20151218-200_muses-Letter_A_Double-M_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_bis_Tere_SM

Protegit: [Musa 200] L’emancipació de les lletres – Part A (bis)

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

[Musa 200] L’emancipació de les lletres – Part A


Vas néixer com neixen totes les grans històries: elevada al cub.



20151218-200_muses-ink_in_water_jason_train_CC2.0_Attribution-Text_Emancipacio_lletres_Tere_SM

NAIXEMENT = CASUALITAT

Una taca de tinta, tots els colors de l’arc de sant Martí, sobre foli blanc,
la suma de tots els colors, la innocència, immaculat.



[Musa 200: El text d’avui és especial: no només perquè és l’últim del projecte, sinó perquè ha nascut en format transmèdia! Si el voleu llegir, haureu de descobrir a on heu de clicar per poder continuar amb la lectura (hehe). Preparats per una viatge a través de la xarxa? (Com tot viatge, d’anada i tornada, al final del camí, aquí tornareu ;)) La imatge que acompanya el text es titula «ink in water» i és de jason train compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

[Musa 190] Llenguatge universal

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

 

No em mireu, això és el primer que em crida l’atenció de vosaltres. Esteu aquí, drets, al meu davant. Us he dit «foto», he assenyalat la reflex i heu fet que sí, amb el cap, però no amb els ulls. Mireu a tot arreu menys a on jo sóc. Féu qualsevol cosa menys estar-vos quiets. No pareu de xerrotejar en un idioma que sóc incapaç de comprendre, formant objectes invisibles amb les mans com si fóssiu extraterrestres vinguts del final de la Via Làctia o potser d’encara més enllà. O potser l’extraterrestre sóc jo. Sóc jo la que no caso en aquesta foto, sóc jo la peça sobrera, sóc jo la que s’està immòbil mentre els vostres cossos bateguen plens de vida, sóc jo la que us observo a través de les lents del zoom fotogràfic mentre vosaltres heu necessitat sols una mirada fugissera per clissar-me. No sóc ningú, i ho sabeu, ho sé. Per molt que sigui jo la que tingui el poder d’immortalitzar-vos. M’oblidareu tan bon punt m’allunyi uns centenars de metres, em substituireu per altres rostres d’extraterrestres que també us miraran sense mirar-vos. I jo podria dir-vos que jo sóc diferent, que jo us recordaré, per sempre, que us portaré amb mi quan torni a casa, que us tornaré a veure, removent-vos inquiets, quan tanqui els ulls. Però seria mentida, si us ho digués. Però no m’entendríeu, encara que us ho digués. No hi ha traducció possible, impossible, entre éssers que viuen en planetes tan allunyats com els nostres.

Faig la foto, un «clic» fendeix l’aire. Us gireu cap a mi, tots quatre. Em mireu, somrieu. Abaixo la càmera, inútil. Us miro. Somric.

 

 
[Musa 190: Arribo a l’últim text d’aquesta setmana amb una proposta que és inspiració en estat pur: la imatge dels quatre nens que acompanya el text, obra de la Judith Barnés. Moltes gràcies per acceptar fer de musa amb una fotografia tan fantàstica! Feliç cap de setmana ;)]

[Musa 177] Porto, ciutat calma

20151117-200_muses-Imatge_Porto_Portugal_Jaume_Saborit-Text_Porto_ciutat_calma_Tere_SM

 

Som en aquesta foto. Nosaltres som una d’aquestes formigues que hi ha a mà esquerra, a la cantonada, que miren recolzades sobre la barana com l’astre rei es pon sobre les aigües calmes del riu de Porto. O som un dels viatgers del tren que travessa la ciutat i no té temps per mirar més enllà dels rails que s’obren al seu pas. Sí, estem a dins del tren, còmodament asseguts en una de les butaques, a tocar de la finestra, llegint el diari… O millor un llibre… O millor el mòbil. Ens acaba d’arribar un whatsapp… Quan feia que no teníem notícies d’en Joan? Te’n recordes de quan era un nen de bolquers que no aixecava un pam de terra? Te’n…? O som una d’aquestes llumenetes perdudes enmig de la ciutat. Jo sempre he preferit les altures, però tu sempre has volgut tocar de peus a terra… Som un segon segona. El sol s’està ponent. Ho veiem a través de la finestra de la cuina mentre preparem el sopar, mà a mà. Jo poso l’enciam en remull, tu talles el tomàquet, jo trec la cassola del foc, tu poses el plats a la taula. Som un gran equip. Després de quaranta-vuit anys, continuem sent un gran equip. I som en aquesta foto, estem en aquesta foto. Som en aquesta ciutat que no hem visitat mai, estem entre aquestes formigues desconegudes que parlen un idioma que no entendríem… Estem allà, perquè no estem aquí. No som aquí. No, aquí… No.

