Sabeu aquella història del príncep convertit en granota que necessitava que una princesa li fes un petó per tornar a ser humà? Doncs en la versió que els germans Grimm van escriure el 1812, el que necessitava el príncep no era un petó, sinó que la princesa acabés la paciència i, furiosa per tot plegat, perdés els estreps i… Ehem… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho (hehe).

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El príncep granota» i saber qui era «Enric, el ferri», el vassall més fidel que mai hagi existit: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Diuen diuen diuen que la història que els germans Grimm van escriure el 1816 és… Real: que, en efecte, el 26 de juny de 1284, 130 nens del poble d’Hamelín van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

Alguns diuen que els nens van ser víctimes d’algun accident que va fer que s’ofeguessin en el riu que passa a tocar d’Hamelín o quedessin enterrats en un allau a les muntanyes. D’altres afirmen que els nens van contraure alguna malaltia contagiosa, potser la pesta, i que els propis habitants els van obligar a aïllar-se en una zona remota perquè no contagiessin la resta de vilatans. Hi ha qui assegura que el flautista era en realitat un reclutador i que els nens (en realitat nois) van abandonar el poble per participar en alguna campanya militar de la qual mai no van tornar.

La teoria més acceptada, però, és la que diu que els joves («kinder» en alemany no només significa nens, sinó també «fills del poble») van abandonar voluntàriament Hamelín per colonitzar parts de l’Europa oriental, la qual cosa concordaria amb les desenes pobles a l’est d’Europa que van ser fundats en aquella època per colors d’origen alemany.

Sigui com sigui, les primeres mencions d’aquesta història semblen remuntar-se a un vitrall de l’església d’Hamelín que de debò va existir al voltant del 1300, descrit en diferents documents de l’època i que va ser destruït al voltant del segle XV, junt amb una inscripció que encara existeix a data d’avui: «L’any 1284, en el dia de Juan i Pau, sent un 26 de juny, per un flautista vestit amb molts colors van ser seduïts 130 nens nascuts a Hamelín i es van perdre en el lloc del calvari, a prop de les muntanyes.»

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El flautista d’Hamelín»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Totes les versions del conte de «La rínxols d’or» mantenen que els propietaris de la casa eren tres ossos (en algunes tres ossos masculins, en d’altres una família), però en els relats més antics ni la intrusa tenia rínxols d’or ni era una nena trapella, sinó una vella de cabells grisos mala educada i malgirbada que rampinyava tot allò de valor que es posava a l’abast de les seves mans.

Les versions més antigues que es coneixen són la de Robert Southey del 1837 i la d’Eleanor Mure de 1831, tot i que és possible que les dues derivessin d’un conte de tradició oral encara més antic. Les versions de Southey i Mure tenen en comú la vella insuportable, però presenten diferències en alguns detalls (què mengen els ossos per esmorzar, per quin motiu la vella decideix entrar a la casa,…) i un final diametralment oposat: en la versió de Southey la vella salta per la finestra en ser descoberta i fuig corrents («La velleta va saltar, i es va trencar el coll en la caiguda, o es va trobar amb el bosc i es va perdre, o es va trobar amb la policia a la sortida del bosc i la van tancar per vagabunda, no ho sé, però els tres ossos no en van tornar a saber mai més res»), però en la versió de l’Eleanor Mure… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La rínxols d’or», construïda a partir de les versions de Southey i Mure: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Si pensem en amor i Edat Mitjana és possible que ens vingui a la ment el concepte d’«amor cortès»: un cavaller encegat per una fletxa de Cupido que, mitjançant l’exhibició de les seves arts (guerreres, quixotesques o poètiques), vol guanyar-se el favor de la seva dama, sent aquesta l’encarregada d’escollir i decidir fins on vol arribar en el joc.

La realitat, però, distava molt d’aquesta ficció literària i són molts els historiadors que han posat de manifest que l’ideal de virilitat masculina de l’època depenia, en gran mesura, de la capacitat que tenien els homes per deixar embarassada una dona, com més ràpid millor. Quin paper jugava la dona en realitat? Gairebé cap: es donava per suposat que era el que elles també volien i el que les enamorava, no calia demanar-los l’opinió.

Aquesta realitat es posa de manifest en la versió original de «Talia, Sol i Lluna» que Giambattista Basile va escriure el 1634: qui descobreix la bella adormida no és un príncep, sinó un rei «de cacera» casat amb una reina que l’espera al seu castell; no hi ha «petons» metafòrics, sinó actes explícits en un llit, amb la protagonista adormida; i la bella (la Talia) no es desperta per un amor romàntic sinó perquè els seus fills (el Sol i la Lluna), a qui ha donat a llum mentre dormia, li xuclen l’estella del dit buscant el mugró per mamar.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La bella dorment»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Inaugurem el 2018 no amb un conte conegut, del qual cal rescatar la versió original, sinó amb un conte original poc conegut. «L’astuta filla del pagès» és un relat escrit el 1812 que segurament molts no haureu sentit a explicar mai, malgrat trobar-se en el mateix recull que alguns dels contes més famosos dels germans Grimm.

En aquest conte, la protagonista és la filla d’un pagès molt pobre que aconsegueix convertir-se en reina gràcies al seu enginy. El rei li planteja un enigma que creu irresoluble, amb la promesa que es casarà amb ella si el soluciona, i la filla del pagès en treu l’entrellat per sorpresa de tots: «Presenta’t davant de mi ni vestida ni despullada, ni a cavall ni caminant, ni per camí ni per fora de camí. Si ets capaç de fer-ho, em casaré amb tu.»

Voleu saber quina és la solució a l’enigma? Voleu descobrir com és possible «que un bou faci una pollina»? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «L’astuta filla del pagès»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.