Per commemorar que avui és el Dia Mundial de la Poesia, publico aquest vídeo amb un dels poemes que formen part del recital «Pecats poètics»: 35 poemes d’autors catalans de tots els temps estructurats al voltant dels 7 pecats capitals.
Serà el foc dels versos capaç de purificar les nostres ànimes? ;)
Després de mesos d’escriptura incansable, per fi ja sabem el nom dels 33 autors que participaran en el llibre de Sant Jordi 2018 de VullEscriure! Voleu descobrir els seus noms? Feu un cop d’ull al vídeo que trobareu a continuació ;)
Per poder editar i publicar el llibre hem activat una campanya de micromecenatge que mantindrem activa fins el diumenge 18 de març: a través de la plataforma podeu encarregar tants llibres com vulgueu i decidir si voleu que us els enviem per correu postal certificat o si preferiu veniu a recollir-los en persona en la presentació que farem a Barcelona el dissabte 21 d’abril al matí, a les 11:30, a la Biblioteca Jaume Fuster (plaça Lesseps, 20-22).
Moltes gràcies a tots per haver-nos acompanyat durant tota la temporada. Ens llegim!
La Ventafocs és un dels contes dels que hi ha més versions a tot el món, cadascuna amb una història pròpia (amb més o menys variacions) i un nom diferent. Alguns exemples:
La «Ventafocs» francesa de Perrault (amb una protagonista bondadosa, una fada i l’aparició d’unes sabates de cristall) és la que s’assembla més a la versió més popular del conte a dia d’avui. La més antiga, però, és la «Rhodopis» egípcia, que diuen que es basa en una noia que va existir de debò i que va aconseguir que erigissin una petita piràmide en el seu honor al delta del Nil: un personatge que ja és citat per la poeta Sifo en escrits del segle VI aC.
Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La Ventafocs» segons la llegenda egípcia «Rhodopis, reina del Nil»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.
Quin és la versió original de la Blancaneus? Hi ha dues teories principals: la primera diu que el personatge de la Blancaneus es basa en una noia que va existir realment, l’altra que la versió original és la que va escriure Basile el 1634.
Els que asseguren que la Blancaneus va existir de debò, argumenten que la història que van immortalitzar els germans Grimm s’assembla a la vida real de Maria Sophia Margaretha Catharina von Erthal, una nena alemanya, filla d’un diplomàtic de Lohr, el pare de la qual es va casar en segones núpcies amb una comtessa imperial violenta i autoritària. Abans de casar-se amb la seva segona esposa, el pare va regalar a la madrastra un mirall «màgic» que en l’actualitat està exposat al museu d’Spessart: un mirall amb un marc d’orfebreria construït de tal manera que, si algú hi parla a prop, diuen que per les seves obertures es pot sentir un eco «estrany» que sembla respondre les preguntes que se li formulen.
Els que aposten per la ficció, asseguren que Basile és el pare de la història original. Us en recordeu del «Decameró» que Giambattista Basile va escriure el 1634? Entre la multitud de contes que hi ha en aquest llibre n’hi ha un que molts consideren l’origen de la Blancaneus: «La jove esclava».
A diferència de la versió que els germans Grimm van fer famosa, en el relat de Basile no hi ha ni mirall màgic, ni set nans miners, ni pomes enverinades, ni reines malèfiques, ni prínceps encantadors. Sí que hi ha un taüt de cristall i una nena a qui tothom dóna per morta, quan la seva mare li clava la pinta al cap per accident mentre la pentina, i que un cop enterrada continua creixent dins del taüt fins a convertir-se en una dona d’extraordinària bellesa (semblarà estrany… però sembla que a l’època de Basile, si els morts enterrats «creixien», els taüts de cristall també ho feien perquè els seus inquilins hi continuessin cabent).
No sabrem mai del cert si va ser abans l’ou o la gallina. Mentre esperem que els estudiosos trobin nous indicis que facin decantar la balança per una o altra teoria, us convido a fer un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La Blancaneus» que va escriure Basile: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.
Divendres passat 16 de febrer, a les 7 de la tarda, el «Cèntric Espai Cultural» del Prat de Llobregat va acollir el recital de poesia «Pecats poètics»: 35 poemes d’autors catalans de tots els temps estructurats al voltant dels 7 pecats capital, literatura catalana cuita a foc lent intercalant des d’antics trobadors de l’Edat Mitjana fins a autors contemporanis de renom.
Per si us ho vàreu perdre, aquí trobareu dos petits tasts:
1) Reportatge El Prat TV (16/02/2018):
2) Entrevista El Prat Ràdio (15/02/2018):
El teu navegador no pot reproduir aquest arxiu de so.
Serà el foc dels versos capaç de purificar les nostres ànimes?
Llarga vida a la poesia! ;)
[Més informació sobre l’espectacle: Recital de poesia «Pecats poètics»]
Sabeu aquella història del príncep convertit en granota que necessitava que una princesa li fes un petó per tornar a ser humà? Doncs en la versió que els germans Grimm van escriure el 1812, el que necessitava el príncep no era un petó, sinó que la princesa acabés la paciència i, furiosa per tot plegat, perdés els estreps i… Ehem… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho (hehe).
Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El príncep granota» i saber qui era «Enric, el ferri», el vassall més fidel que mai hagi existit: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.