 

 

 
[Musa 177: El text d’avui viatja fins a Portugal. Relat inspirat per la fotografia de Porto que acompanya el text, obra d’en Jaume Saborit. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

[Musa 176] Vola lluny

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

 

Ahir no eres més que un projecte, avui ets una realitat. Ahir eres no res protegit entre les meves plomes, avui ets un ocell de plomatge elegant que s’allunya volant del niu.

Les meves mans t’han convertit en un ésser ple de raó, bocí a bocí. Jo he pastat cadascun dels grams de fang amb el que t’has vestit. Podies haver estat un de tants albats, però la meva escalfor va fer el miracle. Ets la meva millor obra i, alhora, el regal més preuat.

Els dits que ahir t’acotxaven, avui sols poden dir-te adéu, alliberar-te de les cadenes forjades amb promeses de silencis, deixar-te marxar. Els llavis closos, el cor trencat, un somriure al rostre. Esclafades sobres l’asfalt de quitrà, perdudes entre la pinassa, ploren les closques de l’ou que ja no necessites, que mai no valoraràs prou.

Vola lluny, fill meu, fins terres llunyanes que els meus ulls no han vist mai, fins terres amb noms que la meva llengua matussera no sap pronunciar. Vola a recer del vent, no tinguis por de les tempestes, guardat dels huracans. Vagis a on vagis, jo estaré amb tu. Vagis a on vagis, jo, estic amb tu.

 

 

[Musa 176: Feliç vespre de novembre! Començo la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra d’en pedaç_et, i les paraules: «albats, pinassa, asfalt, elegant i regal». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

[Musa 164] Dues maletes de pell

20151029-200_muses-Imatge_Suitcases_William_Warby_CC2.0_Attribution-Text_Dues_maletes_de_pell_Tere_SM

 

Dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra. Una plena de roba, de roba d’home. L’altra plena de guies de viatges, de mapes, d’àlbums de fotografies amb paisatges de mig món com a teló de fons i dues cares somrients en primer pla.

Dos somriures irrepetibles.

La noia s’allunya del container, de les maletes, dels records. Els talons de les seves sabates repiquen sobre l’empedrat mentre els seus passos l’allunyen del portal, del carrer, del barri. Un tren, a l’estació, aturat. Un bitllet de destí incert, comprat a la babalà. S’asseu al costat de la finestra, la mirada perduda més enllà del vidre entelat del vagó, les mans buides sobre la falda. Un xiulet inexistent, el comboi es posa en moviment. L’estació es fa petita, l’andana, la ciutat. Tot es fa petit, tot…

Tot no.

 

 

[Musa 164: El penúltim text del mes d’octubre parla de viatges, on no totes les distàncies es mesuren en metres. Relat inspirat per la proposta de la Maria Rosa: «dues maletes deixades dretes, al costat d’un container, de pell marró, del mateix tipus, una més gran que l’altra». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcases» i és de William Warby compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

[Musa 152] Perspectiva

20151013-200_muses-Imatge_Suitcase_Hajime_Nakano_CC2.0_Attribution-Text_Perspectiva_Tere_SM

 

Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.

Me’n vaig.

Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.

Me’n vaig, més enllà.

Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.

Algun dia tornaré, però ja no seré jo.

