20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

[Musa 182] Prestatgeria de records

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

 

Eres com un aparador ple de lletres. Un mostrari de frases plusquamperfectes, un catàleg complet d’imatges. Eres un poema manuscrit, de rima harmoniosa i mètrica exacta, sobre un cristall translúcid, aparentment sense màcula. Eres un llibre de tinta, imprès, negre sobre blanc, inamovible.

Ets la prestatgeria que vam omplir, els dos, record a record, vivència a vivència, pàgina a pàgina. Ets els ulls desdibuixats que el reflex del mirall del bany malda per oblidar. Ets el faristol perdut, dempeus, enmig d’unes golfes plenes de trastos que només la pols visita, amb una partitura que sols tu podies executar, sonata individual. Ets els pantalons, vençuts i oblidats, al costat de la tassa del vàter, plens de taques, que ni la rentadora no vol.

I jo sols sóc una màquina d’escriure, silent, sospirant pel tacte dels teus dits, encara.

 

 
[Musa 182: Relat inspirat per les cinc imatges que acompanyen el text, obra d’en Joan Lluis Sagués. Moltes gràcies per fer de musa!]

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

[Musa 145] Repic de campanes

20151002-200_muses-Imatge_Espiera_Amparo_Nivard-Text_Repic_de_campanes_Tere_SM

 

Només veig dues portes. Em poso de puntetes, faig ganyotes davant de l’espiera, acluco un ull per afinar la visió de la nineta. Estic segura que he sentit el timbre, però no veig res més enllà de les rajoles de granit que reconec de memòria i de les portes envernissades de falsa caoba dels veïns del davant, tancades.

Un cèrcol de vidre d’un centímetre de diàmetre, quatre metres quadrats de visió, vint-i-sis rajoles. I mitja.

Només veig dues portes, tancades. Ni un bri d’aire es mou entre les quatre parets enguixades de blanc. La planta de cintes verdes que vivia al mig del replà va morir de set l’hivern passat, si hi hagués una bufada de vent, tampoc no la veuria. Enganxo el cartílag de l’orella contra la fusta que les meves mans acaricien des de fa cinc minuts, empremtes suades més enllà del perfil dels dits. Aguanto la respiració, escolto sense sentir res més que el batec del cor que martelleja les costelles que m’empresonen. Silenci.

L’ascensor s’atura al pis de dalt, cortines d’acer franquejant el pas. Repic de campanes.

Obro la porta?

 

 

 

[Musa 145: Últim text de la setmana! Relat inspirat per la fotografia de l’espiera que acompanya el text, proposta conjunta de l’Amparo i en Nivard: «quan algú truca de manera inesperada a la porta». L’Amparo va ser una de les primeres muses a sumar-se al projecte, amb una frase que va servir per improvisar un text titulat «Llum». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, súper família! ;) ]

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

[Musa 143] No ningú

20150930-200_muses-Imatge_wind_in_the_hair_Victoriia_Z_CC2.0_Attribution-Text_No_ningu_Tere_SM

 

Asseguda en un corrent d’aire m’imagino agombolada pel teu esguard. Cabells de foc suren en un buit d’onades mentre els fils dels teus records em fan pessigolles a les galtes recobertes de pigues, isolades. Sento el tacte dels teus dits de cotó de sucre sobre les parpelles closes, les pestanyes entrecreuades. Respiro l’alè dels teus besos insuficients per abeurar dels meus llavis assedegats de sal. Assaboreixo el nèctar de les tardes perdudes entre oceans de tempesta.

Quan obro els ulls, no res.

No ningú.

 

 

[Musa 143: Últim text del mes de setembre! Arribem a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Ester F. Matalí: «Asseguda en un corrent d’aire». La imatge que acompanya el text es titula «wind in the hair» i és de Victoriia Z compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, devoradora de llibres!]

