Casus_Belli-Teresa_Saborit-Sinopsi-La_Llibreta_Vermella


AVÍS PREVI

Tots els personatges i situacions que apareixen en aquesta novel·la són ficticis. Qualsevol semblança amb persones reals, vives o mortes, o qualsevol similitud amb fets reals és pura coincidència. Ni Casus Belli ni Nèmesi ni Festina Lente no han existit mai. I el sector editorial és, i serà sempre, un conte de fades.

1 – PLAGI

TINA

Ho he fet. M’he armat de valor. He despenjat el telèfon. He sentit la veu de la meva agent responent-me a l’altra banda de la línia. L’he imaginat asseguda al despatx, l’auricular a l’orella, les vistes nocturnes de la Sagrada Família a l’altra banda de la finestra.
..........—M’han… m’han robat.
..........La meva veu havia de ser desafiant, però ha sonat a xiuxiueig de cotó de sucre.
..........—T’han entrat a robar a casa? I per què em truques a mi? Saps l’hora que és?
..........—La novel·la… L’última novel·la de la Jana Verdaguer… és meva.
..........Un silenci esglaiador. Les meves mans tremolant amb el llibre encara obert sobre la falda, banyat per la llum pàl·lida de la lluna plena. Les meves paraules impreses en un llibre publicat amb el nom d’una altra a la portada.
..........—En tens cap prova?
..........Una pregunta feridora com una navalla esmolada.
..........—És el manuscrit que… jo… que et vaig enviar, fa dos anys… jo…
..........—M’estàs acusant d’alguna cosa?
..........—No! Jo… no sé… potser… potser hi ha hagut un error, potser…
..........—El teu manuscrit continua guardat en un calaix. He fet tot el possible per moure’l, però no hi ha gaire interès. A les editorials els costa apostar per noves veus i el teu estil no encaixa enlloc. Si ja no confies en mi i vols provar de moure’l pel teu compte, ets lliure de fer-ho.
..........—El llibre de la Jana és… meu. Em vas dir que no era necessari que… que em gastés diners portant-lo al registre, que tu…
..........—Serà millor que et busquis una altra agent.
..........Silenci. Només silenci. I la impotència bategant-me als pulmons.