 

 
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150610-200_muses-Imatge_The_End_of_the_World_2_fotologic_CC2.0_Attribution-Text_Tipex_Tere_SM

[Musa 93] Tipex

20150610-200_muses-Imatge_The_End_of_the_World_2_fotologic_CC2.0_Attribution-Text_Tipex_Tere_SM

 

El meu cor batega a ritme d’acord de guitarra. S’esquerda en dimecres sospirant per un dissabte que sempre es conjuga en futur. Som un viatge d’anada i tornada: jo m’acosto, tu t’allunyes. Escric ponts de literatura que tu esborres amb tipex com si mai no haguessin existit.

El meu somni ets tu.

El meu somni… No és.

 

 

[Musa 93: Relat inspirat per la proposta de Me suenan tus letras: «Dissabte. Literatura. Viatge. Guitarra. Somni». La imatge que acompanya el text es titula «The End of the World #2» i és de fotologic compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

[Musa 79] Els jubilats se’n van a la pastisseria

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

 

IDEA MARC

Quatre jubilats que viuen junts. Van fugir de la residència de la tercera edat a on els havien tancat els seus fills i ara viuen d’okupes al pis d’estudiants d’un dels seus néts.

 
PERSONATGES

ANNA – Àvia d’aspecte afable, esquena encorbada, cabells blancs amb una llarga trena que li arriba fins a la cintura. Vestida amb una camisa de color llampant i uns pantalons amples de color negre. Porta una càmera de fotos antiga (amb rodet fotogràfic).
Tic => Fa una foto cada tres passes. Porta una bossa de plàstic penjada al braç plena de rodets fotogràfics de recanvi i es passa l’estona canviant i tornant a canviar el rodet.

ROSER – Àvia vestida de roquera, amb ulleres de sol i cabells punkies molt curts. Va amb una cadira de rodes i sempre té un granissat de maduixa entre les mans que beu amb una palleta.
Tic => No deixa mai de xumar per la palleta. Si se li acaba el granissat, es posa a plorar com una nena petita.

PERE – Avi escardalenc, calb, vestit amb uns pantalons enormes que li van molt grans i que s’ha d’aguantar amb uns tirants perquè no li caiguin. Els pantalons li van tan grans que és el lloc perfecte per guardar-hi de tot, és com si portés la casa a sobre (com una espècia de butxaca màgica d’en Doraemon).
Tic => Es va donant cops amb una pinta al cap dient «creixeu, creixeu» i es va passant la mà pel cap per comprovar si els cabells ja han crescut.

CÈLIA – Àvia vestida amb jersei blanc de llana i faldilla negra gruixuda fins més avall dels genolls. Porta cabells blancs ondulats fins a les espatlles, amb un pentinat que sembla acabat de sortir de la perruqueria (en realitat és una perruca). Duu ulleres de cul de got i s’ha d’acostar molt per poder llegir les coses. Porta una bossa negra al braç esquerre plena fins dalt de mapes i plànols i a la mà dreta duu un bastó amb adhesius de tots els racons del món (com les que es posaven a les maletes de viatges).
Tic => Quan té calor, es venta amb la perruca i se la torna a posar.

PASTISSERA – Noia vestida amb camisa i barret de pastisser de color groc i pantalons i davantal negres. S’està darrere de la barra de la pastisseria llimant-se les ungles.

DOS FIGURANTS

 

INTERIOR – PASTISSERIA – DIA

L’escenari és una pastisseria. Es veu un mostrador protegit amb un vidre ple de pastes, cadascuna amb un cartellet blanc a on s’hi pot llegir el nom i el preu: croissants, coulants, ensaimades,… Al darrere del mostrador hi ha diversos cistells amb diferents tipus de barres de pa: baguettes, pans de quilo,… Davant del mostrador hi ha una petita taula amb tres cadires.

La pastissera està darrere del mostrador de la pastisseria: està molt concentrada llimant-se les ungles. Entren els quatre jubilats. La Cèlia és la primera d’entrar, està mirant de molt a prop un mapa que té desplegat davant de la cara, al seu darrere entra l’Anna amb la càmera de fotos penjada al coll i finalment en Pere empenyent la cadira de rodes a on hi ha asseguda la Roser. La pastissera es col·loca la llima d’ungles darrere de l’orella en veure’ls arribar.