20150923-200_muses-Imatge_Black_Cat_White_Cat_rochelle_hartman_CC2.0_Attribution-Text_Gat_negre_Tere_SM

[Musa 138] Gat negre

20150923-200_muses-Imatge_Black_Cat_White_Cat_rochelle_hartman_CC2.0_Attribution-Text_Gat_negre_Tere_SM

 

Era una sort, ser un gat negre. Anés a on anés, fins i tot els humans més fornits li cedien el pas. A l’hora dels àpats era el primer a ser servit per la mestressa. Si volia caçar un ratolí, només havia de camuflar-se entre les tenebres de la nit. No li calia eriçar el pèl per espantar la canalla insolent, ni mostrar els ullals esmolats, ni desembeinar les urpes afilades. Fes el què fes, ningú no s’atrevia a portar-li la contrària, ningú no li cantava mai les quaranta per malgastar els dies saltant de teulada en teulada, ningú no intentava amanyagar-li l’esquena com si fos un ninot de pelfa.

Era un sort, ser un gat negre, fins que aquells ulls verds s’havien creuat en el seu camí.

Maragdes refulgents, pelatge de mel, des de l’alba fins al jorn a l’interior de la casa, vora la llar de foc, amb una cinta de setí rosa al voltant del coll i un picarol que remarcava el seu caminar sinuós d’una punta a l’altra de la sala. Insolent, la gata no tremolava en veure’l, no fugia al seu pas, no l’escridassava perquè s’allunyés. S’asseia davant del televisor, l’esquena recta, la cua embolcallant-li les potes.

I el gat, domesticat, baixava de la teulada, entrava dins la casa, s’asseia al seu costat. «Meu?»

 

 

[Musa 138: La musa d’avui ha fet un munt de quilòmetres! Relat inspirat per la proposta de la Shaudin Melgar-Foraster: «5 mots de la musa canadenca: gat negre, ulls verds, mel». La imatge que acompanya el text es titula «Black Cat White Cat» i és de rochelle hartman compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per enviar-me una proposta des de tan lluny, musa!]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150320-200_muses-Imatge_Sea_urchin_fabiomarcio_CC2.0_Attribution-Text_Te_n_recordes_Tere_SM

[Musa 43] Te’n recordes?

20150320-200_muses-Imatge_Sea_urchin_fabiomarcio_CC2.0_Attribution-Text_Te_n_recordes_Tere_SM

 

Te’n recordes? Te’n recordes de quan em venies a buscar a l’escola i fèiem marrada per anar a jugar una estona al parc sense que ningú no ho sabés? Quan era petit, eres la traficant dels moments robats, la fada bona que tot ho feia possible.

Vas ser tu qui em va portar a conèixer el mar, la qui em va animar a tocar les onades blaves amb la punta dels dits, la qui em va fer caminar per primera vegada sobre una sorra que cremava com el foc, la qui em va alertar dels eriçons traïdors que s’amagaven entre les roques. Vas ser tu qui em va explicar per primera vegada que al fons de l’oceà, més enllà dels vaixells que es retallaven en l’horitzó, hi havia una màquina de fer sal que treballava nit i dia, nit i dia, nit dia, una màquina capaç d’acomplir qualsevol desig, una màquina per la qual tots els pirates del món sospiraven, malgrat els seus tresors plens de joies.

Vas ser tu qui em va recomanar que, si volia impressionar la Marta en la nostra primera cita, el millor que podia fer era un sopar a casa, els dos sols, amb espelmes i cava i maduixes de postres. Vas ser tu la qui em va animar a demanar-li que es casés amb mi i em vas regalar per l’ocasió l’anell que l’avi t’havia donat tants anys abans. Vas ser tu qui em va eixugar les llàgrimes quan vaig sortir al passadís de l’hospital amb el meu primer fill en braços, embolicat amb una tovallola blanca que en feia tres com ell.

Te’n recordes? Em col·loco al teu davant, t’obligo a mirar-me sense veure’m. Els teus ulls em diuen que no, que no se’n recorden, i les meves parpelles s’omplen de llàgrimes.

