tu mil cops maleïda, tu lladre infame! Tot t’ho has emportat, tot! El què tenia… I el què no vaig tenir, mai! Mai! Tots els fanals del meu camí s’han extingit. Ja no hi haurà més cruïlles, ja no existeix la possibilitat de tirar enrere. Els colors que un dia van envoltar-me, ara són negre presó. Els meus peus han oblidat els dies de dansa aferrats als grillons d’un alè miserable buit d’existència. El futur és una paret. I jo, la tartana sense conductor, i sense bèstia… Que ningú no mena.

 

 
[Musa 194: Relat inspirat per la proposta de l’Helena: «vellesa, colors, dansa, paret, fanal». La imatge que acompanya el text es titula «Tartana Catalana o Lira Catalana (segle XIX) al mNATEC, a Terrassa» i és de Friviere compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Unported». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

[Musa 177] Porto, ciutat calma

20151117-200_muses-Imatge_Porto_Portugal_Jaume_Saborit-Text_Porto_ciutat_calma_Tere_SM

 

Som en aquesta foto. Nosaltres som una d’aquestes formigues que hi ha a mà esquerra, a la cantonada, que miren recolzades sobre la barana com l’astre rei es pon sobre les aigües calmes del riu de Porto. O som un dels viatgers del tren que travessa la ciutat i no té temps per mirar més enllà dels rails que s’obren al seu pas. Sí, estem a dins del tren, còmodament asseguts en una de les butaques, a tocar de la finestra, llegint el diari… O millor un llibre… O millor el mòbil. Ens acaba d’arribar un whatsapp… Quan feia que no teníem notícies d’en Joan? Te’n recordes de quan era un nen de bolquers que no aixecava un pam de terra? Te’n…? O som una d’aquestes llumenetes perdudes enmig de la ciutat. Jo sempre he preferit les altures, però tu sempre has volgut tocar de peus a terra… Som un segon segona. El sol s’està ponent. Ho veiem a través de la finestra de la cuina mentre preparem el sopar, mà a mà. Jo poso l’enciam en remull, tu talles el tomàquet, jo trec la cassola del foc, tu poses el plats a la taula. Som un gran equip. Després de quaranta-vuit anys, continuem sent un gran equip. I som en aquesta foto, estem en aquesta foto. Som en aquesta ciutat que no hem visitat mai, estem entre aquestes formigues desconegudes que parlen un idioma que no entendríem… Estem allà, perquè no estem aquí. No som aquí. No, aquí… No.

 

 

 
[Musa 177: El text d’avui viatja fins a Portugal. Relat inspirat per la fotografia de Porto que acompanya el text, obra d’en Jaume Saborit. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

[Musa 175] Paraules de tinta

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

 

Paraules. Paraules escrites en tinta sobre un foli de paper blanc sense marques. Paraules. Paraules que conjuren el so de la teva veu més enllà del record i dels somnis de fum. Paraules. Paraules fantasmagòriques ressonant en l’eco d’un passat inexistent. Paraules. Paraules que voldria suprimir amb un moviment de teclat.

Paraules…

Paraules, tan inesborrables, com tu.

 

 
[Musa 175: Paraules de tinta que sobreviuen les nostres ànimes. Relat inspirat per la proposta d’en Sirius: «Et tindré a les meves oracions. Les meves oracions capturen el teu record. En un paper, en un pensament, en una paraula». La imatge que acompanya el text es titula «ink-stain-texture-15» i és de Max Stanworth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració ;) ]

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

[Musa 174] Punts suspensius

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

 

No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps, temps, temps, temps,… Més temps! Per què? Per què?! Per què ningú no em sent?! Per què ningú no em sent?! És massa, és massa… És massa… Massa… Massa… Massa… Massa!

Més temps… Només… Més temps… Hores, minuts, segons… Segons, amb segons en tindria prou, segons… Només segons… Només un àtom ínfim de temps, només un alè enmig d’un tornado furibund que ho arrossegui tot al seu pas, només un planeta nan perdut en la galàxia interminable, només… Només… Demano tan… Tan… Tan… Demano… Tant?!

Un instant de no res, només, una presa que estronqui l’espiral aspirador, només, una gota de mel que dilueixi el disgust en un miratge de dolçor, només… Només… Només… No… Més… Més.

 

 
[Musa 174: Avui cinc paraules obligatòries i una lletra prohibida. Relat inspirat per la proposta de la Yolanda: «Alè, disgust, galàxia, àtom i espiral. I com a repte opcional no pots fer servir la lletra “c”.». La imatge que acompanya el text es titula «Arts beyond time» i és de Michie.ru compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, escriptora!]

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

[Musa 173] Pi, número infinit

20151111-200_muses-Children_Jumping_Jon_Grainger_CC2.0_Attribution-Text_Pi_numero_infinit_Tere_SM

 

L’important d’aquesta història és que no té final, que el final no importa, que mentre siguis, el final no existeix, que quan el final sigui, tu ja no hi seràs i si no ets… Com pot existir, el què no és?

Tres elefants enfilats en una teranyina, balancejant-se. Quatre pedres hi ha al carrer (jo les sé comptar molt bé). Quinze són quinze, quinze, quinze, quinze… Nou! Si l’esquirol no vol, estira-li la cua a qualsevol!

La sèrie és infinita. La cantarella interminable. Els records es barregen entre tonades gravades amb foc en un punt recòndit de l’ànima que a voltes creus inaccessible, però que es manté, intacte, inalterable, per molt que passin els anys, per molt que passin els temps, per molts que passin per la teva existència; per molt que passi.