CÈLIA
(AIXECA LA MIRADA DEL MAPA QUE TÉ ENGANXAT A LA PUNTA DEL NAS) Tatxan! Ja hem arribat a la pastisseria! (PLEGA EL MAPA I EL GUARDA A LA BOSSA. ES TREU LA PERRUCA DEL CAP I ES VENTA UN PARELL DE COPS) Uf! Quina calor que fa aquí dins! (ES TORNA A COL·LOCAR LA PERRUCA I S’ACOSTA AL MOSTRADOR A ON HI HA LES PASTES)

ANNA
Oh! Quina pastisseria més bonica! (COMENÇA A FER FOTOS AMB LA CÀMERA A TORT I A DRET)

PERE
(ESBUFEGANT) Roser, estaria bé que et posessis a règim: peses com si ja estiguessis a dins del taüt!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA D’ENFADADA. LA PALLA FA SOROLL DE BUIT, SACSEJA EL GOT DE PLÀSTIC, S’ADONA QUE ESTÀ BUIT I COMENÇA A PLORAR) Buaaaaaaaah!

ANNA
(GIRA LA CÀMERA CAP A LA ROSER AMB UN SOMRIURE) Somriu a l’ocellet (EL DISPARADOR FA SOROLL D’ENCALLAT I S’APARTA LA CÀMERA DE DAVANT DE LA CÀRA) Mecagum en Kodak! Sempre se m’acaba el rodet en el moment més interessant (DEIXA LA BOSSA DE PLÀSTIC SOBRE LA TAULA, EN TREU UN RODET DE RECANVI I OBRE LA CÀMERA PER CANVIAR-LO)

PERE
(ACOSTA LA CADIRA DE RODES DE LA ROSER FINS A LA TAULA) No ploris… Ara ho arreglem, ara ho arreglem… (TREU UNA PETITA CAIXA DE MADUIXES DELS PANTALONS, UNA BOSSA DE PLÀSTIC TRANSPARENT PLENA DE GEL I UNA BATEDORA: POSA TOTS ELS INGREDIENTS A DINS LA BATEDORA, L’ENDOLLA, ACCIONA L’INTERRUPTOR, L’APAGA I TORNA A OMPLIR EL GOT DE PLÀSTIC DE LA ROSER) Ja està!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA DE FELICITAT)

ANNA
(HA ACABAT DE CANVIAR EL RODET DE LA CÀMERA. ES GIRA TRIOMFAL CAP A LA ROSER I S’ADONA QUE LA DONA JA HA PARAT DE PLORAR. DECEBUDA) Oh! Ja m’ho he tornat a perdre!

En Pere torna a guardar tots els trastos a dins dels pantalons.

CÈLIA
(TÉ EL NAS ENGANXAT AL VIDRE DEL MOSTRADOR I ASSENYALA UNA DE LES SAFATES) Què hi diu aquí? Xuclant? Qui l’ha xuclat?

PASTISSERA
Xuclant, no: «coulant». Està fet de xocolata.

CÈLIA
(IL·LUSIONADA) Xocolata belga?

PASTISSERA
No, de Girona.

CÈLIA
(DESIL·LUSIONADA, MIRA LA RESTA DE COSES QUE HI HA PER VENDRE I ASSENYALA UNA CISTELLA DE BARRES QUE HI HA DARRERE DEL MOSTRADOR) Aquelles barres de pa d’allà, són baguettes?

PASTISSERA
Sí.

CÈLIA
(ENCARA MÉS IL·LUSIONADA QUE ABANS) De França?

PASTISSERA
Del nostre forn.

La Cèlia es mira desil·lusionada la pastissera com una nena petita a punt de plorar. L’Anna li fa una foto. La Cèlia recupera la dignitat, s’asseu en una de les cadires, treu un dels mapes de la bossa, el desplega i s’hi amaga al darrere perquè l’Anna no la pugui continuar fotografiant. La Roser continua xuclant el seu granissat.

PERE
No hem vingut pel pa. (S’ACOSTA AL MOSTRADOR IL·LUSIONAT, AL MATEIX TEMPS QUE ES PASSA LA MÀ PEL CAP SENSE CABELLS) He sentit a dir que hi ha un tractament meravellós pel cabell: voldria un pot de crema capil·lar.