CRIS

Nit freda de desembre. La Cris va tancar el maleter del cotxe d’un cop sec. Trenta-vuit anys i un desig immens de tornar al llit. Va asseure’s darrere del volant i va engegar el motor per sortir de Vic i incorporar-se a la C17. La Fira del Llibre de Santa Llúcia era l’enèsim invent del sector editorial per organitzar un «Sant Jordi d’Hivern» que desestacionalitzés la venda de llibres. «Invents» que, pels petits editors com ella, es traduïen en tenir tots els caps de setmana hipotecats de festival en festival, per fer cinc cèntims de calaix, i que en aquella ocasió havia significat haver de llevar-se en plena nit un dissabte de desembre, omplir fins dalt el cotxe amb tota mena de llibres i baixar a Barcelona sota un cel estrellat, amb fanals de llum groguenca com a únics fars per il·luminar-li el camí.
..........Una hora més tard, l’editora aparcava en doble fila davant de l’entrada de la Monumental. Es va cordar l’anorac fins a l’últim botó i va sortir del cotxe. El seu alè es va convertir en un petit núvol de boira, recordant-li la Plana que havia deixat enrere. L’antiga plaça de braus bullia d’activitat i els primers raigs de sol començaven a trencar l’horitzó. Centenars de persones movent llibres cap a l’interior de l’edifici, com una concentració de formigues en plena revolució.
..........—Cris, és terrible! Terrible! —va xisclar una veu, fent-la girar amb un sobresalt.
..........Al seu davant van aparèixer en Carles, la Xènia i una vintena més de petits editors, tots amb cara de fred i gest compungit.
..........—Ens han esborrat de la llista! —va exclamar en Carles.
..........—En realitat diuen que no hi hem estat mai, mai dels mais, com si no existíssim! —va puntualitzar la Xènia.
..........—No hi ha casetes?
..........—Casetes sí que n’hi ha, a fe de Déu! —va repicar en Carles—. I els quartos prou que se’ls han gastat, fan més goig que mai! Però de la teva caseta, la meva, la de la Xènia o de la de tots els que estem aquí, ni rastre. Vint casetes que s’han esfumat en el no-res!
..........—Però els dos mil euros de la reserva bé que se’ls han cobrat, els molt cabrons! —va bufar la Xènia.
..........—Casus Belli i Nèmesi s’han quedat totes les casetes?
..........—No n’han deixat ni una!
..........La Cris va apressar-se cap a l’entrada amb pas lleuger, directa cap a l’estand que l’organització de la Fira del Llibre de Santa Llúcia havia instal·lat al costat del portal.
..........—Vosaltres no podeu entrar —van barrar-los el pas un parell de guàrdies de seguretat—. Ja n’hem parlat abans. No esteu acreditats.
..........—Aquesta és la Cris! —va intervenir en Carles—. No la reconeixeu? És l’editora de Festina Lente, l’editorial més antiga de tot Catalunya! Sabeu aquell passatge del Quixot, en el qual Cervantes elogia les impremtes de Barcelona? Es referia a la seva editorial!
..........—Antònia! —va cridar la Cris, alçant el braç per cridar l’atenció a algú que quedava a l’esquena dels guàrdies.
..........Una dona d’uns seixanta anys, de cabells tenyits de castany, amb dos mòbils a les mans i un feix de papers sota el braç, va alçar el cap en sentir el crit i es va acostar al grup amb un somriure.
..........—Cris, quina sorpresa! Què hi fas aquí? —va preguntar riallera la tècnica de l’organització, a qui gairebé totes les entitats acabaven subcontractant per gestionar aquella mena de saraus.
..........—Què ha passat amb les nostres casetes?
..........—Quines casetes?
..........Com si ho haguessin assajat, tots els petits editors es van posar alhora les mans a les butxaques de l’abric i van desplegar a l’uníson una impressió dels correus que l’organització els havia enviat per confirmar la reserva dels seus espais. L’Antònia va deixar de somriure. Va recollir els correus electrònics i va desaparèixer a l’interior de la plaça. Al cap de cinc minuts, la tècnica va tornar amb cara de funeral.
..........—Seguiu-me —va murmurar.
..........La dona va continuar caminant fins al final de l’illa de cases i es va aturar al costat del pas de zebra, com si fos una vianant sense més preocupacions que esperar el canvi de semàfor per continuar avançant. El grup es va reunir al seu voltant.
..........—Us tornaran els diners de les reserves, però no hi ha lloc per a vosaltres a la fira —va explicar l’Antònia, tornant-los la còpia dels correus.
..........—Què vol dir, que no hi ha lloc? Fa mesos que vam fer les reserves! —es va queixar en Carles.
..........—Em sap greu. No hi puc fer res. «Algú» necessitava més espai i ha mogut fils que s’escapen del meu control.
..........—Nèmesi? —va preguntar en Carles.
..........—Casus Belli —va endevinar la Cris.
..........L’Antònia va assentir.
..........—No m’ho puc creure! —va exclamar la Xènia—. Però si tenen tants segells editorials sota els seus dominis que la fira ja és gairebé tota seva! Tanta nosa els fan, vint casetes en un racó?
..........—No… no els hi cabia l’escenari —va murmurar la tècnica.
..........—Un escenari? I per què…? Oh! No em diguis que tot això ho fan per l’homenatge que volen fer a la presidenta?! —es va queixar la Xènia—. Poseu-me-la al davant, aquella vella mòmia: ja l’hi donaré jo, l’homenatge que es mereix per celebrar que per fi es jubila!
..........—Si us plau, no em munteu un espectacle —va suplicar l’Antònia—. Ja sabeu que m’hi va la feina. Si us plau. Agafeu els vostres llibres i marxeu. Doneu-vos per satisfets: com a mínim heu recuperat la inversió. No n’hauríeu fet pas tant, venent llibres.
..........—No es tracta de fer-hi diners: és promoció! Com sabrà la gent que hi ha vida més enllà de Casus Belli i Nèmesi, si ni tan sols saben que existim?!
..........—Tinc feina, me n’he d’anar. Cuideu-vos molt. Bon Nadal.
..........L’Antònia va apressar-se a desfer els seus passos per tornar a l’interior de la plaça de braus, protegida rere la línia dels guàrdies de seguretat.
..........—No és just! —va bufar la Xènia.
..........—I què vols fer-hi? —va preguntar en Carles—. Al costat de Casus Belli, nosaltres no som ningú.
..........—La Xènia té raó: no és just —va replicar la Cris—. Separats no som ningú, però junts…
..........—Cremem la plaça de braus amb ells a dins?
..........—Guanyem-los en el seu terreny —va insistir la Cris—. Per què, per una vegada, en lloc de publicar petits autors, amb petites edicions, no ens unim per publicar un gran autor, amb una gran tirada? No us agradaria que, per una vegada, el llibre més venut de Sant Jordi portés el nostre segell?
..........—Impossible.
..........—Fins i tot un mosquit pot fer la vida impossible a un gegant, si s’ho proposa.
..........—No penso ser el mosquit que acabarà convertit en una taca de sang a la paret —va concloure en Carles.
..........Els editors van començar a allunyar-se. La Xènia es va mantenir al seu lloc, la mirada fixa en el coll de la Cris. Uns ulls murris malgrat la desil·lusió.
..........—Sembla que algú s’ho ha passat d’allò més bé… aquesta nit.
..........—Què vols dir?
..........—I aquest xuclet que portes al coll?
..........La Cris va serrar les dents. Va treure el mòbil de la butxaca, va emmirallar-se a la pantalla. Les galtes se li van tenyir de roig.
..........—No… no me’n recordo.
..........—Ja… La cançó de sempre, no? Si no vols explicar-m’ho, no passa res, però no cal que t’inventis excuses barates.
..........—Ja saps que…
..........—Sí, sí… que a vegades tens episodis d’«amnèsia» i que no recordes res de res. Ja m’ho explicaràs quan vulguis.
..........La Xènia va començar a caminar cap al seu cotxe. La Cris es va mantenir immòbil, la mirada fixa en l’antiga plaça de toros. En la seva ment, la imatge d’un gegant que, en ser atacat, es convertia en molí de vent.