Avui sóc jo qui voldria poder-me convertir en una fada bona capaç de fer realitat qualsevol desig, qui voldria ser prou valent com per endinsar-me en les profunditats del mar per trobar la màquina que fa sal, nit i dia, nit i dia, nit i dia, qui voldria poder donar-te un anell màgic que et guiés entre les ombres i t’indiqués el camí de retorn. Però no sóc res de tot això, ni tinc res del què voldria, i com a únic remei possible, sols sóc capaç d’abraçar-te. I tu somrius com a resposta. I m’abraces. Però no m’abraces a mi. Però no em somrius a mi.

I no te’n recordes.

 

[Musa 43: Relat inspirat per la proposta de la Imma Molist: «onada, roca, traficant, sopar, cava i joies». La imatge que acompanya el text es titula «Sea urchin» i és de fabiomarcio compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

[Musa 32] Alexandre

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

 

L’Alexandre era un nen normal. Un nen de quatre anys normal. Un nen de quatre anys normal que quan caminava pel carrer, agafat amb tendresa de la mà de la seva mare, amb la mà que li quedava lliure assenyalava tot el que li passava per davant amb el front arrugat d’incomprensió. «Per què els núvols floten en el cel?» «Per què els gossos van despullats?» «Per què tenim ungles a les puntes dels dits?»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen una mica rodanxó normal. Un nen una mica rodanxó normal que, quan es trobava amb l’encontre d’un dels seus amics, es deixava anar de la mà de la seva mare i corria rebent en la seva direcció, plogués o nevés, ventés o fes sol. «Alex, torna aquí! No pots travessar el carrer tot sol! Encara t’aixafarà un cavall!»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen que vivia en un castell normal. Un nen que vivia en un castell normal en una època a on la majoria de nens dormien en un llit al costat de la porta, en habitacions a on hi havia deu llits més, en un país que seria conegut com a bressol de la humanitat i que segles més tard cauria ferit per l’embat d’enemics ferotges.

L’Alexandre era un nen normal. Era un nen tan normal que, quan es va fer gran, sols li van poder posar com a sobrenom… Alexandre el Gran.

 

[Musa 32: Relat inspirat per la proposta de la Montse Clua: «tendresa, encontre, incomprensió, embat, Alexandre». La imatge que acompanya el text es titula «Gives Ya The Big Eye» i és de Randen Pederson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150304-200_muses-Imatge_The_Dragon_with_The_Girl_Tattoo_Milos_Milosevic_CC2.0_Attribution-Text_Soc_un_drac_Tere_SM

[Musa 31] Sóc un drac

20150304-200_muses-Imatge_The_Dragon_with_The_Girl_Tattoo_Milos_Milosevic_CC2.0_Attribution-Text_Soc_un_drac_Tere_SM

 

Sóc un drac… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Tinc ulls de foc, escates de cocodril, dents de lleó, urpes d’àguila… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

M’agrada espantar els ramats, fer cridar les donzelles, prendre el pèl a cavallers enllaunats… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Podria convertir ciutats en cendres amb un esbufec, podria convertir Montserrat en un munt de grava amb un fi cop de cua… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

No sé què és el xampú, no m’he rentat mai les mans, tinc al·lèrgia al fil dental… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Quan em pica l’esquena arranco els pins més alts per utilitzar-los de fregall, quan faig turisme a les antípodes m’emporto de record tota la barrera de corall… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Però abans de respondre… I vosaltres?

Si em poguéssiu haver no em tancaríeu en una gàbia? Si em poguéssiu trobar no em ficaríeu en un laboratori? Si sabéssiu a on visc no vindríeu a visitar-me amb armes plenes de bales?

Sí… I què? Això us converteix en uns monstres?

 

[Musa 31: Relat inspirat per la proposta de l’Anna Tomàs Mayolas: «drac, xampú, corall, fregall, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «The Dragon with The Girl Tattoo» i és de Milos Milosevic compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]