20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

[Musa 111] Crac

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

 

Creus que és impossible
però no és impossible:
simplement, t’ho has de creure.

Creure que la imaginació és una arma de construcció massiva
de futurs que no haurien estat factibles
sense la teva existència.

Creure que l’amor és la força gravitacional al voltant del qual gira la humanitat,
malgrat que els noticiaris s’entestin
a desmentir-ho.

Creure que l’humor és la clau que pot obrir una escletxa de llum
en tots els problemes irresolubles
que t’assalten l’ànima.

Creure que el terror no és més que un senyal d’alerta
que et recorda que tot requerirà un esforç,
però que tot valdrà la pena.

Només hi ha una cosa impossible:
allò que tu creguis que ho és,
crac.

 

 
[Musa 111: Arribem al dimarts amb un poema inspirat per la proposta de la Marta: «Humor, terror, imaginació, crac (adjectiu per una persona), amor». La imatge que acompanya el text es titula «Debo saber cuando parar» i és de Síndrome feliz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! ;)]

20150512-200_muses-Imatge_Tarantula_Jason_Scragz_CC2.0_Attribution-Text_Et_deixo_Tere_SM

[Musa 73] Et deixo

20150512-200_muses-Imatge_Tarantula_Jason_Scragz_CC2.0_Attribution-Text_Et_deixo_Tere_SM

 

I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. I per això et deixo fer.

Deixo que les teves mans es perdin en les meves, que els teus braços m’envoltin per la cintura, que la teva boca conquereixi la meva. Que els teus llavis juguin amb el meu coll.

Et deixo fer sense retreure’t que fa tres mesos que ens veiem d’amagat i que continues sense voler trencar el prometatge que et lliga a una boda cada vegada més pròxima. De la qual jo no sóc la núvia.

I et deixo fer intentant oblidar que no estem ni a casa teva, ni a casa meva, sinó en una habitació d’un hostal barat de carretera. A on no es queden ni a dormir els camioners amb centenars de quilòmetres a l’esquena.

Et deixo fer permetent que la part més irracional del meu cervell prengui el control per moure’m com una titella que ja no vol saber quina música dansa. Moguda pels fils que incendies en la meva pell.

Deixo que avancis sense obstacles, que abaixis la guàrdia, que t’imaginis vencedor d’una guerra de la qual només pots sortir vençut. Ni tan sols intueixes la taràntula que et camina afamada per l’esquena camuflada entre els meus dits.

Sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit… I per això et deixo.

 

[Musa 73: Relat inspirat per la proposta de la Neus: «Et deixo una petita frase: I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. (Si vols el “i sé que”, el pots treure!)». La imatge que acompanya el text es titula «Tarantula» i és de Jason Scragz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]