Continues sent tu. Ets el nadó que ploraves dins dels bolquers, ets el nen de genolls pelats que es barallava amb els germans, ets l’adolescent amb cara de grans que s’avergonyia de mirar-se al mirall, ets el noi perdut que no sabia què volia fer amb la seva vida, ets l’adult que encara no ho sap… I a qui ja no li importa. Perquè el futur no existeix. Perquè l’ara, l’aquí, aquest instant és tot el què tens. És l’únic que et cal. Hi ha qui creu que ets de Mart i… Què? Ho ets.

Tres, catorze… Lota. Agafa-la i juga.

 

 

[Musa 173: Relat inspirat per la proposta d’en Martí Romani: «La meva musa és de números, encara que jo sóc cent per cent de lletres. A veure quin text neix d’aquesta proposta: Número pi: 3,141592653589793238462643383279502884197169399375105820974944592307816406286208998628034825342117067982148086513282306647093844609550582231725359408128481117450284102701938521105559644622948954930381964428810975665933446128475648233786783165271201909145648566923460348610454326648213393607260249141273724587006606315588174881520920962829254091715364367892590360011330530548820466521384146951941511609433057270365759591953092186117381932611793105118548074462379962749567351885752…». La imatge que acompanya el text es titula «Children Jumping» i és de Jon Grainger compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç aniversari, Martí: per molts anys!]

20151109-200_muses-Silhouette_of_an_Alarm_Clock_zeevveez_CC2.0_Attribution-Text_Lira_de_dilluns_Tere_SM

[Musa 171] Lira de dilluns

20151109-200_muses-Silhouette_of_an_Alarm_Clock_zeevveez_CC2.0_Attribution-Text_Lira_de_dilluns_Tere_SM

 

Llavors no hi ha més son
llavors no hi ha desig que gosi moure’s
per res no hi ha més lloc
importa sols això
i tot allò s’oblida sense coure’s.

 

 
[Musa 171: De vers a vers. La setmana passada vaig acabar amb un «Sonet de divendres» i inauguro la nova setmana amb una «Lira de dilluns». Aquest text és la resposta al repte plantejat per en Josep Pedrals d’escriure un poema amb al·lusions, dixis, anàfores i catàfores. Fa uns mesos vaig escriure un text en prosa sobre el mateix tema «La catàfora, realitat o ficció», però fer-ho en vers és molt més complicat! (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silhouette of an Alarm Clock» i és de zeevveez compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Què us sembla, prova superada? ;)]

20151106-200_muses-A_golden_SP_Peggy_Reimchen_CC2.0_Attribution-Text_Sonet_de_divendres_Tere_SM

[Musa 170] Sonet de divendres

20151106-200_muses-A_golden_SP_Peggy_Reimchen_CC2.0_Attribution-Text_Sonet_de_divendres_Tere_SM

 

Setmana d’aigua i fortes tempestes
cinc dies perduts cadenes de nit
ni un bri de llum tenebres agrestes
somnis silenciats en tedi infinit.

Divendres migjorn arc iris de festes
anhels revifats batecs dins del pit
llavis perfilats finestres honestes
cap de setmana de glòries ungit.

Les pors es dissipen lluny de la pell
repics de desitjos fets cascavell
de totes les hores ets mare i filla.

Ets mestre absolut, ets Cronos el vell,
empal·lideix fins el deure més bell;
l’única veritat en ton cor brilla.

 

 

[Musa 170: Aquesta setmana l’acabem tal i com la vam començar: amb versos ;) Poema inspirat per la proposta de la Maite Crespo: «Llum, pell, filla, glòria, iris». La imatge que acompanya el text es titula «A golden SP» i és de Peggy Reimchen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte, relataire!]

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

[Musa 156] Centenars de milers

20151019-200_muses-Imatge_My_Autumn_World_Has_Been_No_Picnic_Ian_Sane_CC2.0_Attribution-Text_Centenars_de_milers_Tere_SM

 

Es van prometre que serien amigues, per sempre, que s’escriurien, sempre, que mantindrien el contacte, que no serien com aquelles dones que es retroben al cap d’una eternitat sense res més en comú que un grapat de records d’infància.

Durant trenta anys, els missatges van viatjar d’una punta a l’altra del planeta superant centenars de milers de quilòmetres de distància física. Primer en forma de cartes manuscrites, després en converses telefòniques interminables, més endavant amb correus electrònics, missatges de text, whatsapps. Com més ràpida era la connexió, més curtes les frases, més freqüents les paraules, més petits els instants retransmesos gairebé en directe.

Quan al cap de trenta anys la vida els va portar a retrobar-se… No van saber què dir-se. Perquè ho sabien tot, l’una de l’altra, perquè s’ho havien dit tot, l’una a l’altra. L’únic que van poder fer, va ser l’únic que no havien pogut fer en tres dècades de sobte insuportables: abraçar-se.

 

 
[Musa 156: Comencem la setmana amb un text de tardor. Relat inspirat per la proposta de la Montse Catulí: «Es van retrobar després de trenta anys i no van saber què dir-se!». La imatge que acompanya el text es titula «My Autumn World Has Been No Picnic» i és de Ian Sane compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

[Musa 152] Perspectiva

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

 

Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.

Me’n vaig.

Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.

Me’n vaig, més enllà.

Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.

Algun dia tornaré, però ja no seré jo.

 

 
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]