Aquest divendres 16 de febrer, a les 7 de la tarda, us espero amb el recital «Pecats poètics» al «Cèntric Espai Cultural» del Prat de Llobregat!
35 poemes d’autors catalans de tots els temps estructurats al voltant dels 7 pecats capital: «Ira i lluita», «Avarícia del destí», «Peresa contemplativa», «Enveja, desamor i nostàlgia», «Supèrbia de l’enemic», «Gola i admiració» i «Luxúria i desig».
Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Ramon Llull, Àusias March, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Francesc Vicent Garcia, Bonaventura Carles Aribau, Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Agustí Bartra, J.V. Foix, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal,…
Serà el foc dels versos capaç de purificar les nostres ànimes?
Feliç Carnaval!
[Més informació sobre l’espectacle: https://teresasaborit.cat/calaix/narradora_oral/A03-Teresa_Saborit-Pecats_poetics-Fulleto.pdf]
Diuen diuen diuen que la història que els germans Grimm van escriure el 1816 és… Real: que, en efecte, el 26 de juny de 1284, 130 nens del poble d’Hamelín van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.
Alguns diuen que els nens van ser víctimes d’algun accident que va fer que s’ofeguessin en el riu que passa a tocar d’Hamelín o quedessin enterrats en un allau a les muntanyes. D’altres afirmen que els nens van contraure alguna malaltia contagiosa, potser la pesta, i que els propis habitants els van obligar a aïllar-se en una zona remota perquè no contagiessin la resta de vilatans. Hi ha qui assegura que el flautista era en realitat un reclutador i que els nens (en realitat nois) van abandonar el poble per participar en alguna campanya militar de la qual mai no van tornar.
La teoria més acceptada, però, és la que diu que els joves («kinder» en alemany no només significa nens, sinó també «fills del poble») van abandonar voluntàriament Hamelín per colonitzar parts de l’Europa oriental, la qual cosa concordaria amb les desenes pobles a l’est d’Europa que van ser fundats en aquella època per colors d’origen alemany.
Sigui com sigui, les primeres mencions d’aquesta història semblen remuntar-se a un vitrall de l’església d’Hamelín que de debò va existir al voltant del 1300, descrit en diferents documents de l’època i que va ser destruït al voltant del segle XV, junt amb una inscripció que encara existeix a data d’avui: «L’any 1284, en el dia de Juan i Pau, sent un 26 de juny, per un flautista vestit amb molts colors van ser seduïts 130 nens nascuts a Hamelín i es van perdre en el lloc del calvari, a prop de les muntanyes.»
Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El flautista d’Hamelín»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.
Ni caçadors ni llenyataires, ni gent sortint viva de la panxa del llop, ni llops morint ofegats al riu amb l’estómac ple de rocs: la versió original de la caputxeta vermella (abans de les adaptacions dels germans Grimm) no tenia final feliç; ni tan sols era vermella.
La versió original del conte prové de l’oralitat francesa. Robert Darnton, que va recuperar una de les versions més primigènies d’aquest relat, va fer la reflexió que en els contes populars francesos el final catastròfic del protagonista no implica cap tipus de sermó, ni de moral ni de càstig per la seva mala conducta. La nena no ha fet res per ser devorada pel llop perquè en aquests contes, a diferència de versions posteriors, ella no desobeeix els consells de ningú. Senzillament, camina sense saber-ho fins a les mandíbules de la mort, segons una fatalitat inexorable, sense el final feliç que els contes van començar a adquirir a partir del segle XVIII.
Charles Perrault, que va adaptar molts contes de tradició oral per ser llegits a la cort de Versalles, el 1697 va fer-ne una versió estalviant les parts més crues, perquè estigués més d’acord amb els gustos de la cort, i hi va afegir l’element de la caputxa vermella que l’original no tenia i que l’ha fet mundialment coneguda. Va mantenir el final tràgic, però al final de la narració va afegir una moral que la versió popular no tenia, convertint-lo en un advertiment per les noies joves que es deixaven enlluernar per les paraules dels homes de la cort francesa.
Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La caputxeta vermella»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.
Totes les versions del conte de «La rínxols d’or» mantenen que els propietaris de la casa eren tres ossos (en algunes tres ossos masculins, en d’altres una família), però en els relats més antics ni la intrusa tenia rínxols d’or ni era una nena trapella, sinó una vella de cabells grisos mala educada i malgirbada que rampinyava tot allò de valor que es posava a l’abast de les seves mans.
Les versions més antigues que es coneixen són la de Robert Southey del 1837 i la d’Eleanor Mure de 1831, tot i que és possible que les dues derivessin d’un conte de tradició oral encara més antic. Les versions de Southey i Mure tenen en comú la vella insuportable, però presenten diferències en alguns detalls (què mengen els ossos per esmorzar, per quin motiu la vella decideix entrar a la casa,…) i un final diametralment oposat: en la versió de Southey la vella salta per la finestra en ser descoberta i fuig corrents («La velleta va saltar, i es va trencar el coll en la caiguda, o es va trobar amb el bosc i es va perdre, o es va trobar amb la policia a la sortida del bosc i la van tancar per vagabunda, no ho sé, però els tres ossos no en van tornar a saber mai més res»), però en la versió de l’Eleanor Mure… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho.
Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La rínxols d’or», construïda a partir de les versions de Southey i Mure: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.