Tercera i última entrega dels textos que vaig escriure en directe durant l’espectacle «Inspirats, escrits i transformats» al Festival EVA de Gurb el passat 5 de juny.

L’objectiu de l’espectacle: amb només 90 minuts escriure 3 textos (partint de les propostes fetes pel públic) i a continuació llegir-los en veu alta en una lectura que havia de durar 15 minuts. Si voleu rellegir els dos primers textos que vaig improvisar, feu clic als enllaços que trobareu a continuació: «Estiu fugitiu» i «L’home que sempre tenia pressa».

L’últim microrelat que vaig escriure està inspirat per les paraules que va proposar l’Adela: «gat», «amic» i «camí». Partint de la seva inspiració se’m va acudir una història que parla sobre l’imaginari país dels «Nasciturus», el país dels nens que encara no han nascut. Espero que gaudiu de la lectura! ;)

 
«El País dels Nasciturus

Tothom ho sap, però tothom ho ha oblidat. Al cel, a tocar del sol, en un lloc que no pot ser vist amb cap telescopi, hi ha un lloc a on viuen els nens que encara no han nascut: és el País dels Nasciturus. El País dels Nasciturus és un racó de cel màgic i fabulós, un racó de núvols de sucre a on hi plouen caramels tres vegades al dia i a on hi ha tots els jocs que que es puguin imaginar: gronxadors, tobogans, bancs de sorra per fer-hi castells,…

Els nens que han de néixer viuen al País dels Nasciturus fins que les cigonyes els vénen a buscar per portar-los a la Terra. A la Terra hi viuen els pares, els pares que tothom sap que són fabulosos perquè, tots els nens que hi han anat, s’hi han quedat a viure per sempre. Tots els nens esperen amb delit l’arribada de les cigonyes i tots tenen dret a formular tres desitjos sobre la vida que volen tenir en néixer.

Al país dels Nasciturs una vegada hi vivia un nen que encara no havia nascut que tenia molt clar quins eren els seus desitjos: volia que els seus pares li diguessin Eduard, que tinguessin un gat flonjo com una cua de conill i que visquessin al costat d’una plaça a on hi passés molta i molta gent. Tenia ganes de fer un munt d’amics!

Un dia, una de les cigonyes va anar a buscar el nen que encara no havia nascut. «Hem trobat el que vas demanar! — li va dir —. Puja a la meva esquena i et portaré a la Terra.» El nen que encara no havia nascut va pujar a l’esquena de la cigonya i van volar fins a un hospital d’un poble que estava situat al centre d’una plana immensa plena de camps de conreu, a l’ombra d’una muntanya amb una creu al cim.

Els pares van fer salts d’alegria en veure la cigonya i van córrer a agafar el nen. El nen es va veure embolcallat pel seu escalf i va somriure feliç com un gínjol: s’hi estava tan bé, entre aquells braços!

— Mira que n’és de bonic! — va dir el pare —. L’Albert és el nen més bonic de tot l’univers!

«Albert? — va pensar el nen —. Però si jo havia demanat que em diguessin Eduard.»

— Segur que amb el Piu Piu es portaran molt bé — va dir la mare —. El canari es passarà el dia cantant-li cançons de bressol!

«Canari?! — va pensar el nen encara més espantat —. Però jo havia demanat un gat!»

— Vindrà tota la Plana a conèixer-lo! — va afegir el pare —. Encara que hagin de fer tres hores per camins de carro.

«Camins de carro?!! — va xisclar amb el pensament el nen —. Però… I la meva plaça?!»

El nen va començar a plorar i es va girar cap a la cigonya i, amb un llenguatge que només les cigonyes i els nens poden entendre, li va dir suplicar que se l’entornés. Aquells no eren els pares que ell havia demanat!

La cigonya va revisar l’expedient i es va disculpar de seguida: tenien tanta i tanta feina, que havien traspaperat el seu expedient i l’havien portat fins a uns pares que no eren! El tornaria de seguida la país dels Nasciturus, esborrarien la memòria dels pares i allà no hauria passat res. La cigonya estava a punt de recollir-lo quan la mare, que no entenia el llenguatge que només poden entendre les cigonyes i els nens, va agafar el nen primer. La mare es va acostar el nen al pit i el nen, en sentir l’escalfor, va començar a xuclar… I va deixar de plorar. Quan la cigonya va batre les ales per endur-se’l, el nen la va apartar amb un cop de mà. Potser no es diria Eduard, ni tindria un gat, ni viuria al costat d’una plaça, però… A vegades, el que de debò volem, no ho hem desitjat mai perquè no sabíem que existia.

La cigonya se’n va anar i el nen es va quedar amb els seus nous pares i, com tots els nens un cop nascuts, va oblidar que, una vegada, havia viscut al País dels Nasciturus, en un racó del cel, a tocar del sol, que no pot ser vist amb cap telescopi.»

 
[Nota: Avui és el primer dia d’estiu i aquest és l’últim text de «Dimarts de Carnaval» de la temporada. Molt bones vacances a tots!]