Quin és la versió original de la Blancaneus? Hi ha dues teories principals: la primera diu que el personatge de la Blancaneus es basa en una noia que va existir realment, l’altra que la versió original és la que va escriure Basile el 1634.

Els que asseguren que la Blancaneus va existir de debò, argumenten que la història que van immortalitzar els germans Grimm s’assembla a la vida real de Maria Sophia Margaretha Catharina von Erthal, una nena alemanya, filla d’un diplomàtic de Lohr, el pare de la qual es va casar en segones núpcies amb una comtessa imperial violenta i autoritària. Abans de casar-se amb la seva segona esposa, el pare va regalar a la madrastra un mirall «màgic» que en l’actualitat està exposat al museu d’Spessart: un mirall amb un marc d’orfebreria construït de tal manera que, si algú hi parla a prop, diuen que per les seves obertures es pot sentir un eco «estrany» que sembla respondre les preguntes que se li formulen.

Els que aposten per la ficció, asseguren que Basile és el pare de la història original. Us en recordeu del «Decameró» que Giambattista Basile va escriure el 1634? Entre la multitud de contes que hi ha en aquest llibre n’hi ha un que molts consideren l’origen de la Blancaneus: «La jove esclava».

A diferència de la versió que els germans Grimm van fer famosa, en el relat de Basile no hi ha ni mirall màgic, ni set nans miners, ni pomes enverinades, ni reines malèfiques, ni prínceps encantadors. Sí que hi ha un taüt de cristall i una nena a qui tothom dóna per morta, quan la seva mare li clava la pinta al cap per accident mentre la pentina, i que un cop enterrada continua creixent dins del taüt fins a convertir-se en una dona d’extraordinària bellesa (semblarà estrany… però sembla que a l’època de Basile, si els morts enterrats «creixien», els taüts de cristall també ho feien perquè els seus inquilins hi continuessin cabent).

No sabrem mai del cert si va ser abans l’ou o la gallina. Mentre esperem que els estudiosos trobin nous indicis que facin decantar la balança per una o altra teoria, us convido a fer un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La Blancaneus» que va escriure Basile: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Diuen diuen diuen que la història que els germans Grimm van escriure el 1816 és… Real: que, en efecte, el 26 de juny de 1284, 130 nens del poble d’Hamelín van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

Alguns diuen que els nens van ser víctimes d’algun accident que va fer que s’ofeguessin en el riu que passa a tocar d’Hamelín o quedessin enterrats en un allau a les muntanyes. D’altres afirmen que els nens van contraure alguna malaltia contagiosa, potser la pesta, i que els propis habitants els van obligar a aïllar-se en una zona remota perquè no contagiessin la resta de vilatans. Hi ha qui assegura que el flautista era en realitat un reclutador i que els nens (en realitat nois) van abandonar el poble per participar en alguna campanya militar de la qual mai no van tornar.

La teoria més acceptada, però, és la que diu que els joves («kinder» en alemany no només significa nens, sinó també «fills del poble») van abandonar voluntàriament Hamelín per colonitzar parts de l’Europa oriental, la qual cosa concordaria amb les desenes pobles a l’est d’Europa que van ser fundats en aquella època per colors d’origen alemany.

Sigui com sigui, les primeres mencions d’aquesta història semblen remuntar-se a un vitrall de l’església d’Hamelín que de debò va existir al voltant del 1300, descrit en diferents documents de l’època i que va ser destruït al voltant del segle XV, junt amb una inscripció que encara existeix a data d’avui: «L’any 1284, en el dia de Juan i Pau, sent un 26 de juny, per un flautista vestit amb molts colors van ser seduïts 130 nens nascuts a Hamelín i es van perdre en el lloc del calvari, a prop de les muntanyes.»

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El flautista d’Hamelín»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Totes les versions del conte de «La rínxols d’or» mantenen que els propietaris de la casa eren tres ossos (en algunes tres ossos masculins, en d’altres una família), però en els relats més antics ni la intrusa tenia rínxols d’or ni era una nena trapella, sinó una vella de cabells grisos mala educada i malgirbada que rampinyava tot allò de valor que es posava a l’abast de les seves mans.

Les versions més antigues que es coneixen són la de Robert Southey del 1837 i la d’Eleanor Mure de 1831, tot i que és possible que les dues derivessin d’un conte de tradició oral encara més antic. Les versions de Southey i Mure tenen en comú la vella insuportable, però presenten diferències en alguns detalls (què mengen els ossos per esmorzar, per quin motiu la vella decideix entrar a la casa,…) i un final diametralment oposat: en la versió de Southey la vella salta per la finestra en ser descoberta i fuig corrents («La velleta va saltar, i es va trencar el coll en la caiguda, o es va trobar amb el bosc i es va perdre, o es va trobar amb la policia a la sortida del bosc i la van tancar per vagabunda, no ho sé, però els tres ossos no en van tornar a saber mai més res»), però en la versió de l’Eleanor Mure… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La rínxols d’or», construïda a partir de les versions de Southey i Mure: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Inaugurem el 2018 no amb un conte conegut, del qual cal rescatar la versió original, sinó amb un conte original poc conegut. «L’astuta filla del pagès» és un relat escrit el 1812 que segurament molts no haureu sentit a explicar mai, malgrat trobar-se en el mateix recull que alguns dels contes més famosos dels germans Grimm.

En aquest conte, la protagonista és la filla d’un pagès molt pobre que aconsegueix convertir-se en reina gràcies al seu enginy. El rei li planteja un enigma que creu irresoluble, amb la promesa que es casarà amb ella si el soluciona, i la filla del pagès en treu l’entrellat per sorpresa de tots: «Presenta’t davant de mi ni vestida ni despullada, ni a cavall ni caminant, ni per camí ni per fora de camí. Si ets capaç de fer-ho, em casaré amb tu.»

Voleu saber quina és la solució a l’enigma? Voleu descobrir com és possible «que un bou faci una pollina»? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «L’astuta filla del pagès»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

La versió més coneguda de «La Bella i la Bèstia» té les seves arrels en un conte escrit per Gabrielle-Suzanne de Villeneuve a principis del segle XVIII. La versió original del mite, però, es remunta al segle II d.C.

El segle II dC, Luci Apuleu, un escriptor nascut al nord d’Àfrica quan aquest era una de les províncies de l’imperi Romà, va escriure «Les Metamorfosis», també conegut amb el títol de «L’ase d’or». «Les Metamorfosis» és l’única novel·la llatina que ha arribat de forma completa fins els nostres dies i per molts és considerada la primera novel·la picaresca de la història, tot i que és un tema controvertit perquè no se sap amb seguretat si l’autor es va basar en una obra anterior en grec, adaptant-la al llatí, o si és completament invenció seva (ja que existeix un text grec d’argument similar, titulat «Luci o l’ase», d’autoria disputada, que no s’ha pogut confirmar si va ser escrita abans o després que l’obra d’Apuleu).

El protagonista de «Les Metamorfosis» és Luci, un noi de l’aristocràcia romana obsessionat amb la màgia: el seu afany desmesurat per conèixer-ne tots els secrets fa que acabi convertit en ase i sota aquesta forma animal es veu obligat a ser testimoni de les misèries dels esclaus, vivint un munt d’aventures ridícules i divertides. A la història principal, a més a més, s’hi intercalen altres narracions, una de les quals és el mite de Cupido i Psique, base del conte «La Bella i la Bèstia» que l’escriptora francesa Madame de Villeneuve va escriure el 1740.

Voleu descobrir el mite que va inspirar la creadora de «La Bella i la Bèstia»? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la història original: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.