20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

[Musa 155] Taronja polisèmica

20151016-200_muses-Imatge_Human_Shapes_from_orange_outer_peel_Kumar_s_Edit_2_CC2.0_Attribution-Text_Taronja_polisemica_Tere_SM

 

Ànima d’escriptora esventrada, paraula a paraula, sobre la pàgina en blanc. Llegeixes sense llegir-me mentre m’escric entre línies amb ploma de tinta invisible. El text no serà jutjat per les lletres que els meus dits teclegin, sinó pel què la teva ànima evoqui perduda en la lectura dels teus ulls.

Taronja. I jo recordo un sopar a casa l’àvia, un ganivet pelant destre la fruita cítrica, cinc néts al voltant de la taula anhelant frisosos el millor mossec. Taronja. I tu recordes una taronja pansida a l’últim prestatge d’una nevera buida, un pis humit en un cinquè sense ascensor, una tarda d’hivern solitària amb la calefacció espatllada.

Taronja. Títol de llibre mai no escrit. Per més que jo conjuri que la menja estava bona, tu mai no sentiràs el caliu de família que per a mi l’acidesa amaga. La teva taronja estava bona, també, però feia fred, molt fred, en aquella cuina.

Taronja. Un mot, set grafies, polisèmica. El diccionari parla del fruit de l’arbre i d’un dels colors de l’arc iris, de l’animal en forma d’esponja que viu al fons de l’oceà i de l’adjectiu per capturar la tonalitat d’una pintura. Què sap un diccionari, de significats?

Què sap un diccionari, de paraules?

 

 

[Musa 155: Relat inspirat per la proposta d’El Libro de Escritor: «Escriptor, ploma, llibre, taronja». La imatge que acompanya el text es titula «Human Shapes from orange outer peel #2» i és de Kumar’s Edit compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150715-200_muses-Exclusiu_aniversari-Imatge_Bodie_Island_Lighthouse_William_Greene_CC2.0_Attribution-Text_T_escric_Tere_SM

Protegit: T’escric (exclusiu muses «13-31»)

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

[Musa 112] No hi ha batec

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

 

«Ell.» Ell ja no batega. El seu cor. El seu cor ja no batega. Ell és mort. Ell… Ell ja no hi és.

Et tinc aquí, entre les mans, però ja no hi ets. T’estrenyo, t’abraço, et canto nanes. En va. El meu ventre, abans font de vida, ara és un taüt.

Entro a la teva habitació. Acaricio els vestits de nino amb els que ja no vestiré el teu cos. Ploro llàgrimes que ja no tinc. M’assec al sofà i deixo que passin les hores amb la mirada perduda en el no res. El teu pare… Torna de la feina, em treu de les mans la tassa de cafè congelat i em pregunta…

No sé què em pregunta.

«Ell.» Ell és un cadàver. Demà pariré un cadàver. Seré la mare d’un mort. Tancarem el seu cos en una caixa blanca, minúscula. L’enterrarem en una tomba sense nom ni data de naixement, ni de mort. Com pot morir el qui encara no ha nascut?

Ploro, xisclo, m’esquerdo, m’esberlo.

El teu cor ja no batega. Ja no ets, ja no seràs, ja no sé… Si vas ser.

Vull que m’enterrin amb tu, fill meu. «Tu.»

 

 

 

 

 
[Musa 112: El d’avui és un text trist, inspirat per un pronom tan personal i al mateix temps tan impersonal com pot ser un «ell». Relat inspirat per participar en l’encontre d’anada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «ell», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies. La imatge que acompanya el text es titula «Heart» i és de seyed mostafa zamani compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150519-200_muses-Imatge_ready_Mary_Clark_CC2.0_Attribution-Text_Cinc_fills_normals_Tere_SM

[Musa 78] Cinc fills normals

20150519-200_muses-Imatge_ready_Mary_Clark_CC2.0_Attribution-Text_Cinc_fills_normals_Tere_SM

 

Ell era un home alt, tan alt que s’havia d’ajupir per passar per qualsevol porta i sempre semblava que portés pantalons curts. Ella era una dona baixa, tan baixa que arrossegava les minifaldilles pel terra i portava sempre un paraigua obert a dins del metro per por que l’aixafessin a les hores punta.

L’home alt i la dona baixa es van conèixer i es van enamorar l’un de l’altra amb la passió dels oposats que es reconeixen iguals. Es van casar en una cerimònia que va merèixer l’atenció de dos diaris locals i van tenir cinc fills, normals, ni molt alts ni molt baixos. Cinc fills tan normals que ni tan sols la ment maliciosa dels seus companys de classe va ser capaç de trobar-los un sobrenom.

Els no ningú van créixer, van trobar una feina, van tenir fills i filles tan normals com ells. Van fer tot el que s’espera que faci la gent normal i, quan va arribar el seu dia, es van morir com pertoca a tots els éssers normals. A l’epitafi de la seva tomba es pot llegir el resum de les seves vides: «Aquí descansen els normals, fills de dos éssers extraordinaris».

 
[Musa 78: Relat inspirat per participar en la novena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema lliure, màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «ready» i és de Mary Clark compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]