PASTISSERA
Només tenim crema catalana.

L’Anna es va girant cap al Pere i cap a la pastissera per fer-los fotos com si es tractés d’un partit de tennis.

PERE
Oh, m’és igual si és catalana o espanyola, independentista o unionista. L’únic que vull és que em faci créixer els cabells.

PASTISSERA
Cremada?

PERE
M’ha vist cara d’ignorant? Què vol, que em posi cendres al cap?

PASTISSERA
(AGAFA UN POT DE DINS DEL MOSTRADOR, A ON HI HA ESCRIT «CREMA» AMB LLETRES GRANS, I EL POSA SOBRE EL TAULELL) Seran quinze euros.

PERE
(TREU UNA PETITA CAIXA FORTA DE DINS DELS PANTALONS, L’OBRE AMAGANT-NE LA COMBINACIÓ AMB LA MÀ, EN TREU QUINZE EUROS I LA TORNA A TANCAR) Aquí té (DÓNA ELS BITLLETS A LA PASTISSERA I TORNA A GUARDAR LA CAIXA FORTA A DINS DELS PANTALONS)

PASTISSERA
(DÓNA EL POT DE CREMA A EN PERE) Aquí té el pot de crema. Si passa al final de la pastisseria, la meva companya sortirà de seguida a atendre’l.

S’obre el pla. Es veuen tres assecadors de perruqueria al final de la pastisseria. Dos dels assecadors estan ocupats per dos homes calbs, amb bates de perruqueria fins als peus, que tenen a les mans pots similars als d’en Pere (un amb el nom de «Xocolata» i l’altre «Nata») i que tenen els caps untats: un amb xocolata i l’altre amb nata.

PERE
(S’ASSEU IL·LUSIONAT AL DAVANT A LA BUTACA DEL TERCER ASSECADOR I SALUDA ELS ALTRES DOS HOMES) Hola (ES TREU UNA PINTA DELS PANTALONS I COMENÇA A DONAR-SE COPS AL CAP AMB LA PINTA) Creixeu, creixeu,…

L’Anna vol fer una foto als tres homes i el disparador torna a fer soroll d’encallat.

ANNA
No pot ser! Sempre se m’acaba en el moment més interessant! Mecagum en Kodak…

 

 

[Musa 79: Exercici final del curs «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch» impartit per en Pep Bras a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Dear Inge in the local bakery» i és de storebukkebruse compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

[Musa 77] Tresor

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

 

Diuen que quan ho trobis, ho sabràs, que la vida és una recerca i que el camí està ple de senyals que ens guien fins a un tresor que només nosaltres podem trobar. N’hi ha qui d’aquest tresor en diuen «felicitat», d’altres «riqueses sense fi», d’altres «viure a Nova York», d’altres «ànima bessona», d’altres… Aquest tresor té tants noms, i n’ha tingut tants de diferents al llarg de la història, que al final ja no se sap si som nosaltres que no sabem interpretar els senyals o si és el tresor en si qui està en perpètua crisi d’identitat.

Sigui com sigui, ell continua amagat, esperant ser descobert, i nosaltres continuem buscant-lo, esperant trobar vés a saber què. Acumulem anys i experiències intentant desxifrar-ne les coordenades exactes, ens posem màscares per simular ser qui no som mentre ens endinsem en territoris desconeguts del nostre interior, i del món exterior, i ens embarquem en vaixells carregats de veles sense atrevir-nos a sortir del port. Al final de la reserva de temps que algú, o ningú, ens va regalar, són pocs els qui abandonen el planeta amb la satisfacció d’haver trobat el tresor pel qual havien sospirat durant tota la seva existència.

Saps quina és la meva teoria? La meva teoria diu que el tresor sempre ha estat a la vista, perfectament visible, il·luminat per un focus de cinc mil watts. La meva teoria diu que sols necessites conèixer-te per poder-te reconèixer en el tresor que el teu cor anhela. I la meva teoria diu que allò que el teu cor anhela, sigui el què sigui… Ets tu.

 

[Musa 77: Relat inspirat per la fotografia de Vietnam que acompanya el text, obra d’en David Castejón.]